L'ascensor

Una vegada, un senyor de Vic de certa rellevància fins i tot pública, per dir-ho així, va anar a veure la seva dona a la Clínica Sant Josep de Vic, on era per a una operació de tràmit. L'havien operat, de fet. Estava ingressada al tercer pis, i el senyor en qüestió va arribar al vestíbul i va cridar l'ascensor -és un dir: en realitat va apretar un botó- amb la intenció d'estalviar-se les escales.

Un cop a dins, tot sol, va apretar el 3 i va notar com l'ascensor començava a pujar. Però quan va arribar al pis que tocava, tot i que sentia un sorollet com d'un pistó hidràulic que intentava fer alguna cosa, la porta no s'obria. Com que és tossut de mena, va apretar el 0 i va tornar a baix, on la porta es va obrir normalment. Va tornar a apretar el 3 i, un cop altre cop a dalt, va passar exactament el mateix que abans: un sorollet curt, però la porta bloquejada.

Davant d'aquest fracàs, va tornar a apretar el 0 per baixar fins al vestíbul i va pujar tres pisos a peu. Va anar a veure la seva dona i, a la sortida, ai las!, va veure l'ascensor parat al tercer pis i amb la porta oberta. Hi va entrar amorrat, de cara, va apretar el 0 i, un cop al vestíbul, va adonar-se que l'ascensor s'obria per l'altra banda. Va sortir-ne força commogut i es va començar a sentir extraordinàriament ridícul: les dues vegades que havia pujat al tercer pis se li havia obert la porta de l'ascensor al seu darrere, però com que l'home en qüestió és d'hàbits fixos només estava pendent de la de davant, que normalment és el que se sol fer.

De tota manera, si algú hagués filmat l'escena, la millor toma hauria estat des del tercer pis, veient pujar un ascensor i que, quan s'obre la porta, apareix un senyor d'esquena que es queda immòbil a dins esperant que se li obri la porta que té als morros, i com que no ho fa, remuga, apreta un piu i torna a tancar la porta del seu darrere fins que, al cap de vint segons, es torna a obrir la porta, torna a aparèixer el mateix ascensor, amb el mateix senyor d'esquena i repetint exactament la mateixa seqüència.

La història, que ha passat fa molt pocs dies, me la crec perquè conec a la dona en qüestió, que ahir me la va explicar. I, sobretot, perquè encara conec molt més el seu home.

11 de setembre, Diada Nacional (de dol)

Això que diré ara semblarà una mica malvat, però en el fons ho penso una mica. M'agradaria saber de qui va ser la primera proposta de fer el funeral per les víctimes de l'accident aeri de Madrid l'11 de Setembre. La data inicial era el dia 1, que és el primer dilluns de mes, primer dia després de les vacances d'una immensa majoria de gent, i semblava una data lògica.

També és molt lògic, evidentment, ajornar el funeral d'Estat mentre no s'hagin identificat totes les víctimes. Només faltaria. Però per què s'ha hagut de passar de l'1 a l'11, que a Madrid és un dijous com un altre? És que potser tenen la intenció de recordar-hi els morts per l'accident aeri de Nova York? És que ja saben que l'última víctima la identificaran el dia 9? O és que les raons d'Estat són aconseguir que tot l'Estat, i la repercussió mediàtica que això comporta, estigui aquell dia pendent d'un dol nacional que eclipsi altres fets nacionals que estaran de festa i -més que mai des de fa molt temps, em sembla- de reivindicació?

De Zapatero s'havia dit que l'1 de setembre no anava al funeral perquè tenia reunió de caps d'Estat i de Govern a Brussel·les. I que, personalment, l'excusa li anava com l'anell al dit perquè no li semblava bé que l'Església catòlica capitalitzés uns funerals d'Estat en un govern que, precisament, una de les croades que manté ara mateix és desmarcar-se de l'Església i, més encara, de la seva representació institucional d'Estat. Ara diu que hi podrà ser. Hi trobarà, potser, en aquesta Església sempre acollidora, la bombolla necessària per no haver d'estar pendent d'altres maldecaps molt més polítics que una part d'Espanya li provoca cada 11 de Setembre, i que aquesta vegada ja li provoquen migranya des de fa setmanes.

És d'aquelles coses que no sabrem mai, però que des del moment que deixen la porta oberta a sospitar-ho, conviden a pensar que prèviament algú ja ha tingut la idea d'aprofitar-ho.

Crisi fins i tot d'incendis

La imatge la vaig trobar simplement impressionant. Ahir, sortint de Vic per la Nacional vella, davant d'un concessionari hi havia tot un estol de petits Suzukis en formació que feien patxoca. Estaven en venda, i novísims: la matrícula era GDW, i la numeració, pràcticament correlativa. Però el més divertit de tot és que es tractava d'una flota sencera dedicada a la prevenció d'incendis, de la Diputació de Barcelona, amb el logo, també, del Consorci del Lluçanès al cartellet de la porta.

La primera reflexió és que la crisi afecta tots els àmbits. També el dels incendis forestals. O sigui que no cal ni tan sols patrullar pels boscos. Els piròmans no és que ja no es puguin pagar la gasolina per encendre'ls, sinó que ni tan sols els hi arriba per poder-s'hi acostar en cotxe. I per la resta, la Moreneta ens va ajudar amb un final de primavera que ens ha deixat saldo, com a mínim, fins l'any que ve.

O sigui que, aquesta vegada, la feina de prevenció d'incendis s'ha acabat fins i tot abans de començar-la. Millor. Seria curiós saber quants diners s'ha estalviat el nostre Govern sense haver de muntar, en tot l'estiu, ni un sol operatiu d'envergadura per atacar un incendi forestal a Catalunya. Potser no en parlen gaire perquè a Madrid encara hi trobarien l'excusa per dir que tampoc cal tanta pressa pel nou finançament. Amb el que no hem hagut de pagar en incendis podem anar tirant sense haver d'atiar-ne cap de nou, encara que sigui a Espanya...

El dilema del dia

M'esperen per davant hores i potser fins i tot dies d'angoixa per una cosa que fa una hora ni tan sols sospitava. Estava anant en cotxe a Vic quan, en plena C17, de darrere el parasol del conductor, m'ha aparegut una aranya força monstruosa que ha començat a caminar cap per avall pel sostre del meu Peugeot. Amb la suficient parsimònia com per haver-li comptat les potes, veure que era una aranya convencional i que no tenia cap pressa per fer gaire res.

No estava en condicions d'aturar el cotxe en plena C17, i això que el manual del conductor prudent ho recomana, mentre que el que no recomana és passar-te l'estona mirant de reüll cap on tira l'aranya, que és el que jo he fet -prudentment- mentre l'he tingut en òrbita.

El cas és que se me n'ha anat cap al darrere i li he perdut completament la pista. Quan he aturat el cotxe he fet una primera inspecció ocular i no era enlloc. O sigui que m'he decidit per deixar-ho córrer, sabent que tinc una aranya viva dins del cotxe que si es posa nerviosa hi pot fer destrosses. Per un moment he pensat amb la idea de deixar una escletxa de finestra oberta per si se li acudís marxar, però això comportava dos riscos: que en el fons mai acabaria tenint la seguretat que ho hagi fet, de manera que la sensació d'angoixa augmentaria; o que en comptes de marxar l'aranya m'hi entrés una mosca, amb la qual cosa l'aranya se la menjaria, es faria encara més grossa i encara més fastigosa.

L'he confinat amb el cotxe hermèticament tancat i sense menjar. A veure si ben aviat la puc treure ni que sigui deshidratada i a cop d'aspiradora. Perquè l'altra cosa seria el que van fer amb un vol que tornava de Londres des de l'Índia. Hi van trobar una mena de mosca oriental a dins i el van fumigar sencer, no fos cas que portés alguna malaltia contagiosa. Van esperar un temps prudencial per embarcar el passatge, però tot i així, un cop a dins a tothom li va venir son. Tampoc és això, clar.

No n'aprendrem mai

Avui és 25 d'agost i diu que d'alguna manera comença el curs polític. Doncs jo també, va. Hi ha una cosa que no em quadra del que va dir ahir el conseller Ernest Maragall: hi haurà acord de finançament perquè aquest acord ha de quedar recollit en els pressupostos generals de l'Estat per al 2009. Molt bé. L'any passat, el Congrés va aprovar els pressupostos per l'any que estem la tercera setmana d'octubre. El 2006 va fer-ho pels de 2007 per les mateixes dates, i tant en el primer com en el segon cas el projecte de pressupost s'havia presentat a finals de setembre.

Si resulta que, ara, el conseller Saura ha pactat amb Madrid una pròrroga de tres mesos per resoldre el finançament català, ens n'anem com a mínim a mig novembre no ja per aprovar-los, sinó senzillament per començar-los a preparar amb el "problema català" resolt. La qual cosa és impossible.

Per què són tan ingenus, els partits catalans i els consellers de la Generalitat?

Si no hi ha pressupostos, no hi haurà finançament. I quan hi siguin, tampoc. I el que s'acabarà estripant serà el marc institucional català, ja sigui amb un canvi de govern o amb eleccions anticipades. Des de Madrid, Catalunya queda molt lluny, i els catalans encara molt més. Sobretot quan encara falten més de tres anys per a les properes eleccions generals.

Dos anys de bloc

Aquest 23 d'agost farà dos anys que vaig obrir el meu primer bloc. Curiosament, el primer relat era un viatge en avió que va acabar en un caos a l'aeroport del Prat que va ser notícia. El reprodueixo aquí perquè m'ha fet gràcia recuperar la història i combatre la histèria que ens entra cada vegada que hi ha un accident aeri. Pels que els agraden les estadístiques, i ja no tocaré més el tema: al món cada 4,6 segons aixeca el vol un Boing 737 (180 passatgers), i en qualsevol moment del dia estan volant, només d'aquest model, 1.250 avions simultàniament (*). Fent una extrapolació ràpida -i d'acord que poc científica-, és com dir que permanentment tenim volant pel cel més d'un parell de milions de persones a tot el món.

23.08.06 El vol d'Iberia IB1783, de Menorca a Barcelona, surt fins i tot abans del previst de l'aeroport de Maó, a les onze i cinc de la nit del dissabte 12 d'agost. El comandant Llorens i tota la tripulació saluden els passatgers, com de costum, amb la previsió de ser al Prat en trenta-cinc minuts. Tot el dia ha estat rúfol, es veia a venir que volaríem amb núvols i hi ha alguna sotragada. Normalment, quan el temps en destí és bo, el comandant agafa el micro i ho diu. Però el comandant Llorens no. A Barcelona deu fer mal temps.

Aterrem deu minuts tard però, fins i tot així, cinc minuts abans de l'hora prevista. Fa un xàfec considerable. El comandant Llorens comenta a una hostessa, mentre acomiada el passatge arrepenjat a la porta de la cabina, que l'aterratge s'ha alentit perquè han hagut de desviar-se per evitar el temporal de cara. L'han afrontat de cantó, que també ha estat força emocionant. Tothom content i cap a buscar les maletes.

Ens toca la cinta 24. Baixem des d'Arribades i el monitor d'informació ens marca que compartirem espera amb un vol d'Amsterdam i un altre de Cagliari. Tres avions en una cinta a les dotze de la nit, bàsicament per les ganes d'arribar d'hora a casa, semblen excessius. Però aviat el que es fa excessiu és l'espera. El monitor que hi ha sobre la cinta ens diu que ja es poden recollir les maletes de Menorca, però ens enganya. En realitat, com sabrem una hora i mitja després, les maletes encara són a l'avió. N'arriben algunes d'Amsterdam, una mica xopes, però de la resta res.
Tot d'una, la referència del vol IB1783 desapareix del monitor i ens adonem que, de fet, de les maletes de Maó no n'ha sortit ni una. Pel voltant hi ha gent una mica més exaltada. Fa més d'una hora que han arribat de Viena en un altre vol d'Iberia i encara esperen les maletes. I una hostessa que es dedica a "l'atenció al passatger" diu que el tema maletes no el porta ella, sinó directament els d'Iberia, que després de la vaga de l'altre dia s'ho han quedat ells, com fins ara.
La cinta 24 s'ha parat del tot. També s'ha hagut de parar la cinta 21, perquè amb el xàfec resulta que els deu haver rebufat algun desaigüe i s'ha fet un bassal de porqueria tot al voltant de la cinta. Hi ha trams directament navegables. La pudor és impressionant, gairebé perceptible a la vista, i confirma que pels aeroports hi passa molta gent amb l'estómac regirat per la tensió d'haver de volar. La gent es comença a tapar amb mocadors i colls de camisa o es passen klínexs molls per sota el nas. Els de Menorca es posen a olorar les ensaïmades per afrontar-ho. "El que tenim allà és un núvol tòxic", es queixa un passatger a l'hostessa que es dedica a "l'atenció al passatger" i que torna a insistir que el tema pudors no el porta ella, que ja estan avisats els de manteniment.
Van passant els minuts i cada vegada que una cinta es mou la gent corre d'una banda a l'altra per veure si hi apareixerà la seva maleta ni que sigui per error, perquè a aquestes alçades ja tot pot ser. Al taulell de reclamacions d'Iberia la cua s'ha fet prou llarga perquè l'encarregada, al cap de més d'una hora i mitja, decideixi finalment informar per megafonia tots els passatgers d'Iberia que les maletes no s'han descarregat dels avions "a causa de les inclemències meteorològiques", i sense micro ha afegit que és qüestió de vint minuts. La gent se'n fot bastant i a una bona dona se li acudeix espiar per la cortineta de la cinta per veure si hi troba la seva maleta, ficar-se a dins i agafar-la. Però el que li surt és un guàrdia civil, com un dimoni dels pastorets, que li demana que no fiqui el nas on no la demanen i que tingui paciència. Però no sap si n'hi ha per gaire perquè el tema maletes no el porta ell. Els fumadors decideixen fumar. "Si ells no compleixen les seves obligacions, jo tampoc compliré les meves", és el seu lema.
Finalment, dues hores després de l'aterratge i quinze minuts després de tenir la primera informació sobre el que passava, el vol IB1783 torna a anunciar-se al monitor i comencen a aparèixer les maletes que havíem facturat cinc hores abans. Ovació. En el temps que hem perdut, el comandant Llorens ens hauria pogut portar i tornar de Menorca quatre vegades, que almenys hauria estat més distret. Els amics que ens esperaven a l'altra banda de la terminal, malgrat tot, continuen sent-ho.
Però encara ens queda per comprovar un últim despropòsit. Resulta que quan surts de la terminal B per anar fins al pàrquing a mig quart de tres de la matinada i et gires per fer-hi un últim cop d'ull, el rellotge de la façana et marca les 14.06 h en plena nit. Si no fos pel color dels taxis i que a fora, malgrat tot, s'hi està prou bé, gairebé et podrien fer creure que hem aterrat al mig d'Alaska.

(*) Dades de National Geographic TV

La lliçó de Barajas

Foto: L'avió estavellat ahir en una imatge d'arxiu, segons El Mundo

Ahir devia ser un dels dies en què internet va demostrar fins a quin punt ja és la primera eina de referència, i també mitjà d'informació, per a una immensa majoria de gent. Ho va demostrar la tragèdia de Madrid, les actualitzacions gairebé a temps real de la informació per part de les edicions digitals dels mitjans (diaris, ràdios i televisions) i els comentaris de la gent en els fòrums, alguns dels quals escrivien en un per informar del que deien altres i valorant, fins i tot, quin ho feia millor.

Jo vaig valorar especialment una cosa, que circumstàncies tan extraordinàries com les d'ahir devien posar en alerta als editors: els comentaris del fòrums. Me n'havia queixat directament dies enrere per un tema que m'havia afectat personalment, i ahir, per primera vegada, vaig comprovar que La Vanguardia donava l'opció de comunicar si un comentari es considerava improcedent, i l'Avui va eliminar-los directament. Vol dir que entre la molta gent que hi devia escriure respectuosament, també n'hi devia haver d'altres que ni tan sols davant d'una tragèdia com aquesta deixen de demostrar el seu nivell de mesquinesa.

El que no va aconseguir un senzill boletaire ho han aconseguit, almenys, els més de 150 morts de l'accident d'ahir a Barajas. És una notícia d'aquelles que commou però que vist fredament, no acaba tenint per a cada família afectada més resultat que haurien tingut 100 accidents de carretera que haguessin acabat amb el mateix balanç. Magnificat, evidentment, per l'efecte multiplicador que implica tota la litúrgia d'aquests casos i la seva projecció mediàtica. Però per als afectats, la tragèdia acabarà essent, essencialment, els seus morts. I d'aquests n'hi ha, desgraciadament, cada dia.

Si totes les exigències que en aquests fòrums es reclamen per a les companyies aèries davant de tragèdies com la d'ahir -i ben fet que es faci- s'apliquessin personalment a cadascú a l'hora de sortir responsablement a la carretera amb el nostre cotxe, arribaria el dia que potser aconseguiríem que els morts per accident de cotxe fossin, només, 160 vegades més que els d'accident d'avió.

Ho dic perquè repassant les estadístiques de sinistralitat aèrea (aviació comercial) i de carretera a l'Estat espanyol des de l'any 2001, la proporció és exactament de 27.053 morts contra 157. Comptant-hi els 153 d'ahir, que com a dada sola crea una distorsió enorme. Fins ahir, la proporció era de 27.053 a 4. Gairebé set mil vegades més. És per reflexionar-hi, no?

No hem pas de patir

No sé com van a Rússia de tecnologia militar, però com a mínim bé de preu. Diu que els últims tres anys, Veneçuela n'hi ha comprat per valor de 2.000 dòlars, que són 1.360 euros, que són 226.285 pessetes. Déu n'hi do. Suposo que ports inclosos. Si de moment tot aquest arsenal els ha servit per començar a nacionalitzar mig país i a amenaçar de fer-ho amb l'altre mig, el carcamal que tenen per president pot estar la mar de content. I a sobre diu que ara deixarà lloc als ports veneçolans perquè hi atraquin submarins russos, i de pas també en comprarà uns quants. Si surten a tres o quatre euros cada un, a Sant Pere també ho farem i en posarem un parell al Forat Micó. Així, com que no hi tenim campanar, ens faran de marca per saber com anem d'aigua.

P.D. Evidentment, és un lapsus de l'Avui d'ahir. Però fa riure, mira.

Colombo

No acostumo a mirar gaire la televisió, i dins d'això encara menys 8TV. Però dies enrere, casualment vaig veure una promoció dels dilluns que m'hi va fer anar de seguida: Colombo. No conec absolutament a ningú, almenys dins del meu cercle d'amics i coneguts, que li agradi tant com a mi. I això que la majoria de capítols ja em sonen, ja els he vist i fins i tot sé què hi passa i com s'acaben. Però quan els mires un primer cop per veure la història i un segon per veure com la viu Colombo, és fantàstic. I pots jugar a descobrir tu en quin moment hi ha el punt d'inflexió en què apareixerà la pista definitiva que el porta a l'assassí. M'agrada, a més, que sigui guenyo, que vagi amb un pot de cotxe -que ja era pot quan van fer la sèrie- i el despenjament que gasta tot ell en general. He estat uns dies fora i no els he comptat per dies, sinó per quants Colombos m'he perdut. Afortunadament, només un.

Londres

Si us dic que us fixeu en els dos més petits de la foto no hi trobareu res d'especial. Si us dic que són Isaac Cohen i Ed Aves, segurament que tampoc. Però si us dic que són dos dels protagonistes infantils del musical The Sound of Music, que es es fa al London Palladium de Londres i que acabàvem de veure a l'escenari, potser ja us farà més gràcia. A mi me'n va fer molta. La foto ens la vam fer dijous passat, 14 d'agost, a la parada de metro d'Oxford Circus, i al nostre darrere uns altres admiradors se n'hi van fer una altra just abans que arribés el tren. La foto ens la va fer la mare d'un d'ells, que deu anar a recollir els nens al teatre com moltes altres mares (i pares) van a recollir els seus al futbol, o al bàsquet.

The Sound of Music és el musical de Broadway origen de la pel·lícula (1965) que aquí vam conèixer com a Sonrisas y Lágrimas, i que és romàntic i melós. O sigui, un veritable clàssic. El nostre primer destí era Els Miserables, de qui m'he declarat sempre un empredreït seguidor i que, a hores d'ara, ja és el musical en actiu més veterà de tot el món. Si no ho tinc mal comptat, l'agost de l'any que ve celebrarà els 25 anys de l'estrena al West End de Londres, des d'on s'ha acabat estenent per tot el món. Però quedaven poques entrades, cares i amb molt poca visibilitat. I ens vam decidir per aquest, entre altres coses perquè coneixíem la història, les seves cançons i la nostàlgia que una cosa i l'altra ens portaven. Vam trobar entrades a platea per 20 lliures, que són uns 25 euros, i va ser fantàstic. Érem a Londres, de fet. O sigui que tampoc hauria de sorprendre que qualsevol musical estigui molt ben fet, molt ben pensat i molt ben cantat.

Però quan qui et trobes cantant a l'escenari és la família Von Trapp amb nens i nenes de veritat i les taules que demostren també com a actors, aquest musical té un ganxo especial, com de regal de Reis, que el públic agraeix molt. Per no parlar de l'escenografia, la il·luminació i el vestuari, simplement captivadors. La producció que hi ha ara mateix en cartell -la primera va ser el 1961, dos anys després de Broadway- es va estrenar al novembre de 2006 i ja hi han passat més d'un milió d'espectadors. Si hi voleu anar, ja hi ha entrades a la venda fins al febrer de 2009.

He estat més d'una vegada a Londres i cada cop que hi vaig m'agrada més. I cada vegada sóc més conscient, també, que com més hi vagi més hauré d'assumir que no me l'acabaré mai. Començant per la cartellera dels musicals. Tenir al davant una oferta amb 24 propostes diferents de primer nivell impressiona tant o més que submergir-te qualsevol vespre pel centre de la ciutat a descobrir-hi la veritable dimensió del cosmopolitisme, la modernitat i la tolerància.

Vacances fins al 18 d'agost

Malgrat tot, espero que em vagin molt bé.

A mossèn Josep Sala, rector i amic

Aquest matí ja tenia la idea del meu últim post abans de les vacances d'estiu. Havia de ser una foto del meu nebot petit, en Jofre, vestit i portant el capgros de la vella a Torelló, i comentant que ja és ben bé que la canalla d'ara pugen diferents.

Però a l'hora que ell devia ballar a la plaça jo era lluny de Torelló, immers en una tragèdia insospitada: el rector de Sant Pere i la seva germana havien desaparegut ahir a Rocabruna, buscant bolets. Buscar bolets al juliol només ho fan els experts, i ells ho eren. Havia passat la nit i no se'n sabia res. L'alcalde i el tinent d'alcalde hi havien marxat de bon matí, 10 persones ho hem fet una mica més tard i altres voluntaris s'havien ofert a venir. Poc després d'arribar a la carena des d'on s'iniciava la recerca, els equips de rescat n'han localitzat els cossos i s'ha confirmat que havien mort estimbats en un barranc.

Ha estat un dia molt dur, i molt injust pels qui teníem Mn. Josep com a amic i com a còmplice de tantes coses. Tenia aquell punt de sorna i sarcasme que a vegades et podia descol·locar, però que si entenies era un fart de riure. I jo, amb ell, m'hi feia un fart de riure.

L'última vegada que ho vaig fer va ser dilluns. Li vaig demanar, en nom de la comissió de la Vall del Ges que munta la celebració unitària de l'Onze de Setembre, permís per penjar l'estelada a Bellmunt, amb motiu del centenari. "Com que si de cas a la presó ja hi aniràs tu, feu com vulgueu. Endavant".

Acabem de fer un ple i hi havia molta emoció. L'alcalde, en Jordi Fàbrega, s'ha emocionat perquè segur que mentre en parlava li passaven pel cap les hores i hores de conversa anant junts a muntanya, i tantes reunions 'de veritat' parlant de la restauració de l'església i del centre de Les Monges, que serà un llegat impressionant que quedarà sempre més vinculat a la seva persona. Jo els deia que eren Peppone i Don Camilo, aquell alcalde comunista i el capellà de poble que va fer furor en novel·la i en cinema als anys cinquanta.

Podria escriure molt de Mn. Josep però ja tindrem ocasió de fer-ho, i més serenament. L'únic que puc fer des d'aquí és un homenatge molt personal, molt discret però molt sincer.

El trobaré molt a faltar. I segur que per tota la gent que ara deu estar pensant el mateix, ell ho deu sentir tant o més.

Bon viatge, i a reveure.

P.D. Em permeto afegir, com a denúncia pública, el correu que he tramès aquest vespre a les edicions digitals de l'Avui i La Vanguardia.

Bona nit

Sóc Xavier Bardolet, regidor i tinent d'alcalde de Sant Pere de Torelló.
A la vista d'alguns comentaris que he vist publicats en relació a la mort de Mn. Josep Sala i la seva germana Maria, em pregunto si no fora convenient algun filtre per evitar la impunitat amb què qualsevol ximple, i ho dic amb aquesta contundència, pot fer ús dels fòrums per escriure-hi bestieses sense saber de què parla. Ho dic com a amic personal de Mn. Sala, que era boletaire expert -anar a buscar bolets a ple estiu només ho fan els idiotes o els experts, i ell era dels segons-, i perquè avui he assistit personalment al rescat i he comprovat, per tant, que per anar del Ripollès a l'Alt Empordà no cal fer 70 quilòmetres, sinó caure per un barranc de 200 metres.
Dic això perquè altres serveis web adverteixen clarament que les tonteries no es publicaran.
Gràcies.