27.4.12

Mirem-nos-ho bé, això


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.04.12]

Com que no hi entenc, la primera conclusió que vaig treure diumenge passat de la primera volta de les eleccions franceses és que la setmana que ve, a la segona, guanyarà Sarkozy. Vaig fer una cosa tan elemental com sumar els percentatges dels partits de dretes i els d’esquerres, i em va sortir que la suma dels vots de l’UPM de l’actual president i els del Front Nacional de Marine le Pen deixaven prou marge com perquè, diumenge vinent, la diferència de menys de dos punts de la primera volta fos remuntable.

Però llavors llegeixes els que hi entenen i et convencen que no: que el vot d’extrema dreta és bàsicament antisistema i es reivindicarà a si mateix amb un notable vot en blanc a la segona volta, que permetrà que el vot del bloc d’esquerres, més disciplinat, situï de nou un socialista a la presidència de la república. El mateix vot que, tapant-se el nas, el 2002 hi havia posat Chirac per no haver de veure-hi Le Pen pare.

La segona conclusió em va preocupar més. Em vaig imaginar una nit electoral en una república espanyola després d’una primera volta en què els dos candidats que en sortien vius eren del PP i del PSOE. I per fer-ho més macabre vaig veure-hi José María Aznar darrere un faristol blau i José Bono darrere el vermell, embolicats amb la bandera i reivindicant la indissoluble unitat d’Espanya, la desaparició de la lacra dels nacionalismes perifèrics i la determinació del país per combatre les envestides d’una Europa que acabava de despertar el toro.

I llavors va venir la tercera. Va ser la imatge del rei d’Espanya amb pijama a quarts de 5 de la matinada, mig embolicat amb un llençol, passant olímpicament de la unitat d’Espanya, del toro i dels nacionalismes perifèrics, entrebancant-se per l’escala en una barraca al mig de la selva de Botswana i amb una trompa d’elefant que li deuria fer de mànec de dutxa abans de tornar volant cap a casa amb un parell de crosses.

No sé. Si de cas estudiem-ho bé, això de la república...

20.4.12

La glòria dels intocables



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.04.12]

Tinc un amic a qui direm Joan Carles que no ha caçat un elefant en sa vida i amb un fill que un dia li va reconèixer que, si hagués estat animal, li hauria agradat ser musclo. Ho dic per situar. En una setmana que el futbol ens està alienant com mai de les misèries quotidianes, em feia la reflexió que ja té nassos que dues de les economies més arruïnades d’Europa, la grega i l’espanyola, hagin situat a les semifinals de les màximes competicions continentals de futbol i bàsquet dos equips cadascuna, que són alhora exponent d’ostentació, poder i riquesa sobre les quals muntem una mena de filtre mental que ens impedeix qüestionar-nos ni que sigui una mica, ni que sigui ara, si no n’hem fet un gra massa.

Parlava del Barça i el Madrid de futbol i el Panathinaikos i l’Olympiakos de bàsquet, que el mes que ve seran a la final a quatre d’Istanbul amb el Barça, també. En el primer cas, pressupostos de 461 i 510 milions d’euros. I jugadors que cada dia, quan posen el peu a terra, ja han costat tants calés com el que val matar un elefant a Botswana, per entendre’ns. I jugadors, també per entendre’ns, a qui La Marató de TV3, amb tota la seva mobilització i els milers de trucades de cada Nadal, amb prou feines en faria per pagar-los el 50% del sou d’un any.

No tinc la més mínima simpatia pel rei d’Espanya i menys encara després de la seva ridícula disculpa sortint dimecres de l’hospital. En realitat, penso que l’única diferència que hi ha entre ell i Urdangarin és que al gendre, la seva indecència li han publicat sencera. Però aniria bé sentir veus que, més enllà de tirar pel dret denunciant dispendis de banquers sense escrúpols, polítics a comissió i reis a qui la història ja està fent caricatura d’ells mateixos, portés a reflexionar si en àmbits on sembla que tinguem vetada la consciència crítica no caldria fer-hi alguna cosa. Perquè si mai això peta, que petarà, el futbol serà com un safari d’elefants: que, com que no en tindrem ni cinc, només el veurem de prop si som amics d’un xeic àrab.  

13.4.12

Papa, què vol dir santa?


[Article publicat a EL 9 NOU el 13.04.12]

Hi ha aquella llegenda tan maca d’El mariner de Sant Pau que explica el cas d’un navegant de l’Empordà que després d’una mala experiència a la mar va decidir agafar el rem de la barca i començar a caminar terra endins fins que ningú no reconegués què duia a sobre. I va estar tan content que al Ripollès ho confonguessin amb una pala de forner que s’hi va quedar. Ve a ser el que passa, una mica més cada any, amb això de les festes religioses que se’ns n’estan anant de mica en mica. Ara les tindríem entre Montagut i Castellfollit de la Roca camí de Sant Pau de Segúries, per entendre’ns. Quan el nostre mariner hi arribi per passar les vacances de Setmana Santa sentirà algun nen que dirà al seu “papa –o mama, si és el cas–, què vol dir Santa?”.

I el papa o la mama de la nostra història tirarà d’imaginari televisiu i li recordarà que la Setmana Santa és quan les estacions d’esquí tanquen temporada turística, que les cases de turisme rural estan mig contentes de com han anat d’ocupació, que a Andalusia la gent plora perquè el dijous han tornat a suspendre la processó i en què no falla mai, tampoc, el vídeo d’uns atrevits que solen crucificar cada any a les Filipines.

En temps del tripartit hi va haver rebombori quan es va valorar la possibilitat de canviar el nom de les vacances de Nadal per les d’Hivern i les de Setmana Santa per les de Primavera, per treure’n la connotació religiosa i no ferir susceptibilitats entre altres confessions o els que, simplement, confessen que no en tenen cap. Més d’un s’ho va agafar malament i ho va llegir com un atac a l’ancestral tradició cultural del nostre país. Però el pas del temps ha confirmat que, en aquest àmbit, la tradició cultural ha consistit més aviat a passar cada vegada més de tot. Menys a la Cuba comunista, on curiosament des d’aquest any el Divendres Sant ha començat a ser festa a petició del papa i en senyal de respecte als catòlics de l’illa.

Déu n’hi do. (O vet-ho aquí, perdó. No voldria ferir ningú).

5.4.12

Fem matemàtiques


[Article publicat a EL 9 NOU el 05.04.12]

A vegades fa una mica la impressió que quan el país anava sobre rodes els problemes no ens havien d’amoïnar, perquè en general ens en sortíem prou bé. Ara que tot són problemes, en devem tenir tants que no ens queda temps per amoïnar-nos per cap en concret, perquè altres problemes tenim, com se sol dir.

En un altre moment, les dades presentades la setmana passada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat sobre el nivell dels alumnes de 4t d’ESO que tenim a Catalunya potser ens hauria preocupat més. En resum, i per citar una de les conclusions que més s’ha repetit, ve a dir que un de cada quatre alumnes té un nivell baix de matemàtiques i anglès. I la resposta del Departament, per boca de la consellera Rigau, ha estat que a partir de l’any que ve, per exemple, a l’ESO es faran 70 hores més de matemàtiques per compensar aquest dèficit.

Un full estadístic, com diuen també dels power point en general, té sovint el risc de simplificar fins a tal punt discursos i conclusions que acaba idiotitzant el missatge i buscant solucions matemàtiques a problemes que no ho són, com és el de l’educació. No sé fins a quin punt s’ha tingut prou en compte la importància estratègica d’un àmbit que, a l’hora de les retallades, també s’ha ficat a l’estadística i li ha tocat emportar-se una part de quota que ha acabat posant en perill, més enllà de la responsabilitat que es pugui demanar a mestres i professors, quins i quants recursos destinem –invertim, de fet– en la formació dels nostres ciutadans del futur.

Llavors te’n vas en una jornada sobre immigració i et fan adonar que a l’Anoia, per exemple, no van trobar ni una escola que volgués dir en un tríptic que l’increment d’immigrants en una aula no en distorsiona el nivell pedagògic, perquè resulta que segurament sí, que l’afecta. I sents la queixa del mestre a qui amb 35 alumnes per classe, i de tan diversa procedència, costa fer rutllar un curs. Això també és matemàtic.




Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat