La Vanguardia deu ser el diari amb més difusió de Catalunya, segurament el més influent de tots i, segur, una de les capçaleres més antigues i prestigioses de tot Europa. Però després de la presentació que aquest 28 de febrer ha fet a Vic de la seva futura edició en català -que celebro com tothom, només faltaria- tinc la necessitat de recordar-me a mi mateix que, almenys en una cosa, La Vanguardia ha estat històricament a la cua de tota la resta de capçaleres de referència de Catalunya: en reconèixer el català com a llengua pròpia del seu país i de la majoria de lectors que l'han seguit en els seus 130 anys d'història.
Comptem només, per fer-ho fàcil (i lògic), els que han passat des de la transició iniciada a finals dels setanta, i amb ella la primera irrupció de capçaleres en català que durant quatre dècades han aguantat el testimoni de la llengua com a eina de comunicació, d'informació i de vertebració d'un imaginari que ha contribuït de manera fonamentalíssima a l'enfortiment d'una determinada consciència col·lectiva. I que tot això ho han fet mentre La Vanguardia es feia en castellà. Ja li haurà anat bé que altres hagin creat i mantingut un riu on, a partir d'ara, també s'abocarà a pescar amb la xarxa més grossa.
I aquí ve la meva reflexió. És una gran notícia que, ni que sigui al cap de 40 anys, La Vanguardia s'escrigui també en català a partir del maig. El que m'ha semblat molt lleig, i ha estat una mica la constant de tot l'acte, és l'autosuficiència amb què el grup líder d'opinió de Catalunya -que segurament ho és- ha volgut situar-nos davant d'una jornada històrica; un abans i un després per a la llengua catalana amb el naixement de La Vanguardia en català, comparable a la posada en marxa de TV3 l'any 1983, segons ha dit Francesc Marc Álvaro.
Una idea, aquesta, tan presumptuosa com falsa, i sobretot injusta. Com si abans només existís el buit. I menyspreant, em sembla, que tant o més important va ser al seu moment l'aparició d'El Periódico en català -perquè va ser el primer a arriscar-s'hi-, com tant o més important va ser al seu moment l'aparició de l'Avui, amb tot el seu simbolisme, i com tant o més important -sobretot per precipitar l'edició en català de La Vanguardia- va ser fa només tres mesos l'aparició de l'Ara.
De l'Ara fins i tot n'han agafat -res a dir, simplement segueixen un bon precursor- l'estràtègia de llançament a mesos vista: seguiment previ a través de xarxes socials activades aquesta setmana, interacció directa amb els lectors, i aparició a les portes d'una efervescència electoral. (I fins i tot, i això ja és deformació professional, la imatge gràfica dels primers segons del vídeo promocional: tipografia i tons de color).
El català és la llengua pròpia d'aquest país des de fa segles, i no des de diumenge, quan el comte de Godó va decidir escriure-ho al seu diari per justificar la futura edició bilingüe. Altres s'ho han cregut des de molt abans i segurament han perdut diners i lectors per defensar-ho. I de motius, de peticions i recursos per fer aquest pas n'ha tingut des de fa molt temps, La Vanguardia.
En sóc lector, i molt concretament dels dos columnistes que avui han intervingut a la presentació de Vic. I em felicito que, a partir del maig, pugui gaudir-los directament en català, com de la resta d'articles d'un diari que és referent en tantes coses i que "no és que vulgui estar amb el poder, sinó que el poder vol estar amb La Vanguardia", com ha dit Quim Monzó. (Suposo que a ERC i a ICV això li discutirien, però aquest és un altre tema).
Però crec, sincerament, que en el llançament del producte ha faltat una mica de sensatesa per reconèixer que, més que ser avantguarda de res, aquest projecte neix a la cua enfront d'altres aventures empresarials que, només per haver-se'ls avançat en el repte i en el seu compromís amb la llengua, han de merèixer tot el nostre reconeixement i admiració. Fins i tot el de La Vanguardia.
Molta sort a tots!