28.2.10

Posem-hi que dic cinc coses de Madrid

La foto és meva, sí. I maca que em va quedar
  • Mira que en fan de pel·lícules, al Satèl·lit, però tot just l'altre dia se'm va acudir mirar Benvinguts al nord, que ja deu tenir un parell d'anys però que va triomfar molt al seu dia. Doncs mira que deuen tenir pel·lícules, a l'AVE, i quants AVEs diferents passen cada dia i mira que pocs que n'he agafat jo. Doncs resulta que dissabte em van fer veure Benvinguts al nord. I mira que n'hi ha, de diaris per comprar, i de temes per tocar en aquests diaris, però resulta que aquest dissabte, les pàgines de viatges d'El País que vaig comprar un cop ja a Madrid, parlaven de Bergues i de Benvinguts el nord, la pel·lícula que ha convertit aquest poble del Nord-Pas de Calais francès en el 'santuari' més important del país després de Lourdes. Potser és una premonició, tot plegat. Perquè resulta que, a més, els habitants d'aquesta zona parlen un francès molt estrany i se'ls coneix com el seu accent: els xetis. Potser que me n'hi vagi, no? M'hi sentiria com a casa. [El títol original en francès, de fet, és Benvinguts a cals Xetis]

  • Mira que n'hi ha de quadres, i de grans i de macos, i lo que llamen. Però a mi el que més em va agradar de la retrospectiva 1983-2009 de Miquel Barceló al Caixa Fòrum és una petita escultura de bronze que es titula Pinotxo mort. És una calavera amb un nas prim i afilat de mig pam, clar. Em va fer riure quan la vaig tenir a davant. Suposo que em va agradar perquè devia ser l'única cosa que vaig entendre de l'exposició. Sóc així d'insensible, o de tonto.

  • El problema de convocar manifestacions a La Puerta del Sol, on hi ha tanta gent tanta estona, és que, si no vigiles, una simple coincidència les pot acabar convertint en un acudit macabre. M'explico: Dissabte a la tarda en van fer una per reclamar cadena perpètua a violadors i assassins, i de manera especial contra una llei que és molt més flexible quan els autors són menors. Devia haver-hi un miler llarg de persones. Tot d'una, mentre escoltava parlaments de familiars de joves assassinats, em giro i em trobo pendents del mateix un parell de noies amb la cara absolutament desfigurada, amb la pell caient-los a trossos per la galta i un tall considerable a carn viva que els baixava des del coll fins als pits. En un primer intent per processar racionalment l'escena, vaig voler pensar que eren figurants de la manifestació -una mica desafortunats- que pretenien recrear les tortures que aquests assassins poden fer a les seves víctimes. Però resulta que no: resulta que feien temps per anar a participar a la IV edició d'una marxa de zombies. Ho he sabut avui llegint el diari. També van ser un miler.

  • I com que torno amb l'AVE, torno a l'AVE. M'estava mirant Un buen hombre, que aquesta encara no l'havia vist i és força trista, i a l'arribar a Saragossa, com que han hagut de connectar el micro per dir Saragossa, se'ls ha penjat el DVD de tot el tren i ens hem quedat amb les ganes de veure com acaba la pel·lícula. Compta que devia faltar un quart, o sigui que fa molta ràbia perquè et tira per terra 70 minuts seguits pendent del tema. Més que res perquè era d'intriga, tenim dos assassinats pel mig i ara vés a saber què ha passat.

  • En Tamariz és boníssim. Va dir que al setembre o a l'octubre tornarà al mateix teatre per fer un espectacle de petit format, amb 50 o 60 persones màxim per sessió. Per les d'ara, ja feia dies que havia exhaurit les entrades actuant cada dia davant de 1.000 persones. I va rematar-ho amb un joc que ell mateix va inventar fa 20 anys i que per mi, ara ja és mític: les tres coincidències. Aquí en teniu una fenomental i excèntrica versió en xetis. És brutal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada