27.2.13

Millor guió no original



[Article publicat a EL 9 NOU el 22.02.13]

De la gala dels Goya de diumenge diria que vaig veure els millors minuts, que van ser l’esquetx inicial inspirat en Bienvenido Mr. Marshall i el monòleg amb què Eva Hache va arrencar la cerimònia. Després, el millor ja van ser les reaccions de l’endemà als mitjans del règim, que hauria guionat el mateix Berlanga. No poden suportar que els actors, privilegiats ells, donin lliçons d’ètica posant-se al costat dels desnonats i denunciant que als hospitals no hi ha ni aigua per als malalts, quan la majoria no paguen impostos a Espanya, llueixen vestits caríssims i viuen gràcies a les subvencions del govern que tant critiquen. (Allò de la demagògia d’elevar l’anècdota a categoria, passant per alguna mentida.)

Ni tant ni tan poc, com se sol dir. Ángel Expósito, per exemple, que és el cap d’informatius d’ABC Radio, deia a 13TV –la tele dels bisbes espanyols– que si la gent pogués triar entre les retallades a la sanitat o les subvencions al cinema, aviat estaria clar. Més o menys igual de clar, diria jo, que si hagués de triar entre les retallades a la sanitat i la subvenció que rep cada any de l’Estat la Conferencia Episcopal Española per mantenir entre altres coses una televisió tan catòlica i apostòlica com la seva. Una dada? L’any passat, i al marge dels ajuts directes, la subvenció induïda a l’Església via IRPF va ser més de tres vegades la que va rebre el cinema espanyol: 247 a 80 milions.

No aplaudiria el discurs de Maribel Verdú ni el de Candela Peña, amb qui sí em vaig fixar quan Montserrat Carulla es va proclamar als Gaudí “actriu, catalana i independentista” i un inoportú pla televisiu la va enganxar amb cara de fàstic mirant a terra. Compta que va ser per salvar el greuge que a Madrid va començar parlant en català. Però quan discursos discutibles tenen com a rèplica envestides tan miserables com inconsistents, et convences que el millor és mirar-t’ho de lluny, pensar com n’arriba a ser tot de relatiu... i riure una mica.

Berlanga n’hauria tret el Goya a la millor pel·lícula. Segur.



15.2.13

El paper de la premsa



[Article publicat a EL 9 NOU el 15.02.13]

Entre les imatges col·laterals de la dimissió de Benet XVI n’hi ha una de televisió que em va quedar. Una edició especial de L’Osservatore Romano que es repartia a grapats entre la gent la mateixa tarda de l’anunci de la renúncia papal. Era la primera vegada en tota la història de la humanitat, que no és poca cosa, que la premsa es feia ressò de la dimissió d’un papa. Entre altres coses, perquè l’última que s’havia produït fins llavors, la de 1415, s’havia fet sense premsa. I sense impremta, de fet, perquè Gutenberg no la va inventar fins al 1440. 

Aquí, l’endemà, algunes portades dels diaris també sorprenien per la dimensió gràfica que donaven a la notícia. En una societat laica i fins i tot d’anticlericalisme creixent com la nostra, tant protagonisme mereixia un papa que plega? Prejudicis al marge, la notícia hi era. Sobretot per la seva dimensió històrica. I precisament per això, alguns diaris van avançar edicions i altres van compondre portades amb la idea que havien de ser per recordar. D’aquelles que s’enquadernen, es guarden i són reducte emocional de moments de gran transcendència, ni que sigui simbòlica. I aquest, sense dubte, n’era un.

Perquè malgrat tot, l’empremta i fins i tot l’autoritat d’un diari imprès no la dóna cap altre suport. Ni una web, ni un tuit, ni un titular de ràdio ni un sumari de televisió, que se’n va just quan s’acaba de dir. Tant que se’ns profetitza la fi, de la premsa de paper, i els grans temes que ens estan marcant l’agenda des de fa dies són la publicació de papers als diaris: informes, notes, transcripcions, factures... Diaris que veus, que toques i que pots remirar una i altra vegada passant el dit per sobre. Fins i tot les entrevistes a polítics dels dominicals acaben essent notícia a la televisió, i rarament a la inversa. Per què? El dia que un diari hagi de dir a portada que ja no té paper estarà admetent, en el fons, que s’ha fet una mica més efímer.   



8.2.13

Una taca massa grossa



[Article publicat a EL 9 NOU el 08.02.13]

No sé com ho compten, però el cas és que existeix un índex de felicitat del planeta (HPI o Happy Planet Index, en anglès). Se n’encarrega una fundació. Diu que surt de multiplicar l’esperança de vida per l’índex de sensació de benestar de la gent i dividir-ho per l’índex d’empremta ecològica; és a dir, l’impacte que genera la presència humana en un determinat territori en relació amb els recursos que aquest és capaç de generar per fer-la possible.

El primer que et mires del rànquing és on para Catalunya. Però no hi surt, clar. Encara hi ha el referèndum pendent. Només té en compte 151 països, alguns ni tan sols membres de l’ONU. I tampoc hi surt Andorra, de fet. Llavors jugues a veure on deu caure Espanya i comences a baixar per la llista passant per Noruega, Gran Bretanya, Japó, Alemanya, Àustria, França o Suècia –que dius ja és lògic, més o menys–. Però mentre baixes també passes el dit per Colòmbia, El Salvador, Bangladesh, Pakistan, Iraq, Laos i el Marroc –que aquí ja dius marededéu, bàsicament–. Espanya és al lloc 62, just per darrere de Birmània i per davant de Corea del Sud, que Déu n’hi do.

Llavors et vols consolar pensant que l’enquesta sobre la percepció de benestar la van fer després de la ublicació dels (presumptes) papers secrets de Bárcenas, la petició d’imputació de l’exalcalde de Lloret al cas Clotilde i l’escrit d’acusació del fiscal contra Oriol Pujol pel tema ITV. Però resulta que no, que l’HPI és del juny passat, quan tothom era innocent: uns perquè no se’n parlava, i els altres perquè encara no en sentíem a parlar.

L’any que ve, Espanya potser quedarà el 149, just per sobre de Qatar. Veus? Un dels països més rics del món i, alhora, el més insostenible i infeliç de tot el rànquing. És el que passa quan tens l’empremta ecològica massa alta: que al país li costa regenerar-se, ja sigui per la sobreexplotació de recursos o, simplement –que seria més el cas d’aquí–, per haver-los colgat de tanta porqueria que ja no sabem ni on els tenim.




1.2.13

Sembla que farà bo




[Article publicat a EL 9 NOU el 02.02.13]

He encarregat una fotografia per il·lustrar un article sobre la corrupció. M’han demanat de qui la volia i no m’he atrevit a dir-ho. Encara m’acusarien de cobrar dels que no hi surten per ajudar-los a superar el mal tràngol que passen.

Fins a aquest punt hem arribat. I pronostico que d’aquí a un parell de setmanes haurà caigut la infanta Cristina. Compta que serà poc abans del 23 de febrer, coincidint amb l’aniversari del cop d’estat. Aquell dia, ves quina coincidència, Urdangarin i el secretari de les infantes han de declarar davant del jutge pel cas Nóos d’estafa, prevaricació i malversació de fons públics. Com que la instrucció arriba a la recta final i caldrà donar-hi un nou tomb per desviar l’atenció, alguna cosa passarà. Segur.

Estiguem atents a El Mundo, sobretot. I encara més després que aquest dijous El País els hagi pres l’exclusiva publicant ells les anotacions de Luis Bárcenas dels pagaments en negre a dirigents del PP que el PP ha desmentit, només faltaria. Va ser El Mundo el que va encetar el cicle dient que Bárcenas tenia 22 milions d’euros a Suïssa. I qui ho firmava era Eduardo Inda, el mateix que un parell de mesos enrere havia publicat el famós no-informe policial sobre comptes i moviments turbulents de les famílies Mas i Pujol per les mateixes contrades. Llavors mig (nostre) país en deia pestes i ara prefereix no fixar-se en la firma. Perquè el que diu és molt gros i molt veritat, clar.

La corrupció està fent molt mal. N’hi ha d’econòmica i de molt greu, sí. Però també n’hi ha d’ètica, que difícilment arribarà mai a judici però diu molt de determinades maneres de fer i de moure fils, també els de la informació, que en bona part se’ns està revelant com una gran xarxa d’interessos i de revenges personals que devorem, massa sovint, de manera acrítica. Això no ens fa pas corruptes, a nosaltres, com a lectors. Però en la mesura que només estem més o menys contents en funció de qui es desemmascara, també ens embruta. 



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat