30.4.11

Perquè són molt millors



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.04.11]

Em sembla que començo a entendre aquest aire de certa deixadesa en la imatge del rei d’Espanya que es critica en determinats cercles de Madrid. Diria que l’home no ha assumit que una copa seva que va donar personalment a un noi la setmana passada, amb l’encàrrec de no fer-la malbé, a hores d’ara ja no existeixi. I que des d’aquest dimecres, el que ja no recordi gairebé ningú és que hagués donat una copa.

Una vegada vaig haver de comprar entrades per un Barça- Madrid a General per a una colla de gent. Valien 3.500 pessetes, que vaig recollir prèviament de tothom menys d’un, que era periquito però que també venia. Vam quedar que no me les donaria però que, a canvi, em pagaria mil peles per cada gol del Barça. Llavors vam anar al camp i van marcar Koeman, Iván i Romario, que en va fer tres. Vaig cobrar 5.000 peles i vam sortir del camp en globus.

Dimecres vam tornar a coincidir, amb aquest periquito, gran amic meu. Em va fer una pintada a la paret del Facebook per dir que estava molt emocionat, molt. S’ha de dir que ja no és periquito. No sé si el punt d’inflexió va ser aquell gener de 1994, però el cas és que d’una manera progressiva, discreta però definitiva, es va fer del Barça. I ara és dels milers de convençuts que el Barça és el millor equip del món i que Mourinho no està enlloc més ben assegut que a la tassa d’un vàter.

Jo ho sento molt, però si s’és objectiu i s’entén la dimensió mediàtica de l’esport com un espectacle que pot arribar a fer-se art, no hi ha debat possible sobre l’hegemonia que els últims anys representa el Barça en aquest punt. Fins a l’extrem que la quantitat i qualitat de satisfaccions que ens està donant dins i fora del camp queden molt per sobre de copes i desfilades carnavalesques a què ens acabin convocant després d’aconseguir-les.

Per això, derrotar el Madrid i tot el que representa –dins i fora del camp, també– ja no és només un acte de justícia esportiva. És, sobretot, el triomf de la dignitat. Es nota, que sóc del Barça?

22.4.11

On pares, Sant Jordi?



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.04.11]

Coincidint que a Bèlgica portaran a judici Tintín al Congo per racista, m’he repassat la llegenda de Sant Jordi i s’ha confirmat el que em temia. És molt bèstia. Em pensava que només hi sortien el drac, el rei, la princesa i el cavaller. Però aquests són els que surten vius a la història, perquè prèviament el drac es va menjant donzelles una darrere l’altra, i a raó d’una per dia. Els va tocant per sorteig, pobres, i tot plegat no passa a ser notícia –és a dir, llegenda– fins que li toca a la filla del rei. Que tampoc entenc l’interès del poble a protegir la corona i a prestar-se de manera tan submisa a rellevar la princesa a l’hora de deixar-se fer xixina –quina expressió més maca; l’acabo de descobrir– entre les urpes de la fera.

Ara mateix no se m’acut cap altra història infantil més truculenta que aquesta. Avui es prohibiria, un conte així. Pel que té de violent i pel que té de denigrant per a tantes dones anònimes, llançades com sacs de carn tendra a la boca del drac. I sigui dit de passada, ja que hi som, que si juguem a donar un punt de versemblança a tot plegat penso que, arribat el cas, el nostre rei de veritat ho passaria bastant malament. (O no, vés a saber).

Hi ha un segon tema que tampoc em quadra, i veig que s’ha estudiat poc. Segur que ara mateix vuit de cada deu persones estarien convençudes que quan sant Jordi rescata la princesa, se n’enamora i es casen. Doncs no, resulta que marxa i desapareix misteriosament a l’espera de destins més alts. Com a narració, és un desafiament en tota regla a l’estructura clàssica del conte, que ha de tancar la història d’una manera rodona per no deixar desconcertada la canalla.

En certa manera la llegenda de Sant Jordi representa un primer precedent a l’estructura del serial, que deixa oberta la trama donant a entendre que continuarà. Però tenint en compte que va marxar al segle IV i des de llavors que no se’n sap res, comença a fer patir. Jo voto perquè se’l localitzi i puguem descobrir el final d’una vegada. Però de moment, feliç diada! 
  

16.4.11

Al 'Hashtag' vivim millor



[Article publicat a EL 9 NOU el 15.04.11]

Com que no vaig gaire bé d’anglès, la primera vegada que vaig sentir trending topic em pensava que era una cursa de camells pel mig del desert amb un tram a peu per fer amb xiruques. La primera vegada que vaig sentir hashtag vaig demanar que m’ho repetissin, perquè em pensava que anava d’eleccions en algun parlament federal alemany.

Ara que ja sé què són i que he contribuït modestament tant a una cosa com a l’altra, situo la qüestió. El hashtag és l’etiqueta que agrupa els missatges de Twitter que escriuen sobre un mateix tema, per veure’ls tots junts. I quan se n’ajunten molts i fan un rècord, es converteixen en un trending topic, que vol dir que lideren un determinat rànquing. Fins i tot el del món. I això pot passar en qüestió d’hores, o fins i tot de minuts.

Per exemple, el cap de setmana passat va ser trending topic mundial l’etiqueta #bcndecideix. Vol dir que cap altre tema a tot el món, i mira que n’hi ha, va generar etiquetades tantes piulades –és a dir, missatges de Twitter– com aquell. Llavors t’emociones per damunt del que seria raonable i et penses que, efectivament, tot el món està pendent i fins i tot eufòric amb la mobilització de la consulta sobiranista de Barcelona, com abans ho havia estat per salvar Cacaolat i, com abans, tot l’Estat ho havia estat per celebrar l’últim disc dels Manel.
I l’endemà, quan tota aquesta injecció de moral ha de deixar el Twitter i entrar en contacte amb la vida de cada dia, resulta que l’estampa és la de tres miserables diputats –ho dic per ser tres, no per ser diputats– reclamant la independència asseguts a terra davant del Parlament, on ni tan sols els han deixat temps per desplegar una tenda de les que es munten en dos segons.

Twitter és un món més feliç. Perquè tot hi passa ràpid i el compromís s’acaba on acaben els 140 caràcters que tens per escriure-hi. I l’hem fet créixer fins a construir-hi un món paral·lel, fàcil i idíl·lic on, reescrivint Martí Pol, tot està per fer i tot és possible... sense que calgui fer massa res. #alguhohaviadedir.
  

9.4.11

Si pogués tornar a votar...



[Article publicat a EL 9 NOU el 08.04.11]

Em sap greu, però des d’aquesta setmana els independentistes hauran d’esborrar del seu catàleg de consignes aquella feliç idea que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. He fet quatre números i no crec pas que convingui. El país veí –o el veí del veí, segons qui s’ho miri– ha hagut de demanar a Europa que el rescati de la crisi financera que l’ha portat al col·lapse: 75.000 milions d’euros per pagar deutes. Perquè ens entenguem, gairebé dos cops l’actual pressupost de la Generalitat, que deu ser d’uns 40.000 milions.

És com si a partir d’ara jo hagués de continuar sobrevivint amb el meu pressupost de sempre, i a sobre anar fent guardiola per generar en tres anys el doble de calés dels que remeno en un, per poder-los tornar i, en el millor dels casos, acabar quedant com tres anys enrere. No em veuria pas amb cor.

Posats a triar, prefereixo l’autonomia que descrivia l’altre dia Kenneth Rogoff, execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, que deia que Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món. Com a molt potser li discutiria que d’aïllats ja fa temps que hi estem, i que tot el que tenim de rics ho devem tenir d’inútils, perquè no es nota. I a sobre encara ens renyen, que és el que menys entenc.

Els països rics es riuen dels països pobres i n’hi diuen “pigs”, que vol dir porcs, i que és l’acrònim que correspon a Portugal, Irlanda, Grècia i Spanya. D’aquesta llista de quatre ja n’hi ha tres que, fins i tot essent estats, ja han hagut de demanar auxili a Europa –en total, 270.000 milions– i han passat a tenir la seva autonomia hipotecada de per vida. Hi ha travesses per veure quan s’hi haurà d’afegir el quart, del qual Catalunya forma part. De moment van dient que no, però ja es veurà. O sigui que un dels països més rics del món resulta que, ben mirat, ni que sigui com a pernil de pota negra, no deixa de ser un tros de porc. Aquest és el problema, aquesta és la crisi.

Que podria tornar a votar, aquest diumenge, a Barcelona?

2.4.11

Un monument, sisplau


[Article publicat a EL 9 NOU el 01.04.11]

Aviat entrarem en aquella època de l’any que vas per la carretera i a més de veure indicadors per ficar-te a pobles i ciutats te’n comences a trobar per anar a casaments. Solen ser cartolinetes de colors, normalment aprofitant un senyal, amb el nom dels nuvis com a pista. No sé qui ho porta, però normalment la diligència a l’hora de posar-los no és la mateixa per treure’ls. Tampoc demano que sigui després del banquet, perquè la majoria dels que en surten no estarien precisament en condicions de trobar-los. Però passats dos mesos aniria bé. Conec casos extrems de cartellets que continuaven penjats a la carretera quan el nuvi o la núvia ja s’havia penjat d’un altre; però aquest no és el tema.

El que demano és un monument al cartellet que il·lustra aquest article. El trobareu a l’accés al Sucre de Vic des de la rotonda de Can Pamplona, a l’antiga N-152. Més que res perquè aquest mes de març ha complert exactament dos anys. Anunciava una trobada de Minis el març de 2009, que va anar molt bé. L’any passat, amb motiu del primer aniversari, ja vaig tenir ocasió de comentar-ho en un altre fòrum i vaig rebre mostres d’afecte per part de força gent.

Han passat moltes coses, en dos anys. Per exemple, la pluja de l’últim parell de setmanes, dues lligues i una Champions del Barça, la nevada del març de l’any passat, dos nadals i dues cavalcades de Reis, dos mercats del Ram i dos de Música, les conferències setmanals de l’aula universitària de la gent gran, els actes centrals de campanya de diversos partits a l’auditori del Sucre, i fins i tot dues trobades més de Minis.

Tinc un amic que s’ho diu. Viu a França, però cada cop que entra a Vic i veu el cartellet que el fa girar a la dreta no ho acaba d’entendre. I llavors es desorienta perquè no en troba cap més que li acabi d’aclarir el què. Per això demanaria que el treguin, i que al seu lloc provin d’alçar un monòlit en la seva memòria. A veure si dura dos dies abans no li passin per sobre.  

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat