26.11.09

El pla B? Dos milions al carrer

Els principals diaris del país i les tres principals emissores de ràdio subscriuen avui un editorial històric. Jo també. És aquest:


La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

8.11.09

Un diumenge tranquil·líssim


Aixecar-te un diumenge de novembre davant del mar i tenir la il·lusió que pràcticament tot és només per tu és una experiència gratificant, alleugeridora i terapèutica. Llavors surts de casa sense saludar ningú, perquè no trobes ningú a qui saludar, pares a mig camí per recollir el diari i comences a llegir un article de Salvador Cardús que diu que la regeneració ètica de la que tan parlen els mitjans de comunicació hauria de començar amb la dels propis mitjans i la manera com han abordat ells mateixos les convulsions que viu el país. En resum, que el clientelisme que tots es vanten de denunciar és el mateix al que han de recórrer ells per poder subsistir. Déu n'hi do.

Però llavors arribes a Palamós sentint-te l'amo del món, havent-te creuat amb uns pocs vianants més, i poc abans del port et trobes un Golf GTI que deu anar a no menys de 120 km/h, en contradirecció pel passeig del Mar i perseguit, a pocs metres, per altres dos cotxes de la policia. Quan encara estàs insultant el Golf no arribes a processar que, en realitat, ets al mig d'una persecució força pel·liculera davant l'estupefacció de sis o set persones més que ho acaben de veure com tu. Mentre et mires la gent sents, al fons, una bocinada llarga i, al cap d'uns pocs segons, el soroll del que sembla una trompada entre dos cotxes.

Continues a peu cap al port, per acabar l'article d'en Cardús, però l'instint et porta a retrocedir i ficar-te en una tertúlia improvisada al mig del carrer, on s'acaba d'incorporar un turisme amb una conductora que encara fa cara d'espectre: "Jo l'he esquivat, perquè se'm tirava a sobre; he tornat a néixer, i ja ho celebro amb el que porto a darrere", ens diu: un pastís que acabava de comprar i que ja portava d'abans. Si en comptes de trobar-se un turisme s'hagués trobat un ciclisme, hauria estat portada del TN Migdia. El cas és, com he comprovat després, que el Golf s'ha acabat estimbant de cara contra un 4x4.

La foto de dalt l'he fet amb el mòbil, de tornada. Un agent de la policia de Palamós m'ha aclarit que ja havien detingut el "lladre" -un element informatiu més-, no sé si directament del cotxe o només del que hi haguessin pogut trobar a dins. Sembla que no hi hagut ferits, però el que ja s'han multiplicat són els curiosos. Els que no saben la història fan córrer hipòtesis que no els quadren: bàsicament no s'entén que estigui tan aixafat si només s'ha desfrenat, perquè aquell tros és ben pla, i com és que estigui orientat al revés.

Jo, ara que ja se sap que tot ha acabat raonablement bé, puc explicar una altra cosa que també m'ha fet gràcia. La persecució que deia abans era bastant pel·liculera, però amb un punt de còmica. Resulta que hi havia un cotxe patrulla que perseguia el Golf pel passeig, i que un segon cotxe camuflat havia d'interceptar el fugitiu apareixent des d'un altre carrer que desemboca al mateix passeig. Com a tàctica, impressionant. La mala sort és que, quan s'hi ha entravessat, el fugitiu ja havia passat i ha acabat interceptant el cotxe patrulla.

Vaja, que al final el Golf s'ha entravessat tot sol gràcies a un 4x4 que no era pas de la policia.

Sigui dit de pas que em sembla molt interessant la reflexió d'en Cardús.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat