És legal, ho diu el Constitucional

[Article publicat a EL 9 NOU el 14.08.14]

Ja són ganes que, a ple estiu, a un li vingui de gust rellegir la sentència del Tribunal Constitucional del 25 de març que negava a Catalunya el reconeixement com a subjecte polític sobirà –gran titular del moment– però no pas el dret a decidir sobre el seu horitzó polític entès dins d’un procés de diàleg i respecte a la legalitat.

Exactament el que pretén la consulta del 9N, que per si sola no trenca res, sinó que pregunta als catalans si estan d’acord que l’horitzó polític a partir del qual s’obri el procés de diàleg dins de la legalitat tingui com a objectiu la independència de Catalunya. I aquest segon titular, que pot ser clau per defensar la legalitat de la consulta, va passar llavors pràcticament desapercebut, indignats com estàvem que el Constitucional s’hagués atrevit a dir-nos que no som ningú per decidir res.

És que la consulta no decidirà res, més val saber-ho i dir-ho. Estava clar des del primer moment i tots plegats hem generat l’equívoc que el #SíSí ja era, de fet, una declaració d’independència. S’ha defensat des d’aquí i així s’ha rebut interessadament des d’allà, entenent el 9N com un exercici de sobirania que en realitat, no és, senzillament perquè no se’ns reconeix.

O sigui, com diu el TC, que “les referències al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya (...) no són inconstitucionals” si s’interpreten en el sentit que recull la mateixa sentència del TC. Això és, admetent que s’ha de defensar dins de la legalitat. I una consulta no vinculant no la trenca en cap moment.

Si alguna cosa ha de trencar la legalitat vigent no és el 9N, sinó la posterior declaració d’independència que implicaria necessàriament una legalitat nova, ja sigui perquè l’Estat accepta negociar-la o perquè el Parlament de Catalunya la proclama unilateralment si no s’accepta. I això ja és un altre tema. 

Res més fàcil que remetre a aquesta sentència del TC quan Rajoy impugni la Llei de consultes. I res més trist, doncs, que la covardia preventiva de Santi Vila, Joan Rigol i Joana Ortega.

200