26.8.11

Criatures de les tenebres


[Article publicat a EL 9 NOU el 26.08.11]

Si vostè té un museu arqueològic que no acaba de funcionar i vol portar-hi una mica més de públic, encarregui unes obres, miri que hi vinguin uns quants paletes, canviï’ls les galledes de lloc durant la nit, esveri’ls una mica, aconsegueixi que fugin per cames de l’ensurt i veurà com se li omple. Com a mínim de periodistes per saber què passa.

Si a sobre surt amb una foto en què apareix una nena que no coneix ningú passejant-se per la galeria, aconseguirà que es parli d’espectres i creixerà el misteri. Si a sobre és a Nàpols i coincideix amb l’arribada dels jugadors del primer equip després del Gamper, passejant-se com ànimes en pena pel carrer del costat, la cosa començarà a fer por i aconseguirà titulars de diaris i descobrir, entre altres coses, que si busca un caçafantasmes en una guia de telèfons resulta que el trobarà.

No he tingut cap experiència amb la por a dins d’un museu. I no sé què hi ha de real i de farsa en tota aquesta història. [Bé, sí; el tros del Gamper és mentida]. De fet, diu que els caçafantasmes s’ho aniran a mirar el mes que ve, i ja decidiran llavors si el tractament l’apliquen al museu o al que se’n cuida.

Sí que l’episodi m’ha recordat, però, el que t’expliquen quan visites la impressionant biblioteca Joanina de Coimbra, a Portugal –la de la foto–, que és fascinant. Hi entres en grup, et tanquen la porta de fora i et diuen que no hi veuràs ni un sol llum artificial. Quan cau la nit, l’últim que marxa hi deixa una llarga tela estesa al damunt de la taula, al centre de la sala. I enmig de la foscor, multitud de ratpenats que passen el dia entre les prestatgeries de la biblioteca surten a volar i a cruspir-se els insectes que, si no fos per ells, haurien fet miques mobles i llibres ja faria segles. L’endemà al matí, amb la primera llum del sol i els ratpenats altre cop amagats en la seva penombra, el primer que obre la porta recull la tela on, de manera precisa i sense ni mirar, hauran abocat l’excedent del seu banquet nocturn: el sou que es cobren com a conservadors del museu.  

19.8.11

El segle del robatori



[Article publicat a EL 9 NOU el 19.08.11]

Encaixo de ple en el perfil que diu que el 70% dels visitants del Louvre de París hi van per veure la Gioconda. La prova és que, sense fer trampa, si ara mateix em demanessin un altre quadre que s’hi exposa no en sabria dir ni un. I també encaixo en el perfil que diu que el 95% dels que veuen la Gioconda al Louvre, el primer que diuen és que la troben molt petita. Perquè és exactament el que jo vaig dir.

Sempre defensaré que amb l’art passa una mica com amb les terrasses d’estiu, que sovint creixen més pel públic que apleguen al voltant que no pas pel prestigi que mereixen. Perquè el públic crida públic. I llavors et trobes gent fent cua per entrar en un local que vessa, mentre al del costat, paret per paret, no hi entra absolutament ningú. És el públic el que ho fa interessant, i la falta de públic el que ho fa prescindible.  I l’atzar, sovint, acaba essent més determinant que el mèrit.

Que no sigui que es riu una mica d’això, la Gioconda. Perquè ja és mala sort que de les 30.000 obres que s’exposen al Louvre, amb la quantitat d’hores que hi devien dedicar els seus creadors i el nivell que se’ls ha de suposar com per poder formar part d’una de les millors pinacoteques del món, tot s’acabi reduint a un quadre. Del qual, a més, ni tan sols es té clar ni el sentit, ni el context, ni la història, i del que fins i tot hi ha qui defensa la idea que Da Vinci hi fa sortir Montserrat.

Compta que aquest cap de setmana encara hi tindrà més gent, la Mona Lisa. Perquè farà 100 anys exactes que un dels empleats del museu va despenjar el quadre de la paret, se’l va amagar sota la bata i se’l va endur fins a Florència, en un acte de patriotisme per retornar el quadre d’allà on havia sortit.

Dos anys, la van tenir perduda. Diu que va fer-ho un traficant que va començar a encarregar-ne còpies idèntiques per vendre-les com a originals. I que fins i tot Picasso va ser interrogat per l’episodi, perquè tenia gelos a Da Vinci. Amb històries com aquesta, què importa, el quadre? Doncs au, a fer cua.

16.8.11

Un metro de barra



[Article publicat a EL 9 NOU el 12.08.11]

Aquesta setmana no ha estat notícia –de fet sí, però enmig de tant esvalot no s’ha sentit– que el PSOE de Madrid ha demanat descomptes del 80% en l’abonament de metro de tres i set dies per als assistents a la propera festa de l’Orgull Gai. Més que res perquè la setmana que ve es beneficiaran d’aquest descompte els centenars de milers de joves –diu que n’esperen un milió llarg– que s’hi arribaran per veure de prop el papa de Roma, que anirà en cotxe.

El cas és que, potser per la tensió del moment i amb els indignats de punta contra Déu, contra el papa i contra bastant tot, la responsable de Transports ha dit que no ho descarta. Però amb unes determinades condicions, com per exemple que els garanteixin la compra d’uns quants centenars de milers d’abonaments. Els que munten la visita del papa n’han comprat 600.000, per exemple, que ficaran a les motxilles dels que s’han inscrit a la trobada. La llàstima és que ara que ja els tenen, al metro de Madrid han convocat vaga.

Pot ser un col·lapse monumental, amb els indignats de sempre que la Policia ja fa dies que té vigilats, i ara barrejats amb els pelegrins indignats perquè hauran pagat uns abonaments de metro que no podran fer servir. O sí, però no mentre el papa hi sigui, que és quan hi ha anunciada la vaga. De manera que si es posen d’acord i s’envien missatges entre ells podran muntar grups de 5.000 i repartir-se per les 300 estacions de metro per bloquejar trens i andanes i indignar els clients de tota la vida, que a sobre paguen el bitllet al preu que toca.

A tot això afegim-hi el debat previ que ja fa dies que dura sobre els 50,5 milions d’euros que costarà la visita, i els beneficis que la mateixa organització preveu que doni, de 100 milions. Que un acte com aquest s’hagi d’acabar justificant en termes mercantils és paradigmàtic del món d’avui: si els valors de la religió ja fa temps que cotitzen a la baixa, almenys que puguem treure suc als del papa, ni que sigui com a fons d’inversió.

5.8.11

Els meus veïns de sorra



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.08.11]

–Li van haver de treure un ovari.
–Pobra!
–Deien si els dos, primer. Pensa que hi tenia un quiste de la mida d’una nou.
–Carai.
–I llavors es va trencar el peu.
–Ella?
–No, el metge.
–Caarai!
–Però és clar. Baixa, papers... Li va dir que tranquil·la, que no venia d’un mes, que no passava res i que després l’operarien. Això era pel març. Pensa que quan hi van tornar, la mida no era d’una nou; era d’un ou! Perquè vegis tu.
–I al final què?
–Va anar molt bé. La van operar. Li van deixar tot net i arreglat. Ella el que volia era tornar a quedar embarassada.
–I ara ja té la nena, no?
–Sí, mira... Ho vam saber el dia que vam enterrar la mare.
–És morta, la mare?
–Sí. El que et dic. La vam enterrar el 2 de setembre.
–Pobreta.
–Pensa que l’embaràs va ser un sofrir, però. De dies menjava i de nits vomitava. Ho va passar molt malament.
–[Una de nova] I llavors et venia a casa amb aquella ciàtica; que posava el cul al sofà, amb la panxa que li queia tot, i havia d’estirar la cama com una post de planxar. I li dèiem “tu tranquil·la, no facis res, que d’en Pau ja ens en cuidem nosaltres”.
–Quant té, en Pau?
–Mira, llavors tenia nou mesos.
–Pobret.
–[La nova d’abans] Però s’ha eixerit molt, eh?! Ara està enfadat perquè volia un germanet. Ella ho va passar molt malament, pobra. I li dèiem “tranquil·la, que encara que neixi abans d’hora, si la posen a la incubadora no es morirà pas”.

Quan m’he aixecat per anar-me a ficar a l’aigua he estat a punt de desmaiar-me quatre vegades abans d’arribar-hi.

3.8.11

Políticament directe



[Article publicat a EL 9 NOU el 29.07.11]

Durant els últims vuit dies no em sona haver llegit enlloc que la primera i fonamentalíssima causa de la mort d’Amy Winehouse hagi estat l’estupidesa. Respectant fins i tot que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb la seva pròpia vida, fins i tot destruir-se-la, no hi trobo cap mèrit com perquè la dimensió de mite arribi pel sol fet d’aconseguir-ho. I menys encara quan una part d’aquesta multitud que ara la idolatra, fa només 15 dies estava sobretot pendent de les seves excentricitats i de riure’s que quan pujava a l’escenari amb prou feines s’aguantés dreta i ni es recordés de la lletra de les seves pròpies cançons. Els mateixos que li van dedicar, com a última ofrena al seu santuari de Camden Town, una ampolla de vodka i una copa de vi.

Però som políticament correctes i preferim sublimar la realitat de moltes coses per donar-los una èpica que, de fet, no tenen. O, en un altre nivell, no ens atrevim a dir les coses pel seu nom per evitar ferir susceptibilitats entre els que, precisament, més motius tindríem de ferir-los-hi. I llavors passa, per exemple, que davant del ximple que mata o es mata a la carretera perquè mai no hauria d’haver conduït, el més gros que direm és que “la causa de l’accident ha estat un excés de velocitat”. O que quan algú es dedica a destrossar o a arrencar flors de les jardineres públiques per plantar-les a la torratxa de casa, més val callar i reposar-les de seguida, que tampoc n’hi ha per tant.

Per això m’agrada el cartellet de la fotografia. N’hi ha uns quants d’escampats per un passeig marítim de la Costa Brava, al costat del mort. Et fa aturar un moment, hi penses una mica, li dónes la raó i agraeixes que, de tant en tant, algú digui les coses pel seu nom. Amy Winehouse hauria donat tota una lliçó si el cartellet l’hagués plantat ella davant de casa seva, ara envoltada de flors, canviant només la primera línia per “l’estupidesa” de què abans parlava. La gent s’hi hauria aturat, hi hauria pensat una mica i, segurament, fins i tot li hauria donat la raó.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat