El bruixot

Un dels programes que més m'agraden de la tele, i que miro si més no a estones llargues -que en la tele d'avui és mirar molt- és el Telemonegal, el programa de Ferran Monegal de Barcelona Televisió que s'emet per EL 9 TV els diumenges a la nit. Et poses al corrent del zàping del la setmana, et sents invitat a fer una mirada crítica a la televisió i acabes coneixent una mica un personatge que passa pel plató, contestant preguntes sobre tele que no acostumaria a contestar en gaires entrevistes.

I a més, té el valor afegit que tractant-se com es tracta d'una producció de telelevisió local -la més important, però local en definitiva-, la cartellera de personatges il·lustres que hi desfila és bastant impressionant. I aquí és on deu entrar el mèrit concret del seu conductor, en Ferran Monegal, amb anys d'ofici, de contactes i de coneixement de causa. Pel tema que ens ocupa, és pertinent recordar que hi han passat en Jaume Roures, president de Mediapro, i en Juan Luis Cebrián, conseller delegat del grup Prisa.

I aquí ve la qüestió: avui li faig un homenatge concret amb motiu que la Sexta s'hagi incorporat de nou a la plataforma digital del grup Prisa, l'enemic irreconciliable de Mediapro, que és la productora propietària de la Sexta. Uns i altres mantenien -i mantenen, malgrat tot- una guerra mediàtica i judicial pels drets del futbol, que ha revolucionat els horaris i l'oferta de transmissions en obert dels partits de lliga, només per destrossar-se mútuament en audiència i en ingressos pel sistema de pagar per veure.

El profeta Monegal va dir ja fa dies que això de la Sexta i Canal+ (Digital Plus, per ser més exactes) s'acabaria bé, perquè per sobre de les guerres d'uns i altres i ha un motiu fonamental que els acabaria unint: que tots dos arribaria un dia que no es podrien permetre el luxe de continuar perdent tants diners en aquest conflicte.

Aquest dia ha arribat, i en Monegal l'ha clavat. O sigui que felicitats, profeta.

Aquest dijous, ple comarcal amb pressupostos

ORDRE DEL DIA (comentat una mica)
Aprovació de l'acta de la sessió anterior (núm. 3/2008).
Aprovació del pressupost, bases d'execució i plantilla de personal per a l'exercici 2009.
Hi ha una retallada respecte al de l'any passat, més que res perquè cauen les transferències per a noves inversions.

Adhesió al Pla de pensions de promoció conjunta per a l'Administració Local de Catalunya.
D'acord amb el conveni dels treballadors, és el compromís d'empresa i treballador d'aportar part de les retribucions a un fons de pensió.

Preu públic del servei de menjador escolar.

Encara que no ho sembli és, a petita escala, una manera d'extremar precaucions davant la crisi. Davant del risc que hi hagi usuaris que no paguen, no tenir fixat un preu públic impedia, jurídicament, reclamar-lo per via executiva. Tampoc crec que amb això salvem el pressupost, però.
Augment de la participació en el capital de l'empresa Aigües d'Osona, SA.
El Consell Comarcal passarà de gestionar-ne el 8 a més del 50%, al costat d'Aigües Vic i SOREA. La tesi és que és lògica aquesta majoria ja que les instal·lacions que gestiona la societat són, de fet, del Consell.

Encomana de gestió del PRODEP i del BAT OSONA al Consorci d'Osona de Serveis Socials.
Traspàs de serveis vinculats orgànicament al Consell cap al Consorci.

Aprovació inicial del projecte dels col·lectors i l'EDAR de Sant Bartomeu del Grau.

Obres.
Acceptació de la delegació de l'Ajuntament de Vilanova de Sau en matèria de recollida de residus.
Res a dir.

Donar compte dels convenis aprovats per la Comissió Permanent del Ple.
Resolucions de presidència i gerència.
Moció sobre la transposició de la directiva 2006/123/CE de serveis en el mercat interior.

La presenta ERC, i ve a ser una defensa del model comercial català, també en la regulació de la implantació de grans superfícies.
Moció d'actuacions davant la situació de crisi econòmica.
També és d'ERC.

Moció sobre les plantes de purins.
També és d'ERC, i demana més lideratge per afrontar aquest tema també a mig termini.

Moció sobre les futures lleis territorials.

La presenta el govern com a refregit de la que es va aprovar a l'Ajuntament de Vic. Hi surt el concepte de cocapitalitat de la vegueria (dubto que sigui amb Sant Pere), i al Consell també hi ha afegit el de comarca. En Lluís Vila, alcalde de Prats de Lluçanès, diria que hi ha tingut molt a dir.

Moció de suport la declaració de l'ermita de Sant Sebastià com a bé cultural d'interès nacional.
Totalment d'acord.

Moció de suport a la declaració de la Festa dels Tonis de Taradell dins el catàleg de festes d'interès nacional.

Totalment d'acord, partint de la base que alguns requisits objectius deuen regular-ho.
Precs i preguntes i desitjos.

Bon Nadal i feliç any nou.

El RACC renya La Caixa

Ja sé que com a post no és gaire original, perquè al país deu haver-hi unes quantes desenes de milers de persones que deuen haver rebut el mateix que jo. Però el cas és que avui he obert una carta del RACC que criticava la Caixa perquè es veu que als usuaris de la targeta que tenen a mitges s'han trobat, de cop, que se'ls redueix la capacitat de crèdit que els donen. I el RACC, que no en sabia res, ho atribueix, de part de La Caixa, a la situació actual. Que suposo que vol dir la crisi. I que no es fia que els crèdits de la targeta de crèdit s'acabin pagant. M'ha fet gràcia, mira. Més que res perquè em pensava que La Caixa, el RACC, el Barça i Repsol eren el mateix. Es veu que no.

La planxa més gran de la meva vida

Avui que he llegit al diari que Jaume Cabré ha venut més de 100.000 exemplars de la versió alemanya de butxaca de Les veus del Pamano, m'ha fet recordar que davant seu vaig viure un dels moments més ridículs que m'he hagut d'empassar com a periodista. El vaig anar a entrevistar a casa seva, al Vallès Occidental, amb motiu del que llavors era el seu últim llibre. I en el moment de les presentacions em va dir: "Què? T'has llegit les galerades?". I jo li vaig contestar: "No, jo m'he llegit Viatge d'hivern, que és l'últim, no?".

Les galerades, com jo he sabut sempre més des d'aquell dia, són les proves d'impremta d'un llibre quan encara ha de sortir. L'editorial, en efecte, m'havia passat Viatge d'hivern en DINA 4 i mecanografiat, perquè encara s'havia d'editar.

Afortunadament, com que Cabré -a més de guionista de la mítica Estació d'enllaç-, és un gran melòman, vaig poder recuperar unes dècimes de dignitat parlant-hi de música clàssica, d'òpera, de la Simfònica del Vallès i de música montserratina del segle XVIII...

Decidim escriure

Això és un plagi, d'acord. És l'article que va publicar l'Avui d'ahir parlant del nostre demà

Municipis per la sobirania
Jordi Fàbrega / Alcalde de Sant Pere de Torelló / Decidim.cat


El 30 de novembre ens vam reunir a Barcelona més de 200 càrrecs electes locals d'arreu de Catalunya per constituir el moviment Decidim.cat. Ara ja som 1.100 regidores i regidors, alcaldes i alcaldesses, també amb adhesions de la resta dels Països Catalans. Per la seva dimensió, és una ocasió històrica en què s'aglutinen tants càrrecs de l'àmbit local, més enllà dels partits i a partir d'una convicció compartida, amb un objectiu clar: construir un procés democràtic per poder convocar els nostres ciutadans a decidir lliurement quin futur volen -volem- com a poble.

Ho fem des de la transversalitat de forces polítiques (ERC, CDC, UDC, PSC, ICV, EPM, CUP, independents...) i a partir del nostre compromís municipal. Estem convençuts que és des de la vertebració dels territoris, pobles i ciutats del país que s'ha d'enfortir la nostra construcció nacional.

Trenta anys després de la restauració democràtica, l'Estat espanyol continua sense reconèixer el dret a l'autodeterminació. L'Estatut i la seva reforma han estat una vegada i una altra estroncats des del govern de Madrid. I ara, en un context de crisi sense precedents que ens dibuixa un horitzó incert, Catalunya continua pendent d'un nou sistema de finançament que ens ha deprimit el procés i que ho farà encara més, segurament, quan es concreti.

Quan nosaltres, com a poble, no podem fer les nostres pròpies polítiques per incidir en els problemes i reptes directes dels nostres ciutadans; quan correm el perill de ser arraconats per l'Estat i, a sobre, caiem en l'autoodi en lloc de buscar la unitat pel molt que ens hi juguem...

Quan es prioritzen els interessos de partit per davant de les urgències que té el nostre país i el seu futur, els alcaldes i regidors de Decidim.cat, per sobre de sigles i de consignes, ens mobilitzem perquè hem de dir que ja n'hi ha prou. Si no se'ns deixa decidir, podem decidir fer-ho igualment perquè així ho entenem com a acte de llibertat i d'afirmació democràtica, exercint un dret reconegut internacionalment.

Ens cal unitat d'acció perquè estem segurs que un sol partit, ni tan sols un determinat govern, no ens conduirà a un procés d'emancipació nacional si no és amb el suport d'una societat civil organitzada i convençuda. I és aquí on els ajuntaments podem ser els primers instruments per treballar en aquest camí. Disposem d'una escletxa legal que ens ha de permetre, previ acord dels nostres plenaris, obrir un procés participatiu per demanar als nostres veïns i veïnes què opinen sobre l'autodeterminació. No hem fet el mateix per escollir el color de la façana d'una escola o per si mantenim les xemeneies d'una antiga central tèrmica? La mobilització crea estat d'opinió, i l'estat d'opinió crearà consciència. És un primer pas que, plantejat de manera conjunta, ha de contribuir decisivament a tot això.

La resposta de l'Estat ja la coneixem. Ja l'hem vist davant del referèndum convocat per Ibarretxe. Però hi ha altres possibilitats per fer entendre a la nostra gent la importància del dret a decidir. Un dret per definir i executar uns objectius nacionals al marge d'un Estat caduc que ens demostra que és incapaç de mantenir els seus compromisos amb Catalunya i que ni surt a defensar-la quan sectors encara més caducs que el mateix Estat la situen com a paradigma de la insolidaritat. No hem de decidir res, davant d'això?

El caçador caçat

Sento admetre que ho vaig llegir a la versió digital de l'ABC, però a vegades hi passo mentre navego -a veure què en diuen d'en Joan Tardà, per exemple-, i aquest cap de setmana n'explicaven una de bona. L'SGAE, que vol dir Societat General d'Autors i Editors, ha estat condemnada a pagar més de 60.000 euros (61.101, en concret) a una família andalusa per haver enviat un espia a filmar al seu ball de casament. I no per encàrrec de l'exnòvio de la núvia, sinó de l'SGAE, que volia proves per demostrar que el restaurant muntava balls de casament sense pagar el cànon musical a la societat d'autors.

El cas és que, oportunament assessorada, la parella en qüestió va demandar l'espia de l'SGAE -bastant dolent com a espia, segons tot sembla indicar- per intromissió al dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, de la qual sembla que quan l'espia filmava no hi havia gaire gent que acabés de ser conscient de com la tenia. Al final, el que l'SGAE ha acabat recaptant ha estat força menys del que li tocarà pagar com a multa. I el jutge no ha admès el vídeo en qüestió, perquè va ser fet sense consentiment exprés dels seus protagonistes, la qual cosa l'invalida com a prova.

Ja fa temps que penso que al paper de l'SGAE s'hauria de revisar molt a fons des del moment que la protecció dels drets d'autor -que s'han de defensar, malgrat tot- s'ha vist desbordada per la multitud d'escletxes que ens dóna la societat multimèdia. Ens fan pagar per tocar Los pajaritos però, mentrestant, des de l'ordinador de casa ja ens podem descarregar en alta resolució l'última pel·lícula de James Bond. Em sembla que ja estem pagant un cànon per cada cedé verge a canvi dels que prostituïm amb les còpies pirata. I quan, com a ajuntament o com a entitat, muntes la projecció d'una pel·lícula o d'un documental sense cobrar entrada -només faltaria-, has de patir per si seràs descobert o et caurà algun puro, mentre la mateixa pel·lícula o el documental se l'han empassat milions de persones a tot el món, des del Youtube o l'Emule, sense ni tan sols agrair-ho a ningú.

No sé si m'explico. S'ha de buscar la manera de protegir els drets d'autor, d'acord. Però també d'acord amb el sentit comú. No?

Falta d'arguments

L'altre dia, anant a buscar el diari, em vaig trobar amb una escena que sol ser habitual. Una mare fent cua a la caixa per pagar el seu, i el fill a darrere amb una revista infantil que incloïa, de promoció, una pistola d'aigua. Li estava demanant que l'hi comprés, i la mare li deia que no. Quan insistia, la mare li continuava dient que no, i quan insistia encara més, la mare li deia que "ja saps que el papa ha dit que no". Al nen en qüestió no li posaria més de cinc anys. Aquí el mèrit del moment que passo a explicar:

Perquè el nen continuava institint, i la mare dient que "el papa diu que no". Al final, fart d'una insistència que ja tenia clar que no portaria enlloc, el nen va dir: "El papa diu que no, però ho diu perquè sí; i això no és un argument". De veritat que és literal.

La gent que fins llavors havia seguit l'escena amb certa discreció no va poder evitar riure una mica. I la mare, que en el fons també, davant del fill va quedar una mica trasbalsada. Gairebé s'hauria merescut la pistola d'aigua...

Aprofito aquestes ratlles per felicitar de tot cor el guanyador del premi Carlemany, una de les persones més agradables que he tingut la sort de tractar, i que s'acaba de situar a primera línia dels talents literaris més importants del nostre país. Moltíssimes felicitats, Antoni Pladevall!

Agent secret

Perdó pel retard. És que ahir va ser el meu sant i tot el dimarts me'l vaig passar preparant-lo, i no vaig poder complir el que havia promès respecte al meu bloc. De fet, és una anècdota que vaig viure diumenge a Barcelona, al mateix hotel on fèiem el dinar per decidir. Sortint, al vestíbul de l'hotel, hi havia un cartellet amb una fletxa que deia Sporting de Gijón. Anava cap a una saleta. Aquella tarda jugaven contra l'Espanyol. Eren gairebé les 4 i el partit era a les 5, de manera que era difícil que me'ls trobés encara en plena xerrada tècnica.

Me n'hi vaig anar, vaig entrar, i encara hi havia posades les cadires, la taula, un televisor i un aparell de DVD. I una pissarra amb un bloc de paper d'aquells gegants, com els que omplia en Palomino a TV3. Hi havia apuntada el que semblava una alineació -el que es veu a la foto-, i al paper d'abans n'hi havia una altra que semblava la que presumien que seria la de l'Espanyol.

A la sortida de l'hotel, vam coincidir amb un grup de seguidors de l'Sporting, els vaig ensenyar la foto i, efectivament, van dir que era l'alineació i que estaven contents que sortís un tal Camacho a l'equip titular.

Després del partit, em vaig sentir culpable. Potser, si l'arribo a enviar a en Tintín Márquez abans que es fes pública, hauria pogut canviar l'equip i avui encara seria entrenador de l'Espanyol.

Plataforma pel deure de decidir

Molt bé. Un cop decidit dinar, em decideixo a reprendre el meu bloc després de massa dies sense contacte. Són dies de feina, de festes pel mig i de sensació de no atrapar gaire res. Per això em feia por, fins i tot, no poder anar al dinar d'ahir de la plataforma Decidim.cat. Hi vaig acabar anant, entre altres coses, perquè així vaig trobar tema per escriure al bloc. (I saber abans que ningú l'alineació de l'Sporting de Gijón, que explicaré demà).

Demano perdó per si em descuido algú de la delegació osonenca, però no conec totes les cares possibles. Ens hi vam trobar gent d'ERC (Josep M. Freixenet, Jordi Casals, Joan López), de CiU (Josep M. Masramon) i de l'Entesa (Jordi Fàbrega, Pep Vilar, Dolors Rustarazo, Jaume Vilella i jo mateix).

El dinar d'ahir, en un hotel de la plaça d'Espanya (ja és mala sort, també), era el primer acte oficial de la plataforma Decidim.cat, que en certa manera es pot definir com la germana política i també germana petita (va néixer pocs dies més tard) de la Plataforma pel Dret a Decidir. De fet, al dinar hi va assistir la Mònica Sabata, una de les portaveus de la plataforma cívica.

Decidim.cat no té altre objectiu que buscar la unitat d'acció de tot el municipalisme català per reivindicar, i exercir des de les escletxes legals que ho permetin, el pronunciament del poble de Catalunya sobre el seu dret a decidir. "Que no és un dret, sinó un deure!", va reflexionar en veu alcalde l'alcalde de Cerdanyola del Vallès. Antoni Morral.

Abans del dinar, vam tenir la significativa intervenció de dos regidors de l'Ajuntament de Barcelona: en Quim Forn (CiU) i en Jordi Portabella (ERC). Ricard Gomà, que s'hi va adherir per escrit, va delegar la representació d'ICV al ja citat Morral perquè era de viatge, com també Xavier Trias. I dic que és significativa la intervenció dels tres grups perquè també ho és la no intervenció, ni la no representació, del PSC.

Van tancar l'acte l'alcalde de Castellterçol, Manel Vila (CiU), i el de Sant Pere, Jordi Fàbrega (EPM), dos dels impulsors de la iniciativa. Fins ara, més de 1.000 -però que no arriben a 1.100, per entendre'ns- càrrecs electes del país s'han adherit al manifest fundacional de la plataforma. "Som 8.000 càrrecs electes a Catalunya, de manera que encara queda camp per córrer", va dir Fàbrega. La representació ja és pràcticament de la meitat dels més de 900 municipis de Catalunya, des del més gran, Barcelona, fins al més petit, Sant Jaume de Frontanyà. I és també la primera vegada a la història que, dins l'ampli espectre polític de la plataforma, tants càrrecs electes catalans es posen d'acord en un repte comú.

Tots els ponents van animar-nos a fer proselitisme de la causa i a deixar clar als nostres conciutadans el molt que s'hi juga el nostre país en el futur més immediat. Tant en la sentència del Constitucional sobre l'Estatut com en el context de crisi que no és només econòmica, sinó també social i de valors. En un escenari com aquest, el municipalisme no pot deixar de banda que és també país. I que des de la proximitat que representa al país més real, el de cada dia, n'ha de ser un dels principals motors.

De moment decidim dinar

Més que res perquè és de les poques coses que encara podem fer sense haver de demanar permís. Aquest diumenge, l'assemblea de càrrecs electes pel dret a decidir, de la qual formem part alcaldes i regidors d'arreu del país (ja som més de 1.000 adherits al manifest) ens trobarem a Barcelona per dinar i fer una primera trobada. S'acosten temps difícils. De fet, ja hi som. Però encara més quan el Constitucional ens acabi de tirar per terra el petit sostre que ens hem construït i que ens abaixaran per haver de córrer ajupits fins i tot per casa.

Parlo en primera persona però no sé si finalment hi podré anar. El parlament final el farà en Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere, president de l'EPM i un dels impulsors i portaveus de la plataforma.

Si sou càrrecs electes i us voleu adherir el manifest, continua obert a decidim.cat.

Les Luthiers a Sant Pere

No vindran ells directament. Si no, hauríem hagut de construir un teatre sencer, amb un aforament de 2.000 persones i vés a saber per quin catxet haurien vingut. Ho vam valorar la setmana passada, però va semblar que no per una qüestió de temps, bàsicament. Però com que aquest dissabte és Santa Cecília, que és patrona de la música, i el món ha donat alguns genis per fer riure amb la música, hem pensat que la millor manera de celebrar-ho és parlant de Les Luthiers i veient un dels seus espectacles, gravat en directe en un teatre de Buenos Aires. Serà una cosa la mar de familiar i d'espontània, però esperem passar-nos-ho molt bé. O sigui que si voleu venir, ja ho sabeu. Aquest vespre, a 2/4 de 10 del vespre, a la sala d'actes de Les Monges. No inclou ni sopar ni piscolabis, però serà divertit.

Gent amb molta barra

Estem fent obres a la carretera de Sant Pere. Hi ha talls des de la rotonda de connexió amb l'eix de Bracons fins a la rotonda d'entrada de Sant Pere. Després d'un dia caòtic, la setmana passada, ara els que baixen de Sant Pere els desvien per Sant Vicenç.

Els semàfors que regulen el pas en un i altre sentit duren cinc minuts. Paciència. I des que ha passat l'últim cotxe fins que es posa verd a l'altra banda deuen passar un parell de minuts, que són part dels que dura l'espera.

Hi ha gent que ja ho sap, això. I ahir amb vaig trobar amb un mal educat que, quan ens paràvem perquè s'acabava de posar vermell el semàfor, va avançar tres o quatre cotxes de la cua i, a tota bala, va anar a posar-se a darrere de l'últim cotxe avançava havent sortit en verd.

En aquell moment arribes a desitjar la mort d'algú. Només és un moment, per sort. Però hi ha gent molt barruda, i molt mal educada. El dia que deixin posar multes als conductors que vegin conductors que fan coses com aquesta, ni que sigui com a xivatos, ja en tinc uns quants a qui perseguir.

P.D. Per cert, que em diu una amiga que ahir van dir per Catalunya Informació que l'única incidència que hi havia a la xarxa viària de Catalunya a quarts de deu del vespre era una incidència a la carretera de Sant Pere de Torelló, on es veu que hi havia un camió entravessat. Ho dubto molt, perquè amb l'ample de calçada que deixen les obres és impossible que s'hi entravessi ni que sigui un d'aquests cotxes sense carnet. Però el millor del cas és que ni l'amiga ni jo, que vam baixar en cotxes diferents durant aquella estona, vam veure cap camió entravessat enlloc.

Potser només era una mesura dissuasòria perquè no passés tanta gent per la carretera.

De fet, una cosa semblant ja m'havia passat a mi una vegada.

L'estelada a Sant Pere, i Sant Pere al Kilimanjaro

Avui tenia ganes de parlar del veto d'ICV als pressupostos de l'Estat, però ja ho faré demà. Prefereixo plagiar la web de Sant Pere per explicar la gràcia que ens ha fet veure onejar la bandera de Sant Pere al cim del Kilimanjaro, el punt més alt de l'Àfrica. No crec que Ciutadans hi tingui res a dir, ara que s'ha obsessionat amb el nostre ajuntament i amb el nostre alcalde per haver fet onejar la bandera estelada al balcó de l'Ajuntament. És mentida: la teníem estesa al balcó perquè s'assequés, perquè l'acabàvem de rentar. A sobre, El Mundo ens va dedicar una pàgina sencera diumenge de la setmana passada per denunciar que "se ha descubierto", a sobre, que l'alcalde de Sant Pere és delegat del Govern de la Generalitat. Com si nosaltres i mitja comarca no ho hagués descobert molt abans! I a sobre s'il·lustrava amb la foto de l'Ajuntament de Torelló, que devia ser més agraïda. Agraeixo i recomano la lectura del post que va dedicar a tot plegat en Josep Comajoan, que és el que va escriure a la secció A corre-cuita d'EL 9 NOU.

Pel que fa al tema que ens ocupa, la foto que il·lustra aquest pot és la de la bandera de Sant Pere al cim del Kilimanjaro (Tanzània), onejant un dia de la primera quinzena d'octubre. El de l'esquerra és Marçal Flores, un veí de la Garrotxa però vinculat a Sant Pere. Ens va venir a buscar la bandera, ens la va venir a tornar després de la foto i aviat el tornarem a veure presentant una pel·lícula de l'expedició que va compartir amb una dotzena de persones. I és un paio encantador, sigui dit de pas.

Ja us n'informaré.

L'EPM es federa amb ICV

Aquest dissabte vam fer a la Palma de Cervelló (Baix Llobregat) la 8a Assemblea Nacional d'EPM. El més rellevant és que es va aprovar el document estratègic que aposta per la federació amb ICV. Fins ara hi havia hagut coalició electoral a les municipals. La federació representa un reconeixement jurídic i donar marca pròpia a allò que representen les EPMs, com a partit polític, en el conjunt del país, i també per a ICV allà on fins ara hi havia coalició: 81 candidatures presentades a les municipals de 2007, 63 amb representació, 14 alcaldies, 145 regidors (19 dels quals a Osona) i participació en 27 equips de govern. La federació implicarà la creació d'un òrgan col·legiat de govern de la coalició, en què tant ICV com les EPM hi anirem en pla d'igualtat. Respectant sempre la independència de les dues organitzacions i incidint de manera especial en allò que des de sempre ha definit les EPM: que la nostra acció política comença i acaba allà on comença el nostre municipi.

La setmana que ve hi ha l'assemblea nacional d'ICV, que ratificarà el mateix acord per començar a treballar en la federació.

Impacte a París

De Montmartre et quedes sempre amb el record de la visió panoràmica de París un capvespre qualsevol, la place du Tertre amb la seva bohèmia i els seus pintors, i la conversa relaxada en un dels seus cafès. Però a vegades també t'atreuen altres coses que no t'esperes, que et cauen només simpàtiques però que, hores després, et fan descobrir que tenies als teus nassos un malabarista que és considerat campió mundial de la seva especialitat. Qui teniu en aquest video és Iya Traoré. Té web pròpia, reparteix pòsters entre els seus seguidors però aquest dijous es guanyava la vida fent malabarismes amb la seva pilota, enfilat en un pilar a les escales que condueixen a la basílica del Sagrat Cor. Recollia monedes dins d'una gorra, amenitzava l'actuació amb un cedé i tenia la gent embadalida. I l'escenari era molt maco: París al fons. És una gravació d'emergència, amb una vulgar càmera de fotos. Però el que ensenya trobo que té molt mèrit.

Au, bon cap de setmana.

Un maling Vueling

He volat tres vegades amb Vueling. Sis, si comptem que també hi he tornat. La primera va ser a Mallorca, fa tres anys. De tornada, vam agafar turbolències, una bossa d'aire, les hostesses no es van deslligar en tot el viatge de la cadira i avui, gairebé tres anys més tard, encara és hora que algú agafi el micro ni que sigui per saludar, i per dir que tindrem el vol una mica remogut.

La segona va ser per anar a Madrid. No havia passat ni un minut des de l'enlairament, amb els motors a plena potència sobre el mar, i de cop van començar a baixar de revolucions. Va ser una cosa de tres o quatre segons, però bastant curiosa. Tant, que el comandant va agafar de seguida del micro per aclarir que tranquils, que havia estat un problema de programació de la computadora de bord. Com si en comptes de posar 8.000 hi haguessin posat 800, per entendre'ns.

L'altra va ser dimarts, per anar a París. El vol d'anada va durar gairebé quatre hores, dues de les quals, senceres, les vam passar a dins de l'avió engegant i parant-lo sencer dues vegades abans de moure'ns perquè va haver-hi un problema tècnic a la sortida. Però que va aparèixer quan ja s'havien fet les demostracions per emergència i tot semblava la mar de normal.

A la cabina del pilot va començar a haver-hi moviment, i no parava d'entrar i sortir una hostessa. Finalment, i amb tot l'avió estirant el coll a veure què passava a davant, va haver-hi la primera informació: teníem un "problema tècnic" que la gent de manteniment s'havia de mirar. Es va acostar una escala per la pista, van pujar un parell o tres de tècnics i s'ho van mirar, per dins i per fora. Al cap d'una estoneta, el comentari literal del sobrecàrrec va ser que "parece que han dado con la avería" i que "van a intentar arreglarlo". I ens va demanar 20 minuts més.

L'expectació ja començava a ser a fora de l'avió, també. Van arribar mitja dotzena de cotxes, entre els quals una patrulla de la Guàrdia Civil, suposo que entrenada especialment per aturar a trets el primer que s'atrevís a baixar de l'avió sense permís. Els tècnics pujaven i baixaven, i al cap d'una estona i de fer un altre "chequeo", que implicava engegar i parar l'avió una altra vegada, l'hostessa va dir que "la avería ya está arreglada y vamos a empezar rodar". No em sona que en aquell moment garantís que acabéssim volant, també.

Però clar: Llavors, com que ja portàvem parats més estona de la que hauria durat el vol a París, ens havíem quedat sense carburant, o sigui que se n'havia d'afegir. I les instruccions van ser la mar de curioses: tothom havia d'estar descordat -mai m'havia trobat, en un avió, que passés una hostessa a renyar qui portava el cinturó posat-, el passadís havia d'estar lliure, no podia haver-hi equips electrònics en funcionament, ni ordinadors ni telèfons mòbils, i no es podien encendre ni encenedors ni cigarros. No ho va dir, però tothom va donar per entès que tampoc es podia disparar en pistola ni trencar cap vidre per poder veure com feia anar la manguera l'operari de torn (de nit). Suposo que el tema de cinturons descordats i passadís lliure devia ser perquè en cas d'incendi poguessim sortir corrents. Tot i que, pel poc que hi entenc, penso que més aviat hauríem sortit disparats pel sostre.

Tot això va anar passant fins a omplir dues hores. Consti que el vol va acabar anant la mar de bé -això n'és la prova- i l'aterratge va ser dels més suaus que he tingut mai. Però clar: amb tanta espera se'ls van caducar les patates de bossa que tenien al càtering. (Que de fet, ja ho estaven abans de pujar). Amb els nervis i la gana, la gent va agafar set i llavors tothom volia (comprar) sopar, i no n'hi va haver per tothom. I amb el tema patates va passar una cosa molt divertida. Com que també n'hi havia poques, si algú descobria per l'etiqueta que estaven caducades les hi canviaven per una de bona, i intentaven encolomar la bossa a algun despistat. I se'n van sortir, tu.

I ara preparo una crònica de París per demà, que inclourà un vídeo espectacular que no és de la torre Eiffel.

Diu que farà bo. Doncs ja podeu venir!

L'últim anunci de Catalunya Ràdio

Aquest títol està molt bé, perquè vol dir dues coses. Comento l'últim anunci de Catalunya Ràdio, vull dir que és l'últim que s'ha publicat. I segurament que també és l'últim anunci que podrà fer Catalunya Ràdio dient que són líders d'audiència. Per si de cas, ja comencen a posar l'accent en l'audiència acumulada de totes les emissores del grup, en què Catalunya Informació els deurà salvar de la davallada. Però el cas és que l'últim anunci té trampa: parla del baròmetre de la comunicació de Catalunya i amb dades de l'últim any, just fins a l'agost de 2008. Encara no diu res, per tant, de com ha anat el començament de la nova temporada.

Avui he llegit a l'Avui un article de l'Enric Gomà que, dies enrere, ja va estar a punt d'inspirar-me un article en aquest bloc: l'eslògan de "La ràdio nacional de Catalunya" ha desaparegut dels indicatius de l'emissora. No de la publicitat visual, perquè hi continua sortint, més petit, perquè no sigui dit. Això és el que em va reprimir d'escriure sobre el tema. I m'ha semblat que l'únic locutor que el fa explícit de tant en tant és Xavier Grasset.

Tot plegat trist. Molt trist. I la mateixa programació sona trista. Des del matí fins al vespre.

Doncs jo m'he quedat aquí

El cas és que jo també tenia previst desplaçar-me als Estats Units per fer el seguiment de les eleccions d'aquest dimarts des del meu bloc. Però problemes d'agenda d'última hora m'ho han impedit. D'entrada, aquest dilluns tinc ple a l'Ajuntament, reunió de govern i reunió de grup electoral, i dimecres tinc reunió de la comissió permanent del ple i sopar d'Entesa d'Osona, que estem a 15 dies de la nostra assemblea nacional. A més, m'ha de venir el pintor per endur-se les finestres i fer-hi una repassada. Aquí teniu l'ordre del dia de la permanent del Consell Comarcal:

1.-Aprovació de l’acta de la sessió anterior (10/2008)
2.-Aprovació dels certificats del PUOSC
3.-Aprovació de les despeses de funcionament dels sistemes de sanejament
4.-Segon atorgament d’ajuts individuals de desplaçament curs 2008-2009
5.-Segon atorgament d’ajuts individuals de menjador obligatori pel curs 2008-2009
6.-Segon atorgament d’ajuts individuals de menjador de caràcter socioeconòmic, curs 2008-2009
7.-Millores en el servei de menjador
8.-Modificació d’alguna ruta de transport escolar
9.-Conveni amb el Departament de Justícia, per el Servei d’informació a la mediació familiar a Osona
10.-Conveni amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, per a la prestació d’assistència a la comarca
11.-Conveni amb l’Ajuntament de Torelló, per a la prestació de les funcions de secretaria
12.-Convenis de pràctiques d’alumnes pel servei d’Osona Turisme
13.-Annex V al conveni marc signat amb el Consorci Congiac
14.-Aprovació del protocol de detecció de maltractaments infantils a Osona
15.-Aprovació de bases i convocatòria de subvencions per al transport adaptat, any 2008
16.-Aprovació de bases i convocatòria d’ajuts per a activitats de caràcter social, any 2008
17.-Informe sobre la declaració del Museu Industrial de Ter com a museu secció del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya
18.-Sol·licitud de subvenció al Departament de Medi Ambient i Habitatge, per l'estudi hidrogeològic i multiisotòpic del Lluçanès
19.-Aprovació estudi i modificació de tarifes de subministrament d’aigua en alta a Osona Lluçanès
20.-Aprovació estudi i modificació de tarifes de subministrament d’aigua en alta a Osona Sud
21.-Rectificació d’un acord de la Comissió Permanent del Ple, d’aprovació del certificat núm. 4 del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de les Cases Noves
22.-Aprovació del certificat núm. 5 del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de les Cases Noves
23.-Aprovació dels certificats núms. 3 i 4 del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de Tavertet
24.-Aprovació del certificat núm. 5 del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de Santa Maria de Besora
25.-Contracte d’obres: “Projecte de millora dels camins de la comarca d'Osona, actuació 2008”
26.-Aprovació de factures i pagaments diversos
27.-Ratificació de resolucions
28.-Precs i preguntes

El president (dels Estats Units no, el d'Osona)

Una planxa molt inoportuna

Ahir, al començament de la transmissió del partit del València per TV3, en Jordi Ramos, que comparteix comentaris amb en Pere Escobar, va voler fer un acudit que li va sortir malament, em sembla. Referint-se a les samarretes que van repartir entre els valencianistes amb el lema "el millor arranc", va venir a recomanar que una altra vegada aniria bé que abans d'imprimir segons què passessin per un corrector, perquè "suposo que deuen voler dir arrancada". A mi, aquest comentari, em va sonar força malament, perquè no m'estranyava gens que "arranc" fos una paraula valenciana, és a dir, del català que es parla a València. Hores més tard, i davant del diccionari català-valencià-balear, vaig confirmar la planxa. En efecte, arranc és una paraula valenciana, agafada del castellà però que forma part del seu diccionari.

O sigui que altanto, TV3. Prou malament tenim el català a València com perquè, a sobre, ens riem de les seves formes dialectals i els prenem per ignorants.

I ha esclatat la bombolla

I no em refereixo a la immobiliària, sinó a la que ha rebentat la immobiliària amb la seva ona expansiva. És, gairebé, la bombolla del sistema. I davant d'això comença a ser inexplicable que amb la quantitat de ments pensants que deu haver-hi en aquest país, i al món sencer, quan sentíem a parlar de la bombolla immobiliària i algú advertia que això era insostenible, tocava dir que això no pot fallar mai, i que en tot cas hi hauria un ajustament no traumàtic. Doncs l''ajustament s'ha fet en un parell de mesos i amb milers d'aturats sobtats.

Ara, segon capítol: el problema del finançament, l'Estatut i la crisi econòmica deixa sense recursos per afrontar els costos de la llei de la dependència. Ningú no ho veia a venir, això? I era d'una obvietat impressionant. Em nego a acceptar que no hi hagi gent que, simplement des del sentit comú, hagués advertit d'això a la classe política. Però no m'estranyaria gens que els assessors de la classe política hagin primat més donar la sensació de normalitat fins que l'anormalitat no ens ha acabat engolint a tots, assessors i consellers (de consell, vull dir) inclosos.

"Ja us ho deia, jo".

Tothom pendent

Ens hem de preparar per anul·lar-nos absolutament i submergir-nos en la voràgine de les eleccions americanes de dimarts que ve. Totes les ràdios i totes les teles del país (nostre) hi desembarcaran els propers dies i ens faran viure aquestes eleccions com una cosa nostra.

Aquest dimarts a la nit m'he empassat les dues hores de documental del 60 minuts del 33, una producció nordamericana que repassava els perfils de Barack Obama i John McCain i, de manera especial, la cursa electoral interna que han viscut dins dels seus propis partits els últims mesos per acabar essent candidats a la Casa Blanca. Però més que per ells -a última hora no tinc previst votar ni l'un ni l'altre-, m'ha interessat molt la complexitat, la seriositat i l'equanimitat del reportatge, d'una extraordinària independència i amb testimonis de primer nivell, des d'assessors personals actuals i antics d'un i altre i les opinions de periodistes dels principals diaris nordamericans.

Reportatges com aquest t'ajuden a entendre els Estats Units com alguna cosa més que una frivolitat, d'on massa sovint tot el que arriba ens sembla inconsistent, efímer, superficial i buit. Com una simple americanada immensa, per entendre'ns. Segur que també li té, aquest component, i que l'impacte morbós dels 150.000 dòlars que va costar el canvi d'imatge d'una candidata deu ser comparable al dels 9.000 euros pels extres del cotxe del president del nostre Parlament. (Quina campanya més mesquina, sigui dit de pas). Però m'ha fet la impressió que, en el pla de la consistència política, la vàlua personal i el reconeixement a determinades trajectòries vitals, la política nordamericana és molt més seriosa de la imatge que moltes vegades ens en fem.

Per sort, com que Bush s'acaba, a partir d'ara això serà fins i tot una mica més veritat. McCain, a qui Bush va destrossar quan li amenaçava la seva primera proclamació com a candidat republicà el 2000, va dir públicament d'ell -indirectament, però sense embuts-, que no tenia ni cervell, ni cor, ni valor. Des d'ahir, McCain em cau una mica més bé. Però no el votaré pas, clar.

Història d'un segrest

En un altre article del mateix diari -i ja paro-, parlaven de la castanyada. I a portada del suplement ho vaig entendre com si haguessin escrit Història d'un segrest. De la castanyada a la carbassa, quan en realitat eren dos titulars de dos reportatges diferents. Però vaig pensar que també lligava força.

De tota manera, amb això de la carbassa de Halloween hi ha un rebuig fins i tot irracional pel sol fet que és una americanada, quan en realitat el seu origen és celta, una cultura que està fins i tot pitjor de que la nostra -que ja tè mèrit. I la història ve -no ho sabia, ho sento- d'un pobre home que quan es mor no el volen ni al cel ni a l'infern i s'ha de passar la resta de la vida deambulant pel món. La carbassa buida simbolitza el crani del pobre home, que s'il·lumina amb una espelma per dins per ser reconegut en la foscor.

Jo estic per la castanyada. A casa l'hem fet sempre, suposo que aquest any hi tornarem i, a més, les castanyes m'agraden. A més, aquest any, a Sant Pere farem la 1a Festa de la Tardor, el diumenge 9 de novembre, amb parades i animació tot el matí i un concert d'acordions i castanyes i panellets a la tarda. Aquí teniu el programa.

TDT: més qualitat per menys televisió

Una de les coses més curioses que pots trobar-te passejant per Torelló, concretament pel carrer del Ter, és una d'aquestes pancartes de carretera amb una foto d'un lleó molt gros que anuncia una mena de Rioleón Safari a 45 quilòmetres al nord de Perpinyà. Si fessin un estudi sobre quanta gent s'ha decidit a anar-hi després de veure el cartell segurament el canviarien de lloc. I no diguem sobre quanta gent pot haver-se despistat i entrar a Torelló, i al carrer del Ter, buscant el parc aquest. Clar que, últimament, es veu que fins i tot els camions que volen anar a Viladecans hi ha GPS's que els envien a la carretera de la Trona, perquè es veu que a Sant Boi hi ha un nucli que s'ho diu.

De tota manera, no és pas aquest el tema. Anant a caminar em vaig endur l'Avui i em vaig llegir, entre altres coses, la columna d'en Iu Forn. Bàsicament carregava contra l'estafa que representa la TDT, no tant com a solució tècnica sinó per la misèria de programació que hi acaben abocant totes les cadenes. Prou feina tenen a fer mínimament salvables -i competitius- els seus primers canals en els temps que corren, com perquè a sobre hagin d'omplir de continguts tres canals més. Solució? Concursos d'aquells de buscar animals de quatre lletres durant mig matí. Cost zero, gent enredada i alguns calés per la cadena, a falta de publicitat de veritat per fer-ne. I la resta, reposicions de tota mena i concursos de quan ni tan sols se sabia, per exemple, que l'AVE no arribaria a Barcelona quan tocava.

Em venia al cap quan a Sant Pere ens crèiem una mica la TDT pública i anàvem a les reunions que convocava la xarxa de televisions locals, amb experts del Consell de l'Àudiovisual de Catalunya (CAC), que ens advertien com serien de seriosos en l'exigència de fer complir a les televisions locals -llavors en fase de creació i reconeixement legal- els requisits de programació, tant en els estàndars de qualitat com els de programació, amb el mínim d'hores de producció pròpia, el mínim d'hores de continguts nous d'emissió diària i no sé quantes coses més. El CAC, en aquell moment, en realitat no devia tenir ni idea de quin ja era llavors el panorama i, molt menys encara, del que seria a finals de 2008.

Vaig sentir, l'altre dia, que ara ha decidit intervenir en el tema dels concursos-enganyifa. Si fos escrupulós en fer complir les seves pròpies exigències, la meitat o més de televisions digitals que emeten des de Catalunya -i per tant, sobre les que té autoritat- haurien de tancar. Però em sembla que el CAC s'ha vist tan superat per tot que ha quedat fins i tot desautoritzat com a instrument regulador. Potser la crisi obliga ser més flexible, o més tolerant amb les empreses que s'amaguen darrere les televisions. De moment, a mi, de l'únic que m'ha servit la TDT és a veure millor la televisió que ja mirava i -ho admeto-, a plantejar-me comprar una manera d'artilugi que et plega la roba en un plis plas impressionant. Van fer la prova amb un pilot d'aviació i un comercial, que tots dos han d'anat molt mudats i ben planxats cada dia, i van quedar convençuts.

M'he donat un parell de dies per acabar d'interioritzar l'oferta, i potser m'hi acabaré llançant.

Dues coses per fer

Ahir a la nit vaig rebre un mail per avisar-me que dimecres vinent, 22 d'octubre, el Canal 33 emetrà (23.35h) el reportatge 39 dins del programa Taller.doc. És el projecte d'El Cosidor Digital elaborat per Jordi Campàs i Santi Molera que va recollir testimonis de la guerra civil i la postguerra a Torelló. Vaig veure'n la presentació al Cirvinaum i em va semblar un gran reportatge. Primera, per la qualitat, diversitat i equanimitat dels testimonis, per la seva autenticitat i perquè, televisivament, està molt ben trenat. Als que no l'heu vist o no el vau comprar fa una setmanes amb el Torelló, us el recomano. La proximitat dels testimonis és, a més, un valor afegit impressionant.

Aquesta és la referència que en fan a la web de la progamació del 33: "Taller.doc", el programa del 33 dedicat als joves realitzadors, emet el documental "39", de Jordi Campàs i Santi Molera."39", fruit del projecte de recuperació de la memòria històrica "Arxiu de la memòria: Torelló (1931-1955)", dóna veu a 39 persones que van viure el transcurs de la Guerra Civil i els primers anys de la dictadura franquista a Torelló, a l'interior de Catalunya. A partir d'aquests 39 testimonis en primera persona es narra la vida quotidiana, les pors, les alegries, les frustracions, les esperances i les múltiples contradiccions d'un poble dividit per la guerra. El treball ha estat produït per l'Associació Cultural El Cosidor Digital (www.elcosidordigital.gesbisaura.cat) i dirigit i realitzat pel productor de TV Jordi Campàs (1968) i l'historiador Santi Molera (1973).

I l'altra cosa del cap de setmana és el concert de la coral Regina i Pep Poblet amb l'Officium Defunctorum de Cristóbal de Morales (s XVI), que faran a l'església parroquial de Sant Pere aquest dissabte 18, a les 10 del vespre. És un dels concerts que fan aquests dies per la comarca, i l'entrada és lliure.

Doncs au, bon cap de setmana.

Premis literaris

Fernando Savater ha guanyat el Planeta. És aquell portaveu del Basta Ya, que com que ja fa dies que ha Bastat tot se'l pot tornar a conèixer sobretot com a filòsof i escriptor, facetes en les quals em sembla que excel·leix força i no hi ha res a dir. De tota manera, el que és bastant veritat és que la majoria dels premis literaris, inclòs segurament el Planeta, tenen bastant de farsa. Per no dir tot.

Des de la meva modestíssima posició d'haver participat en un, ja fa alguns anys, que no deu arribar ni a satèl·lit -i vaig quedar dels cinc primers, o sigui que no em queixo-, és una mica frustrant comprovar en primera persona que el que fan algunes editorials és encarregar un llibre a un determinat escriptor i, després, premiar-lo. Així s'asseguren un autor que (sovint) ja és mediàtic d'entrada amb l'impuls afegit que li dóna el premi i les expectatives de vendes que, sumant una i altra cosa, es generen pel llibre.

El que també és una farsa és tot això de les travesses prèvies a les entregues del premi com el Planeta, que teòricament es va proclamar ahir a les 12 de la nit. És materialment impossible elaborar una crònica periodística com algunes de les que avui s'han publicat en el marge que queda entre les 12 de la nit i l'hora de tancament d'un diari. Molt abans de les 12, determinades persones i determinats periodistes ja saben el guanyador. I llavors es posen més o menys d'acord a fer córrer travesses per fer veure que corren rumors, i sempre acostumen a ser tan bons que entre les travesses sempre hi surt el guanyador.

Però vaja. Deu ser una d'aquelles convencions que tothom assumeix i ningú posa en dubte perquè és part del ritual, com la il·lusió de la Nit de Reis que fem veure que ens la creiem per no enfonsar els que encara -i que duri- tenen la màgia de creure-hi.

No crec que em compri el llibre d'en Savater, però. Més que res perquè quan proclamava allò del Basta Ya, jo m'ho vaig aplicar precisament respecte a ell.

Jornada sobre aeroports, i sobre el nostre..(?)

Com a membre que sóc del Col·legi de Periodistes m'han enviat una invitació per assistir a aquesta tercera jornada sobre aeroports i transport aeri. M'atreu especialment la ponència que hi farà Oriol Balaguer, director general d'Aeroports, Ports i Costes de la Generalitat -que Déu n'hi do, tot junt- sobre el nou aeroport corporatiu/empresarial de l'àrea metropolitana de Barcelona. És aquell que mesos enrere va generar controvèrsia a la comarca, tant políticament com administrativament. No crec que en la jornada de dimecres hi hagi massa pistes noves sobre quin serà el futur d'aquest aeroport, tot i que jo mateix ja he escrit que se'l quedaran a l'Anoia, ni que sigui perquè se'l creuen molt més , i molta més gent. No podré ser a la xerrada, però estaré atent a la informació que en surti.

S'ha acabat la crisi

Tinc accions d'Iberia. No per res: m'hi vaig apuntar perquè em van dir que em regalarien un llibre d'avions i encara l'espero. Segurament perquè deu ser més car el llibre que les accions que hi tinc. El cas és que hauria d'estar content perquè aquest dilluns les accions van pujar més d'un 10%, tot i que el valor no està ni a la meitat del seu màxim anual.

Com si la borsa fos tota la crisi que tenim en aquest país! (I al del costat). Anant en cotxe aquest matí, com que ara escolto RAC1, he sentit en Xavier Sala Martín dient que la gran diferència entre la crisi d'Europa i la d'Espanya és que la primera ha estat una crisi financera que ha afectat l'economia, mentre que la d'Espanya ha estat -i és, i serà encara durant força mesos- una crisi econòmica que ha afectat el sistema financer. I que les solucions en un i altre cas són radicalment diferents. El que passa és que Espanya juga a sentir-se important i, a sobre, a presumir de com n'arriben a ser de bons. Però la conclusió d'en Sala Martín és fulminant: si tan segur i tan sòlid és el sistema financer espanyol, "perquè collons (literal) s'han d'injectar centenars de milers de milions d'euros per donar-li més garanties? Que ho facin al sector immobiliari, no?".

Efectivament, la crisi espanyola no és financera. És industrial, productiva, econòmica. Que és molt pitjor. I mentre estem tots pendents del color de l'Ibex 35, oblidem que d'aquí a un any segurament tindrem el doble d'aturats d'ara.

Ara ja sabem que la millor inversió és l'especulació. Quan els especuladors s'enfonsen, ja surt l'Estat a salvar-los. Ahir, parlant-ne amb una colla, ja va sortir el comentari: si la mobilització mundial per salvar el crack borsari mundial s'hagués mobilitzat amb els mateixos diners per eradicar les misèries del món, encara haurien sobrat calés?

Diego Méndez, l'heroi desconegut

Suposo que amb motiu de la Hispanitat, que afortunadament tinc la percepció que a Sudamèrica ja en passen bastant, ahir em vaig empassar un documental sobre Cristòfol Colom. En la presentació prèvia deien que era impressionant la quantitat d'informacio que es té de tots els seus viatges i que, en canvi, fins avui encara no s'hagi aclarit res sobre el seu origen. Semblava com si aquest documental l'hagués d'aclarir, però no va ser el cas. De fet, sobre això, ni piu.

Anava sobre el seu quart i últim viatge, que va ser un calvari per a ell i per a tots els seus homes. Volien trobar la porta d'accés a l'altra banda del continent americà, però es van encallar a Panamà amb la intenció, almenys, de fundar-hi una colònia espanyola i extreure'n tot l'or que fos possible. Però no se'n van sortir i els indígenes els van foragitar.

Diria que els viatges de Colom els devia estudiar a 7è o 8è d'EGB, però del reportatge d'ahir em quedo amb la gesta que va fer l'escribent de la tripulació, Diego Méndez, que va travessar en canoa els 160 quilòmetres que hi ha de l'illa de Jamaica fins a Santo Domingo (La Española), per demanar un vaixell que anés al rescat de Colom, ja que la fusta de tota la seva flota s'havia podrit pels efectes d'un insectes que encara avui els coneixen, i van embarrancar-se a Jamaica camí, precisament, de La Española.

Tenint en compte que estem parlant de l'any 1503, té molt més mèrit aquest tram de canoa que les nedades d'en David Meca per travessar Gibraltar. I d'en Méndez no em sona haver estudiat res. Potser començaré a fer córrer que era de Sant Pere.

Feliç aniversari

Com que, afortunadament, de fotos de la 22a Trobada de Gegants de Torelló d'aquest cap de setmana en deuran sortir a centenars els propers dies, des d'aquí em sumo a l'homenatge i a la felicitació pel centenari dels gegants de Torelló amb un petit ral·li fotògràfic d'urgència que he fet aquest matí. És el que han dedicat els comerciants a l'efemèride. No hi ha altre criteri que raons d'operativitat i veïnatge, de manera que m'he limitat a prendre algunes imatges d'aparadors del carrer Sant Miquel. A les fotos no hi ha cap mena de truc ni cap mena de d'efecte. Si hi ha reflex és el del vidre, bàsicament.

Aquest cap de setmana la celebració dels 100 anys ha arribat al punt àlgid. Divendres, abans de marxar al Pasternak per raons professionals, vaig tenir temps de passar la la biblioteca Dos Rius on s'estava presentant el llibre del centenari, que ja he comprat i que recomano si es vol saber la història dels gegants de Torelló i descobrir, per exemple, que abans dels actuals ja n'havien corregut un altres l'any 1902 participant en les festes de Carnaval. Com va explicar la Bet Soldevila, una de les coordinadores del llibre, s'ha pensat perquè els grans hi puguin llegir lletra i els petits -i els seus avis o besavis, potser- també s'hi distreguin repassant fotos gairebé tan centenàries com el Rei Moro de Mallora, la pubilla de Puigbacó i els primers sis caps que van comprar aquell 1908. És un llibre molt ben fet, molt ben documentat i expressió d'una fal·lera impressionant que estan movent els gegants de Torelló, amb una colla llarga, trempada i dinàmica com ella sola.

Doncs per molts anys, mira. I aviat el disc amb totes les músiques, que també espero

El millor moment de la televisió

Temps enrere ja vaig dedicar un post a dir que una de les meves sèries preferides és Colombo, que actualment s'està emetent per 8TV els dilluns al vespre. Avui aniré una mica més enllà i em permeto escollir com un dels millors moments de la història de la televisió en la seqüència que he piratejat i que penjo a sota. Colombo resol l'assassinat d'en Jerome, administrador d'un petit cabaret de màgia on actua el gran Santini, que l'ha assassinat perquè l'amo és a punt de desemmascarar-ne la seva autèntica identitat arran dels problemes entre tots dos. El millor moment del capítol, que és un dels millors moment de la sèrie, és la rèplica de Colombo al moment que el mag, amb un dels seus trucs, li destrueix davant dels nassos la prova que l'incriminava directament. La resposta màgica de Colombo dura menys d'un segon, però el seu gest és senzillament fulminant, brutal. No s'ha de passar per alt que Colombo és guenyo, amb la qual cosa l'escena és directament sublim. Per mi, que sóc molt raro, aquest és un dels millors moment de la història de la televisió.

RACC 3

Són les 2 menys 20 minuts i m'acaben de trucar el RACC. M'han demanat què va passar exactament, els ho he explicat, m'han donat la raó i se m'han disculpat. I que ja treballen perquè aquesta anomalia es corregeixi. La raó de tot és que l'asssistència sobre sinistres en vidres ho tenen externalitzat en una empresa del País Basc, on teòricament hi ha tres persones que han de poder atendre en català. Ahir vaig tenir la mala sort de ser atès per una persona que no era cap d'aquestes i que no va tenir la diligència ni tan sols de comentar-m'ho, almenys perquè jo entengués les circumstàncies del moment. Es va limitar a dir-me que allà -en aquell moment, suposo, però no m'ho va aclarir- ningú no entenia ni parlava el català, i que li parlés en castellà. I per tant, la meva percepció del moment era que al RACC m'acabaven de demanar que els parlés en castellà, i jo això no ho accepto.

Si aquest petit rebombori que he muntat ha servit perquè el RACC valori una mica més la necessitat que tenim en aquest país de ser atesos en la nostra llengua en una empresa que és d'aquest país, ja em donaré per satisfet. O sigui que gràcies per tothom que se n'ha fet ressò, i també al RACC per la resposta. De moment renovaré la quota.

RACC 2

I a sobre, quan aquesta nit m'he connectat a la seva web per presentar-hi la corresponent queixa, a l'opció que recupera les dades per fer més fàcil el registre em surt "De la Rosa" com a exemple de cognom després d'haver posat "Xavier". Al final encara em detindran a mi.

Ja ni al RACC entenen el català?

Jo no sé com acabarà això de l'Estatut i la retallada del Constitucional, que sembla que ens l'avancen de mica en mica perquè a l'hora de dir-ho de veritat no matin algú d'un infart. Ja he escrit en més d'una ocasió que aquest nostre país s'acaba ni que sigui de mica en mica, i no només per la falta de competència -i de bel·ligerància- de tots, absolutament tots, els partits polítics sinó, i més greu encara, per la falta d'un compromís cívic del conjunt de la ciutadania que si es prengués més seriosament les coses podria modificar els hàbits, els discursos i el posicionament del partits, de les grans empreses i el menyspreu sistemàtic que davant d'una i altra cosa ens té des de fa molt temps la nostra veïna Espanya.

Fa 20 minuts m'he indignat sobremanera perquè he trucat al RACC, que vol dir Reial Automòbil Club de Catalunya, demanant un pèrit per canviar el vidre de davant del cotxe, i una noia m'ha dit literalment que "está usted llamando al departamento de lunas del RACC y aquí no hablamos ni entendemos el catalán". Ho he trobat insultant, francament. I ja avanço que si el RACC no em dóna en el termini d'una setmana una explicació lògica, que haurà d'incloure necessàriament una disculpa per l'exabrupte que m'acaben de llençar per telèfon, em donaré de baixa i demanaré al conjunt del país que es plantegi fer el mateix.

El que passa és que com que al RACC ja deuen saber que això no passarà, se'ls en deu fotre tot bastant.

A mi ja no, ho sento.

Des de Sant Petesburg

No li he pas demanat permís per fer-ho, però com que suposo que aquestes coses s'escriuen perquè se sàpiguen, us reprodueixo la crònica que una amiga m'acaba de fer arribar des de Sant Petesburg, on viu:

Aquest dia 7 d'octubre ha fet 2 anys de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkóvskaia. Els seus companys de redacció del diari Novaia Gazeta han organitzat actes en record seu a Moscou i a Sant Petersburg. A Moscou les autoritats han donat el vistiplau a la concentració, tot i que han restringit el número d'assistents a 350 (tal com estan les coses aquí, tampoc n'hi haurien anat més). A Sant Petersburg, en canvi, i com si temessin alguna revolució social (que no hi serà pas, poden estar ben tranquils) la concentració no ha estat autoritzada amb l'excusa que es feien feines de jardineria a la plaça on estava prevista. Tot i això, un centenar de persones s'han reunit al monument en record de les víctimes de les repressions comunistes i pacíficament han portat flors i espelmes en record seu. Com que l'acte era il·legal, doncs, no s'ha pogut llegir cap manifest ni cridar cap consigna ni desplegar cap cartell. Mentrestant, la policia tenia la zona vigilada i gravava els assistents amb una càmera. A hores d'ara encara no hi ha resultats de la investigació de l'assassinat i és possible que el cas es tanqui sense cap judici.

Per cert: com que aquí res no és casual, s'ha de recordar que el 7 d'octubre és també l'aniversari de Putin. En el seu moment, l'assassinat de la Politkóvskaia va ser un regal d'aniversari per a Putin. Un macabre regal d'aniversari.

Ja tenim el mosquit tigre a la C-17

Un mosquit tigre vist des de prop. Se'l reconeix sobretot per la cara

Avui, després de llegir al diari que el mosquit tigre ja ha estat vist a Granollers, em sento en el deure de convertir el meu bloc en un servei públic per activar un pla d'emergència contra els efectes d'aquesta bèstia terrible. Cito literalment la web de la Generalitat, que diu això:

El mosquit tigre és originari del sud-est asiàtic. Ha colonitzat molts països bàsicament a través del transport de pneumàtics (no és que el mosquit s'hi dediqui, sinó que ho aprofita) o de plantes amb aigua. L’estiu de 2004 es va detectar per primera vegada a Catalunya, al municipi de Sant Cugat del Vallès. (També recordo, i això ho dic jo, que un bon dia a Sant Cugat es van trobar un cocodril a dins d'una piscina, que també devia fer el seu efecte. La primera conclusió seria que cocodrils i mosquits tigres solen viure en zones de rendes altes). El seu hàbitat original de cria són els forats dels arbres, però actualment podem trobar ous i larves en qualsevol massa d’aigua petita i estancada com bidons, gerros, plats de testos, cubells, gots o altres tipus de recipients.

És actiu sobretot de dia i principalment a l’exterior de les cases, i s’amaga en àrees ombrívoles. Té un radi de vol i d’acció relativament curt, però tot i així bastant més llarg que el meu (uns 400 metres del lloc de cria com a màxim). Les femelles produeixen molèsties provocades per l’elevat nombre de picades que fan. En països tropicals i subtropicals poden ser vectors de diferents tipus de virus, però a les nostres latituds no actuen com a vector de cap malaltia. Com a molt fan una mica de mal i molta ràbia.

Recomanacions per prevenir l’expansió d’aquest mosquit
Per prevenir-ne l’expansió, és molt important la col·laboració de tota la ciutadania, especialment per eliminar tots els punts d’aigua on puguin créixer les larves. És a dir:

Buidar i mantenir qualsevol recipient de l’exterior que pugui acumular aigua: joguines, cendrers, gerros, galledes, plats de sota els testos, safareigs, pneumàtics, ornaments de jardí, etc. (A la llista, afortunadament, no es parla de pantans, rius ni rescloses).
Evitar les acumulacions d’aigua en zones de drenatge o canals de desguàs
Cobrir els petits forats i depressions del terreny que acumulin aigua
Vigilar les basses petites, buidar-les setmanalment i cobrir-les amb una tela mosquitera
Mantenir cobertes les piscines mentre no s’utilitzen. Les piscines de plàstic s’han de buidar periòdicament, i si no es fan servir cal retirar-les
També cal tapar els forats dels troncs i les branques dels arbres amb sorra
Canviar molt sovint l’aigua de les plantes que viuen en aigua i la dels plats dels animals domèstics.

Com es reconeix la picada del mosquit tigre i com hem d’actuar
La picada del mosquit tigre no té cap característica que la diferenciï de les picades d’altres mosquits, més que el fet que, a diferència dels mosquits autòctons, és un mosquit que pica principalment de dia i produeix molèsties a causa del gran nombre de picades que fa, tot i que no suposa un risc per la salut.
En cas de picada, renteu-vos i desinfecteu bé la zona. El tractament és simptomàtic; en cas de persistència de les molèsties, consulteu el vostre metge.

Val a dir que aquest informe, que avui encara és consultable des de la web de la Generalitat, el van escriure fa quatre anys. De manera que en aquest temps el mosquit tigre ja pot haver crescut i, si acaba pujant des de Granollers, és possible que a Vic ja se'l pugui veure venir quan passi per Balenyà.

O sigui que altanto.

Baldufes a Sant Pere

Aquest mes d'octubre tenim muntada a Sant Pere una exposició sobre la baldufa. Ja és curiós que en un poble de llarga tradició en la fabricació de baldufes i on en tenim un dels productors de referència, com és Can Cels, sigui una gent de Barcelona, els Amics de la Baldufa, els que vinguin explicar-nos què són, quin origen tenen i com han evolucionat al llarg del temps. I Can Cels hi surt, evidentment.
Els Amics de la Baldufa són estrictament això. Un grup d'amics, inicialment tres, a qui els unia una gran afició per la baldufa i la il·lusió per explicar-la, divulgar-la i mantenir-la com a joguina. Ara ja són una setantena de socis. En la presentació de l'exposició, el president de l'entitat, Jaume Masies, va explicar que no els consta que en tot Europa hi hagi una entitat com la seva, i que només en coneixen una d'homòmima els Estats Units.
Ja fa uns quants anys, amb al patrocini de Caixa de Manresa, van poder muntar una exposició molt maca -la que ara tenim a Sant Pere- en què a través de plafons, exemples reals i un DVD de 10 minuts s'explica des de la fabricació de la baldufa fins a la manera com s'hi juga des de Sudamèrica fins a la Xina o al Japó, on també va arribar fa 3.000 anys.
Coinicidint amb la inauguració de la mostra, dos grans aficionats a la baldufa, Josep Roura (Torelló) i Josep Verdaguer (Roda de Ter) van acostar-se un divendres a la tarda fins al pati del CEIP Josep M. Xandri per fer-ne una exhibició. La canalla va quedar embadalida: ballades a terra, a la mà, recollides d'un i de l'altre, caçades al vol, ...
L'exposició és oberta entre setmana de 4 a 7 de la tarda i dissabtes i diumenge d'11 a 1 del migdia. Val la pena fer-hi un tomb.

El millor teatre de la meva vida

Aquest cap de setmana he anat dos cops al teatre. A veure dues coses radicalment diferents, però que diria que m'han omplert de la mateixa manera. I que m'han confirmat, també, que sempre que es demana quina és la millor pel·lícula, la millor novel·la o la millor cançó que pugui existir he de dir que la pregunta em sembla absurda, perquè tant o més important que la pel·lícula, la novel·la o la cançó és el moment, l'entorn i les circumstàncies immediates en què la vius.

Tocaria dir que entre El llibertí d'aquest diumenge al Cirvianum i el Tot per l'audiència de la Fundació MAP de Ripoll, que dissabte va actuar a Sant Pere, és molt millor la primera proposta. Segurament que sí. La primera és un dels èxits, sinó el principal, de la cartellera teatral del país, amb un repartiment de luxe encapçalat per Ramon Madaula i Montse Guallar, amb un text brillant d'Eric-Emmanuel Scmhitt i la direcció de Joan-Lluís Bozzo. El teatre estava ple. La segona, dissabte a Sant Pere, la van fer persones vinculades al centre de treball de la Fundació MAP, que acull i treballa amb discapacitats psíquics per desenvolupar-ne, també, la seva capacitat d'expressió artística.

Tot i que a la mateixa hora el Barça ja guanyava 5 a 1 l'Atlètic de Madrid per TV3 (i per La Sexta), al teatre de Sant Pere hi havia prop de 200 persones que s'ho van passar pipa amb la paròdia que s'estava fent a l'escenari als programes de telescombraria. Això, d'entrada, ja és maco. Per un plató de televisió anaven passant personatges de la premsa del cor explicant les misèries, des de la folklòrica de torn fins a la pastissera que s'entenia amb el marit de la quiosquera i muntava un escàndol al plató.

Veure com el públic va fer-se còmplice de la il·lusió que es transmetia des de l'escenari no sé si és millor o pitjor que l'embaladiment per la manera com Ramon Madaula broda el seu Diderot a El llibertí, fins al punt que ni tan sols sembla que actuï. Però una i altra cosa diria que m'han omplert de la mateixa manera.

A Sant Pere, a la sortida del teatre, un dels actors estava tan content de com havia anat que s'estava fumant un puro d'aquells cal Camp del Barça. A hores d'ara ja se'l deu haver acabat. Però segur que no fa gaire estona.

P.D. I consti que, per a molta gent sobretot d'Osona sud, el millor teatre del cap de setmana segur que l'han fet a Centelles. Tinc ganes de veure'l. A veure si la gira que volen fer també els porta un dia o altre a Osona nord.

Permanent del ple del Consell

Ahir vam tenir de nou reunió de la comissió permanent del ple, de la que passo a enumarar l'ordre del dia. Més que res perquè va ser molt de tràmit i tots els punts es van aprovar en poc més de 20 minuts de repassada. A mi em va fer gràcia, sobretot, el quart, en què es proposava la modificació d'alguna ruta de transport escolar, una mica amb el to de dir "que no sigui dit que de tant en tant no ens ho mirem una mica, ni que sigui per dissimular". Arribats al punt, però, la gerent va aclarir que era un lapsus de picatge i que en realitat es tractava d'una sola ruta, que passa per Sora i per Sant Quirze.

Una mica em va recordar el ple de la setmana passada, quan des del nostre grup vam fer notar que un informe signat pel tècnic del Consell Comarcal per proposar l'adhesió del Consell a Innovac, un clúster del sector carni liderat des d'Olot, era en realitat una còpia literal de la carta de l'alcalde d'Olot -i president del clúster- invitant el president comarcal d'Osona a plantejar-s'ho.

Mira, fa gràcia.

Aquest és l'ordre del dia d'ahir:

01.- Aprovació de l’acta de la sessió anterior (09/2008)
02.- Aprovació dels certificats del PUOSC
03.-Aprovació de les despeses de funcionament dels sistemes de sanejament
04.-Modificació d'alguna ruta de transport escolar
05.- Increment de preus de les rutes de transport escolar
06.-Modificació de les bases d'ajuts individuals de menjador de caràcter socioeconòmic
07.-Segon atorgament d’ajuts individuals de menjador de caràcter socioeconòmic - curs 2008/2009
08.- Assignació de monitors pel servei de menjador a centres docents. - curs 2008/2009
09.-Homologació d’empreses SAD
10.-Aprovació de bases i convocatòria de selecció d'un administratiu
11.-Renovació del conveni amb la Diputació de Barcelona i l’Associació per a la Defensa dels Animals d’Osona
12.-Conveni amb el Consorci del Lluçanès, pel projecte “territoris serens”
13.-Conveni amb Consorci Administració Oberta Electrònica de Catalunya, per a l'actuació com a entitat col·laboradora
14.-Conveni amb el Consorci Administració Oberta Electrònica de Catalunya, per a la prestació de serveis d'assistència tècnica
15.-Concessió ajuts amb motiu de la convocatòria PERC 2008
16.-Atorgament de subvencions de l'àrea de cooperació
17.-Aprovació de la 4a. certificació del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de les Cases Noves
18.-Aprovació de la 3a. i 4a. certificació del projecte constructiu dels col·lectors i l’EDAR de Santa Maria de Besora
19.-Adjudicació definitiva del contracte del servei d’acollida i convivència
20.-Adjudicació definitiva del contracte d’obres del col·lector d’aigües residuals de la urbanització el Serrat del Vicenç a l’EDAR de Manlleu
21.-Adjudicació definitiva de contracte d’obres del col·lector en alta de connexió del nucli de Sobremunt a l’EDAR de Sant Boi de Lluçanès
22.-Precs i preguntes

Toni Albà, teatre en furgoneta

Des d'ahir admiro encara una mica més en Toni Albà. No ja com a actor, que no cal dir-ne res de nou respecte al que gairebé tothom coneix d'ell, sinó com a professional, com a responsable de la seva pròpia companyia i com a home de teatre en el sentit més integral del terme. Quan estàs més o menys ficat en l'organització d'una festa major te'n trobes de tots colors a l'hora de contractar un espectacle. Gent simpatiquíssima, gent menys agradable i, de tant en tant, un muntador llomat i força amargat en general que es passa el dia de mal humor, donant ordres tocant-se l'esquena i fotent bronques a tort i a dret fins i tot als de la comissió de festes que l'ajuden i a qui no coneix de res.

Ahir vam tenir en Toni Albà i la seva companyia, amb el Protocol per a camaleons. Van arribar a Sant Pere, en dues furgonetes, poc després de les 11 del matí. Actuaven a les 8 del vespre. Tot i que ho preveia el contracte, no van demanar ningú per muntar. Just els que érem allà per ajudar a descarregar tot el material, i carregar-lo a la nit. Tot el muntatge de l'escenari, que va durar sis hores, se'l va fer la mateixa companyia, els mateixos actors i els seus propis tècnics. Amb en Toni Albà al capdavant, coordinant-ho tot i amb un humor que contagiava a tothom, cantant, imitant i transmetent un bon rotllo impressionant.

Una hora abans de l'espectacle, quan ja en feia sis que treballaven i que normalment és l'hora que arriben els artistes per trobar-ho tot a punt, els actors de Protocol per a camaleons es van anar a dutxar, a canviar i a posar-se a punt per sortir a l'escenari que acabaven de muntar. Ja els esperava el públic. Van fer la funció, la gent va riure, va acabar la funció i, mentre a la pista començava la botifarrada popular, els actors de la companyia tenien un parell d'hores més de feina per desmuntar l'escenografia i empaquetar-ho tot per tornar-ho a carregar. En Toni Albà va respirar una mica abans de posar-s'hi, fent-se algunes fotos amb admiradors.

Els carregàvem les furgonetes a quarts d'una de la matinada. I continuaven cantant, escarnint, i rient. I en Toni Albà, a dins de la furgoneta, continuava coordinant l'operació i posant les caixes en ordre com segurament devia fer el primer dia que va anar de bolo.

Segurament que tot això no fa per un actor de la tele. Per això, des d'ahir, encara admiro una mica més en Toni Albà.

Què passa avui a Sant Pere?

La Bibiana Ballbé, pregonera d'avui

Doncs que després del concert d'ahir dels Quatre de Corda, que va agradar molt a la seixantena llarga de persones que van ser a la sala d'actes de Les Monges, avui comencen els quatre dies centrals de la festa. Aquest any hi ha la novetat que abans del pregó tindrem cercavila amb La Simforosa. A 2/4 de 10, tindrem la Bibiana Ballbé al balcó de l'Ajuntament, i després les carretilles, el ressopó a la plaça de la Generalitat i els sardanes amb la cobla Ciutat de Girona. A partir de la mitjanit, obrirà el Xiringuito a la zona industrial amb l'actuació, entre d'altres, de la banda SPT. És el cau alternatiu del jovent, però un dels pulmons de la festa, sobretot divendres. Hi ha motiu per acostar-se a tot arreu. A més, ara diu que el temps acompanyarà.

Què passa avui a Sant Pere?

Doncs que comença la festa major. Tindrem un concert amb els Quatre de Corda, que formen el santperenc Jordi Ricart (viola), Roger Pujol i Hèctor Rodrigo (violins) i Arcadi Prat (violoncel). Serà a 2/4 de 10 del vespre, a la sala d'actes de Les Monges. L'organitza la biblioteca L'Esqueller i és la primera vegada que la festa grossa de Sant Pere s'obre amb violins i violoncels. El que passa és que no serà precisament per tocar Mozart, Beethoven o Haydn, sinó Beatles, Nirvana o Evanescence. Una proposta musical original i ben tocada, com ben tocades queden moltes altres coses que aquesta colla toquen amb altres formacions de cambra o simfòniques. El concert és amb entrada gratuïta.

P.D. Avui també tenim ple del Consell Comarcal. Suposo que entre festa i festa i acte io acte tindré temps per comentar-ne alguna cosa.

Enfestats

Suposo que es nota que aquesta setmana no tinc gaire temps d'estar pel bloc. Sense que serveixi d'excusa, clicant sobre la foto en teniu els motius. Esteu invitats a tot arreu, que consti.

Zapateta

Partint de la condema més total a l'atemptat d'ETA, que és una cosa de la qual no m'apartaré mai, he fet l'excercici de posar-me, per un moment, en l'escenari de diàleg que es va obrir durant l'anterior legislatura i que va acabar essent una estafa. D'ETA cap al govern central, segurament; però segurament que també del govern cap a ETA i, el més greu, cap al conjunt de l'opinió pública que havia fet l'esforç de creure's que allò podia anar seriosament.

L'exercici és tan senzill com extrapolar el cúmul de mentides i de compromisos incomplerts per part del Govern central en relació a l'Estatut, i posar-ho en el que devia ser la primera mesa de diàleg entre govern i ETA quan va declarar-se la treva indefinida. Llavors, la resposta del PP era que el govern cedia al xantatge dels terroristes per dir-los sí a tot. En canvi, coneixent una mica el Govern, no crec que en tots els mesos que es va dir que hi havia diàleg hi hagués gaire res més que maniobres dilatòries per no acabar proposant massa res, ni en fons ni en formes. I que l'estratègia no anava gaire més enllà que guanyar temps i crear un estat d'opinió, fins i tot al País Basc, en què el terrorisme acabés desapareixent per ofec.

No va ser així. I així continuem anant, malgrat tot.

Finalment, la foto denúncia

Quan feia BUP vaig ser de la cèl·lula fundadora de l'MDT-Osona. No diré amb qui perquè, ara que s'està il·legalitzant tot, encara em farien donar noms per il·legaltizar-los a ells i a tot el que han fet des de llavors amb efectes retroactius. Teníem un local clandestí al carrer Rocaprevera de Torelló. I ho era tant, de clandestí, que fins i tot nosaltres teníem problemes per entrar-hi. També hi teníem una impremta clandestina, que era un ciclostil amb el qual vam arribar a fer vuit o deu butlletins. De tota manera, vaig abandonar la militància abans de pagar la primera quota, perquè un bon dia vam decidir la primera acció: anar a apedregar l'estació de tren de Sant Quirze perquè a la façana encara hi deia San Quirico de Basora.

Abans de ser de l'MDT, jo m'havia educat amb la Norma, aquella nena tan simpàtica que ens ensenyava català per la tele a començaments dels vuitanta. També corrien adhesius d'aquells que deien En Català, sis us plau. De fet, els principis dels vuintanta quedaven molt a la vora del cop d'Estat del 1981, dels últims anys del franquisme i dels primers anys de recuperació de la democràcia i, de mica en mica, de la normaltizació de la llengua.

Admeto que jo n'havia enganxat uns quants, d'adhesius d'aquests. Em sublevava veure el català tan mal escrit en molts rètols, papers, programes i altres cartells penjats en parets i aparadors. Però també entenia, en aquell moment, que era molt més el desconeixement d'una determinada generació de la llengua normativa, més que no pas la falta de voluntat per escriure-la i per reivindicar-la com a vehicle de comunicació normal d'un país normal.

Ara el que em subleva és la desídia amb què a vegades s'està utilitzant la llengua, destrossant-la sense cap mirament ni cap interès per saber com s'escriu. I és simptomàtic, també, que tot i que ja fa molts dies que els cartells que reprodueixo estan en una pizzeria de Torelló -i que fan un mal d'ulls terrible-, no consta que hi hagi hagut ni una sola queixa, ni una sola protesta, ni un sol adhesiu per fer adonar algú que el català és una llengua seriosa, que té una normativa i que s'escriu d'una determinada manera, amb la seva pròpia ortografia i la seva pròpia gramàtica. Doncs aquí, ni una cosa ni l'altra.

Quan feia de periodista, una de les entrevistes més interessants que recordo haver fet va ser amb en Quim Monzó. I em deia, al final, que estava convençut que ell seria de la generació d'escriptors amb qui es tancaria el català com a llengua literària. "Perquè això s'acaba, segur". Em sap greu constatar que cada dia que passa tinc més motius per donar-li la raó.