22.7.11

Res a la vista



[Article publicat a EL 9 NOU el 22.07.11]

De la pàgina web de l’aeroport de Castelló hi ha dues coses que fan molt riure. La primera és que després d’enumerar-te els equipaments tècnics de la instal·lació desglossats en 14 punts, des de la longitud de la pista fins als aparcaments, al final de tot s’hi afegeix que “a més, hi haurà una torre de control”. Que és tant com dir que tampoc calia, perquè de moment no té res per controlar. La segona és que, precisament per això, dels únics avions de què pot parlar són dels d’una mostra de maquetisme que ni tan sols es va fer a l’aeroport, sinó a Castelló, que queda a uns 30 quilòmetres. I d’allà, 75 fins a València, on hi ha l’aeroport de tota la vida.

Aquest dimarts hi vaig ser, al de Castelló, atret per l’efecte crida que el llavors president de la Diputació, Carlos Fabra, va llançar a finals de març, quan va inaugurar un aeroport “pensat per a les persones”, perquè el que és avions no n’hi pot volar ni un. No tenen els permisos, que no han sol·licitat formalment fins fa tot just 15 dies, i espera’t. Dimarts vam coincidir dues persones: jo, que em feia gràcia entrar-hi a fer un volt, i el vigilant que no deixa passar. Té la caseta a la rotonda on aquest setembre s’ha d’instal·lar una monumental escultura (25 metres per 18) de l’escultor Juan Ripollés, en homenatge al mateix Fabra i que haurà costat més dels 300.000 euros previstos inicialment perquè al maig n’hi van robar un tros del taller per valor de 40.000. És el que té posar-hi coure.

Tot un misteri, aquest aeroport. Una inversió de 150 milions d’euros que s’està promocionant des del febrer de 2010 i que ni tan sols està clar que funcioni l’estiu de 2012. Però això sí: senyalitzat a tot arreu i esponsoritzant equips com el Vila-real o el mateix Castelló, que aquesta setmana ha baixat a Tercera Divisió pels deutes. Davant d’això, que l’escàndol siguin els trajos de l’expresident Camps sembla gairebé ridícul. En canvi, trobo molt encertat el nom de l’aeroport de Castelló a la seva web. Perquè, efectivament, és un “aerocas”.

15.7.11

Paraulotes televisives



[Article publicat a EL 9 NOU el 15.07.11]

El dia que en JR va dir a la Sue Ellen que era un pendó, jo hi era. Fèiem temps per esperar el Gol a Gol de cada diumenge –perquè si hi enviaves una postal et podia tocar una C4–, i vam viure el moment amb certa tensió. Perquè un pendó és una persona de conducta dissoluta, i com a pecat en català era el més gros que fins a aquell moment havíem sentit per la tele.

Jo diria que a la Sue Ellen també la va descol·locar, aquella paraulota, perquè va quedar muda i va començar a fer ganyotes d’aquelles tan seves. I segur que al final de l’escena, tot i que no es veia, se’n va anar a beure una mica (més) per superar el mal moment.

Sempre tenien el whisky a punt, els Ewing. Era arribar a casa, travessar el saló i copeta, ja fos tornant del despatx, d’alguna bronca amb en Cliff Barnes, que era molt tonto, pobret, o fins i tot només començar el dia, que això ho feia bastant la Sue Ellen, a qui els rodatges de primera hora agafaven sovint amb camisa de dormir. I així durant 14 anys i 360 capítols que van marcar una època tant per TV3 com pel ranxo de Southfork, que és real i visitable.

L’any que ve s’estrenarà als Estats Units una nova ‘Dallas’, amb els fills d’en JR i la Sue Ellen compartint protagonisme amb els d’en Bobby i la Pam. No crec que es tractin mai de pendons, tot i que es veu a venir que ho seran fins i tot més que els seus pares. Trenta anys després la llengua ha avançat el suficient com per sentir en un sol capítol de ‘La Riera’ prou pecats i renecs com en JR no s’hauria atrevit a dir en 14 anys.

I d’això em queixo. Que, als temps que som, als diaris encara haguem d’anar en compte a escriure paraulotes i les haguem d’evitar o canviar directament per punts suspensius, mentre que a la tele queda la mar d’actual, de modern i de reflex de la realitat. Trobo que és una bona p...da, què voleu que us digui.

8.7.11

Parlant de moratòries...



[Article publicat a EL 9 NOU el 08.07.11]

La meva vinculació amb les curses de toros no va més enllà del cartell de botigueta de platja en què pots convertir en torero un amic teu a qui, de fet, li estàs dient que només l’aprecies fins a cert punt. Encara en corren, però diria que menys. Potser per efecte col·lateral de la supressió de les curses aprovada ara fa un any. De fet, si aviat ja no se’n faran seria absurd continuar imprimint cartells per anunciar-les. Però també pensava que era absurd fer trens si no hi ha d’anar ningú, i bé que se n’han fet, fins ara.

Aquesta setmana s’ha frustrat la idea del PP d’aconseguir una moratòria de tres anys a la supressió dels toros amb l’excusa que valdrà molts calés indemnitzar la gent que en viu, passant per alt que en realitat el que pretén la llei és deixar viu el toro.

S’agraeix l’esforç del PP de buscar idees per oxigenar les malmeses finances de la Generalitat. Però si aquesta era la manera de celebrar el primer aniversari des que el Parlament va aprovar la mesura –28 de juliol passat, per aplicar-se a partir de l’1 de gener de 2012-, també hauria pogut parar esment en un altre primer aniversari, el del 10-J, que s’escaurà aquest diumenge. No estaria malament, en homenatge a aquella gran mobilització contra la sentència de l’Estatut, plantejar alguna mena de moratòria en la contribució fiscal de Catalunya al govern d’Espanya ni que sigui a compte del que Espanya ha d’acabar pagant a Catalunya, que fins a final d’any encara donaria per unes quantes corrides.

Ho dic perquè aquell dia que semblava que canviàvem el món en vam sortir orgullosos, de la mani. Cofois que sempre més podríem dir allò del “jo hi era”, i que per primera vegada en molt temps havíem posat límit a la indignitat que estàvem disposats a suportar. Però és que al cap d’un any, i a la vista d’on som, el que m’amoïna és que si mai se m’acut dir que jo hi era em demanin “i què hi feies?”. Doncs mira, segurament allò tan poc taurí de mirar-se els toros des de la barrera. Que en català ho podríem traduir com mirar de no prendre mal i no fer-ne.

Per moratòries, les nostres.

2.7.11

Si de cas que ens els guardin



[Article publicat a EL 9 NOU el 01.07.11]

Si no fos perquè treballava, aquest dijous m’hauria agradat ser a Toledo per agafar l’AVE fins a Albacete, aprofitant que era l’últim dia. Hauria donat conversa a les 9 persones que l’han agafat de mitjana cada dia i els hauria demanat què els semblava que, gràcies a mi, arribessin a 10. Diria que sortint tots junts per la mateixa porta fins i tot hauríem donat sensació de gent, i Renfe potser es plantejaria mantenir la línia oberta tenint en compte que en un sol viatge hauria aconseguit incrementar un 11% l’ocupació. Amb un gerent que hi anés una mica, vuit persones més i la doblen.

Deu fer cosa de quatre anys vaig agafar un Talgo entre Madrid i Valladolid. És molt maco. Passes per Ávila i veus la seva fabulosa muralla medieval. Però sobretot me’n recordo perquè aquell dia érem dos. I un cop aclarit que havia pujat al tren que tocava, el meu company de viatge es va posar a dormir, perquè anava a Gijón i en tenia per cinc hores llargues.

L’escena d’aquella amplitud de vagó em va impressionar, com em va impressionar l’amplitud del paisatge i veure les obres de l’AVE fins a Valladolid, que s’acabaria posant en marxa en paral·lel al de Barcelona, i al Talgo de Gijón. Amb la diferència que pel preu que pagues per un Madrid-Valladolid, el de Barcelona et deixa a Tarragona havent fet la meitat de temps de viatge. Allà tenen el bitllet al 50%, per entendre’ns.

Les nostres comarques es van equivocar de mapa. Si fóssim a la Meseta tindríem una línia de vuit carrils per banda i un d’especial per al bitllet-aventura, amb retards, avaries i espetecs de catenària en homenatge a l’antic tren de Puigcerdà. Però no. El 2015 sabrem si desdoblen. S’ha de ser positiu i pensar que com més triguin més macos seran els trens que ens hi posaran. Jo diria que seran els AVE d’Albacete, que amb una mica de sort seran tan vells i incòmodes que ja no tindran vergonya de fer circular per enlloc més. Per no perdre el bon costum de continuar, com sempre, 30 anys per darrere del món.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat