Mirem-nos-ho bé, això

[Article publicat a EL 9 NOU el 27.04.12]

Com que no hi entenc, la primera conclusió que vaig treure diumenge passat de la primera volta de les eleccions franceses és que la setmana que ve, a la segona, guanyarà Sarkozy. Vaig fer una cosa tan elemental com sumar els percentatges dels partits de dretes i els d’esquerres, i em va sortir que la suma dels vots de l’UPM de l’actual president i els del Front Nacional de Marine le Pen deixaven prou marge com perquè, diumenge vinent, la diferència de menys de dos punts de la primera volta fos remuntable.

Però llavors llegeixes els que hi entenen i et convencen que no: que el vot d’extrema dreta és bàsicament antisistema i es reivindicarà a si mateix amb un notable vot en blanc a la segona volta, que permetrà que el vot del bloc d’esquerres, més disciplinat, situï de nou un socialista a la presidència de la república. El mateix vot que, tapant-se el nas, el 2002 hi havia posat Chirac per no haver de veure-hi Le Pen pare.

La segona conclusió em va preocupar més. Em vaig imaginar una nit electoral en una república espanyola després d’una primera volta en què els dos candidats que en sortien vius eren del PP i del PSOE. I per fer-ho més macabre vaig veure-hi José María Aznar darrere un faristol blau i José Bono darrere el vermell, embolicats amb la bandera i reivindicant la indissoluble unitat d’Espanya, la desaparició de la lacra dels nacionalismes perifèrics i la determinació del país per combatre les envestides d’una Europa que acabava de despertar el toro.

I llavors va venir la tercera. Va ser la imatge del rei d’Espanya amb pijama a quarts de 5 de la matinada, mig embolicat amb un llençol, passant olímpicament de la unitat d’Espanya, del toro i dels nacionalismes perifèrics, entrebancant-se per l’escala en una barraca al mig de la selva de Botswana i amb una trompa d’elefant que li deuria fer de mànec de dutxa abans de tornar volant cap a casa amb un parell de crosses.

No sé. Si de cas estudiem-ho bé, això de la república...