28.3.13

Bona Pasqua, i bon profit



[Article publicat a EL 9 NOU el 28.03.13]

Dels meus tractats de filosofia en temps de Batxillerat n’hi ha un que va triomfar bastant a classe. Vaig qüestionar directament Sòcrates per haver dit que només sabia que no sabia res. Una manera de demostrar que com a mínim una cosa la sabia, vaig dir, i això ja el desacreditava. Vaig ser bastant aplaudit, però també incapaç, des de llavors, de desplegar una teoria en un parell o tres de llibres sobre el cas. Em vaig quedar en el que avui seria un tuit.

Aquests últims dies m’ha semblat llegir i escoltar una colla de bisbes i cardenals –no tots, deixem-ho clar– a qui definiria com a socràtics en el sentit més pur del terme. Perquè malgrat el que hagin pogut predicar, només han demostrat que no sabien res, o ben poca cosa, de la missió essencial que se’ls havia encomanat com a pastors de l’Església. Que no és altra que ser exemple de compromís, d’amor als pobres i de proximitat espiritual i també real, per anar bé, cap a tantes i tantes persones –començant pels 1.000 milions de catòlics del món– i cap a tants i tants problemes que fins ara s’han mirat de lluny.

Ara s’escull un nou papa que, ni que sigui de manera simbòlica, recull aquesta sensibilitat amb una sèrie de gestos que han començat a remoure, sembla, determinats fonaments. Sobrietat, senzillesa de tracte, proximitat amb la gent... Un papa que riu, que improvisa i que desitja bon profit per anar a dinar. I aquests cardenals socràtics amb tanta pompa surten amb l’excusa que és voluntat de l’Esperit Sant, inspirador de la seva elecció, que l’Església marqui precisament ara aquest punt d’inflexió. I ens admeten que calia una Església més propera, com si fins ara no hagués estat necessari perquè, ves per on, l’Esperit Sant tampoc no hi havia caigut. 

El papa nou té feina. La primera, recuperar la credibilitat de la institució que representa. I si decideix que cal escoltar més la gent no crec que l’Esperit Sant hi tingui res a dir, encara que algun bisbe se li queixi. A ell o a l’Esperit Sant, que tot pot ser.


22.3.13

Gran potència mundial




[Article publicat a EL 9 NOU el 22.03.13]

He quedat bastant parat quan he buscat al diccionari què és el tissú. Es veu que és un teixit de seda i metalls preciosos que generalment es fa servir per als ornaments litúrgics. Però resulta que aquests dies se n’ha fet un congrés, el Tissue World Barcelona, que bàsicament ha reunit els principals fabricants de paper de vàter, amb presència de 90 països. No hi ha dubte que és un sector que mou el món, sobretot quan en té ganes. I quan associes una idea amb l’altra sap greu que cada dia es malgasti ni que sigui una petita part de metalls preciosos en aquesta mena de litúrgia. Tan poc decorosa que la majoria prefereix fer-la d’esquena.

El tissú està en la base del paper de vàter, però també en els tovallons, el paper de cuina, mocadors, tovalloletes humides, bolquers... I té un mercat creixent, diu. Llegia l’altre dia que el 2011 es van consumir a l’Estat espanyol més de 683.000 tones de paper tissú,  la gran majoria distribuïdes en rotllos de paper higiènic, i que les vendes del sector van créixer un 2% respecte a l’any anterior. Hi ha tanta porqueria per fregar que tampoc ens hauria d’estranyar, de fet. I més a l’Estat espanyol, que és el tercer productor europeu –de paper tissú– i el 15è del món –de paper tissú–. I som tan nets que en gastem cada un, cada any, 14 quilos. Mig més que la mitjana europea. I tot i així tothom ens té per un país molt brut, últimament.

Un congrés de paper higiènic no té el glamour ni l’impacte del Mobile World Congress de fa 15 dies, tot i que personalment em veuria més capaç de superar un dia sense mòbil que un dia sense paper tissú. I si no, que l’hi diguin al protagonista del vídeo que aquestes últimes setmanes ha triomfat per les xarxes. Després de passar-se el dia presumint per casa que tanta premsa i tanta nota a la nevera s’hauria pogut canviar per  un iPad, s’asseu al vàter i quan es queixa que no hi ha paper li passen un rotllo per sota la porta. Però fotografiat per pantalla, clar. Au, frega’t, ara. I després ho llences. Sense embussar.


14.3.13

Que bons que som



[Article publicat a EL 9 NOU el 15.03.13]

El príncep Felip ha assistit aquesta setmana al major simulacre de catàstrofe nacional que s’ha produït mai a Espanya. Fins aquí podria semblar que dimecres va ser al Parlament mentre es votava la resolució del PSC pel dret a decidir. Però no. Això, a Espanya, no arriba ni a acudit, ara mateix. La maniobra en qüestió la van muntar a Segòvia, on van fer veure que en qüestió de poca estona s’havien produït inundacions, el trencament d’una presa i un episodi de contaminació radiològica i química per un incendi en una central de gas, i greus danys ambientals.

Van fer veure que hi havia 500 morts, 1.000 desapareguts i 10.000 damnificats, i que fins i tot un equip de submarinistes havia de rescatar una imatge de la Mare de Déu de Fuencisla enmig de la catàstrofe, colgada d’aigua. També s’hi va acostar el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que compta que amb el trasbals del moment va aprofitar per mullar-hi els papers. Va ser un èxit, el simulacre. Fins i tot els morts en van sortir vius, al final. I el miler de desapareguts, en realitat, no existien. Van veure que convocar-los al simulacre per dir-los “amaga’t i que no et vegin” tampoc valia la pena.

El simulacre es va presentar dos dies abans de començar, en una roda de premsa. Tothom sabia què havia de fer i tenia clar què passaria. És com si avui, a mi, em diguessin que tinc un examen el 8 d’abril. El mèrit seria que me’l fessin dilluns que ve, sense avisar. Com si el comandant d’un avió, al mig de l’Atlàntic, iniciés de cop una baixada en picat per veure com s’ho agafen els que porta al darrere.

D’altra banda, és bastant probable que en un simulacre la gent que hi intervé difícilment torni a coincidir si mai allò que recrea passa de veritat. És com assajar els Pastorets amb els personatges de l’any passat, per exemple. Que segur que queden bé però no donen cap garantia als nous per a l’estrena. I és com aquest article. En realitat, avui n’hi anava un sobre el papa nou. Aquest és, simplement, un simulacre.


8.3.13

I de primer, fusta



[Article publicat a EL 9 NOU el 8.03.13]

Arribarà el dia que un dinar de restaurant no serà gaire diferent d’un càtering d’avió. Tot envasat, precintat, etiquetat, homologat i pressuritzat. Suposo que el penúltim escàndol per la carn de cavall a les pilotilles d’Ikea, i l’últim per l’aparició de bacteris fecals en els pastissos de xocolata d’Ikea ho acabaran de precipitar tot.

De fet, no feia ni un parell de setmanes que, per altres motius, ja ens havien avisat que les setrilleres d’oli als restaurants tenen els dies comptats. A partir d’ara ens l’hauran de portar en ampolla i amb l’etiqueta, per saber quina qualitat ens donen. Doncs què no haurà de passar amb el beure?, pregunto. Allò del vi de la casa s’haurà acabat. I segur que ben aviat haurem d’aclarir de quina casa el volem i ens hauran de treure el tap a taula, o com a mínim desprecintar el bric, si el triem de casa barata.

O el pa. Una petita panera amb tres o quatre llesques o un parell de panets rodons servits a la intempèrie seran motiu de sanció. Cada peça haurà d’anar embossada, amb el seu codi de barres i data de caducitat. I el mateix pel vinagre o per la sal, que se servirà en minidosis ensobrades per garantir que no fa quatre mesos que hi ha la mateixa dins del pot, o que al restaurant no ens hi han barrejat la de vuit salers del dia abans.

Superada aquesta fase, començarà la croada per les amanides. On s’és vist que t’aboquin en un plat tomàquet, enciam, ceba, pastanaga, olives i pebrot sense poder-ne certificar la procedència? Per quantes mans i aixetes i aigües haurà passat, abans d’arribar a taula? I després, els bistecs. Encara que el demanem molt fet, ens l’hauran d’ensenyar abans de cuinar-lo amb el certificat de traçabilitat per comprovar que és de fiar. En canvi, del peix ens en continuarem fiant directament, com fins ara. Que tampoc he entès mai per què tanta paperassa per la carn i tan poca pel peix, francament.

I ara, la mala sort d’Ikea. I mira que sempre toquen fusta.
  

1.3.13

Fumata de colors



[Article publicat a EL 9 NOU l' 1.03.13]

Com que era un seu tiet avi, al ministre de Justícia del govern espanyol, Alberto Ruiz Gallardón, potser li ha arribat el que expliquen de l’eminent pianista i compositor camprodoní Isaac Albéniz (1860-1909). Un bon dia, un alumne que tenia a classe li va demanar quines sortides tenia per poder-se dedicar a la música, a la qual cosa Albéniz li va contestar que tres: per terra, mar i aire. En el terreny musical les coses no han canviat gaire en els últims 150 anys. La pega és que un ministre del PP també donarà sempre aquesta mateixa resposta a qui li demani quines sortides hi ha per deixar directament Espanya.

Com que d’astracanades, últimament, en tenim cada dia i ja no sabem quina és més delirant que l’altra, ha passat desapercebuda la resposta que Gallardón ha donat aquesta setmana, al Congrés, a una proposta d’ERC per regularitzar la plantació i venda de cànnabis. Talment com si n’hagués fumat ell abans de contestar, el ministre va ridiculitzar la proposta per dir, en resum, que l’objectiu dels independentistes és fer sortir Catalunya d’Espanya per formar un estat que violi les lleis internacionals “finançant-se amb el tràfic d’estupefaents”.

En un altre moment, això hauria estat escandalós. Ara ja ni ens afecta, perquè anem tan fumats d’escàndols, corrupteles, exabruptes i improperis de tota mena que ens hem tornat insensibles a aquesta mena de diatribes. 

Però en el fons, el que hi ha darrere de tot això és un gran drama. Perquè aquest esperpent on ha caigut la política espanyola només distreu de la por que Espanya continua tenint del procés sobiranista de Catalunya. Les properes eleccions espanyoles no deixaran un parlament ingovernable, com l’italià. El blindaran més que mai amb un pacte d’estat entre dos partits que es conjuraran per aniquilar qualsevol indici de secessió. I recordar que, per part seva, l’única sortida d’Espanya només podrà ser si, per terra, mar o aire, també deixem Catalunya.   



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat