[Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.14]
Em va afectar, la setmana passada, llegir una carta en un diari de Barcelona d’una senyora que no acabava d’entendre la tradició de fer cagar el tió. Deia que a casa seva no ho havien fet mai, tot i que ella venia de Vic, capital de la Catalunya catalana. Que representa, dic jo, que és terra de bosquetans, gent rude de costums primitius i comportaments ancestrals poc ajustats als cànons de l’elegància i el bon gust. Això no ho deia ella, que consti, però des del moment que és la lectura que jo en vaig fer deu voler dir que, almenys una mica, ho podia donar a entendre.
Preguntava la senyora d’on venia la tradició de fer cagar el tió, perquè no ho sabia trobar enlloc. Hauria pogut començar pel Costumari Català de Joan Amades de 1950, que per si sol ja és una prova bastant consistent que és alguna cosa que té història. Que no és altra, en realitat, que l’adaptació que la nostra cultura havia acabat fent del culte a l’arbre com a font de vida, d’escalfor i de llum, a través de la seva fusta. I origen de tanta riquesa com les eines del camp, motor de la vida a pagès, que era centre de la vida en general abans de l’esclat de la societat industrial. Si un tió era font d’alegries per als grans, també ho havia de ser per als petits. I mentre al centre i al nord d’Europa naixia la tradició de l’arbre de Nadal engalanat de regals, a les nostres latituds ens conformàvem amb un simple tros de fusta que els feia florir a la seva manera. Vet-ho aquí el cagatió, símbol de la fertilitat de l’arbre esmicolat per ser font d’una nova vida a través del foc regenerador de l’esperit.
Sempre hi ha hagut qui ha pensat que fer cagar el tió és una referència escatològica que s’hauria pogut resoldre d’una altra manera. Potser sí. Com també hauríem pogut canviar el caganer del pessebre per un caçador de bolets que no els talla sinó que els arrenca, que també provoca vergonya aliena. Però, ni que sigui per respecte i estima a tantes generacions que han construït el nostre Nadal, visca el tió. I que us cagui ben fort.