25.4.14

El cel ens cau al cap (i2)


[Article publicat a EL 9 NOU el 25.04.14]

La gent torna de vacances i sol presumir de les lectures que ha fet. No és el meu cas, que en canvi sí que vaig mirar una mica més la tele. I això em permet recuperar un tema que vaig deixar a mitges el gener de 2011 i que ara, després de mesos d’investigacions (d’altra gent), podré tancar. Era un documental interessantíssim que analitzava comportaments diabòlics d’animals, com gripaus que explotaven, nyus que morien estimbats de cent en cent al mig d’un riu, balenes que embarrancaven i gossos que saltaven embogits daltabaix d’un pont d’Escòcia quan els portaves a passeig.

Aclariré d’entrada que tots tenen explicació científica i que m’ofereixo a aclarir-los un per un, ara que m’ho sé. Però el cas que recupero per començar, i que va commocionar mig món ara fa tres anys, és el de les 4.000 merles negres que van aparèixer mortes al mig del carrer a Beebe (Arkansas, Estats Units) coincidint amb la nit de Cap d’Any de 2011. Aquí se’n va parlar molt. I de cop i volta se’n va deixar de parlar, també, sense que ningú arribés a aclarir què va passar, que personalment és una cosa que em va fer molta ràbia. Doncs ara ho faré:

Els ocells van morir per culpa d’un castell de focs, pobres. El que celebrava, justament, el Cap d’Any de 2011. No estaven ni malalts, ni enverinats, ni consta que se’ls hagués posat malament el sopar. Van caure morts a terra tots 4.000 després de xocar i destrossar-se mútuament per dins a causa de les patacades que es van fer entre ells, volant esperitats. 

Els va esverar el castell de focs en les especials condicions meteorològiques d’inversió tèrmica que hi havia dos quilòmetres més amunt: la capa d’aire calent de sobre retenia la d’aire fred per on volaven, i va amplificar el so fins a un volum monstruós. I de manera instintiva van voler marxar d’allà, però tan junts i tan angoixats que es van acabar matant entre ells. Ho van explicar meteoròlegs amb molts gràfics. Tot comprovat.

Un altre dia parlaré dels gripaus-bomba. És boníssim.

17.4.14

Canvi de cicle


[Article publicat a EL 9 NOU el 17.04.14]

Avui és un d’aquells dies que, ahir, la gran majoria de diaris tenien a punt dues portades, a quarts d’11 de la nit. I dos articles editorials. El que hauran publicat si el Barça va guanyar i el que hauran publicat si el Barça va perdre. Una mica com les nits electorals, en què d’entrada tothom surt a dir-te que ha guanyat però les portades dels diaris sempre t’ajuden a aclarir, en realitat, qui ho ha fet.

Avui també és d’aquells dies que, ahir, alguns articulistes van enviar a les redaccions dels diaris dos articles, o un mateix article amb un parell o tres de matisos en un paràgraf, perquè arribat el moment el director de tancament escollís el que tocava, en funció del resultat. I sobretot, pregant-li per l’amor de Déu que no s’equivoqués. Un partit que pot haver acabat passada la mitjanit, si la pana del rei no l’ha fet anar encara pitjor, no deixa gaire marge per a la inspiració literària. I menys encara si has d’escriure sota l’impacte emocional d’una derrota que fereix, o d’una victòria que t’excita sobremanera.

Avui és un d’aquells dies que, ahir, vas sentir algú llançant coets i et podies plantejar el repte de no arribar a saber mai per celebrar els gols de qui eren. Tot i que el món modern ho fa cada vegada més difícil, les coses com siguin.

Per tant, avui també és un d’aquells dies que, amb l’excusa que ets de vacances o que les comences, has desconnectat i pots donar-te el gust de creure’t que determinades coses no han passat fent l’exercici, simplement, de no assabentar-te’n. O, per contra, sentir de cop el desig de saber-ho tot i devorar tota la premsa del dia aprofitant que ets de vacances i, per atzar, t’has acabat assabentant del que va passar ahir.

Aquest article està escrit abans de la final de la Copa del Rei. Està estudiat perquè res del que diu pugui entrar en contradicció amb res del que hagi pogut passar aquesta nit. I el títol no parla del Barça. És un homenatge als quatre dies que tenim per davant. De festa o de penitència. Que vagin molt bé.



11.4.14

Si és molt fàcil, escolti


[Article publicat a EL 9 NOU l'11.04.14]

Veu aquella torre de 1.000 metres envoltada de jardí, piscina d’onades i vista al mar tocant al port on hi ha amarrat aquell iot que diu Robinson Crusoe? Si em recita ara mateix de memòria el primer capítol d’El Quixot en japonès, és seu.

Veu aquell parlament de 350 diputats on a partir de l’any que ve hauran de fer coalició PP i PSOE per poder governar un país que se’ls enfonsa per la dreta i per l’esquerra? Ja entendrà que no és el millor moment per plantejar-los la independència de Catalunya; tenen temes més importants. Però en el fons són bona gent i oberts al diàleg, només faltaria. I amb l’imperi de la llei per bandera, que és el tot. O sigui que si aconsegueix posar-los d’acord per reformar la Constitució, tot seu. No ha de ser cap problema. Miri:

Com que el dret de Catalunya a decidir el seu futur afecta el capítol preliminar de la Constitució, que diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol i la mateixa Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, s’haurien d’entendre amb dues terceres parts de diputats i senadors, per dir que no serà tant, i canviar un miserable capítol. Serien 234 diputats i 177 senadors, pots comptar. 

És clar que llavors passaria que com que això que haurien fet seria molt gros immediatament s’haurien de dissoldre Congrés i Senat i convocar eleccions. Que no sé si faria molta gràcia a la immensa majoria de diputats i senadors, ja m’entén.

Llavors gairebé ho tindríem. Només es tractaria que el Congrés i el Senat sorgit de les noves eleccions tornessin a aprovar per dues terceres parts la nova Constitució. I miri si són democràtics que tan sols quedaria, després, un petit tràmit de res, que seria convocar un referèndum perquè els espanyols diguessin si creuen que els catalans tenen dret a decidir. I amb això estaríem. Què li sembla? Si de cas ja em dirà alguna cosa.  

Ara que, si vol un consell d’amic, estudiï japonès i aprengui’s El Quixot. No se sap mai, si pot caure una torre amb piscina...



4.4.14

La importància de les fonts


[Article publicat a EL 9 NOU el 04.04.14]

Més val no refiar-se dels traductors automàtics. Són els que tradueixen el caché d’un artista per la seva memòria cau, en Joan Aguado per en Joan Aigualit o la Lady Di per la Lady Vaig Donar. I que diuen que llegeixo Messi, quan ni tan sols em consta que hagi escrit mai res.

Però si una cosa constaten els traductors, tant automàtics com humans, és que un mateix text –llegeixi’s crònica informativa d’un diari, per exemple– ocupa menys en català que en castellà. Som estalviadors fins i tot en el vocabulari i les formes gramaticals. Això significa que per dir el mateix hi estem una mica menys, i que sobretot gastem menys tinta per explicar-ho, si ens ho demanen per escrit.

No sé si mai s’ha fet cap estudi per posar números a tot això. Sumant el nombre de pàgines que podrien quedar més buides, agrupant continguts, reduint paper i multiplicant-ho pel nombre d’exemplars. En el cas de diaris, que en són cada dia unes quantes desenes de milers, segurament quedaríem parats de l’impacte. I sense deixar de dir res, acabaríem abans.

Als Estats Units, Suvir Mirchandani ho té estudiat, això de l’estalvi de tinta. Sembla el nom d’un investigador, però de moment és un alumne de 14 anys que ha arribat a la conclusió que canviant, simplement, la tipografia de tots els documents que genera l’administració nord-americana es podrien estalviar cada any 400 milions de dòlars només en tinta.

Va començar aplicant-ho a la seva escola i, animat per un professor, va extrapolar la seva tesi a tot el govern federal. La clau està a substituir la Times New Roman per la Garamond, que en principi tothom té instal·lada a l’ordinador i, de fet, també es fa servir bastant. Com que és de traç més fi, a la llarga pots acabar dient exactament el mateix per molts menys calés.

Quan tinguem estat, himne i bandera, també podríem proclamar la Garamond com a lletra oficial. Escriurem una pàgina brillant ben barata, i encara ens en quedaran per muntar un sopar de gala.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat