29.5.15

L'hora de la veritat



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.05.15]

La direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) hauria d’entendre que si en alguna cosa ha triomfat això que se’n diu la nova política és que les ambigüitats, les mitges tintes i els eufemismes ja no porten enlloc. Són tan inútils com el llistat d’inversions a la xarxa de Rodalies que Rajoy va enumerar dimecres al Congrés de Diputats, de les quals no en podia contrastar ni una. La seva rèplica als retrets de Pere Macias pel col·lapse del 21 de maig va ser que el mateix dia a la tarda també havien petat dues línies de metro, que són de la Generalitat. Doncs au, i així anar fent.

A Unió, la vella política s’expressa d’una altra manera. Per exemple, intentant fer creure una cosa tan intrínsecament contradictòria com que es pot estar en contra de la independència de Catalunya i alhora defensar un model confederal en la relació amb Espanya.

Mira que n’hi arriba a haver, de diferències, entre Catalunya i Espanya, però si alguna cosa comparteixen són les definicions del diccionari. “Confederació: Unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns”. “Confederación: Alianza, liga, unión o pacto entre personas, grupos o Estados”. Evidentment que, d’acord amb la vella política, podríem considerar que Catalunya no deixa de ser en realitat un grup de persones –de 7,5 milions de persones, concretament– unides a 38,9 milions de persones més per a una finalitat comuna, com és compartir un estat. El que passa que, vist així, podríem arribar a l’absurda conclusió que la confederació de Catalunya amb Espanya va quedar plenament consolidada amb la caiguda de Barcelona de 1714. O sigui que no hi hauria res a reclamar.

Una confederació és, per definició i a diferència d’una federació, la unió d’estats prèviament sobirans. Fins i tot la Confederació Helvètica va néixer d’això. Mira si és clar, mira si és fàcil i mira si costa poc d’entendre, si es vol entendre. Aniria bé que, a la votació del 14 de juny, UDC s’aclarís d’una vegada.



22.5.15

Gent de bona casta

[Article publicat a EL 9 NOU el 22.05.15]

Com que en principi la majoria d’electors d’EL 9 NOU i jo mateix ben poc tindrem a decidir diumenge sobre el futur alcalde de Barcelona, he pensat que en un dia com avui tocava un article sobre eleccions sense que se’m veiés el llautó ni haver d’aixecar suspicàcies pel que ens tocarà més de prop. O sigui que parlaré de Barcelona, on l’últim episodi que hi he viscut és una història d’amor de moros i cristians capaç de desactivar en un parell d’hores qualsevol pamflet de PxC. A part d’això, res més.

I a sobre passa que, políticament, d’històries d’amor, poques, a Barcelona. Més aviat el contrari. I un fenomen que no deixa de ser curiós, com és la irrupció en forma de temporal d’una formació que, nascuda políticament del no-res, té a l’abast guanyar les eleccions i qui sap si fins i tot liderar el futur govern de la capital de Catalunya.

Em poso a la pell dels que se n’han fet aliats electorals, ICV, i m’imagino com ha de ser d’il·lusionant i de frustrant alhora poder arribar ara a un nombre de regidors que no havia vist mai més des que el PSUC en va obtenir 9 en les primeres eleccions de 1979. Han passat 36 anys. I en canvi, Ada Colau i Barcelona en Comú n’haurà tingut prou en 11 mesos per arrossegar un electorat que durant quatre dècades altres han maldat per mobilitzar amb discursos, models, referents personals i activismes similars adequats a les circumstàncies de cada moment, i no se n’han sortit.

Ha de ser frustrant que en la dicotomia entre la vella i la nova política, que tant de moda han posat els nous lideratges, t’hagis de sentir, com a esquerra fins i tot aliada amb aquest discurs, part d’una vella política a qui ha d’engolir la nova onada. I dins la qual s’arrossegaran vots convençuts que els partits que hem tingut fins ara no són més que diferents cares de la mateixa casta. Tampoc és això. De casta, sigui d’esquerra i fins i tot de dreta, també n’hi ha de bona. Ho diu el diccionari.


15.5.15

Llista oberta

[Article publicat a EL 9 NOU el 15.05.15]

Ara que hem sabut que el president cubà és capaç d’anar un dia a missa per com de bé li ha caigut el papa de Roma, m’ha fet gràcia seguir aquesta setmana un procés d’elecció gairebé papal que ha tingut distrets, i finalment frustrats, els sibarites de la música clàssica: l’elecció del substitut a la direcció de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, segurament la més popular i prestigiosa del món juntament amb la de Viena.

El millor del cas és que han votat per un director que, si tot va bé, s’hauria d’incorporar el 2018, que és quan l’actual, Simon Rattle, deixarà el càrrec. Si als sibarites del futbol ja els avancessin qui serà l’entrenador del Barça a partir de la temporada 2018-19 hi hauria temps de sobres per guanyar la Champions a la Juve i després baixar a Segona.

La segona cosa, i gairebé millor que la primera, és que l’elecció del director de la Filharmònica de Berlín és una de les formes d’expressió del dret a decidir més perfectes que es coneixen. Com passa en l’elecció del papa, en què els cardenals es tanquen a la Capella Sixtina fins que surt fum blanc per la xemeneia, el director de la Filharmònica l’escullen els músics, directament. També tancats en una església. I a diferència del papa, no el voten només una colla de cardenals en aparent representació del conjunt de l’Església, sinó la totalitat dels 124 músics que formen la Filharmònica. O sigui, tothom.

Com que la Filharmònica de Berlín és tan reconeguda, és un gran honor i un gran prestigi tocar-hi. I s’entén que ho ha de ser tant, o més, dirigir-la. De manera que els músics, quan voten pel nou director, es poden permetre escriure el nom que vulguin, perquè el més probable és que l’elegit accedeixi sense vacil·lar a tan alt honor concedit.

El cas és, però, que van estar reunits a porta tancada tot dilluns, sense mòbils, i no hi va haver fumata blanca. Propera votació, l’any que ve. Tenim l’orquestra dividida entre renovadors i continuistes. Com amb el papa. Com amb el món. El que dubto és que baixin a Segona.

8.5.15

Deures pendents


[Article publicat a EL 9 NOU el 8.05.15]

Se’ns farà molt llarg esperar fins a final d’any perquè el PP desaparegui de la majoria absoluta de Madrid i, amb una mica de sort, del govern de l’Estat. Com que és el que desitjo no em fa res dir-ho així de clar. I se’ns farà molt llarg perquè si les eleccions generals són, com tocaria, un parell de mesos més tard que les catalanes del 27 de setembre, arribat el moment –i segons com vagin els resultats– l’ambient polític serà de veritable croada contra Catalunya. Wert acaba de fer un primer assaig aquesta setmana desenterrant de nou la batalla del castellà a l’escola, que ja deu ser de les poques banderes que els queden per brandar. I bruta i estripada, a més, de tan amortitzada com la tenen.

Se’ns farà molt feixuc veure com Espanya passa del bipartidisme a un quadripartit en què podem trobar-nos, fins i tot, que ni tan sols dos d’ells aconsegueixin una majoria parlamentària suficient. I que superada la urgència de fonamentar les bases d’una nova Espanya institucional, Catalunya passi a ser la qüestió d’Estat, potser l’única, sobre la qual puguin aixecar alguna mena de consens: això no toca, ni es toca.

Vivim en una mena de paranoia, aquí. La de pensar que en certa manera ja fa temps que ens estem desconnectant d’Espanya quan en realitat no és així. Com si les etapes que l’independentisme ha anat cremant en el seu imaginari corresponguessin a una realitat que, de fet, és molt més tossuda. Començant per admetre que els partits sobiranistes, des del 9N, no han estat precisament un exemple de lideratge, entusiasme i complicitats per sumar il·lusions en el procés.

Ens vam passar el cap de setmana mofant-nos de l’enquesta de La Vanguardia. Però potser aniria bé que algú se la prengués seriosament i convencés els votants de Convergència que sense ERC i la CUP no hi haurà independència. I els votants de la CUP i ERC, que sense Convergència, tampoc. Esperarem al 28 de setembre a entendre-ho, i a treballar-hi?


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat