Posem-hi que dic cinc coses de Madrid

La foto és meva, sí. I maca que em va quedar

• Mira que en fan de pel·lícules, al Satèl·lit, però tot just l'altre dia se'm va acudir mirar Benvinguts al nord, que ja deu tenir un parell d'anys però que va triomfar molt al seu dia. Doncs mira que deuen tenir pel·lícules, a l'AVE, i quants AVEs diferents passen cada dia i mira que pocs que n'he agafat jo. Doncs resulta que dissabte em van fer veure Benvinguts al nord. I mira que n'hi ha, de diaris per comprar, i de temes per tocar en aquests diaris, però resulta que aquest dissabte, les pàgines de viatges d'El País que vaig comprar un cop ja a Madrid, parlaven de Bergues i de Benvinguts el nord, la pel·lícula que ha convertit aquest poble del Nord-Pas de Calais francès en el 'santuari' més important del país després de Lourdes. Potser és una premonició, tot plegat. Perquè resulta que, a més, els habitants d'aquesta zona parlen un francès molt estrany i se'ls coneix com el seu accent: els xetis. Potser que me n'hi vagi, no? M'hi sentiria com a casa. [El títol original en francès, de fet, és Benvinguts a cals Xetis]


• Mira que n'hi ha de quadres, i de grans i de macos, i lo que llamen. Però a mi el que més em va agradar de la retrospectiva 1983-2009 de Miquel Barceló al Caixa Fòrum és una petita escultura de bronze que es titula Pinotxo mort. És una calavera amb un nas prim i afilat de mig pam, clar. Em va fer riure quan la vaig tenir a davant. Suposo que em va agradar perquè devia ser l'única cosa que vaig entendre de l'exposició. Sóc així d'insensible, o de tonto.


• El problema de convocar manifestacions a La Puerta del Sol, on hi ha tanta gent tanta estona, és que, si no vigiles, una simple coincidència les pot acabar convertint en un acudit macabre. M'explico: Dissabte a la tarda en van fer una per reclamar cadena perpètua a violadors i assassins, i de manera especial contra una llei que és molt més flexible quan els autors són menors. Devia haver-hi un miler llarg de persones. Tot d'una, mentre escoltava parlaments de familiars de joves assassinats, em giro i em trobo pendents del mateix un parell de noies amb la cara absolutament desfigurada, amb la pell caient-los a trossos per la galta i un tall considerable a carn viva que els baixava des del coll fins als pits. En un primer intent per processar racionalment l'escena, vaig voler pensar que eren figurants de la manifestació -una mica desafortunats- que pretenien recrear les tortures que aquests assassins poden fer a les seves víctimes. Però resulta que no: resulta que feien temps per anar a participar a la IV edició d'una marxa de zombies. Ho he sabut avui llegint el diari. També van ser un miler.


• I com que torno amb l'AVE, torno a l'AVE. M'estava mirant Un buen hombre, que aquesta encara no l'havia vist i és força trista, i a l'arribar a Saragossa, com que han hagut de connectar el micro per dir Saragossa, se'ls ha penjat el DVD de tot el tren i ens hem quedat amb les ganes de veure com acaba la pel·lícula. Compta que devia faltar un quart, o sigui que fa molta ràbia perquè et tira per terra 70 minuts seguits pendent del tema. Més que res perquè era d'intriga, tenim dos assassinats pel mig i ara vés a saber què ha passat.


• En Tamariz és boníssim. Va dir que al setembre o a l'octubre tornarà al mateix teatre per fer un espectacle de petit format, amb 50 o 60 persones màxim per sessió. Per les d'ara, ja feia dies que havia exhaurit les entrades actuant cada dia davant de 1.000 persones. I va rematar-ho amb un joc que ell mateix va inventar fa 20 anys i que per mi, ara ja és mític: les tres coincidències. Aquí en teniu una fenomental i excèntrica versió en xetis. És brutal.

Visc(a) La Molina

Vinc del Facebook a mirar si hi ha cap grup d’Osona i el Ripollès que defensi els Jocs Olímpics d’Hivern dels afores de Barcelona per al 2022. Deu ser que encara no s’ho creu gaire ningú, perquè no n’hi ha cap. Però com que aquest dissabte l’alcalde de Barcelona se’n va a la Molina, hi podria dir que amb els Jocs al Pirineu mataríem no dos, sinó tres o quatre pardals d’un tret: ens farien un tren nou, quatre carrils fins més enllà de Ripoll i fins i tot el túnel de Toses, que si tot el temps que fa que se’n parla l’haguessin passat fent obres ja sortiria a Normandia. I tot hauria d’estar acabat abans del 2022, clar.
Les olimpíades són de les poques coses que tenen un calendari que no falla, i això és un gran què si esperes que t’acabin unes obres. Perquè si no hi ha olimpíades, el més habitual és passar olímpicament dels terminis de les obres que hi ha per fer. Del túnel de Toses se’n parlava des d’abans que Narcís Serra fos alcalde de Barcelona, per exemple. Des de llavors ja ha tingut temps de deixar de ser-ho, convertir-se en ministre, vicepresident del govern i president d’una caixa. A Barcelona hi ha hagut tres alcaldes després d’ell i el túnel de Toses encara no l’han començat.
I per als detractors, tranquils. Sempre hi ha l’opció d’haver de fer les obres per presentar la candidatura, i que llavors te la tombin. Però almenys assegurem un tren nou a Puigcerdà. Doncs res, visca la Molina, no?

[Publicat a EL9NOU el 26.02.2010]

Bombers al Parlament

He seguit a estones pel 3/24 la comissió del Parlament que investiga l'incendi d'Horta de Sant Joan. Casualment m'he trobat amb les intervencions més dures dels bombers i del cos específic dels GRAF, que sempre s'havien de sentir per part dels diputats que aquelles compareixences no eren cap judici i que només eren per demanar responsabilitats polítiques. Que no s'havien de sentir perseguits, vaja.

Tot plegat em sembla patètic. Tan poc que hauria costat acceptar que tot plegat havia estat una tragèdia i que és terriblement humà que davant d'una tragèdia no pugui haver-hi la mateixa coordinació que tan fàcil sembla veient un power point en una sala de juntes. Segons qui escoltes i segons què llegeixes sembla que et vulguin portar a la conclusió que si aquell dia no hagués estat conseller qui ho era no hi hauria hagut cinc morts.

No recordo que amb motiu de la tragèdia de l'11S de Nova York es muntés cap comissió d'investigació per buscar responsabilitats polítiques per les morts dels bombers que van quedar sepultats per les Torres Bessones que els van caure a sobre. I si a cada una de les víctimes d'aquell atemptat, com als centenars de víctimes d'Haití que no coneixerem mai i que segur que han mort després d'agonitzar durant dies sota la runa, hi haguéssim posat un micro i una càmera per escoltar la seva desesperada petició d'auxili i els renecs per no ser atesos mentre morien de mica en mica, quedaríem garratibats.

Davant d'incidents molt menors que l'incendi d'Horta de Sant Joan he viscut les tensions, els nervis i les discussions entre grups de rescat o brigades d'intervenció que costa molt coordinar amb la pressió afegida que suposen les circumstàncies del moment. És terriblememt humà que sigui així, i és terriblement lògic acceptar-ho d'aquesta manera. El que fa fàstic és que, malgrat que s'hagi d'insistir cada mitja hora en el contrari, l'objectiu d'una comissió del Parlament sigui el de buscar "responsabilitats polítiques" a base de plantejar interrogatoris judicials a desenses de testimonis a qui, d'entrada, "volem manifestar el reconeixement a la seva tasca, que no posem en dubte en cap moment". Quan, en realitat, si alguna responsabilitat deu haver-hi en la descoordinació d'un operatiu tan complex com aquell, si alguna cosa no pot ser de cap manera és política.

Ho sento, però jo no em veuria amb cor de fer tallar el cap de ningú ni per les responsabilitats tècniques d'aquest incendi. Pensar que als bombers els ha de ser igual que morin cinc companys en l'extinció o que puguin viure la seva feina amb desídia, sense ser conscients que al seu ofici inclou el risc de deixar-hi la vida, em fa posar la pell de gallina.

Hi ha molta gent que ha mort quan no li tocava fer-ho. I tot el que sigui corregir i millorar els protocols d'actuació per extremar les garanties de seguretat de qualsevol feina, fins i tot les de més risc, endavant. Però estic convençut que això no ho aconseguirà mai una comissió d'investigació del Parlament. Entre moltes altres coses perquè, sincerament, penso que és el que menys li interessa.