Lluís Suñé, el linxat

Avui s'haurà fet famós en Lluís Suñé. És membre de la permanent de l'Entesa, regidor a Torredembarra i va ser cap de llista d'ICV per Tarragona al Congrés de diputats de Madrid. Però avui s'ha fet famós perquè va dedicar un post a ironitzar sobre la solidaritat catalana penjant el cartell -que no era seu- d'una presumpta campanya d'apadrinament de nens d'Extremadura per 1.000 euros al mes. Fins i tot el govern extremeny va anunciar en una roda de premsa accions contra ell, ha rebut amenaces de mort i s'ha demanat a tots els partits catalans i a la Generalitat que denunciïn aquesta broma de tan mal gust. Mireu avui qualsevol diari, d'aquí i de fora, o escolteu qualsevol emissora, d'aquí o de fora, i és un dels temes del dia.

Els catalans ens deixem dir de tot, i no des d'un bloc sinó des de partits polítics, governs sencers i grups mediàtics que no tenen escrúpols a mentir per llançar-nos tot Espanya a sobre, i el dia que algú aprotifa la via del sarcasme per contestar-ho se'l linxa des de tot Espanya, i aquí se li diu "desafortunat" i "irresponsable". I dit per aquells a qui va haver de defensar quan el seu propi territori el linxava per una cosa, que va ser la pèssima gestió del Govern, i més concretament d'un conseller d'ICV, arran de l'última crisi de l'aigua.

Aquest nostre país se'ns acaba, segur. I gairebé ens ho mereixem.

Tot el meu suport, Lluís.

Empaperats fins al límit

Al canal de televisió del National Geographic, quan han de fer temps per esperar un programa que comença a l'hora en punt, a més de publicitat hi van posant algunes falques amb reflexions força curioses. L'altre dia n'hi havia una que deia això: cada any es malgasten al món 400 milions de tones de paper, el suficient per empaperar tot Holanda. És tant com dir que podríem empaperar tot Catalunya i encara ens sobrarien 9.000 km2 de paper per empaperar alguna altra cosa.

Per raons de feina i també com a regidor, quedo bastant esparverat de la quantitat de papers, publicacions, tríptics, cartes, precintes, plastificacions, etiquetes, dossiers i revistes que arriben sobre tota mena de temàtiques, algunes per quintuplicat, i que veig llançades automàticament al primer contenidor de paper que hi ha a l'abast del destinatari. Entre altres coses perquè sovint ho faig directament jo.

De la mateixa manera que es medeixen els índexs d'audiència de les emissores més escoltades o dels diaris més llegits, seria la mar d'interessant saber si existeix en aquest país -i en molts altres-, algun paper, algun dossier, o algun article dins d'una revista que no s'hagi mirat absolutament ningú.

Si darrere d'això fóssim capaços d'anar acotant cada vegada més què val la pena publicar i què no, i més amb les possibillitats que ofereixen ara els canals electrònics, els de National Geographic podrien canviar la falca.

Un any de Consell Comarcal

Avui a la tarda, el grup d'ICV-EUiA-EPM al Consell Comarcal fem una roda de premsa per fer balanç al primer any de Consell Comarcal. De fet, el vam avançar en l'últim ple del Consell, el 27 de juny, que com que ningú no s'esperava en va agafar més d'un en fred i al govern se'ns van enfadar una mica. El resum seria que el juliol de 2008 estem com al juliol de 2007: amb el govern sortint per la tangent en temes en què han estat especialment malament, i amb la consigna de no dir ni piu sobre tot allò que se'ls critica. Deu ser que hi ha motius per criticar-los en allò que se'ls critica.

Actualitzat a les 20.00 h

Els dos consellers d’ICV-EUiA-EPM al Consell Comarcal d’Osona, Xavier Bardolet i Jaume Vilella, han fet balanç, aquesta tarda, del primer any del nou govern comarcal que comparteixen CiU, PSC i independents. El portaveu del grup, Xavier Bardolet, ha insistit que el Consell Comarcal “viu de la inèrcia adquirida des de fa anys” i que no ha demostrat, un any després, que les expectatives generades amb el nou pacte de govern hagin aportat cap canvi substancial.

Contestant el president comarcal, Miquel Arisa, que dies enrere es vanagloriava de tenir aprovat un Pla d’Acció Comarcal (PAC) que ha de ser el full de ruta de l’acció de govern per als propers anys, Bardolet es preguntava que “si tan important és, com és que no el coneix ningú ni s’ha presentat enlloc”. Ha recordat, en aquest sentit, que en el ple del mes març, en què es va aprovar inicialment el PAC, el seu grup va demanar una interlocuió clara i directa del Consell Comarcal amb els ajuntaments, a través d’un conseller de govern que tingués aquest rol. I que comencés aquesta tasca, precisament, presentant-hi el PAC.

Els consellers d’ICV-EUiA-EPM han recordat algunes de les propostes que s’han fet durant aquest primer curs i que, fins ara, no han obtingut cap mena de resposta per part del govern:

· La creació d’un observatori del reciclatge per tal que els ajuntaments poguessin valorar regularment el nivell d’eficiència de la seva recollida selectiva.
· L’impuls al consorci públic de la TDT per crear un canal de serveis que donés valor agefit a l’atenció a tota la comarca a través de la tecnologia digital.
· La necessitat d’afrontar les polítiques d’habitatge des del coneixement real del mercat, l’obtenció de dades del parc d’habitatge buit que hi ha a la comarca i valorant de quina manera s’hi podria trobar sortida d’acord amb els demandants, els promotors i l’Administració.

Bardolet també ha recordat que, un any després, la tristesa amb què es va viure la investidura del nou govern s’ha repetit amb un nou despropòsit, com ha estat utilitzar el nom del Consell Comarcal, en unes al·legacions, per defensar un aeroport de jets privats a Osona sud sense que dins del Consell ningú no n’hagués parlat mai. A més, com es recull en la nota lliurada als mitjans, els dos únics consellers comarcals que s’han mostrat inequívocament en contra de l’aeroport de Centelles/Balenyà, aprovant una moció de rebuig al seu ajuntament, formen part del govern comarcal de Miquel Arisa, que és el seu principal impulsor.

Una mostra més que, per molt que públicament es digui i s’escrigui el contrari, el nivell de comunicació interna del govern no és, precisament, dels més lluïts que es coneixen.


Vic, 29 de juliol de 2008

Els focs de Blanes

Gairebé toca per estadística que algun dels que llegiu aquest bloc hagueu estat alguna vegada al concurs internacional de focs de Blanes. Més que res perquè ahir, últim dia de la seva 38a edició, diu que érem 100.000 persones, però que divendres i dissabte s'havia arribat, sumats tots dos dies, a les 450.000.

Aquest any, per raons d'agenda, no l'he seguit com feia un parell d'anys que feia. Però l'escapada d'ahir em va permetre veure'n uns d'alemanys. Sense haver-ne vist cap més, i sense entendre-hi gens, no crec que hagin estat els guanyadors, tot i que algunes de les figures de llum van ser realment espectaculars. Es disparen des de la roca de Sa Palomera, la icona de referència de Blanes, i es poden seguir des de banda i banda de tota la platja.

Si sou capaços de suportar les aglomeracions, és una experiència molt recomanable. Però estressant, que comença amb els problemes d'aparcament i amb l'embús monumental que es munta un cop acabada cada actuació. Però tenen una cosa boníssima, que a mi m'agradaria que fos així sempre i a tot arreu: una puntualitat suïssa. Comencen a 2/4 d'11 de la nit i duren exactament 20 minuts, que és el que es diu a les bases.

I llavors, per si fos poc, festa major al llarg de tot el passeig de mar, amb atraccions a dojo i concerts en directe. Una espectacular bestiesa d'ambient.

És l'hora del finançament

Ja he comentat en un altre post que dissabte passat, 19 de juliol, la gent d'ICV-EUiA-EPM vam fer la jornada A peu de carrer. Entre altres coses, hi vam aprovar l'anomenada Declaració de Vic, en què es demana un millor finançament per als municipis. Penso que, a la vista del consens polític i econòmic que està guanyant la posició catalana respecte a la reivindicació d'un nou sistema de finançament, seria interessant que el món municipal, a través de les seves entitats més representatives (Associació i Federació de Municipis) fessin explícita aquesta adhesió amb un pronunciament públic.

Avui tenim reunió de la comissió permanent del ple del Consell Comarcal, i nosaltres hi farem aquesta proposta amb la invitació que la resta de consells, sempre des d'un caràcter institucional, s'hi sumin.

Actualització a les 17.45 h

Davant del moment clau que està vivint el nostre país en la defensa d’un nou i millor sistema de finançament d’acord amb allò que preveu el nostre Estatut, que com a tal va ser aprovat pel Congrés de Diputats de Madrid, els grups polítics del Consell Comarcal volem manifestar:

· La nostra adhesió al consens polític, econòmic i social que s’està articulant a Catalunya, concretada fins ara en les principals forces polítiques catalanes, la patronal i els sindicats, per aconseguir una unitat d’acció en la defensa d’un nou finançament per al nostre país.

· La crida al món local a fer expressa aquesta adhesió, en la mesura que el finançament municipal és, precisament, un dels àmbits en què més es fa necessària la revisió del sistema de finançament de Catalunya per poder satisfer amb garanties els serveis que s’estan prestant als ciutadans des de l’àmbit municipal.

· Convidar la resta de consells comarcals de Catalunya, els ajuntaments i les dues associacions municipalistes a sumar-se a aquest consens, per sobre de protagonismes partidistes i tenint molt clar, per sobre de tot, el molt que s’hi juga el futur del nostre país.

Els grups polítics comarcals
Vic, 25 de juliol de 2008

La Vegueria de l'Alt Ter

No em fa res admetre que en aquest tema, i parlo des d'un punt de vista absolutament personal, hi he estat sempre molt escèptic. I suposo que m'hi ha ajudat el fet de no ser de Vic. Però cada vegada que sento parlar de la Vegueria de l'Alt Ter se'm dispara automàticament una imatge: la de Setcases. Diria que no hi ha cap altre municipi en tot el món que sigui més alt Ter que Setcases, que és on neix el riu. I pel que sé, i pel que he viscut professionalment, no és que Setcases i el conjunt de la Vall de Camprodon discuteixin la vegueria de l'Alt Ter i, per tant, la capitalitat de Vic. El que ja posen en dubte és simplement que hagin de ser del Ripollès, quan en realitat se senten molt més connectats amb Olot i, per extensió, a Girona.

És només una raó per a aquest meu escepticisme. Però penso que ja per si sola és fulminant.

Metàfora

És l'acudit d'avui del dibuixant Medina al diari Público, que he fullejat en un bar aquest matí. Com que m'ha agradat molt, l'he buscat a la web i el penjo aquí. I mai millor dit. A l'Estat, per aquest i altres motius la taxa d'atur ja acaba de superar el 10%.

Sóc amic de CiU

És un dir, però és el que ara es porta. Dissabte passat, que teníem jornada d’ICV-EUiA-EPM, ja vaig dir a més d’un que em temo que d’aquí a pocs mesos, ja sigui amb l’excusa de la sentència contra l’Estatut del Constitucional o la manca d’acord pel nou sistema del finançament, la correlació de forces canviarà i un front catalanista de vella escola tindrà el millor caldo de cultiu per resorgir amb tota la seva esplendor. De manera que, a partir d’aquell moment, les possibilitats de reedició d’un tripartit tal com ara s’entén cauran en picat i passaran, segons la meva teoria, de la primera a la tercera opció.

En això està CiU, a qui les circumstàncies, molt més que la seva pròpia trajectòria com a principal partit de l’oposició, li han servit en safata la possibilitat de tornar a ser el centre des d’on pivota el discurs resistencialista enfront del Govern de Madrid. En són perfectament conscients tant el PSC com ERC, i tots dos s’apunten, des de fa temps -el PSC més temps que ERC-, a festejar-los per treballar-se’ls com a nou aliat en un futurn govern que es vendrà com a més fort. I tots dos s'acosten ara a un discurs més identitari que, paradoxalment, no fa pas gaire descartaven per considar-lo superat i carrincló.

No m’agrada citar-me a mi mateix, però molt abans que el conseller Antoni Castells fos l’abanderat visible de l’ala catalanista del PSC i posés adjectius força durs a la relació amb el PSOE i el Govern de l’Estat parlant de finançament, ja vaig avançar que ell era el principal pont amb CiU per construir una sociovergència que hi ha molt gent -i molts lobies- que desitgen. Això explica, per tant, un cert atac de gelosia d’ERC, que ara ha vingut a dir que sense CiU no hi haurà acord de finançament. En el fons, s’apunta a fer un altre pont perquè no sigui dit que, si van maldades, res no seria més identitari que una coalició de govern entre CiU i ERC. L’únic dubte, doncs, és saber quin pont es trobarà abans CiU, o per quin dels dos decidirà trencar.

De la gent amb qui vaig parlar d’aquesta meva teoria, em va agradar que ningú no es va irritar davant del risc -jo ho veig gairebé obvi-, que ICV deixi de ser aviat un partit de govern. D’altra manera, si algú s’hagués irritat per això hauria volgut dir que li importa molt més el govern que el partit. O, dit d’una manera més filosòfica, que li importa molt més el poder que la defensa coherent de les pròpies conviccions.

Davant del tot o res, també és veritat que la presència d’ICV al Govern ha permès, almenys, mediatitzar algunes posicions de la resta del tripartit i ha canviat, malgrat errors molt sonats, maneres de fer, de decidir i d’imposar decisions molt viciades i molt poc afortunades d’anteriors governs.

Llàstima que els balanços dels governs es facin molt més a base de titulars de diaris que de cap altra cosa. I quan hi ha ganes de crear un determinat estat d’opinió, es crea. És això el que ara explica, per exemple, que al Grup Godó, que edita un diari tan monàrquic i espanyol -en el sentit més noble del terme- com La Vanguardia, li vagi la mar de bé que, paral·lelament, i en l’imaginari de tothom, la seva RAC1 ja s’hagi converit 'de facto' en la nova ràdio nacional de Catalunya...

La Vanguardia està per la sociovergència, naturalment.

P.D. Acabo de penjar el post i rebo un correu del grup d'ICV de la Diputació desmentint categòricament una informació d'avui de La Vanguardia que diu que el Departament de Medi Ambient, que és d'ICV, es planteja apujar un 20% el preu de l'aigua als subministradors. El propi Departament ha fet una nota oficial per desmentir-ho. Vaja, que tot continua quadrant.

I a sobre, el terratrèmol

Vinc de veure la zona 0 de l'incendi d'ahir. Va ser, en efecte, a l'escala del número 13 del carrer Sant Miquel. El balanç oficial de bombers parla de sis intoxicats lleus pel inhalació de fum. Un curtcircuit a la zona de comptadors els va deixar destrossats i va rebre tota l'escala i el local de la loteria del costat, sobretot pel fum. Ara s'hi haurà d'anar a jugar, perquè com que han tingut una desgràcia segur que toca ni que sigui una quiniela.

Però és que ahir, mentre estàvem esvalotats per l'incendi allà a quarts d'una, va haver-hi un terratrèmol i es va notar perfectament. Va ser un sotrac de mig segon, però fort i sec. Just en aquell moment hi havia el camió de recollida carregant contenidors, però per fer tremolar un bloc de pisos -com va ser el cas- hauria d'haver carregat mitja escala de runa d'on van tenir l'incendi. L'Ester del bar La Granja -al costat de l'escala incendiada- ho explicava aquest matí: ella es va quedar sense nevera, amb el magatzem ple de fum i uns amics li van venir a recollir els gelats per portar-los a casa. I mentre els descarregaven, amb la sotragada una mica més i se'ls foten per terra. I els bombers que tenien per allà també els ho van dir, perquè els van avisar per l'emissora. Déu n'hi do, quina nit.

Incendi davant de casa

(Als que veniu d'Osona.com, gràcies per l'interès. Aprofito l'avinentesa per aclarir que no sóc una agència de notícies però que, ja que hi sou, tinc una oferta que surt molt bé de preu).

Última hora. Aquesta nit, passades les onze, s'ha declarat un incendi al carrer Sant Miquel de Torelló. Em sembla que és al local de la loteria, al costat de can Pietx. Admeto que he sortit una mica tard a fer el xafarder pel balcó, perquè primer he sentit crits i corredisses que he associat -ho sento- a alguna trifulga entre gent beguda que no estava d'acord amb el final de Ventdelpla. Però finalment he sortit i, en efecte, he vist fumera que sortia del sostre del local i he sentit, també, que algú -seria interessant que un bomber aclarís si amb bon criteri, però jo ho entenc- deu haver trencat el vidre de la porta per alliberar-ho tot i esperar els bombers, que han arribat de seguida.

Han muntat l'escala del camió fins a l'alçada del primer pis per revisar tot l'edifici -planta baixa més tres- i uns altres han entrat a dins del local. L'extinció del fum -de foc no n'he vist- ha estat ràpida, i en qüestió de 15 minuts ja han dit per megafonia a tothom que no passava res, que tot controlat i que tothom tranquil. Suposo que deu haver quedat malmès el local, això sí. El propietari ja l'han avisat i l'he vist pendent i trucant.

Pel que fa a mi, si hagués optat per continuar obviant el que passava al carrer hauria hagut de descobrir-ho igualment, perquè el fum i la pudor de cremat han entrat per tot arreu. És el problema de l'estiu, que ho deixes tot obert per airejar i no se t'acut que es cali foc al costat de casa.

Dono aquest to a tot plegat perquè, afortunadament, em sembla que no ha estat res. I per als bombers deu ser una de les tantes actuacions rutinàries que fan quan hi ha un incendi. El que passa és que el carrer Sant Miquel és com el Passeig de Vic, o la Diagonal de Barcelona, i que el tallin al trànsit i veure-hi sirenes de quatre camions de bombers, d'un cotxe de la policia local, d'un altre dels Mossos i de dues ambulàncies en plena nit fa el seu efecte. Espero, també, que els danys -només materials- hagin estat els menys possibles per a qui s'hagi vist afectat.

He filmat un vídeo bastant idiota que ara no puc penjar. És com la foto, però els llums roden. Ja el veureu demà al matí. Bona nit. (Però a baix encara hi són tots).

Andreu Colomer Munmany

Foto: Osona.com

No l'he conegut ni l'he tractat mai personalment, però és veritat que un bon dia em vaig trobar, de rebot, tocant a la festa del seu 90 aniversari a casa seva. I, professionalment, he conegut Andreu Colomer Munmany per tot el que ha representat com a empresari i mecenes. El Museu de l'Art de la Pell és, en aquest capítol, el seu llegat més impressionant. I més recentment, i en la mesura que també ho he seguit com a conseller comarcal, la cessió de tot el seu fons a l'Arxiu Comarcal d'Osona: des dels primers llibres de comptes de l'empresa o l'expedient de col·lectivització fins a l'impressionant fons documental d'imatges, hemeroteca, programes culturals de Vic, cartells i més de 9.000 felicitacions de Nadal rebudes d'arreu del món durant tots els anys que hi va ser al capdavant.

No sé si avui continuen existint perfils d'aquests. En tot cas, és just que en el dia del seu comiat hi hagi un moment per reconèixer-li la seva generositat i les seves inquietuds, que han arribat fins a nosaltres convertides en un patrimoni de valor immens.

Un alcalde centenari

Aquest diumenge es va fer a l'Ajuntament de Centelles un homenatge a Joan Grau i Castellà, alcalde del primer ajuntament democràtic després del franquisme (1979-1982). Divendres, 18 de juliol, havia fet 100 anys. Va recordar, honestament, que tampoc té tan mèrit perquè quan va arribar a alcalde -després d'una llarga trajectòria vital iniciada amb la militància a Estat Català, la guerra i l'exili- ja tenia 71 anys "i hauria pogut ser pare de molts de vosaltres", com va dir a la resta de la gent d'aquella candidatura que seien davant seu. El seu resum va ser molt clar: "ho vam pedre tot: la guerra, la república i la democràcia". I per això, la restauració dels ajuntaments el 1979 va ser importántíssima ni que fos per una sola cosa: recuperar la democràcia.

Josep Vendrell, secretari del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat, va recordar que els primers ajuntaments democràtics "van fer en quatre anys molta més feina de la que havien fet, o havien pogut fer, els que hi havia durant el franquisme".

L'alcalde, Miquel Arisa, que inicialment ja havia obert l'acte amb un perfil biogràfic de Joan Grau, li va fer entrega d'un quadre de Centelles. I la delegada territorial d'Acció Social va llegir una carta de felicitació de la consellera i li va donar la medalla del centenari.

No són gaire freqüents celebracions com aquesta, i menys amb una càrrega tan important de simbolisme com és algú que va liderar la recuperació democràtica i que arriba a 100 anys de vida. No fa pas tan temps, per tant, que aquest país era un altre de molt diferent, i de molt pitjor. Està bé, de tant en tant, anar-ho recordant. O sigui que gràcies als que ho han fet possible, com la candidatura d'Alternativa per Centelles (EPM), també promotora de l'acte.

A peu de carrer

Ha estat un dissabte intens. En ordre de prioritats emocionals, el sopar de 25 anys de casats d’en Tià i la Carme, que de fet serà el 6 d’agost però que ja hem començat a celebrar amb una festa-sopar molt maca. Però com que això no és un bloc rosa ho deixo aquí.
L’altra ha estat la jornada A peu de carrer, que durant tot el dia s’ha fet a la Uvic. És una trobada municipalista de la coalició ICV-EUiA-EPM, pensada i protagonitzada especialment per a regidors i regidores. Era la primera vegada que hi participava, i els de l’Entesa per Sant Pere hi hem presentat, dins de les 32 experiències que s’han donat a conèixer en l’àmbit de la gestió i propostes de governs municipals, el projecte de l’equipament de Les Monges. Abans que res, agrair a la gent d’ICV de Vic i d’Osona, que ha estat en el centre d’això, la gran organització que hi ha hagut. Té mèrit, a més, que un 19 de juliol i sota un sol de justícia -no dins de la Uvic però sí a la platja, per entrendre’ns-, ens haguem trobat 250 persones d’arreu del país per compartir una jornada sencera de treball, de 10 del matí a 6 de la tarda, i amb la riquesa de temes que hi ha hagut.
Me n’he anat amb unes quantes percepcions. Comentaré de moment la primera: m’ha sorprès el nivell de joventut, d’il·lusió i de compromís que he vist i compartit amb la gent. I per això mateix se m’ha fet encara més visible el grau de desencís, em sembla, de tota la gent que treballa a peu de carrer amb els que fa temps que no s’hi mouen tant. El divorci entre partits polítics i societat civil es reprodueix, a més petita escala però exactament en la mateixa proporció, entre els quadres dels partits i els que viuen la trinxera del dia a dia, i que al capdavall són els que els acaben donant vida.
També m’ha servit, a nivell més personal, per no acabar d’estar d’acord amb determinats posicionaments maximal·listes respecte a temes com la immigració, les aules d’acollida o l’estigmatització de la dona com a subjecte de tutela permanent. I la reflexió en aquest últim punt ha vingut precisament d’una dona, en un dels tallers, per dir que si realment creiem en les polítiques d’igualtat potser és hora de començar a fer pedagogia a través d’un altre concepte per fer visible que, malgrat tot i que encara hi ha molts greuges per vèncer, acabem amb discriminacions negatives i positives per parlar, simplement, de l’atenció i l’atesa a les persones. Em sembla que, si s’entén, és una reflexió interessant i amb la que també es reconeixeria, malgrat tot, que s’ha avançat i es continua avançant per vèncer la situació de desigualtat que hi ha hagut fins ara.

Deixo per un altre moment dos altres temes que em semblen terriblement interessants: el tema de les aules d’acollida i el posicionament sobre la controvertida directiva Weber del Parlament Europeu, de retorn dels immigrants. És un tema que ens afecta molt, que genera debats molt interessants però que, penso, aconseguirà els millors raonaments defugint les posicions apriorístiques i adaptant discursos (i solucions) a allò que, en definitiva, estem vivint cada dia a peu de (el nostre) carrer.

Ofereixo un joc de la Play-3

Hola. No és conya. Avui he vist a TV3 que amb això de la crisi tothom està començant a empenyorar coses: joies, gerros i fins i tot consoles. Encara no és el meu cas, afortunadament. Més que res perquè no tinc ni joies ni gerros.

Però sí que és veritat que fa uns quants dies, amb la pressa de marxar corrents de vacances, em vaig comprar un joc de Fórmula-1 de la Play Station, més que res per guanyar a l'Alonso, sense atinar que era de la 3, mentre que jo tinc la 2. O sigui que ara el poso i no em fa cas.

Total, que se m'acudeix fer un canvi amb el primer que llegeixi això i tingui la PS-3 amb un joc de la Fórmula 1 de la PS-2 que no sap què fer-ne. O directament li venc per 30 miserables euros, que són 11 menys dels que em va costar, i amb tots els cotxes per estrenar. Encara tenen fundes a les rodes.

A veure qui pica. Sóc aquí.

Una cosa més per explicar

A quarts de sis de la tarda d'una tarda de primers de juliol, el so insistent de les sirenes m’han fet adonar, des de la platja, que alguna cosa passava a la vora d’on era. Un accident a la carretera, és el primer que penses. Després ha aparegut un helicòpter volant especialment baix, de manera que havia d’aterrar molt a prop. És el que ha fet, aixecant un núvol de pols que de seguida ha marcat el punt on era. M’hi he acostat i hi havia aparcades totes les sirenes que havia sentit fins llavors, policia local, mossos, personal sanitari, ambulàncies... I unes quantes desenes de curiosos com jo.
He demanat a un policia què havia passat: a una nena se li havia rebentat un punt de la femoral, havia perdut molta sang i se l’havia d’enviar al Trueta de Girona. Des d’un punt de vista sanitari, doncs, tot controlat i la constatació, fins i tot, que tot semblava més lleu del que es temien.
Això m’ha permès fixar-me en el que, a partir d’aquell moment, centrava tot el meu interès: l’helicòpter. Era groc, molt maco, del RACC i ben enllustrat, cosa que només es deu poder valorar mentre no vola. Em sonava que al Trueta n'havien estrenat un al febrer. No sé si és aquest.
No havia vist mai la maniobra d’enlairament d’un helicòpter en directe i des de primera línia. Per això l’he esperat a consciència un cop fet el trànsfer de la pacient des de l’ambulància que l’havia dut des de casa, a escassos cent metres d’on havia aterrat. Evidentment, un cop a terra l’havien parat, suposo que per la fressa i per la pols. Un cop tot a punt, s’ha engegat el motor, el pilot ha fet una ullada al voltant de tot plegat com qui tanca el maleter del cotxe just abans d’arrencar, ha saludat amb la mà i en un instant i enmig d’un soroll eixordidor ha aixecat el vol. La seqüència sencera no ha durat més de 10 segons, i en poc més temps ja es perdia en l’horitzó mentre la ventada et portava sorra, pols i fulles seques fins a la cara. La sensació d’immediatesa ha estat impressionant.
Mentre marxava, una àvia deia a la seva néta, amb l’helicòpter al fons, que si al final girava a l’esquerra és que anava a Barcelona, i que si girava a la dreta anava a Girona. Doncs ha girat a l’esquerra, però per anar igualment a Girona. Érem, malgrat tot, més amunt. Coses que passen: mentre en aquella operació segurament s’estava salvant una vida, a moltes d’altres ens l’ha fet, durant una estona, una mica més distreta.

La ràdio nacional de Catalunya

Amb això que diré ara quedaré com un terrible presumptuós, però és veritat. Quan feia BUP (1984-1988) era un fanàtic seguidor de Catalunya Ràdio. Em posava el despertador a les sis del matí per empassar-me dues hores d'En Pijama, amb Carles Cuní i Francesc Xavier Viejo, esperant sobretot la secció de notícies curioses, que eren un fart de riure. I a l'institut vaig coincidir amb un parell d'amics amb qui compartia aproximadament el mateix nivell de fanatisme gairebé malaltís.

Llavors, a l'institut, com suposo més o menys com ara, es feia una setmana cultural i es feien tallers i conferències. Parlo de fa més de 20 anys. Nosaltres, fanàtics, vam insistir perquè una de les xerrades la vingués a fer en Josep Cuní, que llavors ja conduïa el magazín de matí i era el cap de programes de l'emissora. Per un adolescent fanàtic de la ràdio, portar en Cuní a Torelló era el súmmum. Teníem la Dolors Collell de tutora, me'n recordo. El vam anar a veure a Barcelona, en tren, per convidar-lo. Abans van atracar en Gilbert pujant les escales del metro.

Ens va fer una xerrada al centre parroquial, a la plaça Nova, de la qual ja no me'n recordo de res i l'institut ens va donar 10.000 pessetes per pagar-lo. Va dir que moltes gràcies, però que no les volia i que ens les quedéssim per comprar pipes. Dit així sembla que fos gairebé un desaire, però en aquell moment ens va semblar un gest que l'honorava encara molt més, davant l'admiració que li professaven aquella colla de marrecs embadalits i davant dels quals devia acabar de tenir, segurament, una de les seves primeres experiències com a star system.

Ara ve quan fardo jo. El títol de la xerrada el vam triar nosaltres: era La ràdio nacional de Catalunya. Simplement. Se'ns va acudir que estava bé que el cap de programes de Catalunya Ràdio vingués a explicar-nos el sentit d'una emissora que, al capdavall, acaba de néixer i que havia ser el referent d'emissora institucional de Catalunya, i per tant, nacional en el sentit que nosaltres ja ho enteníem. Potser va ser només una casualitat, però els programes penjats per Torelló amb el títol de la xerrada -Catalunya Ràdio. La ràdio nacional de Catalunya- sonaven bé, i poc després descobríem que va ser el missatge que es va incorporar com a marca als indicatius de l'emissora, que s'han mantingut fins avui. No diré mai que no s'hagués dit abans, però fins i tot repassant la web dels 25 anys, on hi ha l'arxiu sonor, la marca de "la ràdio nacional de Catalunya" no hi surt fins un parell d'anys llargs més tard d'haver-se fundat aquell el 20 de juny de 1983. Poc després de la xerrada d'en Cuní a Torelló.

Avui Catalunya Ràdio ha estat notícia pel relleu de Neus Bonet a l'Antoni Bassas. Admeto que la decisió em sembla força estranya, però com que tampoc tinc el fanatisme de fa 20 anys i també m'agrada escoltar més ràdios i més gent, no crec que s'hagi d'insultar apriorísticament ningú i molt menys a ella, tot i que penso que ho té francament difícil.

Però el que sí que em sembla de tot plegat, i no només per la decisió de l'Antoni Bassas de deixar-ho, és que si realment hi ha una voluntat política d'arrencar la crosta nacionalista de Catalunya Ràdio, més val que també li retirin el lema i el cedeixin a una emissora que, veritablement, se'l cregui.

Sigui dit que pas que de relleus d'històrics i líders d'audiència de Catalunya Ràdio m'ensumo que en vindran d'altres, començant per El Suplement d'en Xavier Solà. Què hi farem.

Montilla al telèfon

Aquest matí he trucat a Catalunya Ràdio per un tema que pots comptar. He demanat per la productora d'un programa i, mentre m'hi passaven, m'han passat amb en Montilla. De fet, m'han passat amb la senyal de Catalunya Informació, que en aquell moment estava transmetent la compareixença del president al Parlament per debatre sobre la crisi. I deia que "aquest és un Govern que proposa mesures concretes a problemes concrets". No dic pas que no, però que m'ho digui personalment i per telèfon m'ha semblat una mica violent.

En el fons m'ha fet gràcia.

I a més, la productora no hi era.

Llàstima que no siguin japonesos

A l’Ajuntament de Sant Pere, suposo que com a molts d’altres, estem molt emprenyats amb els organitzadors de l’Acampada d’Arbúcies. No per res: per l’empastifada, i ho dic en sentit literal, de cartells que han fet per tots els llocs possibles i impossibles: des de contenidors ’escombraries, cabines de telèfon, parets d’edificis públics i d’estacions elèctriques o de telèfon. I tots absolutament encolats, amb la qual cosa treure’ls és una despesa física i econòmica que no tindríem perquè assumir. Se’ns ha acudit fer-los arribar la factura, com també es fa arribar als imprudents que se’ls ha de rescatar amb helicòpter a la muntanya.
M’ha inspirat aquest post, però, el que vaig llegir un d'aquests dies de vacances a La Vanguardia: una turista japonesa va tenir la feliç idea d’estampar el seu nom, firma i universitat de procedència en una de les parets de la cúpula de la catedral de Florència (juntament amb moltes altres que hi ha, es veu). Poc després, un altre japonès hi va passar al darrere i, escandalitzat per tal mostra d’incivisme nipó, va fotografiar el grafit i el va enviar directament a la universitat. També escandalitzada, la universitat va demanar perdó a les autoritats de Florència i va obligar a fer el mateix, per carta, a la noia en qüestió.
I no és el primer cas. Dos estudiants més han estat suspesos dues setmanes de classe per haver estat descoberts fent el mateix, i un professor d’educació física no podrà fer d’etrenador de bèisbol perquè, durant el viatge de nuvis, també va deixar un record a la catedral i han decidit castigar-lo amb un encàrrec de feina menys.
Evidentment que no ens cal ser japonesos, però em sembla que en algunes qüestions ja comença a ser hora de posar límits a les mostres d’incivisme. Que volen dir, bàsicament, falta de respecte per tot i per tothom.

Un exemple de la persecució del castellà

Situació real viscuda la setmana passada en una cèntrica cafeteria de Vic, de referència per més senyes, i que no és de la plaça per més altres. Hi entra una parella, les atén un jove a qui no havien vist mai i se'ls acut demanar-li un suc de taronja. En to gairebé de retret, els diu que li demanin "en castellano que no entiendo". Per desgràcia seva, els interlocutors no estan per la labor i li diuen que ho té clar. Quan ja se n'anaven, els apareix una cambrera de la casa i els diu que a aquest jove, que és de fora, l'han de tenir dues setmanes a la cafeteria per fer pràctiques de castellà. Van a veure l'amo i els explica que, efectivament, és un estudiant anglès que és a Vic de pràctiques d'idioma. Han fet un conveni amb l'IES pel qual alumnes d'aquí van a Anglaterra a aprendre anglès, i alumnes d'allà vénen aquí a aprendre castellà, i els posen a treballar una mica per donar conversa.

Un aplaudiment al responsable pedagògic de la iniciativa. Deu tenir parents a El Mundo.

Però de moment l'estudiant anglès ja ha après que, a Vic, hi ha com a mínim un parell de persones que tenen un accent de castellà molt curiós.

Ens quedarà país el dia del referèndum?

El meu germà convergent ha estat de congrés aquest cap de setmana. No ens hem vist, però sí divendres, poc abans de començar-lo. Com cada vegada que hi ha un congrés en l'òrbita nacionalista i independentista, el dret a decidir i la reivindicació de la identitat nacional és el tema de fons i el que genera titulars.

Fa temps que en el tema aquest sóc pessimista. Percebo que mentre es fixen calendaris, es marquen línies vermelles, s'aproven ponències i s'asseyalen horitzons de futur, el dia a dia del país camina tossudament, i imparable, cap a la seva desnacionalització. Convergència pot passar-se anys preparant-se per tornar al govern, ERC pot posar data al referènfum d'autodeterminació, però uns i altres es poden trobar que el dia que això arribi, a més de la meitat del país això, en el millor dels casos, li sigui exactament igual, i que l'altra meitat, directament, ja no sàpiga ni de què se li parla.

Catalunya s'està diluint a gran velocitat dins del discurs imperant d'un nacionalisme espanyol que fins i tot la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa ha fet modern. I és preocupant, per exemple, que les agressions sistemàtiques a la llengua i els greuges que fins i tot des d'aquesta debilitat estem provocant enfront de l'espanyol (!?) no tingui més resposta que la de cercles que tenen tant de convençuts com de reduïts.

Són molts més els que claudiquen, els que donen la batalla per perduda o que, simplement, entenen que aquesta ja no és la seva guerra. Per tant, el divorci entre els discursos dels partits nacionalistes enfront la societat serà cada vegada més gran, i al final acabarà essent veritat el que fins ara era un retret interessat i fals: que la pervivència d'un discurs identitari català era una fal·làcia que no interessava a ningú.

Jo he decidit, a partir d'ara, a ser una mica més radical. Algunes coses no me les deixaré dir, i altres ni tan sols les escoltaré, perquè em negaré a escoltar i a llegir els canals des d'on es vomita diàriament tanta porqueria. Ja sé que no en treuré res, perquè no crec que tot el país faci el mateix. Per això penso que se'ns acaba.

L'aeroport com a símptoma

M’estranyaria molt que a Osona s’hi acabés fent l’aeroport corporatiu i empresarial del que fa dies que es parla. De fet, m’estranyaria que s’acabés fent, a la vista de com pinta el futur del sector aeroportuari per l’increment de preu -estructural, malgrat tot- dels carburants, el previsible descens d’operacions i els dubtes que planteja, a mig termini, la viabilitat de les companyies de baix cost, que en el millor dels casos patiran una purga que eliminarà competència, apujarà tarifes, reduirà passatgers i deixarà lloc lliure on ara en falta. En altres paraules, la pregunta que se’ns hauria de plantejar ara mateix no és quin és el futur de l’hipotètic aeroport d’Osona, sinó quin és el de l’aeroport de Girona. És una percepció, però també reforçada pel que ja fa dies va advertir el conseller de Turisme, Josep Huguet, al Gremi d’Hostaleria de la Costa Brava.
També m’estranyaria que es fes quan, la setmana passada, l’aeròdrom de l’Anoia (Igualada-Òdena), que a hores d’ara ja és una referència en aviació esportiva a la Catalunya interior, va concretar el pla per triplicar la seva superfície amb el repte, entre d’altres, de competir per ser seu de l’aeroport empresarial. Hi ha oposoció, però també en l’àmbit polític i econòmic hi ha un consens a favor que deu venir, en bona part, de l’experiència coneguda i de les potencialitats d’una infrastructura que, si bé a més petita escala, ja és una realitat al territori.
A Osona, en canvi, l’únic consens que fins ara ha aconseguit el principal impulsor de l’aeroport, l’alcalde i president comarcal Miquel Arisa, és per aixecar tota mena de suspicàcies i resistències –i l’oposició formal d’ajuntaments sencers- a un projecte que s’ha plantejat de la manera més maldestre possible. Entre altres coses, quan es firma una carta en nom del Consell Comarcal presentant unes al·legacions que no ha aprovat cap òrgan del Consell Comarcal, per donar-se suport a si mateix com a alcalde de Centelles, que és on tenia interès a fer-lo. I quan se li descobreix la jugada, afirmant temeràriament al mig d’un ple comarcal que hi ha una resolució de presidència inexistent que sustenta aquestes al·legacions.
Era mentida: les al·legacions que firma Miquel Arisa són del 18 de febrer. La reunió del Consell d’Alcaldes en què s’escuda per legitimar-les és del 10 de març, on se’ls comunica que les al·legacions ja s’han enviat perquè no hi havia temps de discutir-les. La reunió de la comissió permanent en què el nostre grup demana si el Consell Comarcal ha presentat al·legacions al Pla d’Aeroports, i on se’ns diu expressament que no, és del 7 de maig. ERC treu, al ple del 27 de juny, la carta del febrer amb les al·legacions firmades per Miquel Arisa, amb registre de sortida del Consell Comarcal i en nom del Consell Comarcal, que no havia reconegut ningú. I la resolució de presidència que sustena aquestes al·legacions es fa després del ple i és ratificada per la comissió permanent en l’última reunió, el 2 de juliol.
Al mateix ple de juny, el nostre grup ja va dir que ens semblava esperèntic el que s’ha fet amb l’aeroport i la transcendència que podia tenir a la comarca, sense haver generat cap mena d’acord, ni de debat, ni d’informació prèvia, quan en el mateix ple vam haver de dedicar un punt de l’ordre del dia a elevar una proposta que ja havia passat per la comissió d’hisenda per incrementar la franja de gratuïtat d’accés a Sant Pere de Casserres pels socis del Súper 3. Això no quadra.
Ara, un cop desemmascarat, s’atribueix a un error administratiu i s’hi treu importància. Però a nosaltres ens preocupa el que tot això té com a símptoma. És gravíssim donar a arguments a qui vulgui pensar que al Consell Comarcal s’hi està governant, ni que sigui també, per anar-hi a maquinar interessos molt personals ni que sigui en la defensa dels interessos municipals concrets. M’agradaria pensar que tots i cadascun dels 51 municipis d’Osona són tutelats pel Consell amb el mateix interès i tots hi tenen accés en igualtat de condicions i d’informació per beneficiar-se dels mateixos serveis, els mateixos recursos, les mateixes idees, les mateixes possibilitats i els mateixos reptes estratègtics, també si parlem de la creació de noves infrastructures en qualsevol àmbit.
Sento molt haver d’admetre que, en el tema de l’aeroport, aquest govern que hi ha ens acaba de demostrar que no. I m’aventuro a afirmar que bona part del mateix govern ni tan sols estava al cas de res. Aquest és el consens d’Osona.

Flaix d'urgència

Com que la permanent del Consell Comarcal m'ha fet abandonar una estona les vacances, no ve pas de 10 minuts deixar-ne constància aquí. Més que res perquè avui, finalment, hem ratificat una resolució de presidència per presentar al·legacions al pla d'aeroports de la Generalitat. La que demana heliports, un aeròdrom i també la possibilitat d'estudiar a Osona l'aeroport empresarial i de jets privats. Com recordareu, al ple de la setmana passada va quedar clar que aquestes al·legacions s'havien presentat sense cap forma jurídica, sinó a iniciativa personal del president comarcal. Avui ens ha reconegut l'error, descuit, descoordinació o vés a saber què, però el cas és que ho ha atribuït a una badada simplement administrativa.

Ha vingut a dir que no n'hi havia per tant, i el Consell no fa res més que donar suport a aquells municipis que puguin estar interessats a demanar aquest aeroport, i que si de cas ja s'espavilaran. Digue'm desconfiat, com diria aquell, però resulta que l'Ajuntament més interessat fins ara ha estat precisament el seu.

15.000 euros per a una altra mediació

Un altre punt que ha sortit és un conveni amb la Diputació, que destinarà 15.000 euros al servei de mediació que presti el Consell Comarcal. Fa poques setmanes es va fulminar de males maneres el que hi havia amb el Centre de Mediació d'Osona, amb l'excusa que es podria derivar al Col·legi d'Advocats de Vic, que ho ofereix com a servei gratuït. Doncs no. Simplement, no es farà cap conveni amb cap entitat sinó que el Consell Comarcal contractarà les persones per dur-lo a terme.

El president Arisa ens va prometre una reunió amb l'àrea d'Acollida i Integració per explicar les estratègies de la consellera i de la seva cap d'àrea. Després de l'acord avui, que el nostre grup ha votat en contra, la veig més necessària que mai. Més que res perquè ho veig menys clar que mai.

Hi ha més temes, com la campanya publicitària per reactivar la recollida selectiva. Però és que si em poso a explicar-la potser sí que acabaré perdent-me vacances. Queda pendent pel dia 14. Records!