28.5.11

Per mals fums, els nostres



[Article publicat a EL 9 NOU el 27.05.11]

La setmana passada a aquesta hora començàvem a prendre’ns seriosament les acampades dels indignats. Aquesta setmana comencem a tenir els primers indignats amb els indignats, al costat de gent que s’indigna per altres coses i uns altres de ressentits que també s’han indignat, sense tenir res a veure ni amb els uns ni amb els altres, pel que els ha passat, els han dit, els han fet o no els han deixat fer. Des del regidor que ja no ho serà fins a la candidata que renuncia a les primàries al cap de quatre dies que li hagin robat el cotxe de casa, i al cap de cinc que li hagin pres gairebé dos milions de vots. Llavors encarregues una foto del panorama vist una mica de lluny i te’n fan una que sembla un volcà d’Islàndia en plena erupció. Que és molt maco, però si t’hi acostes et fons.

Com que sóc de lletres i vaig deixar naturals a segon de BUP, no sé si des de llavors s’ha avançat gaire en la tesi de Jules Verne que el forat per entrar al centre de la terra, que és molt calent, és a prop de Reykjavík. Tot apunta que, si més no, hi tenim una sortida de fums. I que l’entrada ens deu quedar més a la vora, perquè durant els últims dies no hem fet més que carregar-la de mals rotllos, tensions, retrets i desconcerts que per una banda o altra s’havien d’alliberar. Sap greu per als islandesos. I això que, a última hora, el reescalfament que generem tots plegats s’acaba convertint en una bola de fum on s’hi barreja tot, i després no ens queda més remei que deixar-la refredar.

Una de les lliçons més maques que vaig aprendre de petit va ser que enfadar-se és, a més d’absurd, una pèrdua de temps. Perquè al final t’has d’acabar desenfadant. De manera que el més pràctic és evitar les crispacions d’entrada, i afrontar els mals moments amb bon humor i evitant treure fum, perquè normalment és una cosa que contamina. És un exercici que no sempre és fàcil, i menys en els temps que corren. Però potser per això val la pena reivindicar-lo precisament ara.

Va!, que dissabte guanya el Barça. I sense fums. Com sempre.

21.5.11

Política, gestos, imatges



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.05.11]

Diria que aquesta setmana, i a les portes d’unes eleccions que en principi hem de viure com les més interessants i properes de totes, la política se’ns ha desbordat per les dues bandes. Per un cantó, la que ha fet vessar gent al carrer farta de tot i reclamant una mica d’utopia. Per l’altre, el que ens compromet a nosaltres mateixos quan assumim que a l’hora de respondre políticament ens convencen molt més els gestos, les anècdotes i les imatges, més que qualsevol discurs.

Fa pensar, per exemple, que l’escàndol sexual personalíssim a què s’ha ficat el president del Fons Monetari Internacional (FMI) pugui afectar el futur financer de tot Grècia, del que era el principal avalador del pla de rescat. Com, en un altre nivell, fa pensar que la mort de Bin Laden hagi estat la millor injecció de popularitat per a un Obama en crisi per recuperar enters a les enquestes. Com fa pensar, també, que la premsa francesa reconegui obertament que l’embaràs de Carla Bruni pot ser el millor bàlsam per a la imatge del seu marit Sarkozy, ara mateix amb la credibilitat per terra, a menys d’un any per a les presidencials de 2012. El dia que ens presentin la criatura –esperen que sigui nena– acabaran d’entendrir mig Europa.

I és enmig d’aquest escenari que m’ha tocat recollir de la bústia de casa els programes electorals dels partits per a les eleccions de diumenge. Es desanimarien, aquests partits, si sabessin quanta gent se’ls ha llegit, i encara més a quanta gent podran fer canviar el sentit del seu vot després de mirar i contrastar les idees, propostes i projectes d’uns i altres.

Aquesta percepció de les coses no només és culpa dels polítics. Alguna part deu haver-hi de falta de coresponsabilitat de tots plegats per aportar alguna cosa nostra i de constructiva a un sistema que segur que és perfectible, però que malgrat tot hi ha més de mig món que enyora perquè ni tan sols té la possibilitat d’anar a una plaça on poder-lo reivindicar. Si la política no ens hagués aportat res, ara ho estaríem enyorant fins i tot nosaltres.

14.5.11

Avui és un gran dia



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.05.11]

Això es publica un divendres 13, dia de la mala sort. Potser hi ha algú convençut que aquesta nit, sortint d’un acte electoral i travessant un parc públic poc il·luminat, es trobarà un individu amb una motoserra i la cara esguerrada amb la intenció d’escorxar-lo viu. Aparentment no hi ha raons per pensar que hagi de ser així. De moment, més enllà de la lògica discrepància de punts de vista entre els candidats, penso que s’estan mantenint prou bé les formes.

La superstició vinculada al divendres 13 no surt de cap pel·lícula dels vuitanta, sinó del segle XII, quan encara no es podia filmar res. L’orde dels Templers, que va néixer a França l’any 1118, va crear un dels primers holdings bancaris de la història. Van fer molt calés i en guardaven molts més. Fins al punt que el rei de França, després d’una guerra contra els anglesos que li havia arruïnat la caixa pública, no va tenir més remei que buscar recursos, primer espoliant els jueus i després amb un estratagema per començar a perseguir els templers i poder-los-hi robar tot. I el divendres 13 d’octubre de 1307 va començar la caça i captura. Tot anava bé fins que, al cap d’un mes, el papa de Roma, que s’havia sumat a la causa del rei declarant-los heretges a tots, es va ennuegar amb un pinyol de figa i es va morir. I més tard, el rei es va matar caient del cavall. I durant els 14 anys que van venir després, un a un van anar caient molt abans del previst els descendents per línia directa del rei de França, fins que va quedar aniquilada la dinastia que havia governat el país durant tres segles. Llavors algú va dir “ja és mala sort, també”. I el mite ha arribat fins aquí.

Potser és tot mentida, però és la mar de distret.  I demostra que això de pretendre els diners dels altres i buscar la manera de quedar-te’ls ha canviat la sort de molta gent des de fa segles. No ho resoldrem pas mai, això. Però en tindrem prou aprofitant un divendres 13 per celebrar una altra lliga del Barça. Ja és mala sort, també. Pels que no l’han guanyat, vull dir.

7.5.11

Amb il·lusió



[Article publicat a EL 9 NOU el 06.05.11]

Si tot va segons el previst, la composició de la imatge haurà resultat familiar per al lector, que ràpidament haurà mirat si identificava alguna de les persones que hi surten. Si continua anant segons el previst, no hi hauria de reconèixer absolutament ningú. Entre altres coses, perquè és la llista per a les eleccions municipals que ha muntat l’Associació de Veïns de Mazagón per aconseguir la segregació de Palos de la Frontera (és a la província de Huelva, això). I per acabar d’anar tot segons el previst, el dia que la llista s’assabenti que ha sortit a EL 9 NOU haurien de quedar bastant parats, francament. Els desitjo el millor.

Aquest divendres comença la campanya electoral per a les municipals del 22 de maig. Anem tancant cicles de coses que van passant i que van incorporant les noves eines de la societat de la informació. Si fa quatre anys eren els blocs d’internet, ara són les xarxes socials i aquesta nova tendència a fer-se fotos de grup encara que mig grup no hi pugui ser, i enviar-les amb total impunitat com reptant el destinatari a descobrir a qui no li va anar bé quedar aquell dia. Si al Pakistan han estat capaços de fabricar al Photoshop la cara de Bin Laden després que el matessin –jo vaig saber de seguida que era falsa, per la barba–, com serà que no es puguin afegir candidats com retallables en una foto de llista. De fet, a la majoria de candidatures els resultats també els acabaran retallant una mica les expectatives, o sigui que ja quadra.

A Mazagón, la llista es presenta a les eleccions amb il·lusió, ganes de treballar i un equip sorgit del teixit associatiu del poble. Alterna experiència i joventut i vol obrir l’ajuntament per fer-lo més participatiu. També en això, la presentació sembla extreta d’un retallable i enganxada no pas en Photoshop, sinó en Word, que és fins i tot més fàcil. Però és el que toca. El que ja no sé veure, veus?, és qui és el reenganxat de la foto. O potser hi van poder ser tots, sabent que sortirien a EL 9 NOU.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat