29.12.12

El discurs del rei (II)




[Article publicat a EL 9 NOU el 28.12.12]

Si fos el rei d’Espanya, ara mateix estaria desfet. No només pel fracàs del dinar familiar de Nadal, que va haver de repartir en dos menjadors separats per evitar que l’Iñaki coincidís amb els prínceps hereus –diu que no es fan, i a més el rei amb crosses sempre és una amenaça–, sinó perquè el discurs televisat sense cadira va ser el menys vist dels últims 15 anys tot i emetre’s per 25 cadenes de televisió. Fins i tot per Euskal Telebista, que com que encara tenen la direcció per renovar i hi manen els socialistes van decidir passar-lo per la seva primera cadena. Com aquí TVC, de fet.

Però si fos el rei d’Espanya ara mateix tindria, sobretot, un atac de gelosia bastant impressionant contra el rei Albert II de Bèlgica, que inspirant-se en el que va dir el nostre rei sobre quimeres separatistes ha muntat un bon sidral al seu país i ha estat notícia a tots els diaris, fins i tot estrangers. El motiu? Acusar subtilment els independentistes flamencs de populisme i, de passada, advertir el país dels efectes que aquest tipus de discurs va tenir durant els anys trenta del segle passat:  bàsicament, la gènesi de la II Guerra Mundial.

No ho va dir, però ho va donar a entendre. I, òbviament, l’independentisme flamenc ha sortit en tromba contra aquesta tesi i els partits francòfons l’han aplaudit com una crida a la moderació i a la convivència harmònica en temps de crisi. La seva coartada: Albert II no citava expressament cap partit, de manera que tots s’hi podien sentir al·ludits. Un esquema clavat, doncs, al que ens va dispensar el nostre Joan Carles el 18 de setembre passat, set dies després de la macromanifestació de la Diada: “Només superarem les dificultats caminant junts i remant alhora”.

Però llavors arriba Nadal i a l’Iñaki el fan sopar a la sala del costat perquè és un proscrit encaixat per protocol, el príncep arriba amb ganes de marxar de pressa i la reina es queda sola volent jugar a l’amic invisible, no fos cas que darrere la conya haguessin acabat tots enverinats entre ells. Són els reis.


P.D. Per si us interessa, aquí us deixo El discurs del rei (I), la contra de l'any passat per aquestes dates. 



21.12.12

La prima de Nadal



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.12.12]

Ja té gràcia que entre el cúmul de ximpleries que ens van fer escoltar des d’Espanya durant tot el procés electoral del 25-N –que tornaran a partir d’ara, anem-ho assumint– no se’n toqués una que hauria ferit com poques, segurament, els nostres anhels de llibertat alhora que hagués explotat un dels estereotips més clàssics que ens defineix com a catalans: els calés. Només calia dir que si Catalunya se separava d’Espanya, a més de les pensions desapareixerien les opcions que ens toqués la loteria de Nadal. Una possibilitat que en condicions normals ja era només d’una entre 100.000, i que amb la secessió quedaria anul·lada definitivament.

També és veritat, però, que amb Catalunya separada d’Espanya també desapareixeria la contribució que fem els catalans a pagar la grossa, que no està gens malament. Diu que ve a ser el 15% del total. O sigui, 527 milions dels 3.600 que es calcula que aquest any s’hauran venut a tot l’Estat. Som els que més en gastem només per darrere de Madrid, que aquesta vegada arribarà a 555, i molt per davant de Melilla –el més tirant a l’estranger que ara mateix deuen tenir a Espanya–, que no arriba a destinar-hi un milió d’euros.

Per això, i de veritat que ho sento molt, aquest any aniria bé que no ens en toquessin ni cinc, aquí, de la loteria. Si no és  que fos pel 60509, que vaig encarregar ja fa dies per una simple qüestió d’egoisme. Si no toqués res, ens podríem lamentar durant molt temps d’haver regalat 527 milions més a Espanya i potser veuríem més opcions, una altra vegada, d’invertir-los tots aquí i poder ser menys a repartir. Si toca, en canvi, a bona part d’Espanya li farà ràbia igualment i a sobre ens dirà que si no fos per la seva loteria no en tindríem ni per pipes. I que si mai Catalunya tingués el seu propi sorteig de Nadal, passaria que la grossa ens sortiria bastant prima, vet-ho aquí.

O sigui que, de tot cor, desitjo molt mala sort a tothom per al sorteig. Però molta salut, pau i amor; que això sí que importa.  



15.12.12

L'ocellet del papa



[Article publicat a EL 9 NOU el 14.12.12]

Dimecres es va produir la primera piulada papal. Benet XVI ha obert compte propi –és un dir– a Twitter i n’ha fet versions en anglès, espanyol, alemany, francès, italià, portuguès, polonès i àrab. Tothom s’ha fixat molt en el primer tuit, que bàsicament era per saludar. N’ha fet set, de moment, que d’entrada no han aportat massa res. Jo he anat més enllà i presento un estudi sociològic d’urgència sobre les empaties que genera el papa, a jutjar pel nombre de seguidors i de repiulades per comunitats lingüístiques.

Conclusió primera: El papa és alemany, però ningú no ho diria. Semblaria que per afinitat patriòtica hauria de tenir molts seguidors germànics, però no és el cas. Aquest dijous al vespre ho vaig mirar i en tenia 33.112. Una mica lluny dels 1.072.015 que n’estan pendents en anglès, per exemple.

Conclusió segona: L’evangelització del món àrab és el gran repte de @pontifex. I difícil, diria. De moment, en tot el planeta només n’hi ha 12.527 d’interessats en el que piuli.

Conclusió tercera: A Polònia, d’on era el papa d’abans, Benet XVI tampoc té massa predicament. Són 16.692 seguidors. Cabrien tots al camp de l’Espanyol i encara podrien convidar la Grada Jove sencera i la directiva d’abans per dissimular.

Conclusió quarta: La cúria episcopal espanyola deu estar radiant. Després de la versió en anglès és la que arrossega més seguidors. S’acosten als 400.000. I proporcionalment, és la que més es mobilitza. El setè tuit, per exemple, va aconseguir pràcticament les mateixes repiulades en anglès que en espanyol, tot i que els seguidors del segon grup són menys de la meitat.

Conclusió cinquena: En català, ni piu. Hi ha un compte apòcrif que porta 76 tuits més que el papa de veritat. De moment només té 143 seguidors. Que no sigui per l’impacte Wert, ja.

Aportació final: Vaig enviar un tuit al papa recomanant-li que es mirés 13 TV, que la porten els seus a Madrid. Si aquesta és la nova evangelització, que Déu els agafi confessats a tots.



8.12.12

L'estatut de Sau



[Article publicat a EL 9 NOU el 07.12.12]

Arrossego un trauma des de fa un parell de dies. D’acord que no és l’únic, perquè això de l’esborrany del ministre Wert ja ens ha rebregat bastant per terra tot i que espero que només sigui per agafar impuls, com una molla. Però a mi se m’hi ha acumulat una mala experiència afegida.

Dimecres vaig trucar al Parador de Turisme de Sau per una cosa que no ve al cas. Per qui no ho sàpiga, és en terme municipal de les Masies de Roda, a Osona, amb vistes extraordinàries al pantà i a pocs minuts del monestir de Sant Pere de Casserres, una joia del romànic català que és propietat del Consell Comarcal i on pots fer casaments, concerts d’estiu i visites guiades que són una delícia. T’hi empeltes de cultura, de país, d’història, de sensibilitat i de paisatge.

Hi tens unes postes de sol magnífiques, i una simple aclucada d’ulls et transporta imaginàriament als temps de l’abat Acfred, als volts de l’any 1000, i a la llegenda que diu que el monestir s’havia d’aixecar sota l’advocació de sant Pere allà on s’aturés una mula que transportava les restes d’un fill dels vescomtes d’Osona que als tres dies de néixer va parlar just per avisar-los que no arribaria als 30 dies de vida (sigui dit de passada que la mula es devia aturar no pas per caprici sinó per precipici, perquè un pas més i s’hauria fotut daltabaix del cingle com el cavall de Pa negre).

I què dir precisament del Parador, símbol de la restauració de l’autogovern de Catalunya que va acollir la reunió de la vintena de parlamentaris que a finals de 1978 hi van redactar aquell Estatut d’autonomia que un milió de persones havien reclamat l’Onze de Setembre de 1977, que  Madrid va aprovar l’octubre de 1979 i que avui encara commemora un petit monòlit. L’Estatut de Sau, se’n va dir.

Això tenia entès fins dimecres. Des de llavors, però, que penso que l’Estatut de Sau deu ser el règim especial que confereix al Parador immunitat diplomàtica per poder-te dir, quan hi truques:

Es que si no me habla en castellano no entiendo nada, oiga.



1.12.12

La raó de l'absent


[Article publicat a EL 9 NOU el 30.11.12]

A la manifestació de la Diada no se’m va acudir demanar a la gent que hi havia qui votaria en cas de fer-se eleccions. Suposo que n’hauria trobat de CiU, d’ERC, de SI, de la CUP, d’ICV i fins i tot del PSC. Però aquell dia hi havia una unanimitat, per sobre de matisos en discurs social i política de retallades, en el sentit que Catalunya havia de fer un pas ferm en el camí cap a la independència davant l’atzucac a què ens havia portat el menyspreu d’Espanya. Qui llavors era president de la Generalitat, que ho tornarà a ser, va respondre al clam convocant-nos a les urnes.

Les eleccions no han sortit –per als seus interessos– com el president esperava, però permeten una lectura en positiu, que és el que interessa. En certa manera, fa la impressió que l’electorat transversalment sobiranista té tan interioritzat el procés que ha començat a dibuixar el Parlament que podria tenir una Catalunya independent: un centre-dreta que venint de la inèrcia de la centralitat política paga la factura d’unes retallades impopulars, i una nova esquerra que, globalment, creix i insinua una alternativa que amb el temps acabarà de quallar. El decalatge és que, a l’altra banda, PP, Ciutadans i en part el PSC han mobilitzat un vot essencialment plebiscitari i han aconseguit canalitzar el “no” a la independència, sense cap altre matís que l’emocional. Que aquest Parlament sigui el resultat d’un 70% de participació aporta un valor afegit importantíssim i intueix la fotografia del país davant del referèndum.

Si els partits pel dret a decidir haguessin jugat nítidament la carta del plebiscit com ho ha fet l’anomenat bloc unionista, el resultat potser hauria estat un altre. Ja abans del 25-N, i davant l’excepcionalitat del moment, el defenestrat candidat de SI, Alfons López Tena, defensava un govern de concentració nacional davant del repte de la independència. No el va seguir ningú. I llavors passa que l’electorat sobiranista acaba donant una resposta un punt convencional a una situació excepcional.   



24.11.12

Graella per dissabte



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.11.12]

Vaig passar una proposta de programació a TV3 per aquest dissabte, jornada de reflexió. Lligava amb el títol del dia, però m’ho van tombar. I això que no els tocava la Fórmula 1. Era aquesta:

06.00 Si ens llevem ben d’hora. Discurs de Pep Guardiola amb motiu de la Medalla d’Or del Parlament.
06.15 Castellers. Ronda final del concurs de colles de Tarragona.
07.00 Festival Mas i Mas (musical).
09.00 Taula de reflexió. Amb Salvador Cardús, Joan B. Culla, Vicent Partal, Carme Forcadell, Vicent Sanchis i Muriel Casals.
10.00 Dragui. Història de Catalunya.
10.30 Fèlix el gat (dibuixos).
11.00 Catalunya des de l’aire.
11.30 Documental. Adéu, Espanya? (reemissió).
12.55 El Virolai des de Montserrat.
13.10 Documental. Colom i la Casa Reial Catalana (reemissió).
14.00 El convidat. Guifré el Pelós.
14.30 Telenotícies migdia.
15.20 Si ens haguéssim llevat més d’hora. Reemissió del discurs de Pep Guardiola amb motiu de la Medalla d’Or del Parlament.
15.35 APM extra. Els millors moments d’Intereconomía i 13TV, amb Carlos Fuentes, Pedrojota Ramírez, Aleix Vidal Quadras, Miguel Ángel Rodríguez, Curri Valenzuela i Mamen Gurruchaga.
16.10 Automobilisme. Qualificació del Gran Premi del Brasil de F-1.
18.25 Pel·lícula: Moisès (resum).
18.30 Concert de Lluís Llach al Camp del Barça, el juliol de 1985.
19.30 Oh, Europa!, de Dagoll Dagom.
20.00 Els fets del 2 Maig. Resum del Madrid, 2 - Barça, 6 de 2009 al Bernabéu.
20.30 Planeta Terra. Viatge als orígens del moviment del 13D.
20.50 Discurs de Pau Casals el 1971 a l’Assemblea General de Nacions Unides.
21.00 Telenotícies vespre.
21.50 30 minuts. La independència, pas a pas (reemissió).
22.20 Paraula de Pep. Reemissió del discurs aquell una altra vegada.
22.40 Cinema: Fènix 11-23 (making of).
23.00 La gran pel·lícula: Fènix 11.23 (retransmissió en directe des d’un cinema, amb pla fix).
01.00 Cinefòrum. L’actor Sergi López entrevista Joel Joan i Èric Bertran.
01.30 Comiat, tancament i Voranit, amb Toni Albà.



17.11.12

Espies, 'e-mails' i CIA



[Article publicat a EL 9 NOU el 16.11.12]

Tinc una proposta de serveis secrets catalans per si mai tenim estat propi. No ho hauria d’explicar, però si apostem per la transparència s’ha de dir tot. La meva proposta seria que, com que són secrets, no caldria necessàriament que existissin. Tan sols alimentant la possibilitat que hi fossin i destinant-hi una partida igualment secreta del pressupost seria suficient. I cada dos anys, més o menys, una roda de premsa o alguna filtració interessada per anunciar que gràcies a la intervenció dels nostres serveis d’intel·ligència s’ha evitat vés a saber quina bestiesa, digui’s destrucció de la Sagrada Família, invasió exterior o la típica i reincident campanya orquestrada de boicot a algun producte català.

El gran avantatge d’uns serveis secrets que, en realitat, no existissin, seria que no suposarien cap despesa i, encara més important, que difícilment cometrien errors. Seria una mica l’Home del sac versió adults. I fins i tot es podria fingir la convocatòria de la comissió d’afers reservats del Parlament, de la qual en realitat no en formés part ningú i que, portes enfora, aclarís que els membres que la integren no estan autoritzats a admetre-ho. Seria un model d’eficiència màxima, exemple a seguir arreu del món i absolutament bunqueritzat, sense la més petita escletxa d’on pogués escapar-se res.

La meva proposta surt després d’analitzar a fons el funcionament intern de la CIA. El seu director, David Petraeus, militar de brillant trajectòria i a qui se suposa una de les persones més intel·ligents del món, ha hagut de plegar perquè li han descobert correus incendiaris d’una seva amant dirigits a una altra amiga d’ell a qui ella tenia gelosia, a través de la bústia del Gmail on l’amant tenia accés; com és sabut, un dels servidors més exclusius, blindats i segurs del món. Diu que no ha posat en perill la seguretat nacional, però el món s’ha fet un fart de riure.

Això, en el meu model català, no passaria mai. Perdó per la immodèstia, però és que, senzillament, el trobo perfecte.


10.11.12

Per un sí o per un no




[Article publicat a EL 9 NOU el 09.11.12]

Mentre Obama i Romney protagonitzaven cadascun dels tres debats que van mantenir en la seva cursa per a la presidència dels Estats Units, els respectius equips de campanya i fins i tot empreses independents analitzaven a l’instant les seves afirmacions per veure si eren mentida; i les conclusions es penjaven a la xarxa. Es veu que això els va fer a tots dos una mica més sensats.

Tenint en compte que des de fa unes hores hem entrat en la nostra campanya i que els equips d’Obama i Romney ja no tenen feina –i les empreses independents no tanta, tampoc–, podrien instal·lar-se aquí per fer el mateix davant del que ens espera.

Però hi ha un problema. Aquesta vegada, aquí, difícilment podran detectar una sola mentida perquè el que tenim per davant seran, sobretot, discussions draconianes sobre incerts escenaris de futur que desgraciadament no podran contrastar-se amb massa res. Ens vendran des del paradís fins a l’apocalipsi i instrumentalitzaran, més que mai, arguments emocionals que ens faran empassar la pitjor accepció de l’anomenada propaganda política, que és el que redueix la política només a propaganda.

I com que els 15 dies de campanya solen ser els que més s’acostuma a tractar els ciutadans d’estúpids –i nosaltres estúpids de deixar-nos-ho fer, també–, uns i altres faran veure que el futur està claríssim i que, ves per on, coincideix precisament amb el que ells s’imaginen.

Doncs que no ens enganyin. I que no ho facin, sobretot, els que per donar-se la raó ens han de dibuixar el futur a la seva mesura i que, per aconseguir-ho, necessiten silenciar la voluntat majoritària d’un poble que, de manera contrastada, ha reclamat al carrer el dret a decidir-lo. Per això, i malgrat tots els malgrats, aquestes eleccions han de resoldre essencialment un sol dilema, i potser per això ens hauria anat bé triar només entre un Obama i un Romney. Per un sí o per un no. Pel dret a decidir o pel drama de no poder-ho fer.

Jo ho tinc claríssim.



3.11.12

Artur, Alícia, Alfons




[Article publicat a EL 9 NOU el 02.11.12]

Hi ha una idea molt estesa i profundament injusta que diu que els huracans tenen nom de dona, que és una manera d’associar la condició femenina a l’histerisme i el caos. És mentida, ho sento. No només pel prejudici que es crea sobre les dones, sinó també sobre els huracans, perquè també n’hi ha que són homes: concretament, un de cada dos. Ho vaig aprendre en primera persona el 1992. A la redacció d’un diari on col·laborava tenien penjada a la paret la pàgina que van dedicar a l’huracà Andrew, fins llavors el més devastador de la història moderna dels Estats Units, perquè es deia igual que el seu cap de secció.

Passa que el 2005 va venir el Katrina i va fer molt mal: a la costa de Florida, a la imatge del llavors president Bush i a l’intent de desbancar el mite sobre les huracanes, que tècnicament ja no anava així des de 1978. Ja fa temps que els noms d’huracans es programen en cicles de sis anys i ara mateix en tenim de posats fins al 2017. I els noms no només alternen home i dona, sinó que segueixen l’abecedari. Abans de la Sandy, que és el que ha passat per Nova York, vam tenir en Rafael, que va afectar la zona de les Bermudes a mig octubre, i després vindrà en Tony, que encara no té decidit què pensa fer. Són dos homes, això.

De llista n’hi ha una per la costa de l’Atlàntic i una altra per la del Pacífic. I els que se’n cuiden, que són els de Servei Mundial de Meteorologia, castiguen els més dolents retirant el nom de futures llistes. Ni l’Andrew ni el Katrina hi seran mai més, per exemple. I l’Andreu de qui abans parlava, ara que hi som, ja fa molts anys que no treballa al diari. 

Ja ens agradaria que les llistes per al Parlament fossin tan paritàries com les d’huracans. I ja seria el súmmum que anessin per ordre alfabètic. Algun intent hem tingut, de moment, almenys amb els números 1: CiU amb l’Artur, PP amb l’Alicia, C’s amb l’Albert i SI amb l’Alfons. La pega és que de polítics n'hi ha amb ganes d'aixafar-ho tot i que, a sobre, repeteixen.


26.10.12

Cinturó de castellanitat



[Article publicat a EL 9 NOU el 26.10.12]

La revista Presència publicava fa dues setmanes, dins d’un cicle que continua, la radiografia que un grup de periodistes i escriptors dels Països Catalans compartien sobre la situació política de Catalunya i com creien que afectaria al País Valencià, les Illes, la Franja de Ponent o la Catalunya Nord. Bàsicament s’intuïa que la resposta dels seus governs seria blindar-se davant les males influències que podia representar un veí esvalotat que en cap cas podien acceptar que es convertís en exemple de res.

Tota la raó. La resistència creix fins al límit de la paranoia. Dos exemples immediats dels últims 10 dies: ha estat notícia –no a tot arreu, clar– que a les corts valencianes la majoria del PP vetarà tota iniciativa parlamentària que s’atreveixi a esmentar el concepte “País Valencià” per a qualsevol qüestió referida a la “Comunitat valenciana”, que és el que s’ha de dir; i que fins i tot podrien perillar les subvencions a entitats que utilitzin la mateixa marca.

Al darrere hi ha la paranoia particular que viu el PP valencià després que, fa vint dies i per primera vegada des de 1993, una enquesta d’El País pronostiqués que les forces d’esquerres –PSPV, Compromís i Esquerra Unida– tenen a l’abast ser majoria al futur parlament. L’estratègia del PP és etiquetar-los com a front catalanòfil de València enfront, diuen, del seu discurs integrador (i espanyolista).

La segona, a les Illes. A banda del tancament de l’Espai Mallorca, ambaixada cultural a Barcelona que va néixer sota l’impuls d’una Conselleria de Cultura balear que ara els ha anorreat, hi tenim un altre pronunciament lingüístic dels que fan feredat. D’entrada, referir-se a la “llengua cooficial distinta al castellà” quan s’ha de parlar del català al Butlletí Oficial de les Illes Balears.

I d’altra banda, l’anunci que per al curs 2013-14 el govern balear fulminarà per decret el model d’immersió lingüística vigent quan, fins ara, només un 13% de les famílies volen el castellà com a llengua vehicular a l’escola. Gravíssim. 



19.10.12

Que faci maco, sobretot


[Article publicat a EL 9 NOU el 18.10.12]

Els galls dindi mascles diu que despleguen el seu espectacular plomatge en forma de ventall en el moment de l’aparellament, per impressionar les femelles. Ho discutiria, almenys, per dues coses: malaguanyada infraestructura si només s’ha d’amortitzar per un moment tan puntual, per preciós que sigui; i sobretot, que més d’una vegada se me n’ha obert un passant jo per davant, per la qual cosa si aquest fos el missatge seria francament preocupant.

Prefereixo pensar que ho fan quan estan contents en general o quan alguna cosa els estarrufa, com per exemple els elogis, les complicitats i els afalacs que puguin percebre al seu voltant o quan, simplement, tenen necessitat de rebre’ls. S’han de lluir les millors gales, atreure totes les mirades possibles i, en la mesura del possible, deixar-les captivades.

Si ara mateix Catalunya fos un gall dindi estaríem en aquesta fase. Però girats no cap a Espanya, que s’hi veu poc i confon la cua amb una diana, sinó cap a la resta del món, on sembla que convenç cada vegada més la plasticitat d’un discurs amable, positiu i integrador com és el que en general surt del sobiranisme d’aquest país.

Per això convertim en notícia i ens obrim de plomes cada vegada que la BBC, Le Figaro o el New York Times ens dediquen unes paraules boniques en les seves cròniques i editorials, i el president Mas reuneix els cònsols de Barcelona perquè escampin la bona nova mentre s’afanya a dir que al referèndum no hem de dir si volem ser nou estat d’Europa, sinó directament de la Unió Europea. Pel que pugui ser.

Al País Basc, on aquest diumenge tenen eleccions, la “via catalana” ja ha estat un argument recorrent de la campanya electoral com aquella alternativa que no ha de ser –PSE i PP–, la que no té perquè ser així –PNB– o la que no estaria malament que fos –Bildu–. I cito Euskadi perquè durant dècades l’hem tingut com a referent a seguir. Dimecres vaig seguir el seu debat electoral i no els vaig veure la cua. La tenen plegada.



11.10.12

El dia de la hilaritat


[Article publicat a EL 9 NOU l'11.10.12]

Un dels errors més colossals que ha comès Espanya al llarg de la història ha estat renegar, per gelosia, de la catalanitat de Cristòfor Colom. Si no hagués estat per això, aquests dies el tindríem a totes les portades de Madrid com a model a seguir enfront de les aventures separatistes i exponent d’una història d’èxit, fruit de la suma de l’emprenedoria catalana i la generositat de la Corona a favor d’una causa comuna i a major glòria de l’imperi.

Però com que els feia ràbia van decidir que fos genovès malgrat que en cartes personals trobades en arxius d’Itàlia i Alemanya hi signa com a Colom, que té família documentada a Barcelona i que va ser el primer virrei d’Amèrica, càrrec que com a tal només coneixien a la corona d’Aragó, i no a la de Castella. Per acabar-ho d’arreglar, que les dues corones s’haguessin unit feia 23 anys pel casament –tot apunta que interessat– entre Ferran i Isabel no quita que, de fet, els uns continuessin essent estrangers per als altres, com Colom s’ho va haver de sentir més d’una vegada per Madrid quan hi anava a veure els reis i a buscar calés. Una mica com passa ara, de fet.

De manera que si a Colom li deien estranger essent català no convenia deixar-ho documentat per a la història, no fos cas que amb el temps s’acabés demostrant que el desencontre de Catalunya amb Espanya no té l’origen en la disposició addicional tercera de l’Estatut sinó que, com a mínim, ja es remunta a finals del segle XV. Per això no podia ser català. Com tampoc podia ser espanyol, perquè dir a un espanyol que era estranger dins del seu propi país només hauria trobat explicació en la psicoanàlisi, que llavors encara no existia.

Total, que aquest 12 d’octubre ningú no parlarà de Cristòfor Colom. Tot un heroi nacional sense nació, pobret. Només ens consola saber que, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. Tinguem en compte que si va descobrir Amèrica va ser per error. Ell el que volia era arribar a l’Índia en barco per la dreta. 



5.10.12

Cafè amb vàter



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.10.12]

Seria interessant saber, al llarg de la història, quants cafès, aigües, refrescos i bosses de patates s’han consumit als bars del país com a coartada per poder anar al lavabo. He fet un estudi –hi he pensat una estona, bàsicament– i em surt que poden representar tranquil·lament el 7% del volum de negoci al cap de l’any. Déu n’hi do.

També seria interessant saber quanta gent ha entrat d’incògnit en un bar per anar al lavabo sense consumir, i quants valents ho han fet malgrat el cartell de la porta que diu que el lavabo només està a disposició dels senyors clients.

També seria curiós saber quants d’aquests últims han hagut de marxar amb la cua i alguna cosa més entre cames després que, un cop a dins, resulta que per anar al lavabo has de reclamar la clau a la barra, i ells no n’han tingut prou per demanar-la. I també estaria bé, per últim, tenir dades sobre quants n’hi ha hagut que un cop sortejats tots els obstacles i remordiments per arribar fins al lavabo, no s’han atrevit a fer-hi res després de quedar enganxats al terra i tenir la sensació que amb dos minuts més ja no en sortirien.

Per això entenc els del gremi de restauració de Barcelona, que han posat el crit al cel contra la nova ordenança municipal que els obliga, si tenen terrassa a l’exterior, a autoritzar l’ús dels lavabos a tothom, siguin clients o no. Diu que és un peatge afegit al valor afegit que, per ells, els representa poder ocupar un tros de via pública. Però d’entrada ja els comportarà perdre el 7% del negoci que deia abans, i que a partir d’ara tinguin més cua al vàter que a la caixa.

Compta que algun cèntim de més ens hi posaran per pagar-s’ho. Però davant del risc que la situació es desbordi i el terra enganxi encara més, proposo seguir la idea que fa poc va tenir el ministre de Medi Ambient de Taiwan: que els homes ho facin tot asseguts, també; com les senyores. És més net i més segur. Perquè mira que el forat és gros, però no hi ha manera.



28.9.12

Tractat de dret



[Article publicat a EL 9 NOU el 28.09.12]

Proposo un joc bastant divertit. Consisteix a agafar la Constitució espanyola i dibuixar un mapa d’Espanya a partir de les pistes que dóna. El joc té trampa, com la Constitució, perquè tots tenim tan interioritzada la idea d’Espanya que ni la Constitució perd el temps a dir-nos on para, ni qui la forma, ni amb quins límits, ni on té les fronteres. Només diu que la capital és a Madrid, que inclou Ceuta i Melilla i que també hi ha les Balears i les Canàries.

Ha fet fortuna l’article 2, el que parla de la indissoluble unitat de la nació espanyola. Que llavors et penses que l’article 1 t’haurà aclarit prèviament què és Espanya, però no ho fa. Només diu que Espanya es constitueix com a Estat social i de dret, donant per entès que Espanya ja saps tu què és. I més endavant defineix el règim de comunitats autònomes, però no diu ni quines, ni quantes, ni on s’han de posar.

Quan aquí vam fer l’Estatut de 2006, per exemple, vam dedicar un article, el 9, a aclarir quin era el territori de Catalunya: “el dels límits geogràfics i administratius que tingui la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor del present Estatut”. És una pista, com a mínim. A la Constitució, no. Catalunya no hi surt. Cataluña, tampoc. Com cap altre nom de cap altra comunitat autònoma, de fet. Vic hi surt com a part de “servicios”; i Astúries, només quan parla dels prínceps que en són.

Per tant, i vist en el marc estricte del text constitucional, podria dir-se que la reivindicació de la indissoluble unitat de la nació espanyola no se sustenta en cap estructura territorial jurídicament definida que, en tant que realitat física, pugui ser divisible. És més aviat allò que el rei en diria una quimera. Deixem-ho en convenció.

Espanya és, a la Constitució, un ens preconcebut en l’imaginari col·lectiu però essencialment immaterial. Indivisible, però no per falta de ganes, sinó de cos. O sigui que la secessió d’una part del tot és inherent a la seva pròpia condició d’ens nebulós, inconcret, inconsistent i eteri. 



21.9.12

Que vagi molt bé, rei




[Article publicat a EL 9 NOU el 21.09.12]

Si he de ser sincer, poc m’imaginava que una setmana després de la manifestació de la Diada s’hagués avançat amb tanta determinació, des de la Generalitat, en el discurs i en les primeres accions per començar a construir estructures d’estat, com l’acord amb les diputacions per a l’embrionària hisenda pròpia, les dues compareixences a Madrid o, fins i tot, la imminent convocatòria del plebiscit per a la independència; allò que fins ara n’hem dit eleccions.

Hem entrat en un procés en què seria suïcida no haver dissenyat tots aquests passos sense una estratègia prèviament meditada, perquè estarem d’acord que el moment actual no té precedents en la història. Som, ara mateix, en aquell punt on ja no hi ha altra marxa enrere que la claudicació i el fracàs. I fracassar no ens ho podem permetre.

El govern ens hi insistia, que hi havia estratègia, però des de Twitter, on és molt fàcil demanar la lluna a canvi de no gaire res, tocava exigir molt més i donar corda a tota una efervescència que assenyalava la classe política com la que ho bloquejava tot, i un govern covard a qui es reclamava el cop de puny sobre la taula. Més o menys el que sempre s’ha dit: que la política sempre va per darrere de la societat civil.

Però em sembla de justícia reconèixer que en els gestos –i les accions, molt més importants– dels últims dies, el govern i els partits que ja aposten per l’estat propi s’han alineat al costat d’aquesta societat civil cada cop més sensibilitzada, i a qui ara toca fer costat a la política des d’una implicació directa, compromesa i, segurament, sacrificada per la causa. Pensar globalment, actuar localment, que es diu. I afegim-hi individualment, també.

I tenint molt clar, sobretot, que a partir d’ara la part d’Espanya que ens odia en tindrà prou amb discursos, proclames,  amenaces i tuits per atiar tots els fantasmes possibles. Nosaltres deixem-nos estar de tuits. Ara, com sàviament va escriure un rei, és hora d’arremangar-se i de remar junts. Cap a Ítaca.   


14.9.12

Com qui sent ploure



[Article publicat a EL 9 NOU el 14.09.12]

El moment central de la visita al castell medieval d’Edimburg, a Escòcia, és quan arribes a la Sala dels Honors. S’hi exposen la corona, el ceptre i l’espasa reials i l’anomenada pedra del destí, sobre la qual eren coronats els reis escocesos. Són joies dels segles XV i XVI –la pedra fins i tot anterior– i condensen en una petita cambra l’essència d’un país que es planteja tornar a ser estat independent si així ho aprova el referèndum que hi ha previst per al 2014. Des de 1707 forma part del Regne Unit.

Quan arribes al castell, però, el que et sorprèn és que la bandera que hi oneja al punt més alt no és l’escocesa, sinó la britànica. Tota sola. Perquè s’entengui, és com si a la torre més alta del monestir de Montserrat, referent simbòlic i turístic per excel·lència del nostre país, hi hagués una bandera espanyola que ningú no discutís.

Com ningú no discuteix, tampoc, que el procés democràtic que ha iniciat Escòcia per avançar en el procés secessionista respecte al Regne Unit és un referent i un exemple a seguir. Hi vaig pensar de seguida llegint un tuit de l’eurodiputat Ramon Tremosa quan, a les portes de la Diada, deia que Catalunya és com Escòcia o el Quebec però que Espanya no és com el Regne Unit o el Canadà, perquè en el nostre escenari “hi ha més separadors que separatistes”.

La tranquil·litat amb què Escòcia avança cap a la seva independència fa difícil veure el més mínim signe de confrontació respecte al govern de Londres. Segur que hi són, les reticències. Però davant d’aquesta normalitat, la reacció d’Espanya respecte al camí iniciat per Catalunya no fa sinó confirmar la seva debilitat extrema, una histèria patològica i, en definitiva, una incultura democràtica de la qual ara més que mai necessitem desprendre’ns.

Això ha estat el millor d’aquest Onze de Setembre: passar absolutament de l’ira que ha vomitat l’Espanya més ressentida i carregar-nos d’aquella fleuma britànica que, com qui sent ploure, comença, impassible, a tirar pel dret.


7.9.12

Homenatge


[Article publicat a EL 9 NOU el 07.09.12]

Als tossuts, als somiadors, als tenaços. Als que durant molt temps s’ho han cregut sols. Als optimistes, als positius i als persistents. Als defensors de causes que mai donen per perdudes. Als que l’han mimat i mantingut. Als convençuts i als resistents. Als fidels, als soferts i als obstinats.

Als menystinguts, als menyspreats i als proscrits arraconats quan tocava dir que no tocava. Als tediosos, als pesats i als reincidents. Als utòpics, als caparruts i als irreductibles. Als intransigents, als carregosos i als impertinents (fins a cert punt). Als insolents. Als ferms, als constants, als continus. Als convertits. Als incessants i als confiats. Als cabuts, als combatius i als recalcitrants. Als indelebles i als lluitadors. Als entercs i als pertinaços.

A les ramonetes cansades de passar-les putes. Als anònims, als voluntariosos i als entusiastes. Als batalladors. A les empaties i als lideratges no fets de noms sinó de ganes. Als generosos i als altruistes. Als idealistes. Als que han fet de gestos i de símbols espurna de l’exemple. Als encoratjadors, als militants, als assidus i als utòpics. Als il·lusos i als visionaris. Als il·luminats que han aguantat la flama. Als que sempre són els mateixos però que aquesta vegada n’han vist més.

A la xarxa i a les xarxes. A la cultura, que no és cap luxe, i als que la fan, que sí que ho són. A les complicitats de les petites històries, a les reunions i a les marxes. Als teatres plens i a les sales més buides. Als suquerracristos i als altres territoris lliures sense cap motiu (tipus suquerracristos, vull dir). Als pacients. Als que demanen tancs i els porten càmeres. Als estabornits pels seus propis insults. Als que posen seny a l’efervescència donant caliu a la consciència.

Als dels balcons més compromesos. Als que no tant, però Déu n’hi do. Als que dimarts tindran molt a dir i als que dimecres, molt a fer. A un país retallat que algú voldria mort però que, més que mai, s’ha omplert de vida: simplement això, molt bona Diada Nacional.

31.8.12

Quina misèria, Serafín



[Article publicat a EL 9 NOU el 31.08.12]

Francesc Escribano, que va ser cap de programes de TV3, recordava temps enrere en un article que la cèlebre cita d’Andy Warhol “en el futur tothom podrà ser famós durant 15 minuts” s’havia convertit, amb la TDT i l’atomització de l’oferta televisiva, en una altra de no menys celebrada del periodista i investigador britànic Ben Goldacre: “En el futur tothom podrà ser famós per a 15 centenars de persones”.

Ho deia en el mateix article en què tirava per terra un altre dels mites que corren sobre els continguts televisius: que atenen a les demandes de l’audiència. Si fos així, afegia, un cap de programes no pararia de rebre trucades i missatges de l’audiència per demanar determinats continguts a la televisió. I això no passa.

L’espectador consumeix i s’adapta a l’oferta que rep, i són en tot cas els creadors de continguts els que tenen la primera i última responsabilitat sobre allò que cal oferir. De manera que l’oferta no s’acaba concretant en base a l’audiència, sinó sobretot a la competència. I això tanca el cercle, limita la pluralitat i empobreix el mitjà.

I aquesta setmana hem estat testimonis gairebé per força de fins a quin punt el tenim d’empobrit, el mitjà, quan la tragèdia dels nens morts a Córdova s’ha convertit en una marató de despropòsits a les principals televisions privades espanyoles. I convidant a tertúlia de plató de teleporqueria -públic inclòs- el cap de la investigació policial, en “Serafín” –sí, així, amb el nom de pila-, com si fos el xofer de la Duquesa de Alba per demanar-li si fa pudor de peus quan es descalça al cotxe.

S’escudaran amb les dades d’audiència i en Serafín haurà estat famós no pas durant 15 minuts, sinó 15 hores seguides ni que fos per la pena que feia. Però jo m’escudo en la tesi de Francesc Escribano: cap dels milions d’espectadors que van seguir aquests programes, especialment els de Tele 5, hagués fet la més mínima queixa si no se n’hagués fet ni un.

D’aquí ve la irresponsabilitat d’uns programadors que veient perduda la batalla per la dignitat del mitjà, l’han convertit en abocador de la seva pròpia ruïna. 

25.8.12

La retallada que convé



[Article publicat a EL 9 NOU el 24.08.12]

Se’m fa difícil apuntar aquí algunes consideracions sobre els excessos de l’aire condicionat quan: 1) Venim de cinc dies d’una calorada insuportable. 2) Jo no hi era, i dono fe que allà on era només deuen condicionar l’aire quan ha d’anar a l’alça, altrament dit calefacció. L’aigua ni tan sols són a temps de condicionar-la: els en cau tanta que la tenen estancada i avorrida per qualsevol forat, ni que sigui de 37 quilòmetres de llarg. 

Llegia fa uns dies que en països com la Xina o l’Índia la venda d’aparells d’aire condicionat s’incrementa un 20% cada any. I que a aquest ritme, sumant-hi la nostra pròpia obsessió per fabricar-nos hivern a ple estiu, arribarem al 2050 amb els aires condicionats generant el 27% de l’emissió de gasos amb efecte hivernacle a escala planetària. Diu que és la factura ambiental que hem de pagar per no continuar foradant la capa d’ozó, que era el que passava fins ara i ha fet prohibir alguns components d’aquests refrigerants domèstics per evitar-ho. A costa d’emetre més i més perjudici als gasos per a l’escalfament global, però. Allò que segons els governs no passa i segons les oposicions no para de créixer. 

Mai hi havia hagut tantes al·lèrgies com quan hem tingut la necessitat d’esterilitzar-ho tot, exigir la traçabilitat de tot i prendre precaucions davant de tot fins a límits ridículs. I mai com ara havien existit tants refredats i irritacions de coll per culpa dels aires condicionats que ens obliguen a travessar mitja dotzena de microclimes diaris, produïts segurament per mitja dotzena de sistemes diferents.

De tan bé que volem estar ens acaben apareixent tots els mals quan sortim de la bombolla on amaguem prevencions, manies i proteccions irracionals que ens acaben fent fràgils i vulnerables com mai ho havíem estat. Com els aires condicionats, que mentre ens refreden la vida, ens escalfen el cap (almenys a mi) i el futur del planeta.



19.8.12

Cafè amb guarnició



[Article publicat a EL 9 NOU el 17.08.12]

M’arriba que, aquesta setmana, una persona propera a mi –tot i que no pas en edat– ha fet una temptativa d’intent de deixar el Cacaolat de sempre per prendre’s el primer tallat de la seva curta vida, de moment. Es veu que hi ha testimonis fins i tot gràfics que certifiquen que l’experiència no va anar bé, tot i que per edulcorar el moment, l’inductor de la prova li va permetre una sobredosi de sucre, suposo que per evitar el desagradable gust del cafè.

I aquí entro en el tema, amb una pregunta per a no apassionats: té essencialment mal gust, el cafè, per sibarita, reconfortant i addictiu que sigui el costum de fer-ne com a mínim un cada dia? És bo, realment, el cafè amb gel de cada estiu pel qual jo encara no m’he acabat de decidir mai del tot? Ho dic per aquesta tendència cada vegada més estesa –cada vegada a més llocs, bàsicament– d’acompanyar-te el cafè del bar amb un bombonet, una galeteta o, fins i tot, un gotet d’aigua per donar-hi, aparentment, allò que vol semblar un punt de distinció, però que vés a saber si no indica, més aviat, haver d’admetre que un cafè sol és massa abrupte i contundent com per no haver-lo de dissimular d’alguna manera.

Un bombó o una galeteta endolceixen el cafè i el ritual de prendre’l. Com aquell amic que tinc –avui marxa d’hora de viatge; no crec que ho vegi, això– que cada cop que fuma ho fa amb un smint a la boca perquè així la té fresca i sana i aromatitzada i sembla que fins i tot el fum se l’empassi fred. O, en un altre nivell, aquell entès que davant l’elogi de qui acompanya un got de vi negre amb una tapeta de formatge, més que agrair el formatge sospita que el vi no val gaire res, i d’aquí el tros de formatge perquè no es noti.

Personalment, el cafè m’agrada i la galeta que m’hi posen me la guardo. Però jo també he tingut el meu procés d’aprenentatge. El primer dia que de petit em van oferir un tallat vaig dir que sí pensant que era un tros de pastís. I mira...   



10.8.12

No vindrà d'aquí


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.08.12]

Si no recordo malament, durant els primers instants després de la cursa dels 100 metres dels Jocs de Londres –que és una bestiesa de temps, venint d’unes Olimpíades–, s’havia donat a Usain Bolt una marca de 9 segons i 64 centèsimes en la seva cursa. Fins que moments després es va retocar el marcador i se li va rebaixar una centèsima, fins a les 63, que és una altra bestiesa. O sigui que la diferència respecte al rècord mundial que té ell mateix de 9.58 se li va rebaixar de cop un 16,7%, que Déu n’hi do.

Partint de la base incontestable que Bolt és una llegenda viva de l’atletisme i un monstre de la velocitat, el que poso en dubte la capacitat humana i fins i tot tecnològica de mesurar de manera verificable, contrastada i extrapolable el lapse de temps d’una centèsima de segon. He estat tota la setmana intentant comptar fins a 100 durant un segon i no me n’he sortit. He mirat de fer-ho amb un comptador de persones que tinc a l’Iphone i no hi he sigut a temps. No passo de tres, bàsicament. I em pregunto si l’impuls òptic o electromagnètic que deu activar-se quan l’atleta arrenca a córrer, i el que es torna a activar quan deixa de fer-ho, arriba veritablement al nivell de precisió de calibrar el matís d’una centèsima de segon. Més que res perquè amb sis centèsimes menys, que d’un lloc o altre es podrien treure dissimuladament, Bolt hauria superat el seu propi rècord mundial i Londres s’hauria convertit per uns quants anys en la meca de l’atletisme. Un gran honor.

Perquè ha d’arribar algun dia que la marca dels 100 metres llisos sigui objectivament impossible de rebaixar, ni que sigui perquè, per anar d’un punt a un altre, algun temps s’hi ha d’invertir. Clar que, segons les matemàtiques, d’un punt a un altre no s’hi arriba mai, perquè abans d’arribar-hi has de recórrer sempre la meitat, i de meitat en meitat és materialment impossible aconseguir la distància zero entre dos punts.

Perdó... És el que té a vegades escriure articles a l’agost. 


3.8.12

Més que una vergonya




[Article publicat a EL 9 NOU el 03.08.12]

La propera vegada, la Federació Catalana de Futbol haurà de fer com l’Hamburg. Si muntes un partit perquè et vingui el Barça, li busques una data a mida, un torneig de nova creació amb tota la pompa, poses el president de la Generalitat al mig de la foto el dia que el presentes i vols no arriscar-te que el rei del mambo t’acabi aixecant la camisa, fes-li firmar un contracte: si no juga en Messi, 400.000 euros de multa; si no ho fan l’Iniesta o en Xavi, 250.000; si no ho fa en Piqué i no hi canta la Shakira per compensar-ho, 250.000; si no ho fa en Cesc, 100.000, i si no ho fan la resta de titulars de l’última final de copa que sí que es prenen seriosament, que és la del rei, 75.000 euros per barba. Com que segurament és el que passarà, pots acabar fent un milió d’euros de caixa, que com a Federació et resol una vuitena part del pressupost de tot l’any.

L’únic risc és que el Barça, que quan li convé és més que un club també en garreperia nacional, et digui que no firma i que no juga, confiat que el país sencer buscarà una altra data perquè el rei del mambo que tant s’estima el país i el seu futbol pugui buscar un forat a la seva atapeïda agenda de compromisos per disputar el partit ni que sigui jugant la primera part un dimecres al vespre i la segona el dijous de la setmana següent, no fos cas que els jugadors es cansin per tan poc motiu.

Una vegada, al xiringuito de la festa major del meu poble hi debutava un grup de música que es va dissoldre abans del bolo perquè es van barallar entre ells durant les proves de so. Sempre més ens ha quedat la incògnita de com els hauria anat. Una carrera meteòrica, i mai millor dit, com la de la Supercopa de Catalunya, que el Barça s’ha encarregat d’aniquilar abans de néixer. Una falta de respecte pel futbol català, pel seu públic i pels seus propis aficionats, finalment abocats a aplaudir el gest de l’Espanyol cap a la Supercopa, el Nàstic i el Manlleu.

Sóc del Barça, però de veritat que a vegades me’n penedeixo.


28.7.12

Cortines, llums i ombres



[Article publicat a EL 9 NOU el 27.07.12]

S’ha escrit que vénen temps difícils per al conseller Felip Puig si CDC acaba necessitant un boc expiatori per purgar la seva implicació al cas Palau, d’on presumptament deriva un finançament irregular del partit del qual era, en aquell temps, secretari general. Com a responsable d’Interior es deuen dividir a parts iguals els que l’odien i els que l’idolatren, els que veuen coratge i principis allà on altres només troben repressió i fanfarroneria. Però si alguna cosa no es pot retreure a Felip Puig, sigui per bé o per mal, és la seva capacitat de lideratge, que s’ha accentuat, a més, en contrast amb la del seu antecessor en el càrrec.

Això ve a tomb de la seva resposta davant dels tràgics incendis de l’Alt Empordà. Ha estat la que havia de ser i, a aquestes alçades, és d’agrair que encara no hagi aparegut -o no l’he sabut veure- el demagog de torn per dir que amb les retallades de TV3 han hagut de portar un conseller a presentar el TN. Potser perquè el foc em va agafar camí de la Costa Brava i el vaig respirar de seguida, hi he estat especialment sensible i m’ha commogut la capacitat de mobilització de la gent i, per descomptat, la feinada i l’entrega de bombers, ADFs, Mossos d’Esquadra –sí, Mossos, que alguns també s’hi han jugat la vida amb el sou retallat–, policies locals, Protecció Civil i multitud de voluntaris que han fet front a aquesta tragèdia.

Diumenge a la nit vaig passejar pel Twitter. Dels presidents dels grups parlamentaris només hi vaig trobar la piulada de Joaquim Nadal, del PSC, consternat pel foc i solidari amb els cossos d’intervenció. Cap més. Confirmant que, entre la classe política, la interlocució és bàsicament la mateixa classe política, i que si no ha de ser per demanar la dimissió del conseller de torn, tampoc cal córrer a dir gaire res. Dilluns van arribar els missatges de la resta. Menys d’un, curiosament el més Verd, que hi va deixar un enllaç del cas Palau. Com si el foc i el drama de l’Empordà, davant d’això, no fossin res més que una simple cortina de fum.

20.7.12

I tal dia ha fet un any




[Article publicat a EL 9 NOU el 20.07.12]

El lector em permetrà, ara que ha tornat a ser notícia, un autohomenatge a l’article que fa just un any vaig publicar en aquest mateix espai dedicat a l’aeroport de Castelló, que deu ser l’únic del món que després de trobar-te’l indicat per tot arreu, quan hi arribes et saluda un simple vigilant que se’n fot bastant de tot i et diu que no passis perquè no hi ha avions, ni empleats, ni papers per tenir ni una cosa ni l’altra, de fet. El 19 de juliol de 2011 érem completament sols, ell i jo, fent-la petar. D’aquí que l’aeroport me’l senti una mica meu, perquè aquell dia me l’hauria pogut quedar. Pel que fa al vigilant, si a tothom explicava el mateix que a mi, deu estar acomiadat des de fa temps.

Com vaig fer llavors, un any després he tornat a entrar a la web, que es diu aerocas, i he comprovat que des de la meva visita han passat només dues coses: que el castellonenc Raúl Lozano va participar aquell mateix estiu a una exhibició d’aeromodelisme a Springdield (Estats Units), i que el director general de l’aeroport, Juan García-Salas, va participar al novembre al 3r Congrés Obert i Virtual Castelló 2020 per anunciar que, segons les previsions, els primers avions arribarien a l’abril de 2012. Que segons com t’ho llegeixes sembla que ja estaven venint. Doncs no, mira.

Al final, aquesta setmana, i enmig del desert fins i tot de decència que és aquest aeroport, d’avió n’ha arribat un, lletgíssim, que és el colofó a una estàtua suficientment monstruosa -si més no en envergadura- dedicada al pare de la idea i també d’Andrea Fabra, la del “que se jodan” al Congrés, que en total costarà més de 400.000 euros.

El moment que vivim converteix la història de l’aerocas en un acudit, però no per això deixa de ser una vergonya. Per això que demanaria, almenys, que el Consell Comarcal del Ripollès aprovés una moció per desmentir cap mena de relació amb l’autor de l’escultura, que es diu com ell però, afortunadament, sembla que prefereix posar-se l’accent al revés.

14.7.12

La meva sèrie d'estiu


[Article publicat a EL 9 NOU el 13.07.12]

Estic bastant amb el que deia Albert Espinosa, creador de Polseres vermelles, respecte a l’impacte de l’estrena de dilluns a Antena 3 per tot l’Estat: que els comentaris despectius a la xarxa pel seu origen català eren una anècdota davant dels que es van emocionar per la sèrie i que la van fer rècord d’audiència amb tots els indicadors apuntant a l’alça per dilluns que ve. Sempre hi ha, però, qui burxa, projecta i sobredimensiona determinades reaccions molt per sobre d’allò que realment representen. I contribueix, per tant, a una espiral més odiosa que l’odi que pretén escampar. Si jo fos un espanyol de bona fe –que també n’hi ha, només faltaria–, també m’indignarien els comentaris de determinats patriotes que corrien dilluns per la xarxa.

Devia ser per vèncer aquests estereotips que Antena 3 ja es va cuidar prou de promocionar la sèrie com “la història que va emocionar Steven Spielberg” –que n’ha comprat els drets, és veritat–, més que no pas “la sèrie de TV3 que va triomfar a Catalunya”. No fos cas que amb aquest preàmbul ja s’haguessin quedat sense marge per a l’estrena.

Consti que no és aquesta la millor setmana per sortir en defensa d’Espanya, ni molt menys dels que la governen. De fet, si alguna cosa els ha tocat demostrar és que fa temps que ja no ho fan, però que són suficientment ingenus o repel·lents –que ho triïn ells– per celebrar-ho ovacionant-se ells mateixos mentre s’anuncia la retallada més colossal de tota la història de la nostra democràcia moderna. Però també està bé recordar que, malgrat tot, hi ha una Espanya absolutament normal de gent absolutament normal que té tot el dret a viure al marge de debats i dilemes que massa sovint els fem empassar.

Personalment, el que em va saber més greu és que darrere el fenomen Pulseras rojas va passar per alt una campanya que vaig començar personalment per demanar a TV3 que reposi el Sí, ministre. Enyoro molt en Jim, en Humphrey i en Bernard.

7.7.12

La partícula de Déu



[Article publicat a EL 9 NOU el 06.07.12]

Com que sembla que finalment s’ha confirmat la teoria de Peter Higgs i s’ha trobat el bosó que ell mateix va pronosticar fa més de 40 anys, ara jo faré la meva sobre per què se’l coneix com a partícula de Déu. D’entrada hi ha una cosa divertida, i és que l’eminent Higgs no es parla amb la premsa perquè és ateu, i el principi bàsic d’un ateu és no donar mai cap mèrit a Déu. Com que la premsa ho va fer perquè la gent entengués de què anava la seva teoria –l’origen de la matèria i l’univers, bàsicament–, es va enfadar.

Higgs s’hauria enfadat encara més si arriba a escoltar, per exemple, el que va dir la Conferència Episcopal Espanyola sobre el cas: que donar el nom de Déu a una partícula per explicar l’origen de la matèria és tant com donar per bo que alguna cosa hi va tenir a veure. I quan fins i tot la ciència s’ha de referir a Déu per explicar les coses, vol dir que anem bé.

Amb tot, al concepte “partícula de Déu” jo hi veig almenys tres accepcions que anirien en contra del discurs que ha mantingut l’Església sobre l’origen de l’univers. Vegem-ho:

Primer. La partícula de Déu podria ser directament un tros de Déu, que seria fort perquè sempre s’ha cregut que no té forma material. Tot i que s’ha de dir que el bosó de Higgs tampoc en té gaire, perquè només es genera per fregament a velocitat de la llum i se li calcula una vida útil d’una bilionèsima part de la bilionèsima part d’un segon. I Déu és etern, en principi.

Segon. Podria ser la partícula que Déu va fer servir per crear el món. Amb la qual cosa arribaríem a la conclusió que fins i tot Déu, al seu dia, va recórrer a una instància anterior a ell per poder-lo tirar endavant. Ara que hem trobat d’on ho va treure, i a la vista de com tenim el panorama, no estaria malament fer un món nou al costat, a veure si hi estem millor.

Tercer. Que és el que temo, podria ser el renec que cada dia dels últims 40 anys, abans de marxar a casa, l’encarregat de l’experiment ha hagut d’anar repetint mentre no se’n sortia.

29.6.12

Tindrem 'cuyong' o què?



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.06.12]

Tinc la teoria que si el PP governés Catalunya ens hauríem estalviat la nova sentència d’aquesta setmana del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. Allò de fons que persegueix respecte al català, que és eliminar-lo, ja ho hauria resolt aprovant lleis i reglaments per arribar-hi. És exactament el que han fet, per aquest ordre, els governs del PP al País Valencià, les Illes i l’Aragó, que si te’n vas a Google i mires el mapa t’apareix com un cinturó que et va encerclant des de fora responent a una estratègia gens dissimulada d’aïllar el català per l’exterior i bombardejar-lo des de dins. No pas amb l’aviació alemanya de 1938, com explica Jordi Pujol presentant el llibre de memòries, sinó amb els jutges del Constitucional i els del Suprem. I tot això mentre els comptables de l’Estat ens escanyen les finances del país.

Això és una estratègia. Vol dir que es planifica, que se’n parla, que es concreta, que es dissenya i que té un objectiu a la vista. Fins i tot, com insinuava l’altre dia la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, és sospitós que la sentència s’hagi fet pública just a final de curs, amb escoles buides d’alumnes i desarmades per la mobilització. És sospitós perquè, ves per on, el precedent de la primera sentència del Suprem contra la immersió lingüística a l’escola va ser el 22 de desembre de 2010, el dia amb tothom pendent de la grossa de Nadal.

Ja n’hi ha prou. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha revelat que per primera vegada són majoria els catalans que en una hipotètica consulta votarien a favor de la independència. I el president Monago, aquell que va dir a l’alcalde Trias que si tenia cuyong li digués a la cara que invertir a l’AVE d’Extremadura en plena crisi era una desgràcia, s’ha posat a liderar una ofensiva perquè Catalunya no aconsegueixi el seu pacte fiscal, perquè per a ells seria un desastre.

Doncs que ho sigui, ho sento. Sobretot per als que barrejant deliberadament ignorància i arrogància el que fan és misèria.


22.6.12

La llei de la dependència



[Article publicat a EL 9 NOU el 22.06.12]


Dies després de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona, un directiu d’El Corte Inglés va trucar al llavors ministre de l’Interior, José Barrionuevo, per dir-li que potser ja n’hi havia prou d’anar criticant que no es desallotgés el centre comercial arran de la trucada que anunciava la bomba. “No som nosaltres, és la premsa”, va dir el ministre. A la qual cosa el directiu li va respondre: “Vostè faci que la policia deixi de fer declaracions, que de la premsa ja ens en cuidem nosaltres”. L’anècdota l’explicava el mateix exministre a El Periódico aquesta setmana, recordant els 25 anys de l’atemptat. I el missatge subliminal era clar: o la premsa callava, o no els avisarien més quan comencés la primavera a El Corte Inglés.

No sé si avui s’hauria produït, aquesta trucada. Per bé i per mal. Per bé, perquè segurament les xarxes socials anirien plenes de consideracions de tota mena sobre el cas, i poc tindria a fer-hi El Corte Inglés per contrarestar les crítiques i per molt que volgués cuidar-se de la premsa. Per mal, perquè per a un mitjà de comunicació de qui aquests grans magatzems eren un dels principals clients, més valia evitar-hi conflictes. Sobretot quan, en plena crisi de supervivència del sector, als pocs anunciants que queden no se’ls ha de molestar.

Em va fer gràcia llegir aquesta crònica el mateix dia que, al vespre, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presentava a Vic el seu anuari amb els temes silenciats pels mitjans durant el 2011. I amb el diagnòstic, sabut i compartit, que la crisi econòmica està portant les grans empreses periodístiques i els seus professionals a les més altes cotes d’autocensura per evitar que les represàlies dels interessos econòmics –i polítics– acabin d’enfonsar-los definitivament. Les retallades de plantilles i de capçaleres periodístiques com a conseqüència de la crisi són una retallada a la qualitat i a la pluralitat informatives. I, per extensió, una retallada a la mateixa qualitat democràtica just en el moment que més necessari es fa el periodisme.  

15.6.12

Quan érem feliços


[Article publicat a EL 9 NOU el 15.06.12]

Podríem estar d’acord que res del que està fent el govern de Madrid, que és bàsicament patir i passar-se el dia torejant sense capa, ho tenia previst en el seu programa electoral. Les circumstàncies ho han devorat tot, i només li queda apagar focs permanentment a costa d’hipotecar el país per uns quants anys i a canvi d’una mica d’aire per respirar. Llavors se t’acut una pregunta estúpida, i és què estaria fent aquest govern si tinguéssim un país normal, amb una economia normal, un atur normal i un marge de maniobra normal com per anar tirant. Com quan érem normals, vaja. 

Perquè aquest 15 de juny, per exemple, fa cinc anys exactes que consideràvem normal que ens pogués sortir el llavors ministre d’Economia, Pedro Solbes, a anunciar que el seu govern rebaixaria dos punts la tarifa de l’IRPF perquè la balança entre ingressos i despeses de l’Estat acumulava quatre anys consecutius de superàvit i que, només per al 2008, es preveia de més de 4.000 milions d’euros. Pujava la inflació, pujaven els sous, pujaven els impostos, però anàvem tan bé que ni ens preocupava que hi perdés una mica el nostre poder adquisitiu. I ja llavors, a Madrid, tant CiU com ERC aprofitaven el moment per proposar que es destinés part del superàvit de l’Estat a les inversions pendents a Catalunya. Només en això la resposta d’abans ja era exactament igual de normal que ara: no.

Era el mateix dia, aquell 15 de juny de 2007, que es publicava un exhaustiu estudi de l’ara extinta Caixa Catalunya que revelava que vuit de cada deu catalans defensaven l’accés gratuït dels immigrants a la sanitat i a l’educació encara que estiguessin en situació irregular. És sarcàstic que, cinc anys després, la notícia hagi estat la d’un arquitecte mataroní que per haver arribat a 28 anys sense tenir-ne dos de cotitzats perdia la targeta sanitària. Retallada indecent que s’ha reconduït, per sort.

Quan érem feliços no ho hauríem imaginat mai, això. Ara, el que ens toca imaginar ja és una altra manera de poder-ho ser.


8.6.12

Visca Polònia, de moment


[Article publicat a EL 9 NOU l'08.06.12]

És una llàstima que a l’Eurocopa que comença aquest divendres no hi tinguem jugant Catalunya, ni que sigui com a nació sense estat. Ho dic no tant per l’equip que hauríem fet sinó per la lletra de l’himne, que seria de les més vigents i actualitzades d’entre les 15 que se sentiran aquests primers dies de competició. Espanya no compta, perquè no té lletra ni gaire res a dir, de fet. I tal com estan les coses més val que calli. Segur que ara mateix estaria disposada a canviar l’Eurocopa per un eurocupó que li permetés pagar deutes, bàsicament.

Pel que fa a la resta, després d’analitzar-los una mica tots diria que, si fos el cas, Els Segadors se situaria com el segon himne més sanguinari de tot Europa després de La Marsellesa, que ara mateix seria el més bèstia i que no entenc com gosen autoritzar-lo pels estadis essent, com és, expressió inequívoca de l’apologia de la violència. Als pobres anglesos que jugaran contra ells dilluns a la tarda els diran, abans de començar el partit: “Ja podeu tremolar, que els vostres parricides anhels rebran finalment el càstig que mereixen. (...) Si moren els nostres herois, França en produirà de nous disposats a aniquilar-vos”. Els anglesos, en canvi, tan flemàtics ells, en tindran prou encomanant-se a Déu perquè salvi la reina –ja porta 60 anys fent-ho, de moment– i demanant-li que dispersi els enemics i els faci caure [fora l’àrea, pel que pugui ser]. “Confon els seus trucs i confon la seva política; en tu posem l’esperança”. Personalment, si dilluns fos Déu aniria amb Anglaterra.

Seria molt diferent, en canvi, que el rival de França fos Catalunya, per exemple. Com a rèplica al seu himne podríem contestar-los allò tan directe de l’“endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”, que pel que fa al cas ens funciona tant per una frontera com per l’altra. I sobre això de jugar l’Eurocopa, també podem fer cas a l’himne i esmolar ben bé les eines per quan vingui un altre juny. A veure si el de 2016...

1.6.12

El poble és al darrere, diu


[Article publicat a EL 9 NOU l'01.06.12]

Ara ve aquell moment tan bo en què el protagonista entra en escena per l’esquerra, enfilat a dalt d’un camell, i el càmera comença a seguir-lo fins a remuntar la duna. I un cop a dalt, veu que a l’altra banda l’espera un exèrcit de sis milions de soldats perfectament alineats –ara és tot informàtic, això– esperant el crit de guerra per obrir la gran batalla que els ha de conduir a l’alliberament nacional deixant-hi sang, suor, llàgrimes i bona part del pressupost.

Hi ha una segona versió en què el protagonista també irromp altiu amb el seu camell pensant que a l’altra banda l’esperarà el seu poble, com li va dir fa uns dies en Puyal. Però quan arriba al capdamunt veu com, de lluny, se li acosta un beduí amb cara de ministre Montoro –i nas prominent– i li diu que ho ha intentat tot, però que al final no hi hagut prou cèntims per muntar el desplegament. I que, a més, tenen pendents les obres de l’AVE de Galícia, on es treballa més a gust.

En una tercera versió, hi ha pla fix una bona estona fins que dónes per entès que el protagonista no s’ha atrevit a sortir tot sol amb el camell, pel que pugui ser, i ha optat per convocar un parell de reunions i un ple del Parlament abans de decidir-se.
 
En una quarta versió finalment censurada comença a aixecar-se una tempesta de sorra enmig del desert fins que, de cop, de dins del remolí apareix el rei d’Espanya tornant tot sol de caçar elefants, tot i haver dit que no tornaria a passar. “Que no passaria per allà, vaig dir; ara passo per aquí”, s’explica.

I encara n’hi ha una cinquena, que posa en perill la vida del protagonista i compromet la continuació de la saga, en què després d’enfilar-se a la duna amb el camell i veure el poble esvalotat de mala manera i a punt d’agafar les armes perquè està fart de tot, la bèstia se li entrebanca i comença a caure per un pou sense fons i verd fosc per on voleien descontroladament 24.000 milions d’euros. Llavors, des de dalt, s’hi aboca el beduí d’abans i li diu: “Tranquil, senyor, que ara el rescato”.

25.5.12

Encara guanya en Bruce



[Article publicat a EL 9 NOU el 25.05.12]

En el celebrat discurs de Joaquim Maria Puyal com a flamant català de l’any per votació dels lectors d’El Periódico va dir que la diferència entre la informació dels periodistes i la de les xarxes socials és que la segona circula sense necessitat d’avals. M’hauria agradat trobar-ne més per contrastar les dades que passo a exposar, però diria que deu anar bastant per aquí: aquest divendres a la nit es destinaran 100.000 watts de so a neutralitzar la xiulada monumental que l’estadi Vicente Calderón dedicarà a l’himne nacional d’Espanya, que per evitar més traumes sonarà en la seva versió més curta, que no arribarà a mig minut.

És una potència  d’elefant, que malgrat tot no arribarà als 120.000 watts que sol portar en Bruce Springsteen de gira –a banda dels 10.000 que hi posa personalment–, però que per cantar alineacions i emetre l’himne del campió un cop acabat el partit deurà ser dels lloguers d’equips més mal amortitzats d’aquest 2012.

Perquè ens entenguem, un concert d’orquestra de festa major al mig de la plaça, d’aquests que hi van una mica, està entre sis i vuit vegades per sota d’aquesta potència. Però parlem, a més, d’una hora i mitja de música –o de tres, si és el ball de nit– i per sonoritzar la Rosó i una dotzena de músics. Al Calderón hi engegaran un miserable MP3 que al camp no sentirà ningú i que per televisió podrien situar fàcilment en primer pla remenant, simplement, els botons de la taula de so sense necessitat de cap bafle. De manera que amb l’equip de la Maravella, o del mateix Vicente Calderón, podrien aconseguir exactament el mateix resultat.

La final de la Copa sense Rei arriba plena de novetats. D’entrada, que ell no hi serà. I després, que a diferència del que sol ser habitual, el minut més vist i comentat de la vetllada no serà l’últim, sinó el primer. Per veure què passa i com sona el moment televisiu més esperat de l’any. O sigui que ni Guardiola, ni Bielsa: avui el nostre home serà el mesclador de so.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat