25.3.15

Carta oberta a un mentider


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.03.15]

Miri, senyor Antonio Pérez Henares. Ja sé que el que li explicaré és una cosa ben petita al costat de la tragèdia de les famílies de les 150 persones mortes als Alps i les macabres conclusions que n'hem acabat coneixent, que ens té consternats a tots. Però va tenir la mala sort que jo el veiés dimarts intervenint a l’especial informatiu del canal 24 Horas de TVE (min. 50.00 del vídeo de sota) i sentís una repulsió diferent, però igual de profunda en allò a què afecta, per la perversió que va fer de les paraules del president de la Generalitat en la compareixença d’aquell matí respecte a l’origen i la nacionalitat dels cognoms de les víctimes.

Vostè va afirmar, i està a la web, que la intervenció d’Artur Mas no podia haver estat més desafortunada i “hiriente” perquè havia dit que “no podia confirmar si la nacionalitat de les víctimes era espanyola o catalana”. I que no podia passar per alt haver escoltat “semejante barbaridad en un día como hoy”.

Per vergonya seva i, repeteixo, fàstic dels que ja estem tips de sentir adulteradors com vostè, Mas no només no va dir res de tot això sinó que va ser exquisit en la seva resposta, que li transcric literalment i que pot trobar íntegra en el vídeo de la compareixença: “No sempre cognoms que sonen com a espanyols o catalans corresponen a nacionalitat espanyola. Pot ser que hi hagi cognoms d’origen català o d’origen espanyol i que després la nacionalitat no sigui precisament espanyola”. Miri si n’arriba a ser, de fals, de manipulador i de mentider, vostè.

L’origen d’un cognom pot ser català perquè el català, mal que li pesi i per ràbia que li tingui, és una llengua mil·lenària amb les seves pròpies arrels. De la mateixa manera que hi pot haver ciutadans de nacionalitat espanyola amb cognoms d’origen alemany i que vostè mai negaria, si no és per analfabetisme, que Urruticoechea és un cognom d’origen basc. Aquest és l’odi i la incultura que gent com vostè propaguen i que porten als energúmens de Twitter a felicitar-se, després, per la mort de ciutadans espanyols en un accident. Moltes gràcies per tot.

Carta abierta a un mentiroso

Mire usted, señor Antonio Pérez Henares. Ya sé que lo que le voy a contar es algo muy pequeño al lado de la tragedia de las familias de las 150 personas muertas en los Alpes y las macabras conclusiones que hemos acabado conociendo, que nos tiene consternados a todos. Pero tuvo la mala suerte de que yo lo viera el martes interviniendo en el especial informativo del canal 24 Horas de TVE (min. 50.00) y sintiera una repulsión diferente, pero igual de profunda en aquello a lo que afecta, por la perversión que hizo de las palabras del presidente de la Generalitat en la comparecencia de aquella mañana respecto al origen y la nacionalidad de los apellidos de las víctimas.

Usted afirmó, y está a en la web, que la intervención de Artur Mas no podía haber sido más "desafortunada e hiriente" porque había dicho que "no podía confirmar si la nacionalidad de las víctimas era española o catalana". Y que no podía pasar por alto haber escuchado "semejante barbaridad en un día como hoy".

Para vergüenza suya y, repito, asco los que ya estamos hartos de oír adulteradores como usted, Mas no sólo no dijo nada de eso sino que fue exquisito en su respuesta, que le transcribo literalmente y que puede encontrar íntegra en el vídeo de la comparecencia: "No siempre apellidos que suenan como españoles o catalanes corresponden a nacionalidad española. Puede que haya apellidos de origen catalán o de origen español y que luego la nacionalidad no sea precisamente española ". (Min. 8:10). Mire si llega a ser falso, manipulador y mentiroso, usted.

El origen de un apellido puede ser catalán porque el catalán, mal que le pese y por rabia que le tenga, es una lengua milenaria con sus propias raíces. De la misma manera que puede haber ciudadanos de nacionalidad española con apellidos de origen alemán y que usted nunca negaría, si no es por analfabetismo, que Urruticoechea es un apellido de origen vasco. Este es el odio y la incultura que gente como usted propagan y que llevan a los energúmenos de Twitter a felicitarse, luego, por la muerte de ciudadanos españoles en un accidente. Muchas gracias por todo.

20.3.15

Tothom a ser feliç, avui


[Article publicat a EL 9 NOU el 20.03.15]

Aquest 20 de març és el dia mundial de la felicitat. Ho va acordar la Resolució 66/281 de l’ONU, de 28 de juny de 2012. No he sabut trobar per quin motiu van fixar el 20 de març i no el 2 de maig, dia del 2 a 6 del Barça a Madrid, o l’11 de setembre, en què últimament m’he trobat gent  ben feliç pel carrer, malgrat tot. Altra cosa és que de dies mundials n’hi ha tants que estressen. I que la majoria sabem que ho són només perquè ho veiem a les notícies. Vol dir que o bé falla la promoció o que la sobresaturació de dates per celebrar ens anul·la les ganes i la capacitat de celebrar-ho.

En el que portem de mes ja n’hem passat uns quants, de dies mundials. El més conegut és el de la dona, el 8 de març. El 12 va ser el del glaucoma, i el 13 el del son, que el van movent de data segons l’any i que el 2009, suposant que llavors ja hagués existit, hauria coincidit amb el de la felicitat, que encara es mig entendria: res no et fa tan feliç com poder dormir bé i poder decidir fins a quina hora ho vols fer.

I tenim sort que aquest any el 21 de març s’escaigui en dissabte perquè hi trobem el dia mundial de la síndrome de Down i el dia per l’eliminació de la discriminació racial, però també el dels boscos, el de les marionetes, el de la poesia i el dia europeu dels arxius, que no deu ser mundial perquè per si sol generaria massa paperassa. I el cap de setmana el podrem rematar diumenge amb el dia mundial de l’aigua i el Barça-Madrid, que no és cap dia mundial però que tindrà bona part del món pendent. Sabent d’entrada, això sí, que una part no l’acabarà feliç, que una altra llançarà insults racistes i que la immensa majoria, tot i el dia mundial que acabem de celebrar, no dormirà bé ni la nit abans ni la de després.

Haver de respondre a les expectatives del dia en qüestió és massa pressió. Més enllà de causes nobles, també hi ha dies mundials ridículs, com el que t’insta a ser feliç. Treballeu per donar al món les condicions per ser-ho, ONU, i ho celebrarem. 

13.3.15

Contes corrents


[Article publicat a EL 9 NOU el 13.03.15]

Vaig agrair molt, dilluns a la tarda, no haver d’escriure per a ningú cap crònica de la triple compareixença dels germans Pujol a la comissió del Parlament que investiga (és un dir) la corrupció. Abans de veure les que es van fer m’hauria costat encertar què hi havia de dir, tot i que després de llegir-les vaig trobar que els titulars que en sortien no mereixen, ni de lluny, les set hores de xerrera que hi van invertir els interessats. En un cas, per dir “jo no sóc cap evasor fiscal”. En un altre, per dir “jo als 31 anys ja era un tio bastant ric”. I en l’altre, per dir “no diré res”. Vet aquí el resum.

I ben mirat, és així. Que una compareixença duri 2 minuts o 7 hores no afecta que acabi tenint, en un titular de ràdio, els mateixos 8 o 10 segons escassos que toquen en un butlletí. I aquests titulars són, en molts casos, els que marquen la síntesi màxima del resum a la que s’agafen, per mandra, per inèrcia o per mimetisme, la resta de mitjans quan és l’hora d’elaborar el seu propi relat.

Personalment, a mi em va fer gràcia saber que Oleguer Pujol gestionava 80 comptes corrents alhora i que el dia que li van fer el registre de casa la policia se’n va endur fins i tot capses buides –va dir–, només per impressionar la premsa del fato que n’arribaven a treure.

El cas és que segur que existeix la millor manera possible de dir en 500 paraules el que hauries explicat en 1.000, i de concentrar en 250 el que diries en 500. Com va passar en ple franquisme en una convulsa reunió dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, que un il·lustre historiador revelava fa pocs dies en una xerrada a la qual vaig assistir. El president de l’assemblea, preocupat per la tensió que hi havia, va demanar intervencions breus. “Si pueden decirlo en 5 minutos, mejor que en 10; y si pueden decirlo en 2 minutos, mejor que en 5; y en 1 mejor que en 2”. Davant d’això, un aixeca el dit: “Puedo decir algo?”, va demanar. “Diga usted”, li va dir el president. I el senyor bisbe en qüestió va deixar anar la síntesi: “Coño!”.



10.3.15

Qui pogués no ser-hi


[Article publicat a EL 9 NOU el 06.03.15]

Diu que quan el rei Felip VI va venir a inaugurar el congrés de mòbils de Barcelona va quedar bé amb tothom i saludava la gent que trobava, però de reüll repassava els estands mirant si hi veia una cosa que fa dies que busca per poder-ho encarregar d’acord amb el pressupost de la Casa Reial, que és més curt que l’any passat i haurà de mirar si hi arriba.

Ha sentit a parlar dels hologrames i de les experiències d’èxit que s’estan estenent arreu del món: allò de fer la impressió que estàs en un lloc quan en realitat no hi ets, sinó que et projecten en tres dimensions des d’una càmera que pots tenir muntada al menjador de casa.

Barrinava des de feia dies amb aquesta idea perquè ja veia a venir que el 30 de maig ho passarà malament. Fins dimecres l’esperança era passar-ho només una mica malament, però al final serà molt malament; però molt, una cosa grossa. Haurà de presidir per primer cop una final de futbol i donar una copa seva a un equip que no es caracteritza per ser devot d’Espanya ni de la figura que ell representa.

És el que té fer jugar junts catalans i bascos. Invasió d’estelades i ikurriñes a la graderia, i una feinada de por per a la policia si, amb l’excés de zel que ja l’ha caracteritzat altres vegades, decideix que s’han de requisar perquè en una final esportiva no s’hi barregen símbols polítics. I tampoc s’ha de descartar, ara que s’hi han posat, que Antiviolència declari nul el partit si les dues aficions xiulen l’himne nacional, que és l’insult i l’acte d’incivisme i de depravació més gran que un pot tenir per la seva pròpia pàtria.

En el fons, l’holograma no deixa de ser el recurs evolucionat del plasma de Rajoy quan tenia ganes de parlar sense haver d’escoltar res i viure amb la il·lusió que l’univers és la distància que separa la cara que tens de l’òptica que te la mira.

Dit això: hi va haver un temps que aquí pensàvem que aquest divendres hauríem arrencat la campanya electoral per al 22M… Sort en tenim del futbol, que sempre distreu.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat