28.12.13

El Millet que compta


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.12.13]

Fa ràbia que, per culpa entre d’altres d’un cràpula i lladre confés, des de l’estiu de 2009 el Palau de la Música hagi estat més protagonista com a cas que com a casa, que és el que veritablement importa. I una casa extraordinària; no només  per la bellesa arquitectònica sorgida de l’enginy de Domènech i Montaner, sinó d’una manera molt especial per la simbologia que el Palau i la institució que el va fer construir el 1908, l’Orfeó Català, han representat per a la història d’aquest país.

És exponent importantíssim d’aquell catalanisme de finals del segle XIX que va anar estenent xarxa amb la música i el cant coral com a vehicles d’unió i de complicitat entre generacions, sensibilitats i orígens. Si Catalunya va resistir al franquisme va ser, també, gràcies al potent entramat social i cultural que van vertebrar iniciatives com aquella.  

Aquest dijous, 26 de desembre, va fer 100 anys exactes que Lluís Millet i Pagès, confundador de l’Orfeó Català al costat d’Amadeu Vives, el 1891, -i tiet-avi del desgraciat del cas aquell, sí- va dirigir al Palau de la Música el primer concert de Sant Esteve.

I ho va fer obrint el programa amb la peça que ell havia composat el 1896 i que des de fa tants anys tanca el concert amb el públic dempeus: El Cant de la Senyera. L’himne de l’Orfeó, que més d’un ha defensat més d’una vegada com a himne de Catalunya pel que té d’amor a la pàtria i a una bandera que volem enarborar “en senyal de germandat” i desfer-la al vent “en senyal de llibertat”, com escriu Joan Maragall a la lletra.

100 anys després, en un concert especialment emotiu i extraordinari que va repassar el 100è aniversari -que no 100 anys de concert, ja que la guerra civil i el franquisme el van interrompre entre 1936 i 1945-, El cant de la Senyera va sonar aquest Sant Esteve més fort que mai, al Palau. Per teixir complicitats encara més fortes, anhels molt superiors i el més gran desig de llibertat per al 2014.

Que tinguem tots “Llum als ulls i força al braç” (per la bandera; tampoc ens esveréssim) en aquest horitzó que ens espera.

Bon any, i bon viatge!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada