30.3.12

Viatge a l'altra banda


[Article publicat a EL 9 NOU el 30.03.12]

No sabia que hi ha una altra manera d’anar a Ítaca que t’estalvia llargues travesses navegant entre aigües podrides per la Mediterrània i que ni tan sols t’obliga a salpar rumb a orient cap a la convulsa Grècia, sinó que ho pots fer en avió girant a mà esquerra i en un parell o tres d’escales. Tot i que, si mires les hores, també Déu n’hi do: entre 30 i 40, segons la combinació que agafis. La més llarga és via Dublín cap a Nova York, Filadèlfia i Tompkins. L’altra opció és volant via París, que t’estalvies Filadèlfia i unes 10 hores d’espera per la connexió.

Hi ha una altra Ítaca, en efecte. En realitat es diu Ithaca i és l’única ciutat de l’exclusiu comtat de Tompkins, a l’estat de Nova York. També s’inspira en la mítica illa grega, i de fet la voreja un llac preciós, el Cayuga. Com que no és un mar obert no tenen mai turbulències, i s’hi viu la mar de bé. O sigui que també és una mena de Meca, o de meta, per a molta gent. No són gaires, uns 30.000, i entre altres reconeixements –via enquesta o via estudi, per entendre’ns– té haver estat considerada la millor ciutat del país on retirar-se, la sisena en el Top-20 de les millors ciutats d’Amèrica, la tercera més segura, la millor ciutat universitària i amb una universitat, la de Cornell, que és la que més ocupació crea entre els majors de 50 anys; la ciutat que disposa de la millor oferta d’habitatges de classe mitjana, la segona millor en escoles de primària en àrees metropolitanes de fins a 500.000 habitants, un dels 25 llocs meravellosos per criar una família, la ciutat més il·luminada dels Estats Units, una de les 10 més simpàtiques del país per a gais i lesbianes, la segona en el rànquing de les millors alternatives verdes per viure, la primera dels 12 grans llocs que no coneix gaire ningú, la millor per a la pràctica de la pesca amb mosca de tota l’Amèrica del nord i la segona de les set millors on refugiar-te en cas de recessió econòmica.

Si de cas, abans de marxar mirem bé cap on girem la flota.

23.3.12

El gran dictat


[Article publicat a EL 9 NOU el 23.03.12]

De raons per justificar les coses sempre se’n troben. Ara resulta que ens hem de felicitar que el PP arribi a la vicepresidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, perquè amb aquest gest legitima i reconeix la funció integradora d’aquests mitjans i el paper que tots dos han tingut en la normalització lingüística del nostre país. És l’explicació que hi ha trobat el president de la Generalitat i que em sembla que tant el PP com jo estaríem d’acord a qüestionar. Entre altres coses, perquè com a idea és tan inconsistent –i idiota, ho sento– com considerar que l’acostament de CiU al PP en un tema tan irrellevant com els pressupostos és una manera de legitimar i reconèixer el paper del PP en la batalla contra l’Estatut aprovat pel Parlament, o en abanderar la campanya judicial i mediàtica contra la immersió lingüística.

La setmana que ve hi ha el ple del Parlament que aprovarà la composició del nou òrgan de govern de la CCMA, que passa de 12 a 6 membres i que tot apunta que es repartiran CiU (3), PSC (2) –molt enfadats– i PP (1), amb el benentès que el PP hi manarà força o farà veure que ho fa, com ja s’ha afanyat a presumir-ne la seva presidenta a Catalunya, Alícia Sánchez- Camacho. I ho farà, evidentment, com a garant absolut del model lingüístic i preservant, per damunt de tot, la consideració de TV3 i de Catalunya Ràdio com a televisió i ràdio nacionals de Catalunya, adoptant la fórmula d’èxit amb què ha portat a cotes inimaginables la projecció del català en mitjans tan prestigiats com Canal 9 i IB3, i propiciant fins i tot el tancament de Televisió de Mallorca i la seva xarxa de canals locals en català per poder-se concentrar en la televisió autonòmica.

Molt atents, a partir d’ara, al concurs de paraules que fan als migdies a TV3. A veure si la senyoreta Alícia hi deixa dictar referèndum i independència. I a veure, també, si les dóna per vàlides encara que els concursants es descuidin els accents.  

16.3.12

I tu l'ortografia, sisplau



 [Article publicat a EL 9 NOU el 16.03.12]

Diria que fa temps que ho han canviat, però quan feia EGB i BUP em sona que en castellà et deixaven escriure les majúscules sense accents encara que n’haguessin de portar. Era màrqueting pur, perquè en català te’ls demanaven sempre, i si te’ls descuidaves et posaven falta als dictats. En el fons hi havia missatge subliminal: si escrius en castellà tot seran facilitats, i si véns amb nosaltres podràs beneficiar-te de tota mena de promocions, descomptes en accents, apòstrofs i pronoms febles i prescindir de les àtones.

L’altre dia em vaig esverar de mi mateix quan vaig veure el rètol de la fotografia, que diu que corre per moltes carreteres del país. Hi vaig trobar un parell de coses que em van posar a 60 –de fet anava a 100, o sigui que ja està bé–. La primera, constatar que estem arribant al punt en què tractar algú de vostè es considerarà de mala educació, perquè serà tant com dir-li vell. I la segona, i potser fins i tot més greu, que segurament per deformació sociològica em va sortir de dins llegir el consell directament en castellà: Revísate la vista, amb la típica el·lipsi economicista dels tan moderns i sempre integradors missatges de mòbil. La falta de l’accent a la “i” confirmaria que l’encarregat dels panells va estudiar EGB com jo, i que s’hauria anat mantenint en les normes de l’època.

Passa que, després, el canvi de pantalla és desencoratjador, perquè considera que Veure-hi be es seguretat. I la que jo tinc és que, com a mínim, hi falten un parell d’accents si no és que  m’hagi de revisar urgentment la vista perquè, en efecte, no els hi sé veure. En altres temps –finals dels vuitanta–, algú ja s’hauria pres la molèstia de baixar un moment del cotxe per plantar-hi un adhesiu d’aquella noia tan trempada, la Norma, per convidar més aviat a revisar el cartell i a recordar que en català les majúscules s’accentuen sempre que toca.

Ara ja no cal. Ja adaptarem el català als cartells d’importació i ja decidirem si fem cas al que ens digui Revisa t la llengua. 

9.3.12

Potser està escrit al cel


 [Article publicat a EL 9 NOU el 09.03.12]

A les portes del centenari de l’enfonsament del Titanic s’ha confirmat definitivament, aquesta setmana, que la culpa del naufragi la va tenir la Lluna. Que mai com aquell dia havia estat tan a prop de la Terra i que, per aquest motiu, mai com aquell dia havia provocat una marea tan alta com per desfalcar centenars d’icebergs que van aparèixer de cop al mig de la ruta com boles de billar en un tauler. I semblaria clar que esquivar-les totes és missió impossible, sobretot si has d’anar girant 46.000 tones cada vegada.

Ens haurem de creure que la conjunció astral està en l’origen de moltes coses i que a vegades estels i planetes s’alineen per canviar-nos el destí. El govern de Madrid i el seu partit hi han contribuït força aquesta setmana, menyspreant primer la presència del català al Senat, demanant després que les delegacions autonòmiques que hi ha escampades pel món promocionin la marca d’Espanya, reivindicant la bandera nacional a tots els balcons de Catalunya, escanyant una mica més les finances de la Generalitat per poder alliberar les pròpies i defensant, com a resum de tot, que simplificar l’administració en un context de crisi vol dir recentralitzar estructures i recursos per remar junts en el mateix barco o, com a mínim, que siguem prou (catalans, si pot ser) a fer de tap a les vies d’aigua. I afegim-hi, a aquesta alineació còsmica, la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística, que ens podia haver tret la xarxa a una llengua que ja fa temps teníem a la corda fluixa i que al final s’haurà quedat només en un forat, però d’aquells que és fàcil anar fent gros si no es vigila.

En un altre moment, la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, dissabte, potser hauria passat com un titular més del cap de setmana. Però sembla, en aquest firmament de despropòsits, que la Lluna i els estels s’han posat d’acord per despertar una estrella massa temps adormida i situar-la en l’alineació perfecta que ens pot ajudar a canviar el destí. S’entén?

5.3.12

Infeliç aniversari


[Article publicat a EL 9 NOU el 02.03.12]

El propòsit de l’article d’avui era desanimar una mica aportant dades del sobrecost que representa que aquest 2012, ja maleït d’entrada, hagi de digerir a sobre un dia més per culpa del 29 de febrer. El que passa és que vaig consultar sobre “quant val un dia” a les meves fonts de referència i, d’entrada, el primer que em va sortir van ser les tarifes del pàrquing de Barajas i els preus d’una residència canina de Veneçuela, que estan molt bé però ja no surten tant a compte quan hi sumes el viatge des d’aquí.

De manera que em centraré en un altre tema que desanima, i és veure com aquesta setmana ha passat sense pena ni glòria el 50è aniversari de la cinta de casset, que es va inventar la Phillips i que pocs anys més tard va acabar de revolucionar el món en general quan ja s’hi podia gravar. Ara quedaríem parats si demanem a la canalla què és això de la foto. Estem tan enlluernats amb el congrés de mòbils de Barcelona i els ingressos que hi deixarà –no pas aquí– fins al 2018, que ja ens passen per alt les llargues hores de música i de converses enregistrades, les còpies per portar al cotxe, els milers de voltes de bolígraf per endreçar una cinta esconyada i la paciència de carregar-hi, línia a línia, un joc d’ordinador a l’Amstrad CPC-6128. La revolució tecnològica està convertint en salts de 15 dies el que abans eren etapes de 15 anys, fins al punt que les novetats ja gairebé ni ens impressionen. Com deia l’altre dia Eric Schmidt, president de les meves fonts de referència, la tecnologia se’ns ha acabat fent tan quotidiana com l’electricitat, amb qui convivim cada dia sense ser-ne ni conscients.

Sóc dels que encara vam arribar emocionats a casa el dia que en un saló Sonimag ens van presentar el DVD i ens van al·lucinar congelant l'instant d’una pel·lícula convertint el fotograma en una imatge impecable. Ara, ni ens sorprendrà el dia que el personatge del fotograma ens salti directament al menjador convertit en holograma, per xerrar-hi una estona.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat