Els meus veïns de sorra

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.08.11]

–Li van haver de treure un ovari.
–Pobra!
–Deien si els dos, primer. Pensa que hi tenia un quiste de la mida d’una nou.
–Carai.
–I llavors es va trencar el peu.
–Ella?
–No, el metge.
–Caarai!
–Però és clar. Baixa, papers... Li va dir que tranquil·la, que no venia d’un mes, que no passava res i que després l’operarien. Això era pel març. Pensa que quan hi van tornar, la mida no era d’una nou; era d’un ou! Perquè vegis tu.
–I al final què?
–Va anar molt bé. La van operar. Li van deixar tot net i arreglat. Ella el que volia era tornar a quedar embarassada.
–I ara ja té la nena, no?
–Sí, mira... Ho vam saber el dia que vam enterrar la mare.
–És morta, la mare?
–Sí. El que et dic. La vam enterrar el 2 de setembre.
–Pobreta.
–Pensa que l’embaràs va ser un sofrir, però. De dies menjava i de nits vomitava. Ho va passar molt malament.
–[Una de nova] I llavors et venia a casa amb aquella ciàtica; que posava el cul al sofà, amb la panxa que li queia tot, i havia d’estirar la cama com una post de planxar. I li dèiem “tu tranquil·la, no facis res, que d’en Pau ja ens en cuidem nosaltres”.
–Quant té, en Pau?
–Mira, llavors tenia nou mesos.
–Pobret.
–[La nova d’abans] Però s’ha eixerit molt, eh?! Ara està enfadat perquè volia un germanet. Ella ho va passar molt malament, pobra. I li dèiem “tranquil·la, que encara que neixi abans d’hora, si la posen a la incubadora no es morirà pas”.

Quan m’he aixecat per anar-me a ficar a l’aigua he estat a punt de desmaiar-me quatre vegades abans d’arribar-hi.