30.4.15

Llistes estafa

[Article publicat a EL 9 NOU el 30.04.15]

La gent que es presta a formar part de les anomenades llistes fantasma sense tenir la més mínima vinculació ni interès pel municipi que els ha tocat, i que ni tan sols situarien al mapa, té la gran sort que els electors no tinguin la mateixa percepció que ells de la política local. Perquè aquests últims, simplement, se la prenen seriosament. Si no fos per això, gairebé mereixerien ser escollits i condemnats a fer d’alcalde o alcaldessa d’un poble que ni coneixen, a veure com se’n surten i a partir de quin moment s’adonen de la magnitud de la frivolitat amb què han tractat la gent i la mateixa política, ja prou devaluada com perquè a sobre algú s’esforci a continuar-la colgant d’indignitat.

No és cap novetat, això de les llistes fantasma. Però aquesta vegada se n’ha fet la bola grossa perquè a ningú no se li escapa que les eleccions del 24 de maig ja tindran una primera lectura en clau nacional i fins i tot plebiscitària. I, paradoxes de la política, els que més neguen el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre són els primers que ja donen aquest caràcter fins i tot per a les municipals.

Allà on hi hagi un vot que pugui anar al PP o al PSC, clarament alineats contra el procés d’independència, s’ha de poder recollir i comptar. Per això farem llistes fantasma, diuen. Que són legals. I fins i tot són llistes de resistència davant les pressions a què es veu sotmès qui pretén defensar uns ideals que no són els que se’ns imposa, com diu el diputat popular Enric Millo. 

Un cop tinguem clar qui ha guanyat a cada lloc comptarem quants vots i regidors ha aconseguit el front sobiranista –llegeixi’s sobretot CiU, ERC, CUP, SI, MES i determinades llistes independents–, i quants governs sortiran d’aquest color i quants de l’altre. Això ho farem tots: electors, mitjans de comunicació i polítics. I a qui no li surtin els números dirà que les municipals funcionen amb una altra lògica i que el 27S serà diferent. De fantasmes en corren a tot arreu i a tota hora.



23.4.15

Cera fina


[Article publicat a EL 9 NOU el 24.04.15]

D’això que ve ara, en castellà en diuen un calambur. És l’agrupació de síl·labes d’una o més paraules que, juntes, alteren el significat. És aquest: Quevedo es va jugar davant dels amics que s’atreviria a dir a la reina Isabel de Borbó (1602-1644) que era coixa. A la cara, però finament. I en una recepció on va ser convidat se li va acostar amb dues flors precioses a la mà i li va dedicar aquest rodolí: “Entre el clavel i la rosa, Su Majestad escoja”.

En català, calambur no té traducció. S’ha adaptat com a “joc de paraules”. I l’enginy del doble sentit també n’ha fet adaptació amb exemples com un del setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) que va fer fortuna. Era sabut que la reina Maria Cristina d’Àustria era feliç bevent més del compte, però no podia ser dit. La revista, enginyosament, ho va fer. Qui en va ser col·laborador, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va posar sobre la pista l’escriptor i enigmista Màrius Serra, que en buscava algun per explicar. I el va trobar en el poètic i sarcàstic relat d’una visita oficial a Barcelona: “La reina al sopar del Ritz / no duia mantell ni corona / però portava mantellina / i que n’estava, de mona!”. Li acabaven de dir borratxa.

Màrius Serra va explicar l’episodi a un institut de Terrassa i ningú no li va riure la gràcia perquè no ho van entendre. Ara, la gent borratxa va pet o tajada. El cas és que al cap d’uns dies va voler assegurar el tret davant d’una associació de vídues i, per sorpresa seva, li van començar a riure ja en el tercer vers. Perquè “portar mantellina” també era anar begut. O sigui que a L’Esquella de la Torratxa li van dir borratxa no un sinó dos cops, a la reina. I aquest segon no l’havia pescat ni ell.

 S’està perdent “dur una mona” com abans s’havia perdut “portar mantellina”. El pas de generacions i el mateix territori marquen l’expressió d’una llengua que mai no pot ser ni perfecta ni definitiva. I que t’ho expliqui gent com Màrius Serra, i rient com vam fer dissabte a Montesquiu, és una gran cosa.  



17.4.15

MC, que no vol dir mil cent


[Article publicat a EL 9 NOU el 17.04.15]

Encara falten dies per Sant Jordi. Però és que la setmana que ve a aquesta pàgina ja haurà passat, perquè el 23 és dijous, i divendres 24. I aquell dia ja anirem directes a la celebració del Sant Jordi de 2016, que ja avanço que serà terrible perquè estarem en plena commemoració dels 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra, de qui diria que van trobar les restes fa poc per afegir una mica més de substància –orgànica, en aquest cas– a l’efemèride. I que a més no va morir el 23 sinó el 22 d’abril de 1616, suposo que perquè l’endemà ja se li pogués dedicar el dia sencer.

No tinguem cap dubte que l’espanyolitat que impregnarà la diada de Sant Jordi de l’any que ve serà la que correspon a un escriptor de llengua castellana indiscutiblement il·lustre, però oportunament multiplicada pel context polític que estarem vivint, l’abast (o no) del qual em sento absolutament incapaç de pronosticar.

Per això m’ha semblat oportú advertir-ho un any abans en un doble sentit: primera, perquè n’estiguem al cas; i segona, per prendre’ns seriosament la tesi del filòleg Jordi Bilbeny, que sosté que El Quijote en realitat era El Quixot i que va ser escrit originàriament en català per un alacantí de Xixona, de cognom Servent. Era el rei d’Espanya, diu ell, el que després feia traduir les millors obres al castellà per fer créixer el pòsit literari en aquesta llengua. Vet aquí com es presenta el Quatricentenari; si més no ens ho passarem bé.

Personalment tindrem la sort que els aniversaris rodons de la mort de Cervantes –ara més conegut com a MC per les sigles que van trobar a la caixa, el dia de la descoberta– sempre coincidiran amb els del nostre Josep Pla. I en aquest cas, sí que el mateix dia de Sant Jordi, dijous farà 35 anys. 

Molt bona diada a tothom, doncs, i que roses i llibres passegin per carrers i places on voleï arreu la catalanitat que hem de reivindicar cada dia. I pel que fa a mi, si aquell dia us arribeu al @xbardolet us hi trobareu una cosa. Fins aquí puc escriure.



10.4.15

Informar, o no


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.04.15]

Administrar informació sensible, que tant vol dir la manera de donar-la com valorar si s’ha de donar o no, és una de les coses que es plantegen cada vegada que, per exemple, la policia fa una operació preventiva com la que aquesta setmana hem tingut a Catalunya amb el desmantellament del que s’ha definit com una cèl·lula jihadista preparada per atemptar directament al nostre país.

En la mesura que l’operació ha estat preventiva i no en resposta a res, mai no sabrem si realment era així. Hi haurà qui pensarà que sí, sense més base que la credibilitat que doni d’entrada a una informació de font oficial. Hi haurà qui pensarà que no perquè, per a ell, una font oficial transmet sobretot propaganda i fa dels cops d’efecte una de les armes més eficients pel control de l’opinió pública, a la que sap preocupada pel que avui representa aquesta amenaça terrorista d’abast indiscriminat i planetari. O almenys això tenim interioritzat.

Que l’operació policial de dimecres hagués passat desapercebuda, en els temps que corren, és una utopia. Però la pregunta que també sembla pertinent és si la projecció mediàtica que ha acabat tenint, alimentada des de la pròpia oficialitat interessada a vendre un “èxit policial”, és prudent. No deixa d’estigmatitzar un determinat entorn amb un problema sensible. I és una operació policial que, explicada, lluny de tranquil·litzar crea una alarma afegida allà on no existia, almenys amb la magnitud amb què ara s’hi ha fet present. Ara tothom sap que hi ha detinguts, també dins de xarxes que potser hauria estat millor que s’haguessin vist de sobte desconnectades. Si tot s’hagués fet igual però lluny de focus, l’efecte hauria estat el mateix i segurament ningú no hauria lamentat no saber-ho. 

Llàstima que discreció i secretisme els hem hagut d’associar massa sovint amb males praxis. Sobretot perquè de la transparència que exigim també n’abusen, al final, aquells per qui fins i tot el sistema més just hauria de resultar sempre opac.

3.4.15

Que no sigui dit que



[Article publicat a EL 9 NOU el 2.04.15]

Pronostico que, a diferència d’altres vegades, de cara a les eleccions que vénen, sobretot les del Parlament del setembre i les espanyoles de final d’any, sentirem menys queixes dels partits per allò de les quotes que els han de dispensar els mitjans públics durant la campanya. Als TN de TV3 compta que tornaran a no firmar les cròniques en senyal de protesta, però els partits amb menys representació, que fins ara sempre es feien els agreujats, passaran de puntetes per la polèmica: gràcies que en parlin.

Reivindicar que el tractament informatiu de les eleccions es guiï estrictament per criteris professionals portaria a parlar cada dia de la campanya de Podemos, quan arribi el moment, o de Ciutadans, per a qui es preveu un creixement que fàcilment els portarà per sobre del pes que –parlant de Catalunya– tenen actualment PSC, PP i ICV. I, francament, no veig aquests partits en la tessitura de reconèixer que ara mateix interessa més, ni que sigui per morbo, el que digui o faci Albert Rivera que Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho o Joan Herrera.

Les municipals del 24 de maig seran un entrenament de tot plegat. I ja vivim de ple en aquella paranoia que des de dimarts passat no es pot inaugurar res ni fer actes públics tutelats des dels ajuntaments perquè no sigui dit que són de campanya electoral. “Jo no tallaré cap cinta, només vaig a passejar-m’hi”, deia diumenge l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que dilluns assistia al primer cop de martell d’enderroc de la presó Model. La mateixa picardia que es va retreure a Mariano Rajoy i Pedro Sánchez muntant mítings electorals per Espanya el dia de reflexió de les eleccions andaluses. I podem estar segurs que Trias, Rajoy i Sánchez, com milers de candidats més el dia de reflexió que toqui, no s’estaran de fer un tuit orientatiu per ajudar a pensar una mica a electors propis i aliens.

S’acosten canvis radicals i mantenir quota de pantalla serà l’última esperança per a molts. Fins que perdin fins i tot això. 



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat