29.3.14

Un vot particular


[Article publicat a EL 9 NOU el 28.03.14]

Quan t’expliquen (José María Brunet, La Vanguardia) que la sentència del Tribunal Constitucional contra la declaració de sobirania del Parlament la van escriure quatre magistrats aprofitant un viatge a Santo Domingo i que l’obsessió del seu president era aconseguir que fos, més que coherent, aprovada per unanimitat, confirmes la idea que en aquesta vida, tot, absolutament tot, és molt relatiu. I el posicionament del Constitucional davant del procés català, per molt vinculant que sigui, directament inconsistent.

Suposo que s’han de tenir estudis i ser amic d’algú que mani per poder-hi tenir un lloc. I convertir-te, de retruc i al marge de mèrits o no, en una de les 12 persones que representa que saben més que ningú com s’ha de llegir la Constitució i quin era l’esperit dels seus pares quan es van posar a escriure-la.

El govern d’Espanya s’ha aferrat des del primer moment a la tesi que la Constitució marca els límits del debat polític i que qualsevol cosa que la sobrepassi no té raó de ser. Doncs si ha de ser així, juguem-hi tots. Acceptem escrupolosament els seus postulats: l’article 1.2 que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, i l’article 2 que diu que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola. Però després preguntem, també, quin article de la Constitució defineix què és Espanya, qui en forma part i quins són els seus límits territorials i administratius. (No ho diu enlloc, ja ho avanço).

I preguntem-nos, també, en quin principi constitucional s’empara, per exemple, la tradició espanyola de reclamar Gibraltar i si la incorporació d’un nou territori a Espanya no afectaria el seu grau d’indissolubilitat previst a l’article 2. La faria menys soluble, bàsicament. És física elemental.

Siguem escrupolosos i admetem que a Catalunya no tenim cap intenció de desafiar l’article 1.2 per fer-nos posseïdors de la sobirania nacional espanyola. Ens conformem amb la nostra, mira si som bona gent. I mira si és fàcil. I constitucional.



21.3.14

Abans del 9N tocarà el 14J


[Article publicat a EL 9 NOU el 21.03.14]

La il·lustració que acompanya aquest article va ser portada del diari Avui. Exactament el 5 de setembre de 1978, fa més de 35 anys. Era l’acudit que hi publicava cada dia en Cesc, amb el qual vam viure i créixer tota una generació de lectors del diari. Haurà estat premonitori. Mai, des de llavors, la presència i l’aprenentatge del català havia deixat d’anar endavant en un país que es començava a redreçar després de la dictadura i que ha fet de la convivència lingüística causa i efecte, alhora, d’una convivència social que ara algú ha decidit que cal trencar, perquè li té ràbia.

Embats polítics i mediàtics i sentències judicials inspirades en el mateix discurs van iniciar ja fa temps una persecució programada del català. Començant pels flancs més fràgils, des de l’estúpid lapao de la Franja fins al decret del trilingüisme de les Illes, passant per l’arraconament a les aules al País Valencià. L’última paranoia, aquesta mateixa setmana, la d’un pare que havia demanat empara al Ministeri d’Educació per no poder escolaritzar el seu fill en valencià i que ha rebut com a resposta que la competència estava transferida; que s’entengui amb el govern de Fabra. Aquell que bloqueja la presentació del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè gosa dir que valencià i català són el mateix.

Definitivament, ens estan prenent per imbècils. I tenen l’astúcia de convertir en cortines de fum fins i tot allò contra el que fins ara ens pensàvem que també hi estaven posant cortines de fum. Per exemple, la il·legalització de l’ANC per considerar-la una organització paraterrorista, per colpista. I mentre ens embrancàvem en trending topics i etiquetes de Twitter per dir que #totssomassemblea, el ministre Wert i la seva número 2, Montserrat Gomendio, recordaven per si de cas que la incorporació del castellà com a llengua vehicular a l’escola s’aplicarà “sí o sí” a partir del curs que ve. També a Catalunya.

El 14 de juny, manifestació pel “no i no”. Ja hi estem anant.

P.D. Per cert, impressionant i interessantíssim el fons digital de premsa gironina (inclòs tot el diari Avui des de la seva aparició), que podeu trobar en aquest enllaç.



14.3.14

Hi! I will sing in Spanish


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.03.14]

Durant uns dies m’he sentit una mica estúpid. Com si fos l’únic espanyol –a Catalunya ho som tots, de moment– a qui ha sorprès que la cançó que ens representarà al festival d’Eurovisió tingui no només el títol sinó bona part de la tornada en anglès: Dancing in the rain, es diu. Bailando bajo la lluvia, vindria a ser.

Personalment no hi tinc res a dir, com de fet no tinc res a dir del festival d’Eurovisió en general. Però no entenc com tota aquesta croada que des de fa mesos defensa la marca Espanya i acusa Catalunya de voler-la destruir no hagi aixecat la veu davant d’aquesta falta de respecte. En concret, a una llengua amb 500 milions de parlants que, malgrat tot, diu que se sent amenaçada i es fa l’acomplexada. Com admetent que si a Europa no parles en anglès no t’entenen, i no et voten.

A més, qui finalment s’ha hagut de pronunciar no ha estat cap editorial ni cap articulista de cap diari d’espanyolitat contrastada, a qui aquest tema els ha relliscat absolutament, sinó la mateixa Real Academia Española (RAE), autora i dipositària del corpus normatiu de la llengua i que curiosament –és una simple coincidència, que consti– celebrarà el seu particular tricentenari el 3 d’octubre de 2014, 22 dies després del nostre. Va firmar uns quants decrets, en aquell temps, Felip V.

I a més, la RAE s’ha pronunciat i ha mostrat la seva “inquietud” als responsables de RTVE per la lletra d’Eurovisió no pas per cap onada de protestes procedents d’Espanya sinó, sobretot, dels països d’Iberoamèrica, que és gràcies a una cançó en la seva llengua que troben alguna mena d’interès a mirar-se el festival, encara que no puguin votar. Per curar-se en salut, de la cançó, escrita originalment només en anglès, se’n farà ara una versió només en espanyol i l’altra com està, en mig i mig.

M’he imaginat què hauria opinat determinada Espanya si la cançó fos Dansant enmig de la pluja. I he preferit deixar de fer-ho, esperant amb il·lusió renovada el dia de la consulta. 



7.3.14

Etiòpia... i Crimea


[Article publicat a EL 9 NOU el 07.03.14]

Ja em perdonaran els entesos si m’equivoco. Em sembla que s’atribueix a sant Agustí la demostració empírica de l’existència de Déu des del moment que, els que el neguen, el tenen almenys interioritzat com a concepte, que ja és una manera d’admetre’l. Entre altres coses perquè els que hi creuen tampoc tenen massa més referències.

És una mica el que passa amb els referèndums d’autodeterminació. Aquest dijous han passat dues coses molt curioses. Al matí, Javier Zarzalejos, secretari general de la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES), deia a Catalunya Ràdio que només la constitució d’Etiòpia reconeix el dret de secessió. Al cap de poques hores, la regió autònoma de Crimea, adscrita com a autonomia molt autònoma d’Ucraïna, decidia per acord unànime del seu Parlament annexionar-se a Rússia i convocar un referèndum d’autodeterminació el 16 de març, que és diumenge de la setmana que ve, perquè el poble ratifiqui la decisió presa. Compta que triomfarà. Començant pel fet que el 60% de la seva població és russòfona.

La deformació professional em va portar a mirar com ho reflectien els diaris espanyols que en condicions normals avalarien les tesis de Zarzalejos, per entendre’ns. Que serien El País, El Mundo, Abc i La Razón, per ordre de difusió.

Ho presentaven com la decisió més normal i institucionalitzada del món. Donant per entès que la immensa majoria de gent, com el concepte de Déu, té interioritzat què és i què pretén un referèndum d’autodeterminació, fins i tot fora d’Etiòpia. I gairebé  amb un punt de simpatia, com si per Crimea apostar per Rússia en el conflicte ucraïnès hagi de garantir l’“estabilitat de la regió”, com queda tan bé dir en geopolítica internacional.

Ara ve quan el ministre Margallo es torna a fer el xulo i diu que Madrid no reconeixerà el referèndum de Crimea. Fins que surti Rússia, i sobretot la Xina, per advertir-lo que si no calla no li comprarà deute. Heus ací la veritable política internacional.

P.D. Les coses han canviat substancialment des que es va tancar l'article. Però temps al temps, em sembla...


3.3.14

Idea patentada

Albert Salamé / ELPUNTAVUI

[Article publicat a EL 9 NOU el 28.02.14]

Segur que, com tot, però en aquest cas potser més, el congrés de mòbils de Barcelona ha tingut, visitants al marge, una colla de seguidors entusiastes que serien capaços d’enumerar de memòria una vintena de titulars/novetats imprescindibles d’aquesta edició 2014, que s’ha tancat oficialment aquest dijous. Els més introduïts arribarien a una trentena, i els malalts, segurament, de 50 en amunt.

El congrés ha tornat a moure xifres colossals en volum de negoci, nivell adquisitiu dels participants, visitants professionals i distància quilomètrica recorreguda entre tots plegats des del seu lloc de procedència, ara que hi ha aplicacions que ho compten tot. També hi ha hagut, suposo, rècord de premsa acreditada –diu que es reben més de 4.000 sol·licituds cada any, i no tothom hi entra– la qual cosa no deixa de ser un luxe si tenim en compte que una entrada per als quatre dies de congrés valia des de 700 fins als 5.000 euros.

Sense dir-ho a ningú, i partint dels meus coneixements nuls en la matèria, durant els últims dies he desenvolupat una nova aplicació per a mòbils en fase de proves que intueix quins hauran estat, després de tot, els titulars informatius més repetits, compartits, copiats i comentats per la immensa majoria de mitjans i d’espectadors d’aquest Mobile World Congress. I me n’ha fet aquest resum, que trobo que està prou bé:
  1. Samsung ha presentat el Galaxy S5.
  2. LG ha presentat el primer mòbil amb pantalla corbada.
  3. Mark Zuckerberg ha dit que el món sencer ha de poder tenir accés a internet –llegeixi’s Facebook, bàsicament– i que WhatsApp ja val més del que ell n’ha pagat.
  4. La novetat del moment és el telèfon-rellotge que et connecta amb un auricular a l’orella via bluetooth.
  5. Jan Koum, cofundador de l’invent, ha dit que WhatsApp permetrà trucades de veu gratuïtes aquest 2014.

 Doncs això. Si funciona, me la vendré per mil milions.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat