29.11.13

Doncs no fem pregunta


[Article publicat a EL 9 NOU el 29.11.13]

Si és veritat que d’aquí a tres setmanes hi haurà pregunta per al referèndum tindrem un doble motiu per avergonyir-nos. Si és la que la immensa majoria de ciutadans que volem votar hem demanat des del primer moment que se’ns faci, ens preguntarem per què ha calgut tant temps de discussions, nervis, impaciència i desgast per arribar a una conclusió tan òbvia com la pregunta que s’ha de fer. Si, en canvi, pretén acontentar els que la volen tan ambigua que després de fer-la ens haguem de passar un parell d’anys més intentant aclarir què vol dir la resposta, ens preguntarem, definitivament, què n’hem de fer de la nostra classe política.

Em fa una mica de por que la solució final s’inspiri en la del referèndum de l’OTAN de 1986. La pregunta era (relativament) clara i la resposta de “sí” o “no”, amb la qual cosa s’ajustaria força a les premisses que, per exemple, fixava la setmana passada l’Assemblea Nacional Catalana respecte al format.

Ningú no parla, en canvi, del preàmbul que s’hi podria encabir, i que en el cas de l’OTAN fixava en tres ítems els compromisos de l’Estat respecte a una hipotètica integració a l’Aliança Atlàntica: 1. No s’entraria a l’estructura militar. 2. S’impediria la instal·lació d’armes nuclears en territori espanyol. 3. Hi hauria la reducció progressiva de tropes nord-americanes en territori estatal. Davant d’això, “considera convenient per a Espanya continuar pertanyent a l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel govern de la nació?”. 

Seria massa fàcil que la pregunta fos tan simple com “desitja que Catalunya sigui un estat independent?” sense cap advertència, ni que sigui per acontentar una tercera via que almenys deu voler deixar constància que no quedaria clara la incorporació automàtica a la UE ni el reconeixement internacional.

Doncs si no hi ha consens per la pregunta, no la fem. I siguem moderns, com al Facebook. Diguem simplement Catalunya nou estat independent i una casella per marcar M’agrada.



22.11.13

22 de novembre de 1963


[Article publicat a EL 9 NOU el 22.11.13]

Hi ha poquíssimes pel·lícules que m’hagin tingut clavat al sofà més de dues hores seguides. Una va ser 13 días, que recrea la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962, que va portar el món al límit de la tercera guerra mundial. Em va impressionar, d’aquell relat, prendre consciència de fins a quin punt el destí sencer de la humanitat depèn, al capdavall, de la bona voluntat d’unes poquíssimes persones. I que si John Fitzgerald Kennedy no hagués estat president dels Estats Units aquells dies, ara el món seria molt diferent. O potser s’hauria acabat el 1962. Gairebé tan bèstia com això.

L’estament militar nord-americà era partidari d’envair Cuba i destruir els míssils que el llavors líder soviètic, Nikita Khrusxov, hi havia instal·lat per amenaçar els Estats Units. I mentre això passava, Kennedy –això explica la pel·lícula– demanava al seu secretari personal que si els avions espia eren metrallats pels soviètics quan sobrevolessin l’illa no ho reconeguessin als seus superiors, perquè seria el pretext perfecte per justificar l’atac.

I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va tancar entre Bob Kennedy i l’ambaixador soviètic la nit abans d’esclatar una guerra, Déu n’hi do. Els camps de batalla, ja ho sabem, van alimentant l’odi fins al límit mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.

Aquest divendres fa 50 anys de l’assassinat del president Kennedy a Dallas. Potser l’hem fet més mite del compte, no ho sé. Aquell 22 de novembre de 1963, a la nit, ja havia de ser a Austin, per on tenia escrit un discurs que aquesta setmana tancava, com a cita final, un extraordinari reportatge de National Geographic: “Aquest país s’està movent i no s’ha d’aturar. No pot parar. És moment per al valor i són temps per als desafiaments. No ho faran ni la conformitat ni la complaença”.

Trobo que, fa 50 anys, Kennedy ens va clavar el diagnòstic.



15.11.13

Justícia de plastilina


[Article publicat a EL 9 NOU el 15.11.13]

Normalment el concepte de porqueria s'associa a la política i fins i tot a la Justícia com a metàfora, a l'hora de valorar determinades decisions, accions o declaracions que sobrepassen el límit racional de la tolerància, que en general acostuma a estar situat més o menys a l'alçada del sentit comú. Però passa que, aquesta setmana, el concepte porqueria ha pres forma, olor i color de manera directa en tres episodis no pas metafòrics, sinó ben reals, de la vida de cada dia, que un cop remenats encara fan més pudor.

El primer amb Dennis Abbott, portaveu d'Educació de la Unió Europea (UE), que va qualificar de "porqueria" que el ministre Wert anunciés que per culpa d'Europa s'haurien de retallar les beques Erasmus, quan resulta que en realitat Europa hi abocarà fíns i tot més diners.

El segon, el problema de porqueria que té Madrid amb la vaga d'escombraries, que va provocar que Manuel Cobo, membre de la direcció del PP, n'hi afegís encara més quan va dir que el seu partit "manifiesta su apoyo a la alcaldesa de Madrid, al Ayuntamiento y a los madrileños en la huelga de limpieza que está sufriendo la ciudad". Una frase tan antològica com idiota, perquè no diu absolutament res i perquè si alguna cosa comencen a no suportar els madrilenys és la manera com està portant les coses l'alcaldessa.

I la tercera, que les 63.000 tones de porqueria escampades per la costa de Galícia pel naufragi del Prestige ara fa 11 anys no han estat, finalment, culpa de ningú. És el que diu la sentència. I fins i tot l'asseguradora es fa pagues de recuperar els 22 milions d'euros dipositats de fiança, perquè si no hi ha culpables tampoc hi pot haver responsabilitat civil.

A la jove de Puigcerdà que estudiava piano, en canvi, li poden caure set anys de presó per molestar la veïna. I el que és millor, quatre més d'inhabilitació per poder-lo tocar. N'hi ha per creure que la Justícia s'ha empassat tanta porqueria que ja no té rnés remei que comencar-la a evacuar per darrere.


(P.D. El mateix divendres que ha aparegut aquest article, el fiscal ha rebaixat la pena de presó per a la pianista de dos anys a 20 mesos de presó, que és tant com dir que en el pitjor dels casos no hi haurà d'anar a tocar al piano).

8.11.13

Aigua freda en terra cremada


[Article publicat a EL 9 NOU el 8.11.13]

L’única vegada que he passat uns dies al País Valencià va coincidir amb un moment que costava imaginar que s’arribés a produir mai: la dimissió de Francisco Camps com a president de la Generalitat, el juliol del 2011. Com que em va vagar, ho vaig seguir a temps real just quan es produïa, i vaig poder constatar en primera persona que el Canal 9 va ser l’últim dels mitjans a informar-ne. Me’n vaig queixar públicament –llavors ja feia tuits– i la cadena d’adhesions a la denúncia es va fer força llarga, en aquell moment. Estaven fent un reportatge de moros i cristians.

Canal 9, com Telemadrid, ha estat el paradigma de la manipulació informativa i de què vol dir ser un mitjà de comunicació públic al servei de qui està al poder. Pel que ha dit, però sobretot pel que ha callat. Això s’ha afirmat de tots els mitjans públics. I tots els partits, absolutament tots, han mirat de treure’n profit si en algun moment han tingut a l’abast l’oportunitat de ser govern. Amb més o menys traça i més o menys escrúpols, segons el cas.

A Canal 9 ho han portat a la caricatura, com minuts després d’anunciar-se el tancament denunciava una seva periodista, Iolanda Màrmol: “Les meves mentides a Canal 9 van ser tantes, tantes, tantes, que un dia comences a sentir vergonya de treballar per a ells”. Com aquella presentadora d’Intereconomía a qui després de donar pas a un vídeo li van deixar el micro obert i se li va sentir en antena: “Consti que estic en absolut desacord amb aquesta entradeta”.

Si tots els professionals de la informació poguessin treballar en mitjans amb qui compartissin la seva línia editorial, dubto que Canal 9 hagués arribat mai als 1.800 treballadors. Ara tot apunta que es quedarà sense, devorat per la crisi i, sobretot, pel descrèdit on l’ha portat una corrupció política que sembla cada vegada més conscient que se li acaba manar. I ho farà pagar, fent que qui vingui, almenys, no tingui una tele per controlar. València ha passat de Terra Mítica a terra cremada.  

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat