[Article publicat a EL 9 NOU el 15.07.11]
El dia que en JR va dir a la Sue Ellen que era un pendó, jo hi era. Fèiem temps per esperar el Gol a Gol de cada diumenge –perquè si hi enviaves una postal et podia tocar una C4–, i vam viure el moment amb certa tensió. Perquè un pendó és una persona de conducta dissoluta, i com a pecat en català era el més gros que fins a aquell moment havíem sentit per la tele.
Jo diria que a la Sue Ellen també la va descol·locar, aquella paraulota, perquè va quedar muda i va començar a fer ganyotes d’aquelles tan seves. I segur que al final de l’escena, tot i que no es veia, se’n va anar a beure una mica (més) per superar el mal moment.
Sempre tenien el whisky a punt, els Ewing. Era arribar a casa, travessar el saló i copeta, ja fos tornant del despatx, d’alguna bronca amb en Cliff Barnes, que era molt tonto, pobret, o fins i tot només començar el dia, que això ho feia bastant la Sue Ellen, a qui els rodatges de primera hora agafaven sovint amb camisa de dormir. I així durant 14 anys i 360 capítols que van marcar una època tant per TV3 com pel ranxo de Southfork, que és real i visitable.
L’any que ve s’estrenarà als Estats Units una nova ‘Dallas’, amb els fills d’en JR i la Sue Ellen compartint protagonisme amb els d’en Bobby i la Pam. No crec que es tractin mai de pendons, tot i que es veu a venir que ho seran fins i tot més que els seus pares. Trenta anys després la llengua ha avançat el suficient com per sentir en un sol capítol de ‘La Riera’ prou pecats i renecs com en JR no s’hauria atrevit a dir en 14 anys.
I d’això em queixo. Que, als temps que som, als diaris encara haguem d’anar en compte a escriure paraulotes i les haguem d’evitar o canviar directament per punts suspensius, mentre que a la tele queda la mar d’actual, de modern i de reflex de la realitat. Trobo que és una bona p...da, què voleu que us digui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada