23.12.14

Visca el nostre Caga Tió



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.14]

Em va afectar, la setmana passada, llegir una carta en un diari de Barcelona d’una senyora que no acabava d’entendre la tradició de fer cagar el tió. Deia que a casa seva no ho havien fet mai, tot i que ella venia de Vic, capital de la Catalunya catalana. Que representa, dic jo, que és terra de bosquetans, gent rude de costums primitius i comportaments ancestrals poc ajustats als cànons de l’elegància i el bon gust. Això no ho deia ella, que consti, però des del moment que és la lectura que jo en vaig fer deu voler dir que,  almenys una mica, ho podia donar a entendre.  

Preguntava la senyora d’on venia la tradició de fer cagar el tió, perquè no ho sabia trobar enlloc. Hauria pogut començar pel Costumari Català de Joan Amades de 1950, que per si sol ja és una prova bastant consistent que és alguna cosa que té història. Que no és altra, en realitat, que l’adaptació que la nostra cultura havia acabat fent del culte a l’arbre com a font de vida, d’escalfor i de llum, a través de la seva fusta. I origen de tanta riquesa com les eines del camp, motor de la vida a pagès, que era centre de la vida en general abans de l’esclat de la societat industrial. Si un tió era font d’alegries per als grans, també ho havia de ser per als petits. I mentre al centre i al nord d’Europa naixia la tradició de l’arbre de Nadal engalanat de regals, a les nostres latituds ens conformàvem amb un simple tros de fusta que els feia florir a la seva manera. Vet-ho aquí el cagatió, símbol de la fertilitat de l’arbre esmicolat per ser font d’una nova vida a través del foc regenerador de l’esperit.

Sempre hi ha hagut qui ha pensat que fer cagar el tió és una referència escatològica que s’hauria pogut resoldre d’una altra manera. Potser sí. Com també hauríem pogut canviar el caganer del pessebre per un caçador de bolets que no els talla sinó que els arrenca, que també provoca vergonya aliena. Però, ni que sigui per respecte i estima a tantes generacions que han construït el nostre Nadal, visca el tió. I que us cagui ben fort.



19.12.14

No sabrem res, de nou



[Article publicat a EL 9 NOU el 19.12.14]

Posats a buscar aliats internacionals a la causa independentista, podríem fer una carta o un e-mail a Google per dir que si mai som Estat no tindrem cap inconvenient que el seu servei de notícies tingui accés als nostres mitjans per poder-los indexar en el seu agregador i poder-nos posar al dia ràpidament per diverses fonts.

Amb els espanyols han deixat de fer-ho aquesta setmana per no pagar l’impost que els ha posat Madrid. I ara, per exemple, quan busques Rajoy al cercador, en comptes de sortir-te l’última astracanada que hagi pogut dir sobre qualsevol cosa, t’envia a la Viquipèdia per dir-te de què treballa i que el PP es va fundar el 1989.

També hi ha informació sobre Jordi Pujol. Però no pas per dir que ara mateix té tota la família imputada tret d’un dels fills, sinó que “és un polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya del 1974 al 2003”. Vindria a ser una mica la primera resposta que busca un alumne de Primària quan li encarreguen la primera redacció sobre un famós. 

Per exemple, Eduardo Torres-Dulce. Ha dimitit de fiscal general de l’Estat, però el que diuen és que és crític de cinema. I si busques imatges de la C-17, el primer que et proposa és un avió de transport militar produït per Boeing que es va fabricar per a l’exèrcit dels Estats Units entre els anys vuitanta i els noranta del segle passat. I si escrius “embús C-17”, et surt una notícia del 30 d’agost de 2012. Semblaria que des de llavors no n’hi ha hagut cap més, almenys d’important. El del Mercat Medieval no compta perquè es dóna per suposat.

La primera conseqüència és que ben aviat veurem Viquipèdia com el portal més visitat a tot l’Estat, perquè és el primer on t’envia Google en la majoria de consultes. La segona és que molts portals de mitjans tindran menys però més fidels lectors per evitar perdre’s en les cerques tan genèriques que et trobaràs. I la tercera és que, afortunadament, encara no cal anar a Google per saber que ara ve Nadal. O sigui que bones festes! 


12.12.14

Tros de quòniam


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.12.14]

En el termòmetre dels despropòsits de la setmana comparteixen podi, al meu modest entendre, aquesta sobtada onada de bonesa que ha d’impregnar el món del futbol per castigar els insults als estadis i, per extensió, el nou monument a l’estupidesa que equipara un verset d’una estrofa d’una corranda d’uns Pastorets escolars a la categoria d’adoctrinament imposat per la deriva sobiranista de Mas. Altrament dit órdago, que en castellà fa més por.

Al brillant equip d’investigació que va descobrir i catapultar el cas, que a cada graó ha afegit un punt més d’escàndol a l’assumpte, li proposo un recorregut per uns quants Pastorets del país i, quan sigui l’hora, per les cantades de caramelles. Tenen portades assegurades fins que tinguem tercera via. I no em refereixo a la del PSC, sinó a la Rodalies, que no en té ni dues.

Sobre aquest particular, i al verset tan maldestrament traduït com a “Rajoy que se joda ya”, de l’original “que es foti”, em va venir al cap la versió del Fum, fum, fum de Prats de Lluçanès que el musicòleg Jaume Ayats va recollir al seu llibre Explica’m una altra cançó (2009), dedicat al cicle de Nadal i Reis. Més que res perquè el fum, fum, fum que ha fet fortuna es convertia en fot, fot, fot, del verb fúmer –o sigui fotre–, per mofar-se de les mentides i absurditats que explicava la lletra.

Suposo que, si fos ara, la versió castellana de la lletra per part de la premsa benpensant i políticament correcta s’hauria traduït per desitjar al 25 de desembre “que se joda, que se joda, que se joda”, per la qual cosa hauria quedat prescrita del cançoner, retirada dels CD del Club Super3 i prohibida als camps de futbol per apologia de la violència i del que pogués ser.

De manera que, arribats a aquest punt, només cal aconsellar als autors de corrandes i a qui tingui intenció d’insultar al futbol –que està molt mal fet, i no només des de la setmana passada–, que al refranyer català hi té un banc de recursos d’un enginy impressionant. I si llavors no els entenen, que es fotin.



5.12.14

I ara què?


[Article publicat a EL 9 NOU el 05.12.14]

Ho sento, però la intenció d’aquest article no és sortir en defensa ni en atac a Oriol Junqueras per la conferència de dimarts passat, sinó per enviar tot el meu suport i solidaritat al director del canal 324 davant del dilema que deu tenir sobre la taula des de ja fa dies: si s’ha fet en directe la retransmissió de les conferències del president i del cap de l’oposició per explicar el seu full de ruta cap a la independència, s’hauran de fer en directe les conferències de tota la resta de caps de grups parlamentaris per explicar el seu full de ruta cap a la independència, cap a la tercera via o cap a la via morta per enterrar definitivament el procés?

No és un tema menor, naturalment. Més que res perquè al pas que anem ens trobarem que l’última tongada de xerrades serà la menys encoratjadora per a la causa independentista. Ja  s’han cremat els dos cartutxos més grossos i entre ells ja s’han desencoratjat d’entrada, que Déu n’hi do. Del bloc sobiranista falta saber com es posiciona la CUP –en el format conferència. vull dir–, i després com ho fan la resta de partits que ja defensen, en aquest punt, postulats cada vegada més distants.

Seria la mar de sensat i de transparent saber què diu tothom en un auditori, evidentment. Però veig a venir que no serà el cas. Per començar, perquè no crec que tothom d’entre els que falten estigui en condicions de fer una xerrada davant de dues mil persones. I no pas per falta de ganes, sinó segurament per falta de públic disposat a escoltar-lo en directe encara que sigui namés per compliment. I per acabar, perquè el gran debat nacional que hi ha obert i continuarà obert és si el front independentista ha d’anar junt o no en unes eleccions plebiscitàries. I els que n’han de parlar ja ho han fet.

Pel que fa al cas, i després d’escoltar dimarts Oriol Junqueras, la meva opinió continua essent la mateixa que la setmana passada. Si un moment excepcional necessita respostes excepcionals, fent-les convencionals fem convencional el moment.



28.11.14

No és l'hora, ara?


[Article publicat a EL 9 NOU el 28.11.14]

Tant ens va acostumar el president Mas a les metàfores que l’única que no ho era, “la consulta definitiva”, ens la vam empassar com una metàfora més pensant que parlava d’eleccions. I ho són, sí. Però plantejades dins del seu pla no deixen de ser una argúcia per tornar a respondre “sí-sí”, “sí-no” o “no” a la independència, abocant les diferents llistes que hi hagi a un posicionament clar i inequívoc.

I crec que té raó quan diu que en unes eleccions convencionals amb el sistema convencional de partits i de programes, per més que hi hagués un punt compartit i fins i tot una marca paraigua per aixoplugar el front independentista, generaria una nebulosa a l’hora d’interpretar els resultats. Què voldria dir, Ara és l’hora-CiU o Ara és l’hora-ICV, si fos el cas?

És molt comprensible que la resta de partits parlamentaris alineats sense embuts al bloc sobiranista, que ara mateix són ERC i la CUP, els faci molta mandra adherir-se a una llista unitària per al “sí-sí” al costat de Mas. No tant per l’objectiu ni pel calendari concretíssim que els proposa, que entre els independentistes no pot generar altra cosa que entusiasme, sinó perquè en l’imaginari de la gent no deixaria de ser “la llista del president”. La llista d’Artur Mas, de CiU, dels Pujol i de les retallades, pensarien sobretot els votants de la CUP i d’ERC.

Però si entre tots posen fàcil que s’acompleixi el calendari dels 18 mesos, arribarem al 2016 amb una convocatòria electoral; la mateixa que hi hauria en cas que l’actual legislatura esgotés el temps que li correspon. No es prorroga res ni es legitima cap govern, sinó que s’introdueix un parèntesi amb l’objectiu comú dels independentistes d’arribar al 2016 amb molta feina feta i poder encarar un procés constituent real.

No es tracta de fer la coalició CDC-ERC, sinó que CDC i ERC i tant de bo la CUP siguin part d’una gran plataforma social que digui al món qui som i on anem. I ni tan sols cal que qui lideri la llista hagi de ser després el president. O presidenta...

115



21.11.14

La fi de Convergència


[Article publicat a EL 9 NOU el 21.11.14]

El 17 de novembre de 1974 es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Va ser a Montserrat, amb el pretext de la celebració dels 75 anys del Barça. Un centenar de persones van encobrir en la clandestinitat el naixement del nou partit sota el lideratge de Jordi Pujol.

El 17 i 18 de novembre de 1984 es van celebrar els 10 anys de Convergència. 8.000 persones van escoltar el llavors president del partit, Ramon Trias Fargas, i l’endemà qui llavors ja era president de la Generalitat, Jordi Pujol. 100.000 persones van passar pel recinte de Fira de Barcelona.

El 19 i 20 de novembre de 1994 es van celebrar els 20 anys de Convergència. Va ser a Montserrat, davant de 13.000 persones. Aquell dissabte hi havia jornada de reflexió nacionalista i revetlla popular. I diumenge, festa i acte polític. 

El 17 de novembre de 2004 es van celebrar els 30 anys de Convergència. Vivia la travessa del desert després de perdre, feia just un any, el govern de la Generalitat per l’acord tripartit del president Maragall. No hi va haver festa, però sí una reunió de l’executiva, altra vegada a Montserrat.

El 17 de novembre de 2014, dilluns passat, Convergència va fer 40 anys. No hi va haver festa, ni mítings ni reunions extraordinàries. Només apunts en blocs i articles en algun diari. Com el de Josep Rull, coordinador general del partit, que escrivia a La Vanguardia que el dia que es va fundar CDC ell tenia sis anys. Convergencia.cat s’ha convertit en Convergents.cat. I en la nota dels 40 anys, cap referència a Pujol.

S’acosten eleccions i apareixen senyals que Convergència busca una refundació profunda. I que en el seu projecte de “llista de país”, amb ERC o sense, ha decidit que li convé amagar la marca pròpia per aconseguir que al voltant d’aquesta candidatura pivoti el que es volia compartir sobretot amb ERC: l’expressió majoritària d’una societat plural però unida en l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya.  

El que ja no sé és si comptaven que el primer a sumar-se a la causa seria el fiscal general de l’Estat.

14.11.14

Una història verídica


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.11.14]

En Carles, que en realitat es diu Santi però n’hi direm Carles per protegir la seva identitat, va anar dissabte a recollir un premi que li va tocar a la 1a Marxa Cicloturista de Palamós-Costa Brava de fa uns dies. El van citar al port de Sant Feliu de Guíxols, amb la resta de premiats. Va demanar ajut perquè no sabia gaire on anava. I li van dir que cap problema, que anés al port i un cop allà ja l’esperaria algú que el portaria fins al lloc on es feia l’entrega de premis.

Perfecte. Dissabte, en Carles va marxar ben content de casa seva disposat a fer 102 quilòmetres –és una pista per protegir el lloc on viu– per anar a buscar el premi. Va arribar al port de Sant Feliu i, en efecte, allà ja l’esperava algú. Li va fer senyals tan bon punt va arribar amb el cotxe. “Mira, és aquell”, va pensar. Va aparcar on li va dir i el va seguir, caminant pel port.
De conversa, més aviat poca. Va intuir que alguna cosa li explicava però no ho acabava d’entendre. Al cap d’una mica van arribar davant d’un vaixell. Va baixar la rampa i el seu contacte el va convidar a seguir-lo cap a dins. En Carles va començar a pensar que la Marxa Cicloturista de Palamós-Costa Brava havia muntat una entrega de premis espectacular. Però curiosament, o ell era el primer o allò era un fracàs de convocatòria.

El cas és que, un cop al vaixell, un iot impressionant, van portar en Carles directament a la sala de màquines. I un cop allà, el seu contacte li va donar les claus perquè l’engegués. “Va parir quin premi”, va pensar en Carles. I mentre això passava, va començar a pujar gent. Feien pinta de turistes russos, una mica com el contacte que l’havia dut fins allà. Ell es va espantar i va sortir immediatament d’allà. No sense abans repartir abraçades i petons amb tothom qui pujava, per dissimular.

Mentrestant, en un altre punt del port algú continuava esperant en Carles. L’havia de dur fins al restaurant on hi havia l’entrega de premis, però un rus se li havia avançat confonent-lo pel capità.

Al final, un fart de riure. I un regal de 100 euros. 



8.11.14

Podem i guanyarem

[Article publicat a EL 9 NOU el 07.11.14]

El govern espanyol viu des de fa temps en una alienació mental permanent en què la realitat no és el que és sinó la versió que ell en dóna. I el que passa a Catalunya, per tant, no és el que hi passa sinó el que ell n'explica. Per això, com es diu a vegades a les pel·lícules amb risc d'al·ludir a algú, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Aquest diumenge ho acabarem de confirmar.

Ficats, doncs, en el seu discurs, la victòria del govern espanyol no és que aquest diumenge no es voti, que es votarà, sinó poder presumir que el Tribunal Constitucional els ha donat la raó dues vegades seguides i que hauran aconseguit que el succedani de consulta no serveixi de res. Per tant, passi el que passi diumenge, serà un fracàs perquè, finalment, i gràcies a la ferma acció del govern corn a garant suprem del compliment de la llei, la consulta serà una farsa perquè hi podran participar en Bob Esponja, la Pipi Langstrum, en Charlot i el gos d'en Tíntín. Si no hagués estat per ells, en canvi, hi hauria pogut participar la gent normal.

Això és el que s'explica a Espanya. I aquest és el discurs que vendran. L'han canviat tres vegades en 15 dies -de farsa a impugnació, i d'impugnació altra vegada a farsa-, quan en realítat, aquí, aquests últims 15 dies, no s'ha mogut absolutament res. Tot continua endavant, la gent continua consultant on ha de votar, les urnes arriben a lloc i els voluntaris ja estan tots convocats per a la funció que han de tenir aquest diumenge.

Això és el que diu el govern, però no explica el que també deu escoltar. I a Madrid, com al conjunt d'Espanya, també hi ha analistes sensats que ja fa dies que repeteixen que la segona impugnació al Constitucíonal va ser un error colossal. I que res faria més transcendent, definitiu i irreversible el 9N a Catalunya que la imatge de policies nacionals, mossos o exèrcit irrompent a les seus de votació per retirar les urnes. Per això, segur, diumenge serà un gran dia. I guanyarem.

31.10.14

De la fireta al terror


[Article publicat a EL 9 NOU el 31.10.14]

Tant parlar de frau de llei en el succedani de consulta del 9N, i el que ens hauríem de preguntar és si no el comet permanentment el govern espanyol portant al Constitucional la seva impugnació sense cap altra intenció que l’admeti a tràmit. Perquè és l’única manera que té per superar el 9 de novembre amb l’obsessió que aquell dia a Catalunya no es voti. En realitat se li’n fot que el març del 2015, data límit del TC per pronunciar-se, la resolució sigui que no n’hi havia per tant i que s’hauria pogut votar. Llavors estarem en vigílies d’eleccions municipals i, per tant, a les portes que el PP escrigui un capítol més del seu procés d’autodestrucció com a partit, que aquesta setmana ja s’ha vist irreversible.

Hi va haver un temps que quan et presentaven una entrevista a la tele amb un advocat “expert en dret constitucional” te’l miraves amb respecte, perquè el feies important. Ara està tan desprestigiat com el mateix Tribunal, a qui el govern ha convertit en una cort de titelles per derivar-hi la seva colossal covardia a l’hora d’afrontar el veritable problema de fons que té amb Catalunya, que no és altre que el polític, i al qual ha hagut de recórrer desesperat altra vegada per salvar-se del tsunami de corrupció que l’està inundant per tot arreu.

Dimarts, els 12 jutges del TC tindran segurament l’última oportunitat d’agafar aire i respirar la poca dignitat que els deu quedar al voltant si admeten d’una vegada que la impugnació del nou 9N no s’aguanta per enlloc, perquè fer-ho és tant com prohibir la llibertat d’expressió en una consulta que, realment i jurídica, ja és només responsabilitat del conjunt de la societat civil d’aquest país, que se l’ha fet seva i l’exercirà.

Ara ja no queda marge per desconvocar res. Més de 40.000 voluntaris i centenars de milers de persones disposades a acostar-se a l’urna que toca per dir què volen per al seu país no tenen aturador. La “consulta de fireta” ara provoca terror a qui se’n reia. Haver-se adonat abans que se'ls acostava Halloween. Nosaltres estem per la Castanyada.



24.10.14

El 'tuitular' del dia


[Article publicat a EL 9 NOU el 24.10.14]

És trist i tràgic, però el primer que se t’acut quan et diuen que el president de la petrolera Total, Christophe de Margerie, i els tres tripulants del seu avió han mort perquè han xocat amb una màquina llevaneu a l’aeroport de Vnoukovo (Moscou), és desconcertar-te. Més que res perquè amb l’estricta informació del tuit t’imagines la màquina llevaneu, amb la seva coneguda velocitat punta, en un xoc frontal amb l’avió circulant per la pista.

Després descobreixes que l’accident s’ha produït en el moment que el jet privat s’enlairava i el tren d’aterratge ha picat contra la màquina. L’ha desequilibrat, ha caigut i s’ha encès. O sigui que passa a ser irrellevant que l’obstacle hagi estat una màquina llevaneu. Podria haver estat un camió de bombers, el trenet de les maletes o un porc senglar.

També t’arriba, perquè ho marca l’estereotip del rus isolat de tota la vida, que el conductor de la màquina anava borratxo, perquè se sentia molt sol, i no sabia per on passava. A Rússia fa molt fred, neva, hi ha molta boira i dilluns a la nit no es veia res a més de 350 metres. Però després descobreixes que l’advocat ha dit que el conductor de la llevaneu pateix del cor i que no beu. I ara caldrà aclarir oficialment si és culpa seva, ni que sigui per distracció, o de la torre de control, per no estar al cas del que feia. Potser era allà, que bevien.

Els tuits ja ho tenen, això. Les causes de les coses són bastant més llargues que 140 caràcters. Fins i tot paraules tan indesitjables com les de Miguel Ángel Rodríguez, portaveu del govern de José María Aznar, quan va dir que “a Artur Mas se l’hauria d’afusellar”. Curiosament me’l vaig trobar dient-ho en directe. I, posat en context, el comentari era igual de ximple però suposo que pretenia expressar, més que un seu desig, un retret com si el desig fos de Mas; que ja no sabia què més fer per convertir-se en víctima. Però ja va ser “tuitular”. Allò que ara ens marca. I que sovint també ens desconcerta.

110 



17.10.14

Votarem, però volem votar


[Article publicat a EL 9 NOU el 17.10.14]

M’he inventat una lectura actualitzada del doble “sí-sí”. És un que diu sí a la consulta del 9N i un altre que diu sí a les eleccions, i en una data que ja hem de saber quan anem a votar el 9N. Que no vol dir convocades, però sí compromeses.

Un president que s’ha passat dos anys fent gala d’estar escoltant permanentment “la veu del poble de Catalunya” per defensar el referèndum davant de l’Estat, suposo que també la deu sentir ara quan aquest poble li reclama “la consulta definitiva”, sobretot després que ell, ni que sigui coresponsablement, hagi contribuït al cop de timó que ha girat una mica el vaixell i ha provocat alguna vomitada.

Partint de la base que no sóc ningú per dir-ho, voto perquè aquest sigui el missatge que l’Assemblea Nacional i l’Òmnium llancin aquest diumenge des de la plaça de Catalunya de Barcelona, recollint la conclusió que, em sembla, s’ha produït en unes quantes desenes de milers de converses des de dilluns a la nit. La societat civil és la que ha liderat el procés des del primer moment, i és aquesta societat civil l’única que té ara la capacitat de donar legitimitat a la nova consulta del 9N amb una participació massiva a les urnes. Que han de ser moltes més que les 6.000 previstes en 600 locals.

Cridant a la consulta i cridant simultàniament a la convocatòria electoral es tornarà a cosir, des de la societat civil, allò que els partits han descosit. Una de freda i una de calenta per a Artur Mas i CDC –d’acord amb la consulta, però ara convoqueu eleccions– i una de freda i una de calenta per a ERC i la CUP –d’acord amb les eleccions, però sisplau, ara contagieu l’entusiasme perdut per al 9N, encara que no sigui el vostre.

I els partits que ara mateix ja no fan ni fred ni calor, que comencin a preparar el programa electoral. Se’ls ha acabat la coartada de la “llibertat de vot a la segona pregunta” per encolomar als votants si s’ha d’estar o no per la independència. Ara, amb llista única o sense, qui s’ho cregui, que ho escrigui.


15.10.14

Homenatge al president Companys



[És el text de la presentació de l'acte que hem fet aquest 15 d'octubre a Vic en homenatge al president Lluís Companys, a la plaça que porta el seu nom, en el 74è aniversari del seu afusellament per part del règim franquista].


La reivindicació i l’exigència de la dignitat humanes estan per sobre de qualsevol altra cosa quan se’ns convoca, aquest 15 d’octubre, a commemorar el 74è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys, per a qui una vegada més hem de convertir aquest reconeixement i homenatge, a més, en  un acte de desgreuge enfront dels qui, com en tantes altres coses, ja fa temps que han perdut la vergonya. Per reconèixer, en el cas de Companys, aquella veritat davant la qual, avui, i cada vegada més sols -com en tantes altres coses-, continuen amagant la cara: que aquella mort va ser un crim del franquisme. Va ser un assassinat del feixisme.

Només, per als cada vegada més joves que s’incorporen a la memòria històrica, unes petites pinzellades biogràfiques de Companys. És tret de l’Enciclopèdia. (No té cap mèrit): 

Lluís Companys i Jover, nascut a el Tarròs (Urgell) el 1883. Polític i advocat. Fundador, el 1917, del Partit Republicà Català, que el 1931 va ser part de la suma en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser, aquell mateix any i amb l’esclat de la República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, governador civil i, mesos més tard, diputat primer a les Corts de Madrid, i ja el 1932, diputat al Parlament. El 1933 va ser ministre de Marina al govern de la República. Amb la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal de 1933, va ser escollit president de la Generalitat.

El 6 d’octubre de 1934, amb el govern progressista d’Espanya trencat i una dreta emmirallada en el feixisme emergent que guanya cada cop més influència, Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola en un intent que acabarà frustrat de preservar els valors inherents al seu ideari polític en defensa de les llibertats individuals i col·lectives, de la fraternitat entre els pobles i de la justícia social.

Per aquests fets és detingut i condemnat a 30 anys de presó, però en surt amb el triomf del Front Popular del febrer de 1936 i torna a la presidència de la Generalitat. Des d’allà viu l’esclat de la insurrecció franquista, s’alinea i es compromet un cop més amb els postulats republicans i marxa a l’exili a les acaballes de la Guerra Civil. A França, però, és detingut pel nazisme, que llavors ja tenia ocupat el país, i lliurat al règim del general Franco.

Sotmès a un consell de guerra sumaríssim, pantomima del que havia de ser un judici just i sense la més mínima garantia processal, és sentenciat a mort i afusellat a la matinada del 15 d’octubre de 1940 al Castell de Montjuïc.

França i Alemanya han demanat perdó per haver estat còmplices de la deportació de Companys en el que va ser el camí que va haver d’enfilar cap a la seva mort. Espanya, 74 anys després, ni tan sols accepta la nul·litat de la farsa que va ser aquell judici.

I no només això. Fa només tres dies, en la celebració de la Festa de la Hispanitat, encara podíem veure atònits que el feixisme i tot el que representa continua essent ambaixador i gairebé bandera d’una part no pas insignificant de la resposta espanyola en la seva croada contra la legítima demanda de Catalunya per poder-nos preguntar a nosaltres mateixos qui volem ser: si una regió espanyola, si un estat català dins de la de federació d’Espanya que potser somiava Companys ara fa 80 anys, o si un estat català i independent, com segur que ell també defensaria ara.

I ho faria perquè recolliria, com va fer aleshores, els anhels del poble a qui va servir des del partit, des de l’Ajuntament de Barcelona, des de les Corts de Madrid, des del Parlament, des del Govern de la República i des de la presidència de la Generalitat.

El Compromís de Vic se cita un any més aquí per retre homenatge al president Companys. L'únic president d'Europa escollit democràticament, recordem-ho, que ha estat estat afusellat per un règim polític;  feixista. I el llegat del qual se’ns fa ara més viu que mai, quan Catalunya viu un dels moments centrals de la seva història i que l’ha de portar a escollir i a votar sobiranament el seu futur. Que ho hagi de fer sola, de moment, tampoc és cap novetat. Ja ho deia al president.

D’ell és cèlebre aquella cita de la carta que, des del seu confinament a París l’any 1939, va enviar als estudiants catalans, també a l’exili, reunits en un congrés a Montpeller: “Per lluitar per a altres ideals hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres.”

A la mateixa carta, una mica més avall, hi ha una altra cita que també podríem fer córrer, ara. Salvant les distàncies i els contextos, Companys també ens diu: “En altres moments, per ésser català i ser-ne digne, calia sentir i obrir com a cal. Ara, de cara al pervindre i a les possibilitats i al perill del pervindre, és una obligació sagrada. Qui no estigui ara a l’alçària d’aquests grans deures i no oviri més enllà i s’entretingui en politiqueries perverses, quina llàstima ens ha de fer...”.

Que sigui, doncs, un acte més de desgreuge i de reconeixement a la figura de Companys estar a l’alçària d’aquests grans deures, albirar més enllà i avançar junts en el compromís, de Vic i del país sencer, en el camí cap a la plena llibertat nacional.





10.10.14

Q W E R T Y


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.10.14]

No suporto haver d’entrar una contrasenya a través d’un comandament a distància i haver de prémer quatre cops seguits el 2 per aconseguir una C. Tampoc m’agrada haver-me de moure amb el cursor per damunt d’un teclat a la tele, anar buscant lletra a lletra, canviant majúscules i minúscules, i perdre un minut per entrar un codi. I ja és el colmo quan confonc un teclat amb l’altre i començo a tocar el 2 per escriure una C i m’acaba sortint el 2222. Perquè a sobre la contrasenya no és correcta i l’he de tornar a entrar sencera.

L’altre dia, en una d’aquestes crisis, em vaig començar a mirar el teclat virtual de la màquina d’escriure que tenia en pantalla i em vaig preguntar, després de tants anys de remenar-hi, per què les lletres estan disposades d’una manera i no d’una altra. Pensava que això estava explicat, escrit i justificat, i es veu que no tant. Els que s’ho van inventar el 1874 ho van deixar així, i punt. Després de diverses proves, diu. Però sense cap document que expliqui per què van acabar fixant el teclat més estès, el QWERT. Que no és l’únic, però sí el més popular.

Hi ha diverses teories. Partint de la base que els inventors eren nord-americans, i per tant parlaven anglès, es tractava de situar les lletres més comunes separades entre elles perquè en el martelleig mecànic dels que picaven més de pressa no se’ls encallessin les tecles cada vegada. També n’he trobat un que defensa que els comercials de l’època podien fardar escrivint ràpid typewriter, perquè ho tenien tot en una sola fila i assajant una mica impressionaven els clients. Però també hi ha qui diu que originàriament l’ordre era alfabètic, però els que més picaven a màquina a l’època, que eren els que transcrivien telegrames a partir del codi Morse, ho trobaven un embolic. 

Ara que hi ha de tot i les màquines d’escriure ja no tenen martell, seria curiós que cadascú es pogués configurar el teclat al seu gust. Seria un festival de faltes, però almenys jo podria entrar la contrasenya més de pressa. Perquè no és QWERTY.



3.10.14

Doncs canviem la pregunta


[Article publicat a EL 9 NOU el 03.10.14]

Trobo que és un error que les al·legacions al Tribunal Constitucional perquè aixequi la suspensió cautelar a la Llei de consultes les hagin presentat el govern de la Generalitat i el Parlament. Se’ls veu massa el llautó. I per poc que s’hi fixin, els jutges del TC descobriran que és una argúcia per poder votar el 9N al referèndum independentista, que no és referèndum però ja ens entenem.

Les al·legacions les hauria d’haver presentat el Consorci del Moianès, ara que els seus alcaldes s’han posat d’acord per consultar la seva ciutadania sobre si volen iniciar un procés de secessió de les comarques del Vallès Oriental i Osona, per la part que ens toca. Una consulta que es podria convocar basant-se en la Llei 10/2014, de 26 de setembre, i que pel que fa al cas no dóna el més mínim indici d’inconstitucionalitat. O sigui que, ara mateix, que estigui suspesa perjudica els legítims interessos del Moianès per obrir un procés de participació ciutadana.

Aixecar la suspensió de la llei no resoldria la suspensió de la pregunta del 9N, d’acord. Com també estarem d’acord que la llei en qüestió no preocupa el més mínim ni el govern central ni el TC. L’única fixació la tenen en la pregunta. 

Molt bé. Doncs canviem-la. Si s’aconsegueix aixecar la suspensió cautelar de la llei però es manté el veto a la pregunta –cosa no descartable–, els partits sobiranistes que s’han de reunir aquest divendres al matí es podrien plantejar una nova pregunta que permetés votar el 9N, o el 16, i donar resposta a la demanda inequívoca i directament desafiant de la ciutadania i, alhora, a la legalitat que volen Rajoy i el TC.

Tan fàcil com que el president Mas més emetés un segon decret de convocatòria amb una pregunta que podria ser: “Està d’acord que es convoquin eleccions abans de final d’any i que el Parlament sortint tingui com a compromís la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i l’obertura d’un procés constituent per a Catalunya?”. Jo, sí. I a veure qui diu que això és il·legal.



27.9.14

No és un referèndum, i legal


Com que es veu a venir que la batalla legal a partir d'ara serà discernir entre si la convocatòria per al 9N és o no un referèndum, amb tota la prudència i modèstia que mereix el cas a mi se m'acudeixen, com a mínim, tres arguments per confirmar que no és un referèndum i, per tant, no pot ser il·legal de cap manera.
  • Si és un referèndum vol dir que deuria quedar regulat per la llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre les diferents modalitats de referèndum. En el seu article 16.2, aquesta llei diu literalment que "la decisió del votant només podrà ser "sí" o "no" o quedar en blanc". Com que ja sabem quin és el ventall de respostes a la pregunta del 9N -"sí-sí", "sí-no" i "no"-, és evident que no s'ajusten al que es preveu en aquest article perquè es puguin considerar respostes d'un referèndum.
  • En el seu article 11, la mateixa llei diu literalment que "el procediment de referèndum estarà sotmès al règim electoral general", regulat per la llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, i que en el seu article 2.1 deixa clar que "el dret de sufragi correspon als espanyols majors d'edat". Com que s'ha dit que a la consulta podran votar els joves a partir de 16 anys, que per tant no són majors d'edat, el que es farà no pot ser de cap manera un referèndum.
  • I de fet, la més evident de totes: Diu l'article 2.1 de la llei orgànica 2/1980 de convocatòria de referèndums que "l'autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum en qualsevol de les seves modalitats és competència exclusiva de l'Estat". Com que no consta que l'Estat no hagi convocat res ni tingui ganes de fer-ho, la consulta del 9N no és cap referèndum.

26.9.14

Feu lloc a les (e)mocions


[Article publicat a EL 9 NOU el 26.09.14]

El dia que Jim Hacker va prendre possessió com a ministre d’Afers Administratius a la sèrie Sí, ministre va quedar aclaparat per la quantitat d’expedients pendents que tenia sobre la taula. I volia prendre’s el temps que fes falta per atendre’ls personalment un a un. Però el seu secretari personal, Bernard Woolley, tot un gat vell a l’administració del govern de Sa Majestat, li suggeria amablement que desistís de la idea i preparés, en tot cas, una resposta automàtica. En un diàleg brillant que anava més o menys així:

–Podem dir que hi estem treballant o que hi estem treballant activament.
–I quina diferència hi ha entre treballar-hi i treballar-hi activament?
–Treballar vol dir que hem perdut l’expedient.
–I treballar-hi activament?
–Que mirarem de trobar-lo.

Sempre m’he fet a la idea que si davant l’administració ja costa saber on passa un determinat expedient, les mocions de suport o de denúncia a aquesta o altra causa que passen pels plens i s’acaben enviant al president de la Generalitat, al del Parlament i a la Comissió Europea deuen quedar mortes només sortir. I qui diu mocions d’ajuntaments diu propostes de resolució del mateix Parlament, ja sigui en ple o en comissió, que un cop votades queden absolutament en res.

Per això, com a contrast, és impressionant que tanquem la setmana amb l’impacte de 870 ajuntaments catalans, el 91% del total, aprovant una moció de suport al 9N. I que tot s’hagi mogut en tan pocs dies sota la coordinació de l’Associació de Municipis per la Independència. Potser mai com ara s’havia fet tan visible la seva força. I mai com ara s’havia fet evident, també, el compromís i la complicitat del món local amb el procés. El mateix Jim Hacker n’estaria impressionat. I en Bernard, aquesta vegada, no tindria cap excusa per perdre els papers.


20.9.14

El gran misteri escocès


[Article publicat a EL 9 NOU el 19.09.14]


Aprofitant que aquest divendres al matí Escòcia desvelarà oficialment davant del món la resposta al seu enigma més important des de 1707, que és si continuarà formant part del Regne Unit al costat d’Anglaterra i Gal·les, jo em proposo aclarir el segon, que tampoc està malament: Per què hi ha gossos que se suïciden, o ho intenten, saltant embogits daltabaix del pont d’Overtoun, a Dumbarton, cada vegada que hi passen (com seria en el segon supòsit)? Misteri mundial.

És un pont força tètric, que podria il·lustrar un conte d’Edgar Allan Poe. Però el misteri que l’ha envoltat des de principis del segle XX és descobrir quina força sobrenatural o quin esperit maligne atreu els gossos per llançar-se al buit quan s’hi passegen sols o en companyia dels amos, que en un moment de descuit veuen atònits com la bèstia vola per sobre el paredat del pont per quedar estimbada al riu des d’un desnivell de quatre pisos.

Se n’ha fet llegenda i literatura, del pont d’Overtoun. Com se’n va fer de les 4.000 merles que van caure mortes al cel d’Arkansas una nit de Cap d’Any i que des d’aquesta mateixa secció ja va quedar aclarida fa unes setmanes. Aquest és el segon gran misteri de la sèrie, que passo a resoldre tot seguit:

D’entrada, apuntar que l’investigador que hi va treballar es va fer un fart de riure quan li van encarregar un treball sobre “gossos suïcides”, ja que l’anunciat és intrínsecament absurd. És una manera d’humanitzar una animal i atribuir-li una consciencia que no té, va dir. El que passava, simplement, és que arran d’una repoblació de visons que es va fer al bosc de sota el pont, les potents glàndules anals que utilitzen per marcar territori estimulaven fins a tal punt l’olfacte del gos que, sense poder calibrar on era, saltava de manera instintiva per llançar-s’hi a sobre. Van fer la prova amb secrecions de glàndules anals de tres animals diferents, i els gossos se n’anaven de pet al visó.

O sigui que segon misteri aclarit. Ara falta el primer: Yes, Scotland?

12.9.14

La majoria silenciada


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.09.14]

Això que explicaré ara és radicalment cert. En els més de 200 articles que porto fets en aquesta pàgina n’hi ha hagut dos d’escrits i envitats directament des del telèfon mòbil. El primer, a l’estiu de 2012, tancat de matinada dins del lavabo d’un B&B de Thurso, al nord d’Escòcia, on havíem anat a veure la punta més septentrional de l’illa que comparteix amb Anglaterra i Gal·les. El segon, aquest dijous a Barcelona, davant del parc de la Ciutadella, després d’haver participat a la immensa V al costat, diuen, de gairebé 2 milions de persones entusiastes, somrients, positives, emocionades i convençudes de tenir un altre nord davant dels ulls: l’horitzó de construir un nou país.

Costa molt, enmig de l’eufòria que aquest dijous ens embolcallava a tots a la Gran Via i a la Diagonal, imaginar que fora d’allà hi continuï havent qui nega no només allò tan elemental que hi vam anar a demanar, que és poder preguntar-nos a nosaltres mateixos qui volem ser, sinó fins i tot que la mateixa gernació humana que té mobilitzada aquesta causa s’hagi de tenir en compte pel que ja representa per si mateixa. La consigna és acabar-ho reduint a l’obsessió d’un president, d’un govern i de la majoria d’un Parlament que no representen la Catalunya real, diuen. La seva és la majoria silenciosa. De moment, en canvi, del que avui és testimoni impressionat el món sencer és de la majoria que volen silenciada. Però no se’n surten.

És imposible que el 9 de novembre no passi alguna cosa. És imposible que el camí recorregut fins ara hagi de tenir marxa enrere sense l’acord no ja dels partits que donen suport al 9N, sinó de la societat civil catalana –aquesta sí que ho és, SCC- que els ha empès a fer-ho. I l’acord d’aquesta societat per fer marxa enrere ja saben que no el poden tenir.

Vam omplir els carrers per omplir les urnes. I és el que farem. Entusiastes, emocionats, organitzats, disciplinats, positius i somrients. Però ferms en la defensa d’una futura llibertat que ens hem guanyat a pols.

29.8.14

Tribut al precursor


[Article publicat a EL 9 NOU el 29.08.14]

M'he inventat el half-selfie. És com el selfie de tota la vida -del mig any de vida que té, de fet-, però es tracta que just en el moment de fer-te la foto t'amaguis per no sortir.  O sigui, un selfie a mitges. I me l'he inventat perquè aquestes vacances no he parat de veure gent fent-se selfies a cada moment, i ho he avorrit. Com si l'opció d'un autoretrat no hagi existit des de sempre i els museus no en tinguin exemples anteriors al segle XVI en exposició permanent. Amb el mèrit que té, a sobre, pintar-te a tu mateix sense veure't la cara que fas.

No serà que els telèfons d'ara no hagin incorporat des de fa anys el botonet que et gira la càmera per fer-te una autofoto, o els disparadors amb temporitzador que ja vèiem a les màquines que anaven amb carret. No eren selfies, això? La foto ha de ser instantània i la càmera l'ha d'aguantar el braç estirat d'algú? Si hi ha perxa hi ha trampa?

Doncs en tot cas, si hem de professar una nova devoció per als selfies donant-los la categoria d'estrena, que sigui, a tots els efectes, en homenatge i reconeixement el creador del selfie de l'era moderna, també pels seus començaments difícils i la descoberta accidental del gènere. Era un lladre.

Buscant el cop del segle, al novembre de 2012 va voler atracar un banc i es va convèncer que abocant-se suc de llimona per sobre es tornava invisible. De fet, es va tirar fotos amb una Polaroid i no hi sortia. Això ja era tècnicament un selfie. Ell era a la foto però no se'l veia, perquè havia aconseguit fer-se invisible. I estava selfie-impressionat.

Se'n va anar al banc i el van detenir per burro. No se'n sabia avenir de per què l'havien descobert. I li van explicar: a les fotos no hi sortia perquè li picaven tant els ulls quan es ruixava amb llimona que no veia on disparava.

De fet, doncs, a ell també se'l podria considerar precursor del half-selfie, el selfie a mitges que acabo d'inventar. En honor seu, en direm un McArthur Wheeler, d'això. La foto ja és feta amb aquesta tècnica. Jo era davant de l'aparador.

22.8.14

Els diners no es toquen


[Article publicat a EL 9 NOU el 22.08.14]

Tinc un bagatge molt pobre com a lector i ara mateix desconec si mai s’ha escrit un conte, o una novel·la, sobre la vida d’una moneda. Del seu periple per aquest món i per la quantitat de mans i de butxaques que deu arribar a conèixer, d’altres monedes amb qui arriba a estar en contacte, dels desplaçaments que deu fer per terra, mar i aire i vés a saber si, finalment i al cap de molt temps, per tornar a ensopegar amb algú per qui ja havia passat i que no en fa ni cas perquè no la reconeix en absolut. Pensant-hi bé, no crec que hi hagi cap objecte personal que volti més que un euro.

Potser hem tingut a les mans la moneda que un dia va servir per pagar un tallat al nostre ídol, la que ha reposat en alguna caixa forta envoltada de lingots d’or, la que s’ha amagat sota un got de plàstic d’un trilero de la Rambla de Barcelona o la que un dia va caure per error dins d’una bossa carregada de bitllets de 500 camí d’Andorra. És el que em vaig imaginar quan dimecres vaig llegir al 324.cat una notícia sobre el percentatge de diners contaminats que corren pel món.

Pensava que anava de diners corruptes, però no. Anava de gent bruta, bàsicament. Els calés, i sobretot els bitllets, estan contaminats. Literalment. Un estudi de la Societat Americana de Microbiologia ha arribat a la conclusió que el 94% dels bitllets que corren pel món estan carregats de bacteris per sobre del que tocaria. I, com a dada encara més bèstia, un 10% de les targetes de crèdit, que pensaries que són molt més personals, fiables i intransferibles, contenen directament excrements.


Tant patir per les tasses de vàter i la mania de posar-hi paper per sobre, i resulta que res no hi ha tan brut com els diners. I ja que hi estem posats, recordo que els últims estudis  han aclarit que la pica d’una cuina conté 100.000 vegades més de gèrmens que la tassa del vàter. I ja que som al vàter, diu que és millor tirar la cadena amb la tapa tancada. Que si no, hi ha bacteris que salten disparats i poden arribar al raspall de dents.

14.8.14

És legal, ho diu el Constitucional


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.08.14]

Ja són ganes que, a ple estiu, a un li vingui de gust rellegir la sentència del Tribunal Constitucional del 25 de març que negava a Catalunya el reconeixement com a subjecte polític sobirà –gran titular del moment– però no pas el dret a decidir sobre el seu horitzó polític entès dins d’un procés de diàleg i respecte a la legalitat.

Exactament el que pretén la consulta del 9N, que per si sola no trenca res, sinó que pregunta als catalans si estan d’acord que l’horitzó polític a partir del qual s’obri el procés de diàleg dins de la legalitat tingui com a objectiu la independència de Catalunya. I aquest segon titular, que pot ser clau per defensar la legalitat de la consulta, va passar llavors pràcticament desapercebut, indignats com estàvem que el Constitucional s’hagués atrevit a dir-nos que no som ningú per decidir res.

És que la consulta no decidirà res, més val saber-ho i dir-ho. Estava clar des del primer moment i tots plegats hem generat l’equívoc que el #SíSí ja era, de fet, una declaració d’independència. S’ha defensat des d’aquí i així s’ha rebut interessadament des d’allà, entenent el 9N com un exercici de sobirania que en realitat, no és, senzillament perquè no se’ns reconeix.

O sigui, com diu el TC, que “les referències al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya (...) no són inconstitucionals” si s’interpreten en el sentit que recull la mateixa sentència del TC. Això és, admetent que s’ha de defensar dins de la legalitat. I una consulta no vinculant no la trenca en cap moment.

Si alguna cosa ha de trencar la legalitat vigent no és el 9N, sinó la posterior declaració d’independència que implicaria necessàriament una legalitat nova, ja sigui perquè l’Estat accepta negociar-la o perquè el Parlament de Catalunya la proclama unilateralment si no s’accepta. I això ja és un altre tema. 

Res més fàcil que remetre a aquesta sentència del TC quan Rajoy impugni la Llei de consultes. I res més trist, doncs, que la covardia preventiva de Santi Vila, Joan Rigol i Joana Ortega.

200

8.8.14

Esperant la palmera


[Article publicat a EL 9 NOU el 8.08.14]

Tot i que solen estar anunciats, els castells de focs comencen amb un pet d’avís que no te l’esperes i que, si t’agafa desprevingut, t’espanta una mica. Llavors ja quedes en alerta perquè, en realitat, t’han advertit que al cap de 10 minuts –o un quart, segons els llocs– comença l’espectacle.

Normalment s’obren amb un desplegament d’efectes bastant impressionant, però el que ho munta sap que mantenir aquella tensió durant 20 minuts és una ruïna. Dissimuladament, que per això en saben, et distreuen una estona amb uns quants acordions i paracaigudes de colors que baixen de mica en mica. Així fan temps i estalvien quartos, que aquests són més barats. Però saben de sobres que el públic espera sobretot el final, amb aquelles palmeres tan enormes que ressonen ja només de llançar la bola de foc que et fa jugar a endevinar en quin moment arribarà l’espetec. Com de més amunt, més impacte. I més efectes retardats. No falla.

De castells de focs n’hi ha d’espectaculars. Durant uns quants anys vaig seguir els del concurs internacional de Blanes, per la festa major, que omple la platja i el passeig a banda i banda de la roca de Sa Palomera. I, d’acord amb les bases, han de durar exactament 20 minuts. Per això està tot programat.

Però hi pot haver incidents. Es poden encendre coets quan no toca, o fins i tot que t’exploti tot l’arsenal acumulat abans de començar. No ho dic per Blanes, que consti. Ho dic pel cas Pujol, que a mesura que passen els dies confirmaria la idea que se’ls va escapar un pet abans d’hora, més que res perquè algú –ell, de fet– va encendre una palmera abans de l’acordió. Sabent que l’estiu desactiva tensions i atencions. I que són dies inhàbils en què escoltem menys notícies i fem menys cas a les que ens arriben. Si això fos un castell de focs, ara passem a les fonts de llum ran de terra i aquells cors de color rosa, vermell i blau que van fent pampallugues.

No cal patir. Que si queden palmeres, seran pel setembre.

1.8.14

Pujol no era Pujol


[Article publicat a EL 9 NOU l'1.08.14]

La millor notícia que hi ha hagut des del terratrèmol que Jordi Pujol va provocar la setmana passada amb la seva confessió és que, a banda d’ell, no hagi dimitit ningú més. Sobretot perquè, a hores d’ara, el seu entorn i el del seu partit ja està carregat de raons per pensar que, si alguna cosa amaga, ja hi ha qui ho coneix i que administrarà sàviament el moment d’explicar-ho. No oblidem que la carta i la posterior desaparició de Pujol no és espontània, sinó que arriba dies després que El Mundo demostrés a portada que alguna cosa molt seriosa ja sabia. I que era veritat. La dimissió dies abans d’Oriol Pujol ja ho anunciava.

La segona millor notícia, vist en clau convergent, és que la resposta fulminant amb què el partit ha reaccionat contra el seu patriarca s’ha vist espontània, sentida i estupefacta. Dit d’una altra manera: o ho han assajat molt o per primera vegada ha quedat clar que l’actual direcció de Convergència no és una cort d’encobridors de les martingales del seu pare fundador i afins, sinó una gent educada o reeducada en una altra cultura que s’ha sentit políticament i personalment ferida, i traïda.

La tercera és que l’antiindependentisme no s’esperava que anés així. El guió deia que Pujol era intocable i se’l protegiria, de manera que Mas quedaria anul·lat i amb ell la causa sobiranista, com si d’ell depengués. Dubte esvaït. D’aquí la confessió abans de la cimera a Madrid. Aquell dia Pujol ja no existia.

La quarta, vist en clau de procés, és que l’impacte innegable que ha tingut el desemmascarament –i el que vindrà– del clan Pujol arriba, de fet, enmig d’una convulsió social que escombra sense contemplacions els tics de la vella política i els riscos més que acreditats de l’apoltronament en el poder, representats com ningú per aquesta família.

La cinquena és que Artur Mas convocarà la consulta. Havent perdut Pujol, ni ell ni el partit ja no tenen més a perdre. El 9N ja és ara l’últim recurs per guanyar-se una nova credibilitat.

26.7.14

El cel no és nostre


[Article publicat a EL 9 NOU el 25.07.14]

Si no vaig errat diria que és a Rússia on aquesta primavera es va fer una de les primeres experiències del món, com a negoci, de fer servir un drone per una cosa que no sigui filmar. Concretament a la ciutat de Syktyvkar. Hi ha un parc, com a tants altres llocs. Tu t'hi pots passejar, et pot venir gana i et menjaries de gust un tall de pizza. Doncs l'encarregues i t'arriba volant. No directament, sinó a través d'un venedor que es va passejant pel parc com tu, l'interceptes, ell fa l'encàrrec i en qüestió de minuts arriba el paquet via aire directament de la cuina. I després l'hi pagues.

Grans agències de missatgeria van anunciar ja fa mesos que faran el mateix, i que aviat començaran a repartir en avionets d'aquests sobretot a les grans ciutats, per estalviar embussos, trànsit i, per tant, temps.

Recordo que al llibre Nova York a la catalana, Carles Capdevila explica que cada vegada que en aquesta ciutat aixeques el cap hi veus alguna cosa que vola. Tenint en compte que això ho escrivia el 1999, fixa't com deu ser ara, i com serà quan a tot el que ja hi tenen s'hi afegeixi el servei de missatgeria aèria.

De mica en mica també hi anirem arribant, aquí. Ens en farem un tip, de drones. I si no es comença a regular aviat, qualsevol dia tindrem la primera topada i el primer conflicte de papers entre un repartidor de pizzes, un de llibres i un altre que volia filmar com treballaven tots dos.

Aquest juliol el govern espanyol, que encara ens regula l'espai aeri, va aprovar un decret provisional per posar-hi una mica d'ordre. Té alguna cosa de censura, perquè limita molt on podran volar els drones. Les grans ciutats ho tenen malament, d'entrada. Llegeixi's Barcelona per la Diada. l filmar manifestacions no és una de les accepcions en què estigui permès, precisament.

Però si del que es tracta és de demanar permís a Madrid i caure bé, hi ha una accepció on ens podríem acollir: es veu que t'ho deixaran fer si investigues la vida salvatge.

18.7.14

Tal dia farà un any


[Article publicat a EL 9 NOU el 18.07.14]

És un consol saber que cada any, al món, hi ha més gent que mor caient del llit que envestida per un hipopòtam. També és veritat, posats a dir, que aniria bé saber quants havien caigut del llit després de trobar-se un hipopòtam a l’habitació per culpa d’un safari mal muntat. El mateix passa amb els morts per tintoreres, arran de l’episodi de l’altre dia al Maresme. Vaig llegir que, a les costes de la península, no constava cap atac a humans en els últims 25 anys. O sigui que el primer que mires és què va passar el 1988 i et trobes que res; més enllà que Zubizarreta era porter del Barça i van acabar tots amotinats a l’Hotel Esperia. Per al llavors president Núñez una colla de taurons, efectivament.

És curiós perquè fa just i exactament un any, el 12 de juliol de 2013, aquí mateix parlava del cas que s’havia produït a l’Escala. Un banyista va dir que l’havia mossegat un peix no identificat, i quan l’alarma va arribar al socorrista de torn –al de torn del migdia, concretament– ja es donava per fet que era un tauró i que per aquest motiu s’havia de desallotjar la platja. Així ho van fer i van fer passar tothom quatre hores fora de l’aigua. Fins que el socorrista del torn de tarda va decidir que ja no hi havia perill i que la gent es podia tornar a banyar.

Com ara fa un any, em pregunto qui i basant-se en quina informació està en condicions de dir que un tauró que neda prop de la costa ja no hi és. Més si tenim en compte que el marge de maniobra vertical d’aquesta bèstia està entre la superfície i els 600 metres de profundidat, on normalment no hi ha cap inspecció prèvia cada matí abans d’obrir les platges al bany.

Per això no m’agrada, quan vaig al mar, ficar el cap a dins amb unes ulleres d’aigua. Si mai ho fes i em trobo una tintorera pujant del fons camí de la boia, no crec que hi arribés mai més. I sense que el tauró hagués d’intervenir per res, que consti. Estic més centrat a esquivar meduses i, si toca, alguna altra cosa de la qual les tintoreres tampoc tenen cap culpa.

11.7.14

Una bona teoria


[Article publicat a EL 9 NOU el 11.07.14]

Vaig investigar una estona l’incident de l’altre dia a l’aeroport del Prat que ja han vist 20 milions de persones només a YouTube. Pensava que tenia l’explicació definitiva, i és que a l’hora que va passar, poc abans de les 7, estava a punt de començar la segona part de l’Argentina-Bèlgica de quarts de final del Mundial. És lògic que una tripulació d’Aerolíneas Argentinas que acumula moltes més hores de vol que de quarts de final del Mundial tingués oberta al mateix temps la ràdio de la torre i una altra de connectada amb Brasília, on la selecció nacional només guanyava per 1 a 0 i la segona part ho havia de decidir tot. (I mira, ja són a la final.)

A mi també em passa. Condueixo de forma rutinària mentre escolto la ràdio i de sobte m’adono que ja he passat per aquell revolt o aquella recta o aquell radar i ni me n’he adonat. Passa per inèrcia i per aquella mena d’automatisme pregravat que portes a dins. Com per un avió travessar una pista per anar a enlairar-te mentre repeteixes a la torre la instrucció que acabes de rebre, i és que no travessis la pista fins que no hagi aterrat l’avió rus que se t’acosta a menys de 100 metres per sobre i a no gaires centenars més de distància. 

Això de la ràdio, els mundials de futbol i la nostàlgia amb què ho viuen les tripulacions aèries escampades pel món ho vaig experimentar en primera persona. Quan era petit cantava en una coral que érem bastant bons, modèstia a part, i quan tornàvem de gira anàvem a cantar una cançó al comandant, que després ens deixava entrar a mirar la cabina. I el 1982, a la cabina hi tenien el pilot automàtic i xerraven amb control de terra fent pronòstics del Mundial que feien a Espanya.

Vaig pensar que al de dissabte li podia haver passat el mateix i per això anava despistat. Per rutina i per estar pendent de la ràdio que no tocava. Però vaig continuar investigant i vaig veure que l’incident va ser a les 7, però del matí. Davant la qual cosa, ho sento, ja no em veig amb cor d’aportar res de rellevant.


5.7.14

Ple (municipal) al 15


[Article publicat a EL 9 NOU el 4.07.14]

Escenari real de capital de comarca que em cau relativament a la vora: govern municipal de coalició de dos grups per falta de majoria absoluta de la llista més votada. Consistori format per set grups municipals, que serien vuit si comptem que des de fa unes setmanes hi ha un parell de regidors no adscrits perquè han saltat –o els han fet saltar, no ho sé– del grup de què formaven part. Perspectiva que, de cara al 2015, la llista més votada es bifurqui en una o (vés a saber si) dues més; que d’una altra que viu un intent de procés reconstituent en l’àmbit nacional també en surti un desdoblament i que, a l’altre extrem, n’aparegui una de nova per la dreta i una altra per l’extrema dreta. O sigui, que en el millor dels casos –o en el pitjor, que ja no sé com es mira–, arribaríem a no menys de 13 candidatures.

I ara surt el president Rajoy amb la seva màquina de fum i diu que té ganes de buscar un acord PP-PSOE perquè, automàticament, la llista més votada a les municipals es quedi amb l’alcaldia. “Podemos”, diu. Ara que ho vingui a explicar a la capital de comarca en qüestió, perquè no sé pas com s’ho farà.

S’ha dit i publicat que una opció és que la majoria absoluta s’obtingui amb el 40% dels vots i/o amb una majoria a partir de cinc o set punts respecte al segon classificat. I amb premi afegit: els regidors que facin falta per acabar-ho de quadrar, com una mena de ple al 15 de la quiniela quan ja tens el 14.

També hi ha qui defensa, es veu, una segona volta perquè sigui més democràtica l’elecció. I aquí ve la pregunta: una segona volta del primer contra qui? Contra el segon? Contra segon i tercer? Contra cinc com a màxim? I si no torna a aconseguir la majoria absoluta ni així? I què passa amb les mocions de censura? No se’n podran fer mai més? Si l’alcalde ha de ser el de la llista més votada, no hi haurà opció a cap alternativa fora del grup guanyador fins a les eleccions següents?

‘Podem’ prendre mal, ha pensat Rajoy. I mira què fa, ara.



27.6.14

Podrem?


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.06.14]

Les enquestes electorals són de les poques coses que mantenen l’interès de la gent per la política, ni que sigui pel punt de morbo que hi pots trobar i els gràfics en color, que s’entenen de seguida. Aquesta setmana s’ha parlat molt de la d’El Periódico, que donava ERC més victoriosa que mai al Parlament, amb 10 diputats més que CiU –40 a 30–, i que Podem irrompria amb 9 o 10 diputats de cop, la qual cosa no està gens malament tenint en compte que no han hagut d’aclarir ni amb qui ni dient què. Que té molt mèrit.

Personalment és una enquesta que no em crec. Entre altres raons perquè es planteja dins d’un escenari convencional que no existirà. Sigui en un sentit o en un altre, el panorama polític de Catalunya canviarà radicalment a partir del 9 de novembre. Sigui perquè es fa la consulta o sigui perquè no es fa. I per tant, ens podem trobar en un estat d’excepció –no cal militar, sinó simplement social i polític– que giri com un mitjó el mapa de partits i el comportament electoral com a resposta a determinada situació creada.

En condicions normals des de l’òptica sobiranista, les eleccions de 2016 haurien d’arribar dins del marc de negociació obert amb l’Estat per administrar el resultat de la consulta i l’hipotètic triomf del doble sí, que vol dir la independència. Això vol dir que Podem, per exemple, concorreria en unes eleccions al Parlament amb el panorama mitjanament aclarit i dins d’un procés constituent global en què tots els partits, absolutament tots, farien seu el missatge de regeneració política i davant del qual més d’un ja s’hauria quedat pel camí per no haver-ho d’afrontar.

El que em crec més després d’aquesta enquesta és que hi haurà consulta. A CiU ja li convé fins i tot electoralment, perquè en garantir el 9N hi tenen l’única esperança de remuntada. I Madrid explotarà aquesta fragilitat fins al màxim i fins a última hora. De manera que la principal preocupació de CiU, ara mateix, no es diu tant Podem com sobretot... Podrem?

20.6.14

Per la gràcia de Franco



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.06.14]

Com que suposo que avui la gran majoria de diaris es faran ressò del discurs del nou rei, i per tant no cal insistir-hi, a mi m’ha fet gràcia repassar el discurs del nou rei del 22 de novembre de 1975, que és el precedent més immediat que tenim. I m’agradaria pensar que, en contra del que hi va dir, puguem creure que ha prescrit i no se’n recordi ni ell. A tall d’exemple, el destacat que en va fer l’ABC, en la referència al dictador Francisco Franco. (Traduït, per fer-lo una mica més digerible):

“Una figura excepcional entra a la Història. El nom de Francisco Franco serà ja una fita en l’esdevenir espanyol i serà impossible deixar de referir-s’hi per entendre la clau de la nostra vida política contemporània. Amb respecte i gratitud vull recordar la figura de qui durant tants anys va assumir la pesada responsabilitat de conduir la governació de l’Estat. El seu record constituirà per a mi una exigència de comportament i de lleialtat per a les funcions que assumeixo al servei de la Pàtria. És de pobles grans i nobles saber recordar els qui van dedicar la seva vida al servei d’un ideal. Espanya mai podrà oblidar a qui com a soldat i estadista ha consagrat tota l’existència al seu servei”.

Segur que el primer retret a aquesta cita és que publicar-la ara està fora de context. Que feia dos dies de la mort del dictador i que calia parlar amb peus de plom pel que pogués ser. Desterrar el franquisme de l’imaginari col·lectiu ha costat molt. Compta si costa que el 2014 encara s’hi treballa i no hi ha manera de fer net. Però no és tan fora de context recordar que tant el nom de Joan Carles, per al rei abdicat, com el de Felip, per al que ho és des d’aquest dijous, els va escollir Franco. El que era Caudillo por la gracia de Dios de la mateixa manera que Felip V va ser rei.

Almenys Felip VI s’hi ha posat sense tants fums, ha estat una mica més modern i serà rei per la gràcia que els ha fet, bàsicament, a PP i PSOE.   

13.6.14

El mur de l'antic règim


[Article publicat a EL 9 NOU el 13.06.14]

Ara mateix, diria que la principal preocupació de la infanta Elionor, que per si de cas ja ens han ensenyat en una foto a la tauleta del despatx de l’avi, és que amb l’eufòria de la coronació de la setmana que ve, o fins i tot d’una victòria de La Roja al Mundial del Brasil, no acabés apareixent un germanet a complicar-li la vida. Entre moltes altres coses perquè el rei seria ell. Una prerrogativa constitucional que la nostra generació s’ha empassat per l’esquadra en el cas de Felip VI, però que d’aquí a 30 o 40 anys vés a saber com anirà Espanya de cultura política per acceptar segons què.

Aquesta última setmana, republicans de tot Espanya i fins i tot monàrquics que ja no estan d’acord a donar determinats xecs en blanc a aquestes alçades de la història han tastat el pa que s’hi dóna en això de la reforma constitucional. La mateixa línia de successió monàrquica que dibuixa ja és signe, 36 anys després de 1978, de com n’és d’anacrònica. I s’ha fet evident en un moment tan fràgil per a la supervivència d’Espanya que, obrint-hi ara qualsevol escletxa, seria tant com engegar un ventilador davant d’un castell de cartes. Tocar la Constitució enfonsa definitivament el sistema.

Modificar la línia de successió del rei per equiparar en drets homes i dones o obrir la porta al dret a decidir entre monarquia i república és exactament igual d’impossible que reconèixer, des de la Constitució, el dret d’autodeterminació de Catalunya: proposta de text reformat, aprovació per 2/3 parts de Congrés i Senat, eleccions, reaprovació per 2/3 parts del nou Congrés i Senat, i referèndum popular. I fins i tot, si a algú se li acudís cremar contenidors durant aquesta estona, el govern tindria sempre a la mà declarar els estats d’alarma, excepció o setge que anul·larien automàticament el procés.

He fet números fins i tot amb Podemos com a futurible tercera força. No cal perdre el temps. Per la via de la reforma constitucional, mai no hi haurà absolutament res a fer.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat