30.9.11

Els Miserables espanyols



[Article publicat a EL 9 NOU el 30.09.11]

Fa exactament 10 anys vaig enviar una carta al director general d’una productora de teatre molt important amb nom de bombeta grossa. Era tan tonto –jo, vull dir– que li proposava, sense embuts, que muntés Els Miserables a Barcelona, i que si el problema eren els costos jo m’oferia a tocar els teclats a canvi, exclusivament, de la satisfacció de fer-ho. Llavors ja tenia feina i això m’ocuparia els vespres, de manera que no hauria de ser problema. Em va fer contestar pel responsable de continguts de la companyia, agraint el suggeriment i dient-me que si mai ho feien ja em tindrien en compte. Des de llavors, i veient que la cosa no prosperava, he viscut sempre més amb el neguit que si no s’han fet Els Miserables a Barcelona era per evitar que jo hi hagués de tocar el piano.

Afortunadament, aquest cap de setmana això canvia. Los Miserables ja són a Barcelona, procedents de Madrid –que fa temps que tenen més llums, en això dels musicals de referència–, i amb la novetat del muntatge que els productors van redissenyar pels 25 anys de l’estrena a Londres, el 2010. O sigui, el 1985. És el més veterà, representat i vist de tots els temps.

No negaré, amb el que ha costat tenir-lo a Barcelona, que m’hauria agradat veure’l en català. També en aquest àmbit hauria estat una manera de prestigiar la nostra llengua –s’ha traduït a una vintena llarga d’idiomes, de fet– la mateixa setmana que la nominació de Pa negre com a candidata als Oscars ha representat, també, una gran ajuda, ni que sigui pel que ha fet enfadar. De manera que l’únic de la promoció que he llegit en català, “El somni s’ha fet realitat”, ho deixaríem a mitges. I no en té cap culpa la producció que ha arribat a Barcelona, que gràcies de venir, sinó l’oportunitat perduda durant molts anys per fer-ho possible pensant-ho i produint-ho des d’aquí.

Us el recomano. I a qui hi vagi, li proposo el repte de buscar-hi similituds escenogràfiques, dramatúrgiques i musicals amb el nostre cèlebre Mar i cel de Dagoll Dagom. Estrenat el 1988...

24.9.11

Prohibida la navegació



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.09.11]

La pega de l’article d’avui és que prescriurà de seguida. Si algú té ganes de llegir-lo hauria de fer-ho ara, perquè la NASA ha anunciat que aquest divendres ha de caure el que quedi d’un satèl·lit de sis tones que, segurament, ara mateix s’està començant a desintegrar en 26 trossos mentre travessa l’atmosfera. El més gros diu que pesarà 160 quilos. I el primer que se’ns ha acudit és que seria la mar de divertit –deixem-ho en interessant, millor– que ens caigués a sobre, perquè segurament obriria el cap d’algú i, de passada, la portada d’EL 9 NOU de dilluns que ve.

Les possibilitats són remotes, no ens hem pas d’enganyar. Els que ho calculen diuen que les opcions que un d’aquests trossos fereixi una persona del planeta és d’1 sobre 3.200. Sembla un risc petit, però és alarmant quan ho compares amb les possibilitats que et toqui la grossa de Nadal –una entre 85.000– o la travessa de futbol de diumenge que ve –una entre més de 14 milions–. I encara hi hauria una altra opció, que afegeixo jo: segons com et toqués avui el satèl·lit, les opcions que més endavant ho fessin tant de la grossa com de la travessa passarien a ser directament nul·les. No sé si m’explico.

Hi ha una altra cosa, i és que tres quartes parts de la superfície terrestre són aigua. O sigui que si el tros de satèl·lit ha d’acabar caient sobre algú, el més probable és que el sorprengui anant en barca. Que ja seria curiós, també; i a sobre, potser llavors no sabria tornar, perquè els satèl·lits espatllats desorienten una mica. En aquest cas, i tenint en compte que l’únic tram navegable que tenim a la vora és el pantà de Sau, serà suficient prohibir-hi les passejades aquest divendres com a mesura de precaució. Quan la NASA anunciï que ja han localitzat les restes del satèl·lit, ni que sigui al fons de l’aigua, ja hi podrem tornar  sense haver de patir per res més que no sigui un silur. Que fan molta angúnia, i les possibilitats que te’n toqui un són més que les de la grossa, la travessa i el satèl·lit de la NASA junts.

16.9.11

Més val agafar-s'ho bé



[Article publicat a EL 9 NOU el 16.09.11]

Hi ha un moment d’una tensió bastant terrible. Són el parell o tres de segons –o quatre o cinc, en casos extrems– entre la trompada no programada d’una criatura i el bram que arrenca a ple pulmó després que, d’entrada, t’hagi arribat a convèncer que no respirava. Diuen els experts que és fruit del desconcert i de l’espant. I que l’espant es retroalimenta quan el nen sent el seu propi plor, que afegeix un nou ensurt a la situació i entra en un bucle bastant delicat.

En realitat, la criatura s’equivoca. Se li hauria de fer entendre que davant d’una situació de dolor, el que ha de fer és riure. No hi ha res millor per superar el dolor que agafar-s’ho rient. I no amb un somriure, sinó amb una riallada imponent i sonora, que és molt millor.

Això tampoc no ho sabia, jo, fins aquesta setmana. Que riure sempre va bé ho tenia clar des de fa temps, mentre evitis el risc d’escanyussar-t’hi, que pot arribar a ser contraproduent. Però fins ara em pensava que era un recurs terapèutic per alimentar estats d’ànim, aguantar mínimament el bon humor i anar amb actitud positiva per la vida; que ja són ganes, també.

Però és que ara s’ha sabut que, des d’un punt de vista estrictament tècnic, la riallada segrega endorfines al cervell amb efecte analgèsic. Com si et prenguessis una aspirina, però amb l’avantatge que si rius mentre te la prens t’escanyusses. De manera que no et cal l’aspirina i, a sobre, et cura igualment.

És una bona solució. Els de la Universitat d’Oxford ens conviden a fer la prova aguantant una bossa de gel sota el braç després de mirar-nos 15 minuts seguits de Mr. Bean o la mateixa estona d’un partit de golf. L’aguantarem més estona en el primer cas, perquè rient haurem generat defenses.

Hi hauria una derivada de la prova que consistiria a tenir la bossa sota el braç mentre et mires Intereconomía parlant de la immersió lingüística. El més probable és que el gel se’t fongui. Però llavors rius 10 minuts i et baixa la febre; tot controlat.  

10.9.11

La llengua és la pàtria




[Article publicat a EL 9 NOU el 09.09.11]

Jo confesso que les paraules que seguiran a partir de mig article en avall no són meves, i que mai tindré ni la lucidesa, ni la solvència, ni l'autoritat per dir-les amb la lucidesa, la solvència, l'autoritat -i la propietat- de qui les va pronunciar en el moment de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el juny de 2010, en un discurs memorable al Palau de la Música que aquesta setmana m'ha vingut molt de gust repassar. Ni que sigui perquè t'acabes abans 7 pàgines que les 998 de la seva última novel·la, de la que ara toca parlar.

Amb Jaume Cabré vaig cometre, ja fa alguns anys, una de les planxes més colossals que he viscut fent aquest ofici. L'entrevistava amb motiu de l'aparició del que llavors era el seu últim llibre, que m'havien avançat encara mecanografiat en DIN A4 des de l'editorial. I després de demanar-me si m'havia llegit les galerades, li vaig dir "ostres... doncs no; el que m'he llegit és l'últim". Des de llavors, cada dia quan em llevo li continuo agraint que malgrat això em deixés quedar a fer-li l'entrevista.

El Premi d'Honor diu això: "Per a l'escriptor, la llengua és la seva pàtria, i mirar d'assegurar la pervivència de la llengua, per mi ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d'estar lluitant amb l'aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d'existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que les protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense complexos que els porten a l'autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació (...)".

Vet aquí el meu manifest de capçalera per a la Diada Nacional.

2.9.11

La borsa és la vida



[Article publicat a EL 9 NOU el 02.09.11]

Em sona que quan ens van explicar la crisi econòmica mundial que ens haurà canviat per sempre van dir que la culpa era d’una enginyeria financera construïda sobre la base de l’especulació que movia uns diners que en realitat no existien i dels quals, arribat el  moment, el sistema va ser incapaç de respondre. Per tant, s’havia de fer net i recuperar models sostenibles basats en una economia real, productiva, que ens permetés tocar-la amb els dits i poder donar valor a les coses que realment existeixen, ni que siguin bitllets.
Però passa que hem deixat de dependre dels especuladors de capital per caure en mans dels especuladors d’intuïcions:   aquells que mouen el món no tant per allò que és, sinó per allò que ells creuen que acabarà essent. I el món els fa cas.

De manera que la perversa especulació que tant hem denunciat com a origen de tots els mals continua essent el motor de tot. I a nosaltres ens ha acabat convertint en valors d’una borsa on cotitzem a l’alça o a la baixa segons el dia, i sense que ens calgui fer absolutament res per provocar una cosa o l’altra. És molt trist, però és així.

A mi no em sembla especialment escandalosa la reforma de la Constitució per fixar el límit d’endeutament de les diferents administracions de l’Estat. El que em sembla escandalós és la idea que entri en vigor el 2018, que vol dir d’aquí a set anys. És tant com dir que la urgència no és la mesura, sinó tan sols donar a entendre que mirarem d’aplicar-la. Just per tranquil·litzar mercats i especuladors i demostrar-los que comencem a anar al ritme del que ells imposen, i que de pas puguin dir a tothom que intueixen que a partir d’ara anirem millor.
D’aquí al 2018 poden passar moltes coses. La meva intuïció, per exemple, és que Pep Guardiola ja no serà entrenador del Barça. I sort que no tinc cap mena d’influència, perquè si ara fos un d’aquests especuladors de moda, els efectes del que acabo de dir haurien de començar a fer estralls avui mateix. 

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat