La glòria dels intocables

[Article publicat a EL 9 NOU el 20.04.12]

Tinc un amic a qui direm Joan Carles que no ha caçat un elefant en sa vida i amb un fill que un dia li va reconèixer que, si hagués estat animal, li hauria agradat ser musclo. Ho dic per situar. En una setmana que el futbol ens està alienant com mai de les misèries quotidianes, em feia la reflexió que ja té nassos que dues de les economies més arruïnades d’Europa, la grega i l’espanyola, hagin situat a les semifinals de les màximes competicions continentals de futbol i bàsquet dos equips cadascuna, que són alhora exponent d’ostentació, poder i riquesa sobre les quals muntem una mena de filtre mental que ens impedeix qüestionar-nos ni que sigui una mica, ni que sigui ara, si no n’hem fet un gra massa.

Parlava del Barça i el Madrid de futbol i el Panathinaikos i l’Olympiakos de bàsquet, que el mes que ve seran a la final a quatre d’Istanbul amb el Barça, també. En el primer cas, pressupostos de 461 i 510 milions d’euros. I jugadors que cada dia, quan posen el peu a terra, ja han costat tants calés com el que val matar un elefant a Botswana, per entendre’ns. I jugadors, també per entendre’ns, a qui La Marató de TV3, amb tota la seva mobilització i els milers de trucades de cada Nadal, amb prou feines en faria per pagar-los el 50% del sou d’un any.

No tinc la més mínima simpatia pel rei d’Espanya i menys encara després de la seva ridícula disculpa sortint dimecres de l’hospital. En realitat, penso que l’única diferència que hi ha entre ell i Urdangarin és que al gendre, la seva indecència li han publicat sencera. Però aniria bé sentir veus que, més enllà de tirar pel dret denunciant dispendis de banquers sense escrúpols, polítics a comissió i reis a qui la història ja està fent caricatura d’ells mateixos, portés a reflexionar si en àmbits on sembla que tinguem vetada la consciència crítica no caldria fer-hi alguna cosa. Perquè si mai això peta, que petarà, el futbol serà com un safari d’elefants: que, com que no en tindrem ni cinc, només el veurem de prop si som amics d’un xeic àrab.