[Article publicat a EL 9 NOU el 21.09.12]
Si he de ser sincer, poc m’imaginava que una setmana després de la manifestació de la Diada s’hagués avançat amb tanta determinació, des de la Generalitat, en el discurs i en les primeres accions per començar a construir estructures d’estat, com l’acord amb les diputacions per a l’embrionària hisenda pròpia, les dues compareixences a Madrid o, fins i tot, la imminent convocatòria del plebiscit per a la independència; allò que fins ara n’hem dit eleccions.
Hem entrat en un procés en què seria suïcida no haver dissenyat tots aquests passos sense una estratègia prèviament meditada, perquè estarem d’acord que el moment actual no té precedents en la història. Som, ara mateix, en aquell punt on ja no hi ha altra marxa enrere que la claudicació i el fracàs. I fracassar no ens ho podem permetre.
El govern ens hi insistia, que hi havia estratègia, però des de Twitter, on és molt fàcil demanar la lluna a canvi de no gaire res, tocava exigir molt més i donar corda a tota una efervescència que assenyalava la classe política com la que ho bloquejava tot, i un govern covard a qui es reclamava el cop de puny sobre la taula. Més o menys el que sempre s’ha dit: que la política sempre va per darrere de la societat civil.
Però em sembla de justícia reconèixer que en els gestos –i les accions, molt més importants– dels últims dies, el govern i els partits que ja aposten per l’estat propi s’han alineat al costat d’aquesta societat civil cada cop més sensibilitzada, i a qui ara toca fer costat a la política des d’una implicació directa, compromesa i, segurament, sacrificada per la causa. Pensar globalment, actuar localment, que es diu. I afegim-hi individualment, també.
Però em sembla de justícia reconèixer que en els gestos –i les accions, molt més importants– dels últims dies, el govern i els partits que ja aposten per l’estat propi s’han alineat al costat d’aquesta societat civil cada cop més sensibilitzada, i a qui ara toca fer costat a la política des d’una implicació directa, compromesa i, segurament, sacrificada per la causa. Pensar globalment, actuar localment, que es diu. I afegim-hi individualment, també.
I tenint molt clar, sobretot, que a partir d’ara la part d’Espanya que ens odia en tindrà prou amb discursos, proclames, amenaces i tuits per atiar tots els fantasmes possibles. Nosaltres deixem-nos estar de tuits. Ara, com sàviament va escriure un rei, és hora d’arremangar-se i de remar junts. Cap a Ítaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada