El govern dels blancs

[Article publicat a EL 9 NOU el 25.03.11]

Diu que els esquimals, dins del seu univers habitual de neu, gel i óssos polars, distingeixen fins a 30 tons de blanc diferents. A Arte, un dels textos teatrals més brillants que he conegut, acabes la funció veient línies i formes blanques dins d’una tela blanca per la qual l’ingenu del repartiment pagava una fortuna. Als supermercats, les marques blanques són de colors però te les venen barates perquè no tenen personalitat, com els genèrics de les farmàcies.

No sé gaire on situaria la marca blanca que es comença a posar de moda entre els partits polítics. En realitat té una mica de tot. Alguna cosa d’esquimal, perquè l’espectre de matisos és ampli; alguna cosa de supermercat, perquè cada partit col·loca la seva i té regust a alguna cosa sense acabar-ho de ser; i una mica de farmàcia, perquè és una mena d’antídot contra les sigles que no venen.

Però també hem evolucionat, en això. Fins al punt de convertir les marques blanques dels partits no en un apèndix, sinó en un valor afegit del que tenen necessitat de començar a presumir. És la conseqüència d’haver de presumir prèviament dels independents amb els que comencen a omplir llistes –i governs– per despolititzar els partits i vantar-se’n en públic com a signe de categoria, que ja és el súmmum.

Si el pedigrí d’una llista electoral l’han de marcar els independents i la qualitat d’un govern els tecnòcrates –que seran boníssims, però que tenen per costum actuar sense ànima i al marge de discursos–, la conclusió és que la imatge de credibilitat dels partits, de les seves marques i de la gent que en forma part està definitivament per terra. I no sembla, a la vista de tot plegat, que hi hagi gaire pressa a buscar solucions des de dins mentre les tinguem a fora.

Al final, darrere tant independent i marca blanca, potser acabarem tots tan neutres i esquimals que haurem de distingir 30 maneres de fer política sense ser-ho, i sense fer-ne.    

Apocalipsi nou

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.03.11]

Potser avui ens haurem llevat amb la notícia que els reactors de la central de Fukushima hauran començat a refredar-se. O potser hi haurà hagut una explosió de matinada i la situació estarà més al límit que mai. Ara seré molt dolent i pensaré que, des de fa dies, hi ha algú que desitja que l’alarma nuclear del Japó acabi convertint-se en una catàstrofe, per condemnar per sempre més aquesta energia i els que la defensen. I que amb la mateixa intensitat deu haver-hi qui desitja que tot acabi bé per condemnar la demagògia, l’alarmisme i la irresponsabilitat dels que qüestionen una forma d’energia sense la qual difícilment s’explicaria el ritme de desenvolupament mundial dels últims 60 anys.

He entrat a la pàgina de la indústria nuclear espanyola. Han optat per no revisar els continguts d’inici: al món hi ha instal·lats 436 reactors nuclears, ara mateix n’hi ha una seixantena en construcció i, a mig termini, estava previst posar en marxa 200 noves centrals. Fins fa una setmana els vents els anaven a favor: la més barata de les energies fòssils, emissions CO2 nul·les i encariment de les alternatives, sumat al lent desenvolupament de les renovables, que s’ha fet encara més feixuc amb la crisi econòmica global.

Però el tsunami ha canviat les percepcions, i de quina manera. Perquè va ser la immensa onada la que va trinxar la central elèctrica davant mateix del mar, d’on hauria d’haver sortit l’energia per refrigerar els reactors i deixar l’accident més o menys en anècdota. Si això hagués anat així, el lobby de la indústria nuclear ja portaria una setmana presumint de la consistència i la seguretat d’un model a prova de terratrèmols, i els seus detractors s’escudarien que per desgràcia no tot el món està en condicions d’oferir les garanties dels japonesos.

I potser llavors, uns i altres haurien tingut temps per dedicar-ne una mica més als milers de morts que, ofuscats com estem en tot això, no han acabat comptant per gaire res.

Fora de joc

[Article publicat a EL 9 NOU el 11.03.11]

Milito des de fa temps a la lliga dels que no tenim per costum anar saludant cada vegada a tots i a totes. La meva condició femenina de persona em fa creure que saludant directament a tothom en general també quedes la mar de bé. Dies enrere, un conegut escriptor escrivia en un conegut diari en un desconegut però feliç canvi de rumb –el diari, vull dir– un article antològic sobre el tema, i de l’absurditat a què ens ha portat el llenguatge políticament correcte que ens obliga a omplir els articles de barres diagonals i d’acotacions sexistes que maregen. Almenys a mi. Però també sóc conscient de la militància radical que hi ha per l’altra banda i no m’atreveixo a fer-me’n l’abanderat pel que pugui ser.

Salvant totes les distàncies, que hi són, també milito a la lliga dels que creuen que determinades maneres de celebrar el Dia de la Dona l’estan frivolitzant fins a fer-ne una caricatura. Com per exemple la llotja íntegrament femenina del Barça-Saragossa de dissabte passat [foto]. Mònica Sabata, que vam conèixer sobretot com a portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir, recordava irònica que la diada era el 8 de març. De manera que si se les havia de convidar havia de ser per veure el partit de l’Arsenal.

Reduir el reconeixement de la dona a imatges com aquesta, per simpàtiques que vulguin ser, no és més que alimentar estereotips que hauríem d’haver superat fa temps. Com també serà una bona notícia el dia que desapareguin regidories d’Igualtat i de la Dona i siguin les polítiques, simplement, les que tinguin assumit aquest àmbit com a transversal i inherent a qualsevol acció de govern. Reivindicar permanentment etiquetes i discriminacions –positives– no ho posarà fàcil. 

I per acabar, una fe d’errors com les que surten als diaris: Vueling no ha operat mai a Alguaire amb Boeings 737, com deia la setmana passada en aquest article, perquè no en té. La seva flota és d’Airbus. Gràcies per l’esmena, Joan.

El vol de Lleida (la) Palma

[Article publicat a EL 9 NOU el 04.03.11]

[Com ja he explicat als meus amics del Facebook, l'article que es transcriu a continuació té un error bastant impressionant, que un amable lector m'ha descobert. A veure qui l'endevina. No descarto, com a penitència, regalar els primers 9 euros d'un bitllet d'avió al guanyador. Podeu deixar la resposta fins dimecres als comentaris, si voleu. Si no, no].


No hauré arribat a temps a fer el vol Lleida-Barcelona. M’hauria fet gràcia. Era un vol de 25 minuts, que diria que és el mínim que necessita un avió per volar entre que s’embala, s’aixeca, s’aguanta, baixa, aterra i frena. Tot el que no sigui complir aquesta seqüència, i en aquest ordre, sol acabar en drama. Per això, si mai fan el Sabadell-Terrassa durarà el mateix, perquè haurà d’anar a girar a Lleida.

Aquest Lleida-Barcelona el van promocionar a finals de l’any passat per amortitzar un avió que volava des de Palma i que l’havien d’anar a endreçar al Prat. I tant per tant aprofitaven el viatge. Fins al 15 de gener valia 9 euros, i llavors 19. Però ara ja no val res. Aquesta setmana, Vueling ha anunciat que deixarà d’operar a Alguaire i que als seus Boing 737, com el que fa la ruta de Palma, se’ls perdrà de vista per culpa d’una boira especialment espessa: la dels números que no quadren.

Jo he tingut experiències divertides, amb un 737 de Vueling. Una va ser anant a Madrid. No portàvem ni un minut des de Barcelona, estàvem girant sobre el mar i, de cop, vam quedar sense potència als motors. El món ens queia a sobre, o més aviat nosaltres sobre el món, però vam superar el mal tràngol amb prou enteresa. “Tranquils”, va dir el comandant, “un problema a la computadora”. S’havia descuidat un zero a l’altímetre del pilot automàtic i en comptes de posar-hi 8.000 li havia dit 800. Va ser un fart de riure, l’escena.

No sé a quant volava, el Lleida-Barcelona. Però, empresarialment, ja s’ha vist que la trajectòria ha estat la d’un vol gallinaci. Com tants altres vols, convenis i companyies que comencen a plegar les ales. I amb els temps que corren, més val que ens fem a la idea que volar per 9 euros començarà a passar a la història, sempre que no en paguis prèviament 200 per poder accedir a l’oferta. Tornarem als anys d’abans, que l’avió era un luxe i el sol fet d’agafar-lo ja justificava mitges vacances. De manera que agafem-nos al que hi hagi, que això s’acaba.

L'avantguarda en català

La Vanguardia deu ser el diari amb més difusió de Catalunya, segurament el més influent de tots i, segur, una de les capçaleres més antigues i prestigioses de tot Europa. Però després de la presentació que aquest 28 de febrer ha fet a Vic de la seva futura edició en català -que celebro com tothom, només faltaria- tinc la necessitat de recordar-me a mi mateix que, almenys en una cosa, La Vanguardia ha estat històricament a la cua de tota la resta de capçaleres de referència de Catalunya: en reconèixer el català com a llengua pròpia del seu país i de la majoria de lectors que l'han seguit en els seus 130 anys d'història.

Comptem només, per fer-ho fàcil (i lògic), els que han passat des de la transició iniciada a finals dels setanta, i amb ella la primera irrupció de capçaleres en català que durant quatre dècades han aguantat el testimoni de la llengua com a eina de comunicació, d'informació i de vertebració d'un imaginari que ha contribuït de manera fonamentalíssima a l'enfortiment d'una determinada consciència col·lectiva. I que tot això ho han fet mentre La Vanguardia es feia en castellà. Ja li haurà anat bé que altres hagin creat i mantingut un riu on, a partir d'ara, també s'abocarà a pescar amb la xarxa més grossa.

I aquí ve la meva reflexió. És una gran notícia que, ni que sigui al cap de 40 anys, La Vanguardia s'escrigui també en català a partir del maig. El que m'ha semblat molt lleig, i ha estat una mica la constant de tot l'acte, és l'autosuficiència amb què el grup  líder d'opinió de Catalunya -que segurament ho és- ha volgut situar-nos  davant d'una jornada històrica; un abans i un després per a la llengua catalana amb el naixement de La Vanguardia en català, comparable a la posada en marxa de TV3 l'any 1983, segons ha dit Francesc Marc Álvaro.

Una idea, aquesta, tan presumptuosa com falsa, i sobretot injusta. Com si abans només existís el buit. I menyspreant, em sembla, que tant o més important va ser al seu moment l'aparició d'El Periódico en català -perquè va ser el primer a arriscar-s'hi-, com tant o més important va ser al seu moment l'aparició de l'Avui, amb tot el seu simbolisme, i com tant o més important -sobretot per precipitar l'edició en català de La Vanguardia- va ser fa només tres mesos l'aparició de l'Ara.

De l'Ara fins i tot n'han agafat -res a dir, simplement segueixen un bon precursor- l'estràtègia de llançament a mesos vista: seguiment previ a través de xarxes socials activades aquesta setmana, interacció directa amb els lectors, i aparició a les portes d'una efervescència electoral. (I fins i tot, i això ja és deformació professional, la imatge gràfica dels primers segons del vídeo promocional: tipografia i tons de color).

El català és la llengua pròpia d'aquest país des de fa segles, i no des de diumenge, quan el comte de Godó va decidir escriure-ho al seu diari per justificar la futura edició bilingüe. Altres s'ho han cregut des de molt abans i segurament han perdut diners i lectors per defensar-ho. I de motius, de peticions i recursos per fer aquest pas n'ha tingut des de fa molt temps, La Vanguardia.

En sóc lector, i molt concretament dels dos columnistes que avui han intervingut a la presentació de Vic. I em felicito que, a partir del maig, pugui gaudir-los directament en català, com de la resta d'articles d'un diari que és referent en tantes coses i que "no és que vulgui estar amb el poder, sinó que el poder vol estar amb La Vanguardia", com ha dit Quim Monzó. (Suposo que a ERC i a ICV això li discutirien, però aquest és un altre tema).

Però crec, sincerament, que en el llançament del producte ha faltat una mica de sensatesa per reconèixer que, més que ser avantguarda de res, aquest projecte neix a la cua enfront d'altres aventures empresarials que, només per haver-se'ls avançat en el repte i en el seu compromís amb la llengua, han de merèixer tot el nostre reconeixement i admiració. Fins i tot el de La Vanguardia.

Molta sort a tots!