29.8.14

Tribut al precursor


[Article publicat a EL 9 NOU el 29.08.14]

M'he inventat el half-selfie. És com el selfie de tota la vida -del mig any de vida que té, de fet-, però es tracta que just en el moment de fer-te la foto t'amaguis per no sortir.  O sigui, un selfie a mitges. I me l'he inventat perquè aquestes vacances no he parat de veure gent fent-se selfies a cada moment, i ho he avorrit. Com si l'opció d'un autoretrat no hagi existit des de sempre i els museus no en tinguin exemples anteriors al segle XVI en exposició permanent. Amb el mèrit que té, a sobre, pintar-te a tu mateix sense veure't la cara que fas.

No serà que els telèfons d'ara no hagin incorporat des de fa anys el botonet que et gira la càmera per fer-te una autofoto, o els disparadors amb temporitzador que ja vèiem a les màquines que anaven amb carret. No eren selfies, això? La foto ha de ser instantània i la càmera l'ha d'aguantar el braç estirat d'algú? Si hi ha perxa hi ha trampa?

Doncs en tot cas, si hem de professar una nova devoció per als selfies donant-los la categoria d'estrena, que sigui, a tots els efectes, en homenatge i reconeixement el creador del selfie de l'era moderna, també pels seus començaments difícils i la descoberta accidental del gènere. Era un lladre.

Buscant el cop del segle, al novembre de 2012 va voler atracar un banc i es va convèncer que abocant-se suc de llimona per sobre es tornava invisible. De fet, es va tirar fotos amb una Polaroid i no hi sortia. Això ja era tècnicament un selfie. Ell era a la foto però no se'l veia, perquè havia aconseguit fer-se invisible. I estava selfie-impressionat.

Se'n va anar al banc i el van detenir per burro. No se'n sabia avenir de per què l'havien descobert. I li van explicar: a les fotos no hi sortia perquè li picaven tant els ulls quan es ruixava amb llimona que no veia on disparava.

De fet, doncs, a ell també se'l podria considerar precursor del half-selfie, el selfie a mitges que acabo d'inventar. En honor seu, en direm un McArthur Wheeler, d'això. La foto ja és feta amb aquesta tècnica. Jo era davant de l'aparador.

22.8.14

Els diners no es toquen


[Article publicat a EL 9 NOU el 22.08.14]

Tinc un bagatge molt pobre com a lector i ara mateix desconec si mai s’ha escrit un conte, o una novel·la, sobre la vida d’una moneda. Del seu periple per aquest món i per la quantitat de mans i de butxaques que deu arribar a conèixer, d’altres monedes amb qui arriba a estar en contacte, dels desplaçaments que deu fer per terra, mar i aire i vés a saber si, finalment i al cap de molt temps, per tornar a ensopegar amb algú per qui ja havia passat i que no en fa ni cas perquè no la reconeix en absolut. Pensant-hi bé, no crec que hi hagi cap objecte personal que volti més que un euro.

Potser hem tingut a les mans la moneda que un dia va servir per pagar un tallat al nostre ídol, la que ha reposat en alguna caixa forta envoltada de lingots d’or, la que s’ha amagat sota un got de plàstic d’un trilero de la Rambla de Barcelona o la que un dia va caure per error dins d’una bossa carregada de bitllets de 500 camí d’Andorra. És el que em vaig imaginar quan dimecres vaig llegir al 324.cat una notícia sobre el percentatge de diners contaminats que corren pel món.

Pensava que anava de diners corruptes, però no. Anava de gent bruta, bàsicament. Els calés, i sobretot els bitllets, estan contaminats. Literalment. Un estudi de la Societat Americana de Microbiologia ha arribat a la conclusió que el 94% dels bitllets que corren pel món estan carregats de bacteris per sobre del que tocaria. I, com a dada encara més bèstia, un 10% de les targetes de crèdit, que pensaries que són molt més personals, fiables i intransferibles, contenen directament excrements.


Tant patir per les tasses de vàter i la mania de posar-hi paper per sobre, i resulta que res no hi ha tan brut com els diners. I ja que hi estem posats, recordo que els últims estudis  han aclarit que la pica d’una cuina conté 100.000 vegades més de gèrmens que la tassa del vàter. I ja que som al vàter, diu que és millor tirar la cadena amb la tapa tancada. Que si no, hi ha bacteris que salten disparats i poden arribar al raspall de dents.

14.8.14

És legal, ho diu el Constitucional


[Article publicat a EL 9 NOU el 14.08.14]

Ja són ganes que, a ple estiu, a un li vingui de gust rellegir la sentència del Tribunal Constitucional del 25 de març que negava a Catalunya el reconeixement com a subjecte polític sobirà –gran titular del moment– però no pas el dret a decidir sobre el seu horitzó polític entès dins d’un procés de diàleg i respecte a la legalitat.

Exactament el que pretén la consulta del 9N, que per si sola no trenca res, sinó que pregunta als catalans si estan d’acord que l’horitzó polític a partir del qual s’obri el procés de diàleg dins de la legalitat tingui com a objectiu la independència de Catalunya. I aquest segon titular, que pot ser clau per defensar la legalitat de la consulta, va passar llavors pràcticament desapercebut, indignats com estàvem que el Constitucional s’hagués atrevit a dir-nos que no som ningú per decidir res.

És que la consulta no decidirà res, més val saber-ho i dir-ho. Estava clar des del primer moment i tots plegats hem generat l’equívoc que el #SíSí ja era, de fet, una declaració d’independència. S’ha defensat des d’aquí i així s’ha rebut interessadament des d’allà, entenent el 9N com un exercici de sobirania que en realitat, no és, senzillament perquè no se’ns reconeix.

O sigui, com diu el TC, que “les referències al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya (...) no són inconstitucionals” si s’interpreten en el sentit que recull la mateixa sentència del TC. Això és, admetent que s’ha de defensar dins de la legalitat. I una consulta no vinculant no la trenca en cap moment.

Si alguna cosa ha de trencar la legalitat vigent no és el 9N, sinó la posterior declaració d’independència que implicaria necessàriament una legalitat nova, ja sigui perquè l’Estat accepta negociar-la o perquè el Parlament de Catalunya la proclama unilateralment si no s’accepta. I això ja és un altre tema. 

Res més fàcil que remetre a aquesta sentència del TC quan Rajoy impugni la Llei de consultes. I res més trist, doncs, que la covardia preventiva de Santi Vila, Joan Rigol i Joana Ortega.

200

8.8.14

Esperant la palmera


[Article publicat a EL 9 NOU el 8.08.14]

Tot i que solen estar anunciats, els castells de focs comencen amb un pet d’avís que no te l’esperes i que, si t’agafa desprevingut, t’espanta una mica. Llavors ja quedes en alerta perquè, en realitat, t’han advertit que al cap de 10 minuts –o un quart, segons els llocs– comença l’espectacle.

Normalment s’obren amb un desplegament d’efectes bastant impressionant, però el que ho munta sap que mantenir aquella tensió durant 20 minuts és una ruïna. Dissimuladament, que per això en saben, et distreuen una estona amb uns quants acordions i paracaigudes de colors que baixen de mica en mica. Així fan temps i estalvien quartos, que aquests són més barats. Però saben de sobres que el públic espera sobretot el final, amb aquelles palmeres tan enormes que ressonen ja només de llançar la bola de foc que et fa jugar a endevinar en quin moment arribarà l’espetec. Com de més amunt, més impacte. I més efectes retardats. No falla.

De castells de focs n’hi ha d’espectaculars. Durant uns quants anys vaig seguir els del concurs internacional de Blanes, per la festa major, que omple la platja i el passeig a banda i banda de la roca de Sa Palomera. I, d’acord amb les bases, han de durar exactament 20 minuts. Per això està tot programat.

Però hi pot haver incidents. Es poden encendre coets quan no toca, o fins i tot que t’exploti tot l’arsenal acumulat abans de començar. No ho dic per Blanes, que consti. Ho dic pel cas Pujol, que a mesura que passen els dies confirmaria la idea que se’ls va escapar un pet abans d’hora, més que res perquè algú –ell, de fet– va encendre una palmera abans de l’acordió. Sabent que l’estiu desactiva tensions i atencions. I que són dies inhàbils en què escoltem menys notícies i fem menys cas a les que ens arriben. Si això fos un castell de focs, ara passem a les fonts de llum ran de terra i aquells cors de color rosa, vermell i blau que van fent pampallugues.

No cal patir. Que si queden palmeres, seran pel setembre.

1.8.14

Pujol no era Pujol


[Article publicat a EL 9 NOU l'1.08.14]

La millor notícia que hi ha hagut des del terratrèmol que Jordi Pujol va provocar la setmana passada amb la seva confessió és que, a banda d’ell, no hagi dimitit ningú més. Sobretot perquè, a hores d’ara, el seu entorn i el del seu partit ja està carregat de raons per pensar que, si alguna cosa amaga, ja hi ha qui ho coneix i que administrarà sàviament el moment d’explicar-ho. No oblidem que la carta i la posterior desaparició de Pujol no és espontània, sinó que arriba dies després que El Mundo demostrés a portada que alguna cosa molt seriosa ja sabia. I que era veritat. La dimissió dies abans d’Oriol Pujol ja ho anunciava.

La segona millor notícia, vist en clau convergent, és que la resposta fulminant amb què el partit ha reaccionat contra el seu patriarca s’ha vist espontània, sentida i estupefacta. Dit d’una altra manera: o ho han assajat molt o per primera vegada ha quedat clar que l’actual direcció de Convergència no és una cort d’encobridors de les martingales del seu pare fundador i afins, sinó una gent educada o reeducada en una altra cultura que s’ha sentit políticament i personalment ferida, i traïda.

La tercera és que l’antiindependentisme no s’esperava que anés així. El guió deia que Pujol era intocable i se’l protegiria, de manera que Mas quedaria anul·lat i amb ell la causa sobiranista, com si d’ell depengués. Dubte esvaït. D’aquí la confessió abans de la cimera a Madrid. Aquell dia Pujol ja no existia.

La quarta, vist en clau de procés, és que l’impacte innegable que ha tingut el desemmascarament –i el que vindrà– del clan Pujol arriba, de fet, enmig d’una convulsió social que escombra sense contemplacions els tics de la vella política i els riscos més que acreditats de l’apoltronament en el poder, representats com ningú per aquesta família.

La cinquena és que Artur Mas convocarà la consulta. Havent perdut Pujol, ni ell ni el partit ja no tenen més a perdre. El 9N ja és ara l’últim recurs per guanyar-se una nova credibilitat.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat