29.6.12

Tindrem 'cuyong' o què?



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.06.12]

Tinc la teoria que si el PP governés Catalunya ens hauríem estalviat la nova sentència d’aquesta setmana del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. Allò de fons que persegueix respecte al català, que és eliminar-lo, ja ho hauria resolt aprovant lleis i reglaments per arribar-hi. És exactament el que han fet, per aquest ordre, els governs del PP al País Valencià, les Illes i l’Aragó, que si te’n vas a Google i mires el mapa t’apareix com un cinturó que et va encerclant des de fora responent a una estratègia gens dissimulada d’aïllar el català per l’exterior i bombardejar-lo des de dins. No pas amb l’aviació alemanya de 1938, com explica Jordi Pujol presentant el llibre de memòries, sinó amb els jutges del Constitucional i els del Suprem. I tot això mentre els comptables de l’Estat ens escanyen les finances del país.

Això és una estratègia. Vol dir que es planifica, que se’n parla, que es concreta, que es dissenya i que té un objectiu a la vista. Fins i tot, com insinuava l’altre dia la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, és sospitós que la sentència s’hagi fet pública just a final de curs, amb escoles buides d’alumnes i desarmades per la mobilització. És sospitós perquè, ves per on, el precedent de la primera sentència del Suprem contra la immersió lingüística a l’escola va ser el 22 de desembre de 2010, el dia amb tothom pendent de la grossa de Nadal.

Ja n’hi ha prou. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha revelat que per primera vegada són majoria els catalans que en una hipotètica consulta votarien a favor de la independència. I el president Monago, aquell que va dir a l’alcalde Trias que si tenia cuyong li digués a la cara que invertir a l’AVE d’Extremadura en plena crisi era una desgràcia, s’ha posat a liderar una ofensiva perquè Catalunya no aconsegueixi el seu pacte fiscal, perquè per a ells seria un desastre.

Doncs que ho sigui, ho sento. Sobretot per als que barrejant deliberadament ignorància i arrogància el que fan és misèria.


22.6.12

La llei de la dependència



[Article publicat a EL 9 NOU el 22.06.12]


Dies després de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona, un directiu d’El Corte Inglés va trucar al llavors ministre de l’Interior, José Barrionuevo, per dir-li que potser ja n’hi havia prou d’anar criticant que no es desallotgés el centre comercial arran de la trucada que anunciava la bomba. “No som nosaltres, és la premsa”, va dir el ministre. A la qual cosa el directiu li va respondre: “Vostè faci que la policia deixi de fer declaracions, que de la premsa ja ens en cuidem nosaltres”. L’anècdota l’explicava el mateix exministre a El Periódico aquesta setmana, recordant els 25 anys de l’atemptat. I el missatge subliminal era clar: o la premsa callava, o no els avisarien més quan comencés la primavera a El Corte Inglés.

No sé si avui s’hauria produït, aquesta trucada. Per bé i per mal. Per bé, perquè segurament les xarxes socials anirien plenes de consideracions de tota mena sobre el cas, i poc tindria a fer-hi El Corte Inglés per contrarestar les crítiques i per molt que volgués cuidar-se de la premsa. Per mal, perquè per a un mitjà de comunicació de qui aquests grans magatzems eren un dels principals clients, més valia evitar-hi conflictes. Sobretot quan, en plena crisi de supervivència del sector, als pocs anunciants que queden no se’ls ha de molestar.

Em va fer gràcia llegir aquesta crònica el mateix dia que, al vespre, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presentava a Vic el seu anuari amb els temes silenciats pels mitjans durant el 2011. I amb el diagnòstic, sabut i compartit, que la crisi econòmica està portant les grans empreses periodístiques i els seus professionals a les més altes cotes d’autocensura per evitar que les represàlies dels interessos econòmics –i polítics– acabin d’enfonsar-los definitivament. Les retallades de plantilles i de capçaleres periodístiques com a conseqüència de la crisi són una retallada a la qualitat i a la pluralitat informatives. I, per extensió, una retallada a la mateixa qualitat democràtica just en el moment que més necessari es fa el periodisme.  

15.6.12

Quan érem feliços


[Article publicat a EL 9 NOU el 15.06.12]

Podríem estar d’acord que res del que està fent el govern de Madrid, que és bàsicament patir i passar-se el dia torejant sense capa, ho tenia previst en el seu programa electoral. Les circumstàncies ho han devorat tot, i només li queda apagar focs permanentment a costa d’hipotecar el país per uns quants anys i a canvi d’una mica d’aire per respirar. Llavors se t’acut una pregunta estúpida, i és què estaria fent aquest govern si tinguéssim un país normal, amb una economia normal, un atur normal i un marge de maniobra normal com per anar tirant. Com quan érem normals, vaja. 

Perquè aquest 15 de juny, per exemple, fa cinc anys exactes que consideràvem normal que ens pogués sortir el llavors ministre d’Economia, Pedro Solbes, a anunciar que el seu govern rebaixaria dos punts la tarifa de l’IRPF perquè la balança entre ingressos i despeses de l’Estat acumulava quatre anys consecutius de superàvit i que, només per al 2008, es preveia de més de 4.000 milions d’euros. Pujava la inflació, pujaven els sous, pujaven els impostos, però anàvem tan bé que ni ens preocupava que hi perdés una mica el nostre poder adquisitiu. I ja llavors, a Madrid, tant CiU com ERC aprofitaven el moment per proposar que es destinés part del superàvit de l’Estat a les inversions pendents a Catalunya. Només en això la resposta d’abans ja era exactament igual de normal que ara: no.

Era el mateix dia, aquell 15 de juny de 2007, que es publicava un exhaustiu estudi de l’ara extinta Caixa Catalunya que revelava que vuit de cada deu catalans defensaven l’accés gratuït dels immigrants a la sanitat i a l’educació encara que estiguessin en situació irregular. És sarcàstic que, cinc anys després, la notícia hagi estat la d’un arquitecte mataroní que per haver arribat a 28 anys sense tenir-ne dos de cotitzats perdia la targeta sanitària. Retallada indecent que s’ha reconduït, per sort.

Quan érem feliços no ho hauríem imaginat mai, això. Ara, el que ens toca imaginar ja és una altra manera de poder-ho ser.


8.6.12

Visca Polònia, de moment


[Article publicat a EL 9 NOU l'08.06.12]

És una llàstima que a l’Eurocopa que comença aquest divendres no hi tinguem jugant Catalunya, ni que sigui com a nació sense estat. Ho dic no tant per l’equip que hauríem fet sinó per la lletra de l’himne, que seria de les més vigents i actualitzades d’entre les 15 que se sentiran aquests primers dies de competició. Espanya no compta, perquè no té lletra ni gaire res a dir, de fet. I tal com estan les coses més val que calli. Segur que ara mateix estaria disposada a canviar l’Eurocopa per un eurocupó que li permetés pagar deutes, bàsicament.

Pel que fa a la resta, després d’analitzar-los una mica tots diria que, si fos el cas, Els Segadors se situaria com el segon himne més sanguinari de tot Europa després de La Marsellesa, que ara mateix seria el més bèstia i que no entenc com gosen autoritzar-lo pels estadis essent, com és, expressió inequívoca de l’apologia de la violència. Als pobres anglesos que jugaran contra ells dilluns a la tarda els diran, abans de començar el partit: “Ja podeu tremolar, que els vostres parricides anhels rebran finalment el càstig que mereixen. (...) Si moren els nostres herois, França en produirà de nous disposats a aniquilar-vos”. Els anglesos, en canvi, tan flemàtics ells, en tindran prou encomanant-se a Déu perquè salvi la reina –ja porta 60 anys fent-ho, de moment– i demanant-li que dispersi els enemics i els faci caure [fora l’àrea, pel que pugui ser]. “Confon els seus trucs i confon la seva política; en tu posem l’esperança”. Personalment, si dilluns fos Déu aniria amb Anglaterra.

Seria molt diferent, en canvi, que el rival de França fos Catalunya, per exemple. Com a rèplica al seu himne podríem contestar-los allò tan directe de l’“endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”, que pel que fa al cas ens funciona tant per una frontera com per l’altra. I sobre això de jugar l’Eurocopa, també podem fer cas a l’himne i esmolar ben bé les eines per quan vingui un altre juny. A veure si el de 2016...

1.6.12

El poble és al darrere, diu


[Article publicat a EL 9 NOU l'01.06.12]

Ara ve aquell moment tan bo en què el protagonista entra en escena per l’esquerra, enfilat a dalt d’un camell, i el càmera comença a seguir-lo fins a remuntar la duna. I un cop a dalt, veu que a l’altra banda l’espera un exèrcit de sis milions de soldats perfectament alineats –ara és tot informàtic, això– esperant el crit de guerra per obrir la gran batalla que els ha de conduir a l’alliberament nacional deixant-hi sang, suor, llàgrimes i bona part del pressupost.

Hi ha una segona versió en què el protagonista també irromp altiu amb el seu camell pensant que a l’altra banda l’esperarà el seu poble, com li va dir fa uns dies en Puyal. Però quan arriba al capdamunt veu com, de lluny, se li acosta un beduí amb cara de ministre Montoro –i nas prominent– i li diu que ho ha intentat tot, però que al final no hi hagut prou cèntims per muntar el desplegament. I que, a més, tenen pendents les obres de l’AVE de Galícia, on es treballa més a gust.

En una tercera versió, hi ha pla fix una bona estona fins que dónes per entès que el protagonista no s’ha atrevit a sortir tot sol amb el camell, pel que pugui ser, i ha optat per convocar un parell de reunions i un ple del Parlament abans de decidir-se.
 
En una quarta versió finalment censurada comença a aixecar-se una tempesta de sorra enmig del desert fins que, de cop, de dins del remolí apareix el rei d’Espanya tornant tot sol de caçar elefants, tot i haver dit que no tornaria a passar. “Que no passaria per allà, vaig dir; ara passo per aquí”, s’explica.

I encara n’hi ha una cinquena, que posa en perill la vida del protagonista i compromet la continuació de la saga, en què després d’enfilar-se a la duna amb el camell i veure el poble esvalotat de mala manera i a punt d’agafar les armes perquè està fart de tot, la bèstia se li entrebanca i comença a caure per un pou sense fons i verd fosc per on voleien descontroladament 24.000 milions d’euros. Llavors, des de dalt, s’hi aboca el beduí d’abans i li diu: “Tranquil, senyor, que ara el rescato”.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat