Avui a quarts de vuit

[Article publicat a EL 9 NOU el 19.11.10]

Hi ha gent que a la que rep un d’aquests correus amb missatges de pau i amor que circulen per internet el mira de seguida, a veure què diu. Jo, el que miro de seguida és a qui més l’han enviat. Perquè normalment són d’aquells que et demanen que l’enviïs a les sis, vuit o deu persones que més aprecies i que, si ho fas bé, et portarà bona sort. Va bé perquè això em situa de seguida en el rànquing dels meus amics i em dóna alguna pista sobre el nivell de simpatia que desperto entre tots ells. Els que em tenen per amic a partir del deu ja no m’envien gaire res, però com que precisament per això tampoc sé gaire res d’ells ja no m’amoïna. El que sap greu és caure d’una llista. O haver d’assumir que estàs entre els deu, però ja no entre els vuit. I això és una pressió afegida perquè vol dir que, si no t’hi esforces una mica, la cadena penja d’un fil i aviat pots quedar-te sense notícies d’algú que, aparentment, tens per amic o amiga i desitja el millor per tu.

Clar que llavors sempre et queda el dubte de si qui t’ho ha enviat realment s’ho creu o se’n fot una mica, de tot plegat. Pots fer-te el dur i no fer-ne cas, però l’amic o amiga potser ho descobrirà i s’ho prendrà com una ofensa perquè hi havia posat tot el sentiment. Però si qui hi posa el sentiment ets tu i l’altre s’ho agafava en conya, quan li tornes el missatge amb els deures fets passes a ser un figaflor i caus cinc llocs de cop a la llista d’amics a qui es pot prendre seriosament.

Jo he arribat a configurar comptes de correu estúpids per enviar missatges d’aquests sense haver de molestar ningú. No sé si funciona, perquè de fet no me n’ha funcionat mai ni un, de correu d’aquests. N’hi ha que fins i tot t’anuncien una trucada a quarts de 8 d’algú que representa molt per tu. Ha de ser fotut que, arribat el cas, no coincideixi amb qui et penses.

Ara tinc ganes de provar si amb aquest format funciona. A quarts de 8 estaré al cas, a veure si rebo res. I mira, segons de qui vingui, sempre seré a temps de dir que era conya.

Compte enrere

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.11.10]

Quanta saviesa, en la data les eleccions. S’ha buscat perquè el descompte des de la campanya arrenqués el 12 de l’11 del 10. Hi he caigut quan guardava l’article, que va per dates. I m’ha fet tanta gràcia que en comptes de ficar-me en política ho faré en un rellotge de sorra per repassar coses que va sumant el pas del temps mentre va restant el nostre.

El 9 del 8 del 7 va ser l’expressió màxima del compte enrere, principi i fi d’un destí que ens acaba fulminant a tots. Teníem de cos present, però ja difunt, Nicolau Casaus, el venerable avi del Barça que havia mort als 96 anys. I Luciano Pavarotti tenia en vetlla tot Itàlia perquè acabava de ser ingressat d’urgència a l’hospital, on va acabar el seu compte enrere al cap d’un mes.

Vaig seguir en directe l’enterrament per la televisió italiana –a casa RAI, que tenim satèl•lit– i vaig plorar una mica quan tres caces de l’exèrcit van dibuixar la bandera italiana mentre sonava la grandiosa Nessun dorma de Puccini. Llàstima que quedés desmentit que és un ària que al final aixeca a qualsevol.

El 6 del 5 del 4, en canvi, va ser un compte enrere invertit el que va deixar un compte corrent una mica més sec, després que a la Sotheby’s de Nova York s’arribés al preu més alt pagat mai fins llavors per un quadre: el Garçon à la pipe de Picasso, adjudicat per 104 milions de dòlars. Va causar estupor a la crítica especialitzada. A mi no. De fet, ni me’n recordava.

Però sí que el 3 del 2 de l’1 estava preocupat com tothom per la crisi de les vaques boges i que el preu de la carn hagués caigut un 70% perquè ningú no en comprava. De fet, els últims 10 anys hem protagonitzat uns quants comptes enrere convençuts, fins i tot, que la fi del món era qüestió de dies: l’efecte 2000, la grip aviar, la càrrega cancerígena del salmó de viver, la grip A, el túnel de la Sagrada Família, ... Però s’ha de dir que, almenys fins ara, ens n’hem sortit prou bé cada vegada.

Ara comentaria el 0, però com el seu nom indica m’ha deixat sense marge per fer-ho. De fet és el que n’hauria dit. Clavat.

El papa comunica

[Article publicat a EL 9 NOU el 5.11.10]

El concepte de papa mòbil ha evolucionat amb el temps fins al punt que allò que fa 30 anys tothom hauria associat a una cabina enfilada a dalt d’un cotxe, ara ja no passaria de simple número de telèfon. Com a molt coincideixen en la incomoditat que generen quan passa, el primer, i quan sona, el segon. Perquè no deixen de ser una manera d’exercir cert control –remot, però control en definitiva– i d’interferir en la llibertat de moviments de la gent, ja sigui per qüestions de trànsit o d’horaris, segons el cas.

També han compartit l’inconvenient de fer arribar el missatge, tot i que en això hi ha hagut sort diferent. Mentre un ha resolt cada vegada millor els problemes de cobertura, l’altre ha anat quedant enrere i ha vist com el món l’avançava per totes bandes. És el problema d’anar a 7 per hora i d’haver-te de ficar en contradirecció quan pretens recuperar la iniciativa. Llavors corres, però només el risc de caure fins i tot pitjor.

Em va fer gràcia quan el descarregaven a l’aeroport del Prat ara fa una setmana. Portava la cabina embolicada, com jugant a fer veure que potser ja hi havia el papa a dins i que no l’ensenyarien fins diumenge, per raons de seguretat. Diumenge, les raons es convertiran en mesures, i dilluns les mesures en factures; i molta gent tornarà a preguntar-se si haurà valgut la pena tot aquest desplegament, i aquest atabalament, per tan poca estona.

Tots dos naveguen, a la seva manera. Però mentre un ho fa per activar un localitzador quan passa de l’hora, el segon travessa una marea humana on vol veure-hi reflectit el món sencer, però que en realitat no és més que la barrera darrere la qual s’amaga, o s’evita, un món una mica més complex i fins i tot una Església una mica més compromesa, que a vegades també truquen demanant respostes que no arriben.

Problemes de cobertura? No ho crec. Més aviat deu ser que al papa sempre l’agafen conduint. Fins i tot pel carril que no toca.

Un país una mica paranoic, sí

Estic molt content de fer un programa de tele per poder-hi portar gent que m'agrada, a més de passar-m'ho encara millor amb la gent que el muntem cada setmana. I aquesta setmana ens ha permès, per exemple, portar-hi algú que va ser la meva primera imatge d'un professor d'universitat entrant a classe el dia de la meva primera classe com a alumne d'universitat. S'entén? Estava fet un flam. (Fa 20 anys, vull dir).

Parlo d'en Gabriel Colomé, actual director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO), amb qui vam parlar d'enquestes electorals, que és el que toca aquests dies de campanya que ens vénen a sobre.

Em quedo amb tres idees que ens va explicar, i que no per ser fàcils d'entendre són especialment reveladores d'aquesta paranoia de país que tenim:

• Hi ha mig país que té com a mitjans de referència els de la Corporació Catalana, que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, i pel qual el seu imaginari habitual és Catalunya, Montilla, Mas i la política catalana. Però hi ha mig país que mira TVE, Antena 3 i escolta la SER (o la COPE), pel qual el seu imaginari és Espanya, Zapatero i Rajoy. I Catalunya és essencialment res. I aquest, sumat, és el nostre país: una societat dual i a vegades paranoica que conviu amb més o menys fortuna però que, en realitat, es mou en dos imaginaris absolutament diferents.

• Sobta que després de la manifestació del 10 de juliol, en què semblava que tot Catalunya s'havia trobat a Barcelona per dir, ni que fos amb matisos, "prou" a Espanya, una enquesta del CEO d'aquest setembre posés de manifest que no arriba a l'1% la població de Catalunya que situa aquest problema com a prioritari. Està pràcticament al 20è lloc del rànquing. "No confonguem l'opinió pública amb l'opinió publicada", diu en Colomé. En el fons, i més enllà de les puntes circumstancials que poden ser portada d'un diari, les societats "són molt més estables del que sembla", i cadascú acaba situant les prioritats en allò que l'afecta personalment.

• La tercera és una informació pràctica, però que gràcies a ell vam aconseguir aclarir d'una punyetera vegada: l'abstenció beneficia els partits més petits i els que esperen poder entrar al Parlament. Com més es vota més es beneficia als grans, perquè hi ha molts més vots i, per tant, molts més dividents pels que en tenen més. El vot en blanc no té el mateix comportament que l'abstenció, però també beneficia els partits grans, perquè com a tal computa i el que fa és posar molt més difícil als partits petits aconseguir el 3% mínim per poder tenir representació al Parlament. I va posar el cas de Ciutadans com a exemple: si a les eleccions de 2006 hi hagués hagut un punt més de participació, no haurien entrat al Parlament. Però si hi arriba a haver dos punts menys, en comptes de tres haurien tingut cinc diputats.

O sigui que ja podem començar a rumiar com ens ho hem d'agafar, tot plegat.

Bon cap de setmana!

Moltes gràcies!

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.10.10]

Omplir la contraportada d’un diari és un honor comparable a omplir l’últim anunci de televisió abans de les campanades de Cap d’Any, per allò que reuneix totes les condicions objectives per ser vist ni que sigui per error. Però la diferència és que l’anunci es paga. Ho dic perquè si jo hagués de pagar com a publicitat l’espai que estic omplint a partir d’avui, segurament hauria de fer mig diari més per afrontar-ho. Això fa que l’honor sigui molt gran. I l’estalvi, també.

És un honor afegit substituir en aquesta tasca en Carles Capdevila, però també m’aclapara una certa sensació de pànic. He fet números i he confirmat que, a la meva edat, ell ja portava vuit anys escrivint aquí; i si jo tinc intenció d’arribar a la seva fent el mateix, en tinc per quatre més. Ja avanço d’entrada que no serà el cas. Però ja que hi som, ara podria plantejar un joc per veure si algú endevina els anys que tinc, els que té ell i els que ens portem. Però com que sóc de lletres no sé valorar si falten pistes. En qualsevol cas, en Carles Capdevila em guanya absolutament en tot. I de molt i molt tros. Tant, que no puc sinó sentir vergonya d’haver-li d’agafar el relleu.

I ara dirigirà un diari. Només per això ja mereix un monument. I també per arriscar-se a deixar l’estabilitat laboral que històricament sempre ha representat escriure una contraportada. Perquè és l’única secció, juntament amb la portada, que no falla mai per malament que vagis de paginació. Altra cosa ja en diuen esquela, que sempre comença pel final i a una sola cara. Diria que, subconscientment, aquest és el motiu de fons que m’ha acabat de decidir a afrontar el repte.

Intentaré fer-ho el millor que pugui mentre cregui que tinc alguna cosa a dir. O mentre a algú de la direcció de l’empresa no se li acudeixi pensar que, per l’espai que omple i per l’interès que pugui acabar tenint el que jo digui, més hauria valgut posar-hi directament un anunci.

[D’acord que avui no he dit res. Però encara no compta].