28.12.13

El Millet que compta


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.12.13]

Fa ràbia que, per culpa entre d’altres d’un cràpula i lladre confés, des de l’estiu de 2009 el Palau de la Música hagi estat més protagonista com a cas que com a casa, que és el que veritablement importa. I una casa extraordinària; no només  per la bellesa arquitectònica sorgida de l’enginy de Domènech i Montaner, sinó d’una manera molt especial per la simbologia que el Palau i la institució que el va fer construir el 1908, l’Orfeó Català, han representat per a la història d’aquest país.

És exponent importantíssim d’aquell catalanisme de finals del segle XIX que va anar estenent xarxa amb la música i el cant coral com a vehicles d’unió i de complicitat entre generacions, sensibilitats i orígens. Si Catalunya va resistir al franquisme va ser, també, gràcies al potent entramat social i cultural que van vertebrar iniciatives com aquella.  

Aquest dijous, 26 de desembre, va fer 100 anys exactes que Lluís Millet i Pagès, confundador de l’Orfeó Català al costat d’Amadeu Vives, el 1891, -i tiet-avi del desgraciat del cas aquell, sí- va dirigir al Palau de la Música el primer concert de Sant Esteve.

I ho va fer obrint el programa amb la peça que ell havia composat el 1896 i que des de fa tants anys tanca el concert amb el públic dempeus: El Cant de la Senyera. L’himne de l’Orfeó, que més d’un ha defensat més d’una vegada com a himne de Catalunya pel que té d’amor a la pàtria i a una bandera que volem enarborar “en senyal de germandat” i desfer-la al vent “en senyal de llibertat”, com escriu Joan Maragall a la lletra.

100 anys després, en un concert especialment emotiu i extraordinari que va repassar el 100è aniversari -que no 100 anys de concert, ja que la guerra civil i el franquisme el van interrompre entre 1936 i 1945-, El cant de la Senyera va sonar aquest Sant Esteve més fort que mai, al Palau. Per teixir complicitats encara més fortes, anhels molt superiors i el més gran desig de llibertat per al 2014.

Que tinguem tots “Llum als ulls i força al braç” (per la bandera; tampoc ens esveréssim) en aquest horitzó que ens espera.

Bon any, i bon viatge!

20.12.13

A fer-la grossa



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.12.13]

Abans que res, molta sort a tothom per la loteria de Nadal de diumenge. Diu que malgrat la crisi, la irrupció de La Grossa i les poques ganes que en general té Espanya de Catalunya –i una mica a la inversa, també–, els calés que tots plegats hi haurem dedicat aquest any seran bastant com l’any passat: al voltant de 400 milions d’euros consignats. Que també veurem, al final, quants n’hi ha d’invertits. En canvi, en el millor dels casos la primera edició de la loteria de Cap d’Any impulsada per la Generalitat haurà recaptat 30 milions. Que no està gens malament, perquè quan la van anunciar l’agost passat es conformaven amb 15.

M’ha estranyat que davant d’un fenomen sociològic que és capaç d’ajuntar en un sol clip Niña Pastori, David Bustamante, Marta Sánchez, Montserrat Caballé i Rafael –moment per a la història, quan acaba cantant el premi en pessetes–, el govern d’Espanya no hagi utilitzat la loteria de Nadal com a instrument d’afecció dels catalans a la causa comuna. Ja sigui explotant la càrrega emotiva que pretenia l’anunci –i que la tenia de terror, en algun moment– o, molt més d’acord amb el que ara es porta, amenaçant que una Catalunya independent, a més de sortir d’Europa, de l’OTAN i de l’euro, també hauria de sortir de la Lotería Nacional.

I que cada 22 de desembre a partir d’ara ens hauríem d’empassar l’alegria desbordant dels nostres veïns d’occident ruixant-se amb cava català sense que mai més ens en poguéssim esquitxar. Llavors podríem contraatacar, clar, dient que sense Catalunya la recaptació del seu sorteig cauria un 18%, gairebé tant com el 20% del PIB que ens enduríem d’Espanya amb la independència.

Seria un detall de la Providència que, per encetar l’any amb alegria, aquesta vegada ens toqués la nostra Grossa i la seva. Llavors no costaria gaire, entre tots, posar 5 milions d’euros per pagar-nos la consulta i no haver de tocar el pot de la Generalitat, que tan (pp)reocupa.

Bona sort, i molt bon Nadal!


13.12.13

Canvis d'última hora



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.12.13]

Per primera vegada des de l’octubre del 2010 m’he autocensurat un article. El que ocupava aquest mateix espai fins aquest dijous a les 2 del migdia, que deixaré al meu blog al servei dels arqueòlegs de la historiografia moderna interessats en les opinions que apareixen a EL 9 NOU. M’agradaria pensar que és gràcies al que deia que es va desencallar la negociació per la pregunta i la data del referèndum. No crec que sigui el cas. Com tampoc crec que hi tingui res a veure el cessament del director de La Vanguardia, que el diari havia anunciat només unes hores abans.

Deixo apuntades només algunes dades com a banc de recursos, més que res perquè el 12 de desembre de 2013 serà un dia històric. En el pitjor dels casos, per a l’anecdotari. I en el millor, com un altre dels punts d’inflexió viscuts a Catalunya des de la manifestació del 10 de juliol de 2010. D’aquells dies que se sol preguntar què estaves fent i què passava al món quan van comparèixer els líders de CiU, ERC, ICV, EUiA i la CUP per dir-nos què ens preguntarien el 9 de novembre de 2014.

  • Jo estava dinant i vaig veure per primer cop la doble pregunta (abans que s’anunciés oficialment) en un tuit del diari El Mundo. Vaig fer-ho arribar a comensals de menjador, que tenien la tele baixa i una mica lluny, i els va semblar molt bé.
  • Era l’endemà del 6 a 1 del Barça al Celtic al qual havia tingut la sort d’assistir. Diria que vaig ser protagonista de la primera onada de la temporada al Camp Nou i vaig cridar independència al 17.14 de la primera part i de la segona al costat de gent que, darrere meu, o ho feia en gaèlic o anava molt trompa.
  • A Barcelona hi començava el simposi Espanya contra Catalunya, que gairebé havia donat peu a més ponències durant l’última setmana que en tot l’acumulat des de 1714.
  • A la contraportada d’EL 9 NOU hi sortiria l’emperadriu Sissí.
  • L’Uruguai acabava de legalitzar la venda de marihuana.
  • A TVE-1, al vespre, hi feien Apocalypse Now.



Qüestió de sobirania




[Article afortunadament no publicat a EL 9 NOU el 13.12.13]

Si ens hem de creure que finalment la pregunta serà sobre si desitgem que Catalunya esdevingui un estat sobirà, tinc una proposta: que puguem respondre amb cartolines de colors. La gent que vulgui dir no, la negra. La resta serà per dir sí, però obrint l’espectre a tota la gamma de partits i posicionaments fins i tot covards que tenim. I no dic covards perquè no vulguin la independència, sinó per no atrevir-se a dir si la volen o no ni tenir el detall d’oferir a la seva militància el dret a decidir-ho lliure i sobiranament.

Anem pels colors. Votar sí amb cartolina groga voldrà dir que desitgem que Catalunya sigui estat sobirà i que no entenem per sobirania altra cosa que no sigui la independència. Adequada per a votants d’ERC i de la CUP que, amb totes les divergències, en aquesta qüestió no sembla que en tinguin.

Votar sí amb cartolina carbassa voldrà dir que no ens sembla malament que Catalunya sigui independent si és voluntat de la majoria, però que si de nosaltres depengués encara se’n podria parlar. Adequada sobretot per a votants de Convergència amb un peu a Esquerra i l’altre al llistó dels 35 diputats.

Votar sí amb cartolina blava voldrà dir que no entenem sobirania com a sinònim d’independència, sinó precisament per deixar clar que sobiranament decidim que no ho som. I que un cop proclamat això davant del món ens posarem a disposició de la resta del conjunt de confederalistes d’Espanya, quan acabin de riure, per veure com ho muntem.

Votant amb la cartolina verda, com el color indica, direm que el procés ens ha agafat una mica immadurs i amb poques ganes de posicionar-nos, pel que pogués ser. O sigui que de moment mirem fins on arriba això de ser sobirans i, amb el temps ja acabarem de decidir el què. Que pot ser sí, o pot ser no. O pot ser que no sigui mai res, que és una altra opció.

Llavors hi hauria el vot en blanc i la targeta vermella, directament. Que és la que em fa por que guanyaria, ara mateix.


P.D. Aquest article estava fet i posat en pàgina el dijous 12 de desembre de 2013 a les 2 del migdia. Van saltar pacte (per la consulta) i article aproximadament a la mateixa hora.

5.12.13

Week-end de shopping


[Article publicat a EL 9 NOU el 05.12.13]

No m’acabo de creure que 9 de cada 10 ciutadans d’aquest país entengui el català, ho sento. Seria tant com reconèixer que cada vegada que baixo a Barcelona tinc la mala sort d’ensopegar amb el que fa 10. Amb el que no l’entén, vaja. I qui diu Barcelona diu zones sensibles amb comunitats lingüístiques prou autosuficients com per construir el seu propi univers dins del que, sembla, s’està configurant al voltant del català. No cal anar a Barcelona, tampoc.

També em costa una mica de creure que 7 de cada 10 ciutadans d’aquest país el sàpiguen parlar i, sobretot, que el trobin suficientment interessant per fer-ho habitualment. Més que res si tenim en compte que, partint del paràgraf anterior, haurien de considerar fabulós que, si decidissin fer-ho, en 9 de cada 10 casos trobarien un interlocutor que els entendria perfectament. No crec que sigui el cas. També ho sento.

Consti que tot el que dic ho faig basant-me en percepcions i no en estudis científics, com se suposa que són les enquestes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), que és qui acaba de publicar les dades. Però, per dir un cas, i a les percepcions d’anys anteriors em remeto, escoltant el carrer durant el Mercat Medieval de Vic que aquest cap de setmana tornaran a visitar desenes de milers de persones del país, difícilment s’arribaria a la conclusió que en 9 de cada 10 casos s’adrecen als paradistes en català. Com també que només 3 de cada 10 converses espontànies caçades al vol no siguin en català.

Són unes dades tan positives, les de l’Idescat, que tenen fins i tot alguna cosa de contraproduent. Com si tinguéssim una llengua tan potent, tan moderna i tan dinàmica que ja ens puguem permetre planificar un dia sencer fent el running del matí, el lunch del migdia, el break de mitja tarda i el coaching de quarts de vuit mentre esperem si tenim algun shopping night a l’abast per fer-nos passar les ganes del black friday, que ens va agafar out. Que no sigui per això, que parlem tan català.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat