On pares, Sant Jordi?

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.04.11]

Coincidint que a Bèlgica portaran a judici Tintín al Congo per racista, m’he repassat la llegenda de Sant Jordi i s’ha confirmat el que em temia. És molt bèstia. Em pensava que només hi sortien el drac, el rei, la princesa i el cavaller. Però aquests són els que surten vius a la història, perquè prèviament el drac es va menjant donzelles una darrere l’altra, i a raó d’una per dia. Els va tocant per sorteig, pobres, i tot plegat no passa a ser notícia –és a dir, llegenda– fins que li toca a la filla del rei. Que tampoc entenc l’interès del poble a protegir la corona i a prestar-se de manera tan submisa a rellevar la princesa a l’hora de deixar-se fer xixina –quina expressió més maca; l’acabo de descobrir– entre les urpes de la fera.

Ara mateix no se m’acut cap altra història infantil més truculenta que aquesta. Avui es prohibiria, un conte així. Pel que té de violent i pel que té de denigrant per a tantes dones anònimes, llançades com sacs de carn tendra a la boca del drac. I sigui dit de passada, ja que hi som, que si juguem a donar un punt de versemblança a tot plegat penso que, arribat el cas, el nostre rei de veritat ho passaria bastant malament. (O no, vés a saber).

Hi ha un segon tema que tampoc em quadra, i veig que s’ha estudiat poc. Segur que ara mateix vuit de cada deu persones estarien convençudes que quan sant Jordi rescata la princesa, se n’enamora i es casen. Doncs no, resulta que marxa i desapareix misteriosament a l’espera de destins més alts. Com a narració, és un desafiament en tota regla a l’estructura clàssica del conte, que ha de tancar la història d’una manera rodona per no deixar desconcertada la canalla.

En certa manera la llegenda de Sant Jordi representa un primer precedent a l’estructura del serial, que deixa oberta la trama donant a entendre que continuarà. Però tenint en compte que va marxar al segle IV i des de llavors que no se’n sap res, comença a fer patir. Jo voto perquè se’l localitzi i puguem descobrir el final d’una vegada. Però de moment, feliç diada!