Down

Aquest cap de setmana es fa a Sant Pere la trobada de famílies amb persones amb síndrome de down, organitzada pel grup Espai 21. Ha tingut un centenar llarg d'assistents, la majoria d'Osona però també d'altres comarques. I s'encetava, aquest dissabte al migdia, amb una xerrada-col·loqui a càrrec de Jesús Flórez, metge i pare de dues noies amb discapacitat, de 40 i 31 anys. M'havien dit que és una de les veus més autoritzades, científicament i humana, a parlar sobre la síndrome de down. Després d'escoltar-lo durant dues hores, també ho passo a dir jo. Era curiós observar, a cada una de les seves asseveracions -"i jo no sóc ni vull ser cap oracle"- la manera com assentien amb el cap els pares i mares que l'escoltaven, que hi veien reflectida en tot moment la seva experiència quotidiana amb els seus fills, les seves conductes, les seves respostes i els dubtes que tenien com a pares per al seu futur.

Afortunadament, les coses han canviat molt. Quan va néixer la seva filla Míriam, després d'un part molt complicat i vuitmesó, Flórez va sentir d'un metge una cosa que ara ja no se sent: "Si us agafa una pulmonia, més val que la deixeu morir". Avui, malgrat tot i vencent cada vegada més els estigmes, la síndrome de down es viu amb la normalitat que permet aquesta anormalitat, i els pares afronten amb molta responsabilitat el que això implica: l'acceptació d'un fill o filla pel qual no podran tenir mai les mateixes expectatives que per un fill sense la síndrome. "Pensar que això és possible és enganyar-se com a pare i abocar el fill a la frustració". Perquè si alguna cosa quedava clara de la seva exposició és que aquestes persones tenen especialment sensible la comunicació expressiva, per allò que transmeten i per allò que reben. I és important que els estímuls que tinguin al seu voltant siguin sempre positius, descobrint i potenciant les seves competències i les seves qualitats, "que segur que les tenen. Us proposo que les apunteu en una llista i les treballeu", els va dir Flórez.

La família, l'escola i el treball, cadascuna amb el seu pes segons l'edat, són claus a l'hora de treballar aquestes potencialitats. I la integració d'aquestes persones a l'escola i al treball és possible si des de l'escola i el treball es tenen clares les seves limitacions personals i la necessitat d'una tutela que permeti adaptar el seu desenvolupament funcional i intel·lectual fins allà on les seves aptituds ho permetin. "Per molt que la llei ho digui i l'escola l'accepti, si el mestre de l'aula no creu en la integració no hi ha res a fer. Per això ens l'hem de guanyar i acceptar, també, que no sempre la culpa és dels altres". I de fet, només començar ja els havia fet un examen de consciència: "Quina imatge teníeu vosaltres d'aquestes persones i de les distorsions que podien crear en un determinat entorn, abans de ser-ne pares?".

La majoria dels assistents eren pares i mares joves, amb fills petits. I els va donar una lliçó de realisme quan els va advertir, malgrat tot, que els avenços que s'han donat en la integració social d'aquestes persones, i que a nivell escolar es noten sobretot en la primària, en el moment de l'adolescència i la majoria d'edat, els companys de classe, la colla, els amics, van allunyant-se cada cop més de l'àmbit de relacions i que aquestes s'han de consolidar dins del cercle dels iguals. "Aquí ve el sentit d'entitats com la vostra, la Fundació Catalana de Síndrome de Down i les associacions que apleguen aquestes famílies". Ofereixen l'entorn, els recursos i la possibilitat de creixement personal en un context molt més harmònic, "sense prescindir mai d'allò que pugui venir de més a més, ja sigui des de la família o dels amics que, malgrat tot, no es perdin".

No sóc ni pare, però en la xerrada d'aquest dissabte he après molt. I em quedo amb una sentència que ha tancat la xerrada i que, tot i que ja tenia sentida de no sé on, no sé si mai l'havia trobat tan oportuna. "Quan pensem en aquests nostres fills, la nostra preocupació no ha de ser donar anys a la vida, sinó donar vida als anys". Perquè tota la vida que els dónes te la tornen multiplicada exponencialment.

L'Ajuntament de Balenyà, una altra vegada

Aquest vespre s'ha consumat l'expulsió dels tres regidors d'Entesa de l'equip de govern de Balenyà. O sigui que com a regidor d'Entesa i conseller comarcal, no puc fer altra cosa que expressar des d'aquí tot el meu suport cap a ells i subscriure com a propi el comunicat que, aquest dijous i abans que tot es precipités, s'ha fet des de la federació comarcal d'ICV-EUiA-EPM, que reuneix totes les candidatures amb representació municipal: Vic, Torelló, Centelles, Sant Pere, Balenyà, Sant Julià i L'Esquirol, a més del Consell Comarcal.

Em permeto la llicència, que suposo que m'acceptaran els companys de Balenyà, de facilitar des d'aquí tant la intervenció que van fer dilluns passat al ple de l'Ajuntament, com el comunicat de premsa que hem fet avui des de la federació comarcal.

Que un alcalde no assumeixi la responsabilitat, ni tan sols amb el gest d'una disculpa o d'una explicació, davant d'una situació tan greu i irregular com la que s'hi ha vist implicat, és molt greu, i molt trist. I m'estranya molt que, fins ara, ningú més, i parlo de partits polítics, no s'hagin pronunciat respecte al fons de la crisi que, una vegada més, ha tornat a trencar un ajuntament amb tants anys de pega com el de Balenyà.

Per llegir-ho tot, deixo aquí aquest arxiu word.

Pla Únic de Serveis i menys obres

Acabo d'arribar d'un acte molt maco: la presentació, sobretot a la gent gran de Sant Pere, del nou equipament de Les Monges, que es posarà en marxa aquest juliol i que atendrà els nostres avis amb un centre de dia, un centre de serveis (fisioteràpia, menjador, perruqueria, podologia, ...), el casal d'avis i els pisos tutelats, tot en un sol complex que quedarà connectat a través d'un pati interior. Arriba després de molts anys de treballar-hi i amb la il·lusió, compartida per tot el poble, de donar a la nostra gent gran l'atenció que mereix i, sobretot, gaudir d'aquesta última etapa amb la millor qualitat de vida possible.

La posada en marxa d'un equipament com aquest, però, és paradigmàtic de quin és el nostre model de societat actual i de quina manera les administracions han de donar resposta a les necessitats d'avui. I confirma, penso, que els serveis a les persones, entesos com l'atenció personal, subjectiva i directa cap a elles, és el principal repte de futur (i gairebé de present) que ens hem de plantejar tots plegats.

Tenia al cap, mentre escoltava la directora del centre, la xerrada de l'altre dia sobre la llei de Dependència, que la gent d'Entesa vam fer a Arenys de Munt. I hi tenia molt especialment les paraules de Josep Comellas, exalcalde de Santa Coloma de Cervelló, que tot i aplaudir la llei es demanava, molt sensatament, com es cobririen els costos que representa mantenir un estat del benestar cada vegada més car, en la mesura que és cada vegada més gent, i més gran, la que el necessita.

D'on han de sortir, els diners? De la Seguretat Social? De més impostos? (Ens podem queixar tant com vulguem, però la pressió fiscal a l'Estat espanyol continua estant 8 i 9 punts per sota de països com França i Alemanya) I d'on surten els recursos, immersos com estem en un cicle de crisi econòmica que encara no ha tocat fons i que no haurà remuntat, diuen els experts, fins al 2015?

Als ajuntaments se'ns convoca, periòdicament, al principal paquet de subvencions de la Generalitat, que és el PUOSC. Vol dir Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya. A través d'aquest pla, i al llarg de molts anys, molts ajuntaments hem pogut progressar amb l'impuls d'infrastructures: pavellons, centres cívics, xarxes d'aigua, urbanizació de carrers i places, complexos esportius, ... Per dir-ho fàcil, hem estat d'obres per construir pobles que estaven carregats, a finals dels setanta, de moltes mancances en allò que els era bàsic.

Potser que, a partir d'ara, ens plantegem que en el PUOSC de la Generalitat, la "o" de les obres acabi essent més petita i la "s" de serveis representi una inversió molt més important -perquè ho és- per mantenir els serveis socials que estem prestant -i haurem de prestar cada vegada més- des dels municipis a la nostra gent. Ara que els nostres pobles ja estan equipats per poder-hi fer vida, toca invertir en la vida mateixa, i en fer-la el millor possible, personalment, per a tothom.

Que no és poc.

Avui, recomanació

Avui, que és un d'aquells dies que no acabes de tenir gaire temps per a res, em trec de la màniga una recomanació d'un bloc, que és el d'en Roger Vaqué i la Laura Padrós. De moment no és gaire emocionant perquè parla d'un viatge a Noruega que encara han de començar, però un cop s'hi posin hi hauríeu d'anar passant, perquè els àudiovisuals i els àlbums dels seus viatges són d'aquells que de tant en tant et fan escapar algun ohhhh!

Jo ja vaig estar a Noruega i al Cap Nord amb en Roger, 12 persones més i dues furgonetes, ja fa uns quants anys. Va començar amb una etapa curta: Sant Pere-La Vola, per anar a sopar a can Piguillem, i una altra de més llarga, que va ser La Vola-Copenhagen. Unes 24 hores sense parar, per si algú vol fer plans.

Consti que va ser una matada de viatge (11.000 quilòmetres en 12 dies), però és d'aquells que hi prens vistes per tornar-hi amb més calma. I aquest parell ja s'ho han muntat per fer-ho.

Bon viatge, quan arribi. I recorda que quan tornis hem d'anar a Tolosa a veure avions de prop.

Memòria històrica (segona edició revisada)

Aquesta foto és molt bona per quatre motius. (N'hi ha un de cinquè que obvio, i és que la foto és meva).

· Primer. És un cartell electoral que diria que deu ser l'últim que queda per desmuntar, com a mínim, a tota la comarca. Més tenint en compte que les eleccions van ser l'11 de març i d'això ja fa pràcticament tres mesos.

· Segon. És un cartell electoral però és que, a sobre, no és de cap candidat a les generals, sinó a les municipals, que es van fer per últim cop el 2007. Per tant, com aquell qui diu porta un desfasament de tres mesos i un any.

· Tercer. És un cartell electoral de les eleccions de 2007 però és que, a més, a Torelló ningú no va poder votar aquest candidat, perquè era de Vic. O sigui que no sé què hi fa en Josep M. Font penjat al mig de la plaça Joanot Martorell, a no ser que el "nou repte" que es plantejava per aquelles eleccions fos precisament aquest. A més, ara ell ni tan sols és regidor, tot i que diria que continua essent d'Esquerra.

· Quart. És un cartell electoral de les eleccions de 2007 amb el candidat de Vic però és que, a més, aquest ho era de les eleccions de 2003. Per tant, això ja comença a ser directament el colmo. I aprofito aquest punt per agrair la contribució de l'Iñaki a la reconstrucció històrica del moment, ja que quan vaig esciure el post no hi vaig atinar.

· Fixeu-vos amb el detall que fa tan temps que hi ha penjat aquest cartell, que a darrere ja hi ha crescut un arbre. En faré un seguiment actualitzat un cop per mes. A veure si abans algú se sent al·ludit i el 27 de juny ja no tinc motius per parlar-ne. De fet, al cartell ell parla de nous reptes. De moment, en Josep M. Font ja ha superat el de passar més temps que ningú abraçat a una farola.

Joan Sala i el Centre de Mediació

En Joan Sala, president de l'Associació de Mediadors de Catalunya, m'ha fet arribar aquest comentari al meu article sobre el conflicte del Centre de Mediadors i el Consell Comarcal. Li agraeixo la deferència. I dins de la modèstia d'aquest espai, considero que és prou rellevant per reproduir-lo a portada. Diria que està molt enfadat, i diria que a més té motius per estar-ho.

Jo sóc part interessada, perquè sóc el president de l'Associació de Mediadors de Catalunya, però voldria felicitar-te per aquest article. I és que si ningú al Consell Comarcal d'Osona no acaba parant els peus a la Mireia Rosés, al Consell es repetirà el problema que va tenir l'Ajuntament de Vic amb la seva mare, fins que l'actual alcalde la va defenestrar. La Mireia és una persona ambiciosa, que va a salvar com sigui una cadira, la seva, es digui el servei de la manera que es digui, ja que ella farà la mateixa feina de sempre: aconseguir subvencions i fer Memòries. I el de menys és el que passi entre el projecte i la Memòria. Ella, fins a cert punt, pot fer el que cregui oportú, la llàstima és que hi hagi polítics de volada gallinàcia, com la consellera Milagros, que sense entendre-hi res i amb total falta de criteri, permet canviar de nom un servei, encara que ja hi hagi un altre al mateix consell amb aquest nom i fa tancar aquest de mala manera i amb tics heretats dels pitjots temps del franquisme, però sense la dignitat de no agrair ni tan sols els serveis prestats. Una falta de categoria humana increible.

I per greu que ens sàpiga, aquest és un cas no mediable, perquè una de les parts, el Consell, es nega a parlar i a negociar. Algú s'ha parat a pensar en la catadura moral d'alguns dels polítics que ens representen? Però tranquils, ja tenen les claus.

I qui fixarà el risc zero?

Foto: Osona.com (25.05.08)

Avui hi ha eufòria. Els pantans estan a punt d'arribar al 40 per cent, l'església de Sau ja torna a estar envoltada per l'aigua, ha estat el maig més plujós del que portem de segle i de dècada, i sembla que la sequera ja no és problema. (Tot i que fa un any, a aquestes alçades de calendari, d'aigua embassada en teníem un 20% més).
Aquest diumenge, Jordi Guillot, secretari general d'ICV, deia que el seu partit demanarà la derogació del decret de sequera -és a dir, el que entre altres coses regula l'ampliació del minitransvasament de l'Ebre- un cop hi hagi garantit el risc zero per assegurar el subministrament d'aigua fins que es posin en marxa les noves infrastructures.
A la vista de tot plegat, la meva pregunta és òbvia: Qui fixarà el nivell de risc zero? Un altre decret? Els experts? Qui són, els experts? Els experts d'ICV? Els seus diputats? Els seus consellers? El president de la Generalitat? El govern de la Generalitat en el seu conjunt? Els assessors del Departament de Medi Ambient que ja fa dies (recordo concretament el catedràtic Narcís Prat) que deien que l'ampliació del minitransvasament ja es podia replantejar? La ministra de Medi Ambient? L'enquesta dels matins punt sí matins punt no? Els tertulians de la ràdio? Les comportes obertes del pantà d'Oliana, que ja ha superat el 90%? Les fotos de rieres desbordades i de gent amb paraigua abocada sobre els ponts?
La crisi de la sequera ha provocat molt mal de panxa a molta gent, i estic segur que molts que per principis no deuen creure en la Moreneta, en el fons i en privat li estan agraint que plogui. El que ja no és tan seriós és fer-se ara abanderat de la sensibilitat popular quan, fins ara, a aquesta mateixa sensibilitat se l'ha menystingut i maltractat una i altra vegada no només amb la presa de decisions sinó, especialment, amb la manera de gestionar-les, comunicar-les i coordinar-les. I encara és hora que senti, avui, una sola paraula de disculpa pel despropòsit que tots plegats han contribuït a muntar sobre aquest tema.
Algú se'n recorda, aquest dilluns 26 de maig, de l'alternativa del Roina? Si dijous a quarts de vuit continua plovent, ja no ho farà ni CiU.

La llei de la dependència

Avui hem tingut permanent d'Entesa i hem anat a Arenys de Munt. Se'ns notava que érem de fora perquè hem aparcat a la riera i, com que plovia una mica, els hem inundat de preguntes sobre la possibilitat de desbordaments, evacuació, protocols d'emergència, farmàcies de guàrdia i indemnitzacions si l'aigua se'ns emportava el cotxe abans d'hora. Els primers regalims començaven a tirar riera avall. En total, 1,4 quilòmetres que s'estan començant a soterrar. Fer-ne el manteniment en la situació actual, ens deia l'alcalde, val gairebé 200.000 euros anuals.

Però aquest no era el tema. Regularment, les permanents es completen amb matins monogràfics que dediquem a temes d'interès. Fa un parell de mesos va ser un curs d'immersió per a nous regidors, i avui ha estat sobre la llei de dependència. Ens han fet la xerrada Josep Comellas, que va ser alcalde de Sant Coloma de Cervelló durant 16 anys, i l'Assumpta Falgueras, regidora de Centelles, coordinadora d'Entesa a Osona i responsable dels Serveis Socials del Consell Comarcal del Vallès Occidental.

La gent d'Entesa ha tingut la bona pensada d'obrir la xerrada a tothom. En total ens hi hem aplegat una trentena de persones, i n'hem tret algunes conclusions pràctiques que passo a resumir per si poden ser d'interès d'algú:

1. 
   
   La llei de dependència de l'Estat, que se suma a la llei de serveis socials de la Generalitat d'octubre de 2007 però que s'ha de traduir en un sol paquet de serveis per a tothom, ha creat unes expectatives respecte a la immediatesa de la seva aplicació que s'està traduint en frustació per tots aquells que n'esperaven resultats l'endemà mateix de la seva promulgació. S'hi està treballant, s'hi avança i acabarà essent d'aplicació en tot allò que regula, però vol el seu temps. Ni mitjans de comunicació ni governs, que n'han fet bandera electoral, han ajudat gaire a donar-ho a entendre d'aquesta manera. El desplegament de la llei en el seu conjunt, que vol dir arribar absolutament a tothom que tingui dret a beneficiar-se'n, no s'ha de completar fins al 2015.
2. 
   
   Tothom té dret a acollir-se a la llei de depèndència. No és una llei pensada només per a la gent gran. I com a llei reconeix un dret universal. Per dir-ho clar, s'hi poden acollir amb els mateixos drets els rics i els pobres.
3. 
   
   La finalitat de la llei no és donar diners, sinó garantir l'assistència adequada a cada persona d'acord amb les seves necessitats. Això vol dir des de procurar-li una plaça de residència, un servei d'atenció domiciliària (SAD), uns diners per al seu cuidador o una ajuda per al propi afectat si ja està assumint aquesta despesa amb els cuidadors que pugui tenir.
4. 
   
   Els casos en què la solució és una ajuda econòmica són els més ràpids de resoldre. Els que impliquen serveis assistencials, com són una plaça de residència o una atenció domiciliària, dependran de les possibilitats que hi hagi en cada moment. Molts ajuntaments i consells comarcals encara estan en la fase de redimensionar els seus serveis socials per respondre a les noves demandes, però tampoc disposen, encara, dels recursos econòmics per poder-ho fer amb garanties.
5. 
   
   Els processos d'avaluació són llargs i s'estan fent encara avui. Començant pels casos de grans dependents, considerats de nivell tres. Ara mateix s'està acabant de tramitar aquests casos i llavors s'entrarà en els de nivell dos, que vol dir persones que necessiten una atenció unes hores del dia, i no permanentment.
6. 
   
   Per a cada cas s'estableix un pla d'atenció individualitzada (PIA), que vol dir que després de la primera diagoni se'n fa un seguiment cada any per veure quina és l'evolució i, per tant, l'adequació dels serveis que pugui necessitar.
7. 
   
   Totes les sol·licituds s'han de tramitar des dels serveis socials de l'Ajuntament o les oficines de Benestar Social que pugui haver-hi a les poblacions més importants. Els recursos vénen de la Generalitat, del Consell Comarcal (que tutelen els serveis socials per a municipis de menys de 20.000 habitants) i del propi ajuntament.
8. 
   
   Qualsevol retard en l'aplicació efectiva de les ajudes un cop confirmades s'ha de poder reclamar, i hi ha els mitjans per fer-ho des de telèfons d'informació o a través dels propis serveis socials. No deixa de ser un expedient amb un número i incorporat en una base de dades. Per tant, el beneficiari té dret a saber què passa amb el seu expedient.

Codina: té més mèrit el consens que el pacte

No sóc ni de Convergència ni d'Unió, però com que sí que sóc perio-dista trobo que és notícia que m'hagi arribat a les mans una entrevista amb l'exalcalde de Vic Jacint Codina. Em sembla que deu ser la primera des de les eleccions municipals. Més o menys ara en fa un any, d'això. I per tant, vol dir que fa una mica més que, després d'un procés especialment tens per configurar la candidatura, va decidir plegar i no tornar-se a presentar.

L'entrevista surt a Relleu, la revista que edita la fundació del mateix nom i que és hereva del Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), nascut a l'òrbita de CiU l'any 1983. A la seva web pensava que l'hi tindrien penjada, però no és el cas. O sigui que t'hauràs de creure el resum que en faig, que té algunes coses interessants. Són 9 pàgines (agraïdes de llegir, per espaioses), i com passa sempre que es parla de Vic i de política en l'última dècada, els grans temes són la immigració, el model Vic i la Plataforma per Catalunya.

El més periodístic de tot, si es pot dir així, és quan parla del seu govern municipal i el compara amb l'actual. Recorda que ell ha estat alcalde de Vic governant durant 12 anys sense majoria absoluta, pèro "sempre amb un consens ampli. Això és bo perquè obliga a dialogar molt i a dialogar continuadament". I quan se li demana, amb el pretext del model Vic, si aquest consens es manté, diu que "bé, a nivell de l'Ajuntament actualment hi ha un tripartit, però no sé si això equival a consens. Personalment, no acabo de veure cap a on es vol anar. El simple fet d'estar junts per governar no garanteix l'existència d'aquest consens".

També m'ha fet gràcia el resum que fa de la seva experiència de 16 anys com a diputat provincial per Barcelona: "A la Diputació de Barcelona haig de dir que no hi anava a fer política, sinó a buscar diners". I que, com que hi va acabar fent amics, quan va haver-hi el canvi de govern a la Generalitat tampoc va tenir massa problemes: "gairebé tots venien de la Diputació".

L'entrevista, dins del to general de la revista que trepitja sovint la ratlla de la filosofia, inclou altres reflexions sobre la política, el país, la vegueria de l'Alt Ter -que defensa- i els valors. I és taxatiu quan diu que no creu en les joventuts dels partits, "perquè s'acostumen al poder des del primer moment i se'ls ensenya més a moure's a l'entorn dels aparells dels partits que no pas a pensar per ells mateixos". No sóc ni de Convergència ni d'Unió, però em sembla que té, com a mínim, una mica de raó.

El Consell necessita un mediador

Ja sé que és un acudit fàcil, però és el que penso després de veure com ha acabat la relació entre el Consell Comarcal d'Osona i el Centre de Mediació amb qui tenia conveniat aquest servei. Sobta molt la diligència amb què es va anunciar públicament la cancel·lació del conveni, com si fos una cosa la mar d'oficial, de planificada, de lògica, de coherent i d'estudiada, quan el que passava en realitat és que pocs dies abans, els responsables del Centre encara havien de demanar al Consell com estava el conveni que no s'havia renovat des de 2006 (?!) i sobre el qual ningú havia estat capaç de dir-los absolutament res fins que, en una miserable carta, els han dit que gràcies per tot, que la proposta econòmica era massa cara i que, sisplau, els tornin les claus del local. I això sense haver fet ni un sol contacte, ni una sola reunió, després de no sé quantes vegades que s'havia demanat des dels responsables del Centre. Ho dic, i ho sé, perquè un dels dies en què es va fer aquesta consulta jo hi era i vaig veure tant la cara de qui feia la pregunta, com la cara que li quedava a qui li havia de respondre.

Com que ja sé que algú potser m'ho acabarà retraient, aclareixo d'entrada que en aquest tema és part afectada en Jaume Vilella, regidor de Sant Julià i company meu al Consell Comarcal, com a conseller d'ICV-EPM. Però això no té absolutament res a veure -com a mínim des de la seva part-, perquè ell ja estava al Centre de Mediació abans de ser regidor, abans de ser d'EPM i abans de ser conseller. I fins i tot crec, sincerament, que la rescissió d'aquest conveni no té res a veure amb cap persecució política a ningú.

També és curiós que un servei que fins ara depenia de l'àrea de Benestar Social s'assumeixi des de l'àrea d'Acollida i Integració, com si els problemes de mediació només afectessin la gent que acollim i integrem, i em sembla que ja se m'entén. I que la responsable tècnica de tot plegat sigui Mireia Rosés, responsable tècnica de l'àrea d'Acollida i Integració, que m'arriba que, en tot plegat, fa temps que hi està tenint un paper bastant determinant. De fet, un paper definitiu i, pel que respecta al Centre de Mediació, fulminant.

UiVic!

Suposo, i de fet em consta, que alguna cosa s'està movent discretament al voltant del futur de la UVic, després que la setmana passada EL 9 NOU publiqués que hi ha preocupació perquè, a aquestes alçades de curs i de calendari, no hi ha res definit -o si més no concretat- sobre el futur contracte programa. Que és tant com dir que perilla la continuïtat d'una UVic econòmicament sostenible i sanejada. D'altra manera, això vol dir haver de plantejar un futur pressupost amb dèficit i, per tant, amb l'horitzó d'un canvi de model per fer viable la seva oferta acadèmica, que passaria inevitablement per una reducció de determinats estudis.

Però de la mateixa manera que suposo que es fan gestions, m'estranya que públicament no s'hagi pronunciat ningú per defensar la importància estratègica de la universitat en un moment que té qüestionada aquesta continuïtat. Aquí s'hi sumen, pel que estic percebent, dos factors. D'una banda, les tensions de la UVic amb el conseller que li correspon, que s'ha fet la imatge que en aquesta història exerceix més de manresà que de conseller, amb tot el que això implica. I de l'altre, una mena d'autosuficiència inherent a moltes coses de Vic que tampoc ha permès cultivar massa empaties dins mateix de la comarca. I això no és tant problema de la pròpia universitat, sinó d'aquells que des de l'esfera política i institucional la representen i, per tant, els toca defensar-la i projectar-la. I admetre que a vegades també hi ha problemes per resoldre i que cal sumar esforços, i no pas protagonismes, per desencallar-los.

Espero que se solucioni i que s'aclareixi definitivament el model -també econòmic- que ha de representar la UVic dins del mapa universitari català. Per fer-ho curt, és molt més important la universitat que l'aeroport. Ho demostren cada any més de 25 milions d'euros de pressupost i 4.500 estudiants.

Visca els nuvis

No sé què ho fa, però avui a la que em poso a escriure amb surt tot d'aquest color. Potser és perquè la Carme Chacón ja ha tingut el nen. Però com que a la Carme Chacón no la conec de res, prefereixo tocar un altre tema. Dissabte se'ns va casar en Xevi Coll, regidor d'Esports de Sant Pere, amb l'Anna Solà. Va ser molt maco. Va ploure i no vam poder anar al pont de la Riera. Ho vam fer a la sala gran de les Monges. Hi havia molta gent, músics que tocaven i una coral d'amics que no valia res (vull dir que cantaven de franc). Els va casar en Roger, un altre regidor, que els va dir que si en un got hi poses pedres encara t'hi cabrà sorra, però que si primer l'omples de sorra ja no t'hi cabran pedres. Que maco. (Ell porta medi ambient). Llavors vam agafar un autobús i vam anar al Mas Martí a fer l'aperitiu. Com que també plovia una mica vam fer-ho a dins. Va ser molt maco. I molt bo. Llavors va venir el sopar, allà a quarts de nou, amb una mena de llom de rap amb carxofa a les seves xips, una mena de filet de vedella amb farcellet d'espàrrecs i cebetes, una mena de ravioli de coco amb crema de mandarina i gerds, el pastís, cafè, copa i puro. I llavors una altra copa i un altre puro. I regals gairebé per a tothom. També per als nuvis, a qui vam dedicar un àudiovisual i els vam regalar una pala per desenterrar alguna cosa. I llavors vam ballar fins a les tres, sense parar. Algú de beure, també. Però no vam prendre mal, que és el tot. I l'autocar ens va tornar a recollir (mai millor dit) allà a les tres. I cap a casa, tothom content.

En Xevi i l'Anna agafen aquest dimecres un avió a mà dreta que els portarà molt lluny.

Ja està. Si has arribat fins aquí sense que en el fons coneguis de res ni en Xevi ni l'Anna, realment vol dir que això de la premsa rosa encara funciona. I en el fons, tan feliços deuen ser ells amb el seu casament com la Chacón, a qui no conec de res, amb en Miquel. O no?

P.D. La foto és de l'agència que tenia l'exclusiva, evidentment. Els drets de la núvia els tenia una altra, i no ens hem entès amb el preu.

Ascó

Quan estudies la carrera de periodisme, o almenys quan jo la vaig fer, un dels temes que t'ensenyen és la mediatització. És a dir, la idea que moltes de les notícies que són notícia, ho són en la mesura que els mitjans focalitzen tot l'interès en un determinat tema, fins que els propis mitjans consideren que s'ha gastat i no en fan més cas. Cosa que no vol dir que el tema, per ell mateix, hagi desaparegut. Per aquesta mateixa regla, una mateixa notícia que en un determinat moment pot obrir una portada, en un altre moment, tot i ser exactament la mateixa notícia, pot veure's reduïda a un petit breu a les pàgines d'interior.

Des de fa temps estem mediatitzats per l'aigua, la Moreneta, l'estat dels pantans, les pluges i la sequera. L'altre dia, en Toni Llach, alcalde de Roda de Ter, deia en una tertúlia d'EL 9 TV que un país que cada dia dedica el mateix temps als homes del temps que als telenotícies (no és ben bé així, però com a caricatura s'entén) no se'l pot considerar un país normal.

Jo tampoc considero normal que l'últim incident nuclear que hem tingut a Catalunya, amb la fuita de partícules contaminades de la central d'Ascó, no hagi rebut la consideració d'escàndol nacional, més o menys com el que tenia de nacional l'emergència per la sequera el dia que ho va proclamar el conseller Baltasar. Haver hagut de saber que una fuita contaminada d'una nuclear ha estat 750 vegades més important del que s'havia anunciat, i que algú va intentar dissimular-ho anulant manualment els automatismes que havien d'activar una ventilació d'emergència, és gravíssim.

Per molt que l'excusa sigui que en cap cas no hi hagut la més mínima amenaça per a la salut de ningú, ja que els nivells i protocols de control són extrems, la desídia, o inexperiència, o irresponsabilitat que delata aquest incident és prou greu com per tenir la consideració d'escàndol en un tema tan delicat -i arriscat- com és el de l'energia nuclear. I no sé fins a quin punt aquest tema s'ha mediatitzat tan com caldria. Si la multa final acaba essent menor que el cost que hauria tingut parar la planta per resoldre el problema, de poc servirà.

Si del que es tracta és de fer llista dels veritables temes d'interès, Birmània i la Xina han pogut molt més. I ara estem tots pendents de quan els pantants de les conques internes arribaran al 35%. De moment la cosa promet, perquè mentre escric aquestes ratlles, a fora està plovent.

Autodeterminació? Si la perdríem!

Des que un dia vaig enviar un mail al debat de l'Àgora, que fan els dilluns al 33, cada divendres em passen per correu el tema de debat del programa següent. Dilluns parlaran d'Ibarretxe i del seu referèndum per a l'autodeterminació. Que és una mica la manera de parlar de la proposta de referèndum d'en Carod Rovira per al 2014. El 7 d'octubre de 2007, al meu bloc.cat, ja vaig dedicar un post al tema aquest. Llavors eren notícia les cremes de fotografies del rei. Com que (modèstia a part) a vegades m'agrada donar-me la raó a mi mateix, transcric literalment el que ja deia llavors sobre el tema. Era això:

Ara que el discurs del lehendakari Ibarretxe ha tornat a posar sobre la taula el dret a l'autodeterminació i a la plena sobirania dels pobles a decidir sobre el seu futur, he d'admetre que em sorprèn aquesta mena de terror amb què Espanya viu aquest procés. Com el que podria tenir el seu dia el referèndum de 2014 que planteja Carod Rovira, i que arribat el moment ja veurem qui se'n recorda.
No acabo d'entendre la por d'Espanya, dic, perquè estic convençudíssim que si a Catalunya es votés ara mateix per la seva independència, la derrota seria de les que fan època. Per tant, el millor que podria fer un govern central per aniquilar d'entrada aquesta mena de discursos seria donar carta verda ara mateix al referèndum. Potser és per això que Carod Rovira el planteja per al 2014: perquè sap que plantejant-ho ara (i fent-lo ara), la seva idea quedaria deslegitimada de per vida.
En aquest context són simplement ridícules les campanyes antimonàrquiques que se'ns estan presentant des de Madrid com el rebrotament del sentiment independentista de Catalunya. Passem-ho a vots, tot això? I per altra banda, què ha fet de concret el Rei les últimes setmanes que no hagi fet els últims 30 anys, com perquè precisament ara ens haguem de declarar antimonàrquics?
Ni el PSOE ni el PP són, en el fons, tan idiotes. I tots dos són plenament conscients que ni rebrotament independendista ni unitat d'Espanya en crisi. Precisament per això, poden treure més rèdit polític i electoral del fantasma que això representa més que no pas de la seva amenaça real. I ells mateixos, i no pas els catalans, són els que alimenten el fantasma fins a convertir-lo en la seva pròpia raó de ser davant d'Espanya.
Que trist que és tot plegat. I que ingenus que arribem a ser.

La notícia del dia

Mira que en passen de coses al país, al Barça i al món en general. Però aquest vespre, que no tinc gaire temps per pensar sobre què escriure en aquest bloc, se m'ha acudit entrar a la notícia més llegida de la web de l'Avui i m'he trobat amb la triomfadora absoluta: "Inventen un embut per aspiradors que garanteix orgasmes en deu segons". Impressionant. (Dono llibertat perquè cadascú consideri el què). El que no hi he sabut trobar és si el mateix embut aplicat als homes et garanteix directament un canvi de sexe. Ni que sigui en vint segons.

El futur aeroport d'Osona

No és conya, encara que algú s'ho pensi. Aquestes fotetes d'aquí al costat corresponen a l'aeroport de Farnborough, al sud de Londres. Està exactament a 27 minuts per carretera de la torre de Londres, per agafar una referència. És l'aeroport que el Pla d'Aeroports, Aeròdroms i Heliports de Catalunya 2007-2012 presenta expressament com a referent a l'hora de descriure com ha de ser el futur aeroport corporatiu-empresarial que s'ha de construir a Catalunya i pel qual, sembla, ara té opcions l'Ajuntament de Balenyà un cop descartat Centelles per acollir-lo.

Aquest dimarts, en una tertúlia a EL 9 TV, ha sortit el tema després que comenci a agafar volada aquesta idea, que algú considera una aixecada de camisa però que, si es pren seriorament, fins i tot impressiona una mica.

No sé fins a quin punt s'ha de fer cas del Pla d'Aeroports de la Generalitat, però si és veritat deixa alguns punts molt clars. El més important, que l'aeroport empresarial no té res a veure amb l'aeròdrom que s'hagi pogut demanar per a Osona, via al·legacions, a través de l''ultima reunió del Consell d'Alcaldes. L'esmentat pla preveu quatre nivells d'instal·lacions aeroportuàries. El primer és el dels grans aeroports comercials: Barcelona, Girona i Reus. El segon l'integren aeroports que ja estan planificats i que corresponen a un àmbit regional (entès en el context nacional català): La Seu d'Urgell-Andorra, Lleida-Alguaire i Terres de l'Ebre, entre Tortosa i Amposta. I en aquesta mateixa categoria hi apareix l'aeroport corporatiu-empresarial, que no té cap ubicació proposada i per al qual el propi pla planteja un procés de lliure concurrència per si hi ha algun municipi (ben connectat amb Barcelona per tren i per carretera) que pugui estar-hi interessat.

Per sota vénen els aeroports esportius i els aeròdroms, començant per exemple pel de Sabadell. Si prenem com a referència, com fa la Generalitat, l'aeroport de Farnborough, estem parlant de 15.000 a 18.000 moviments anuals d'avions, que vol dir 40 operacions diàries en amunt. Tot i que Barcelona no és Londres, tampoc, i per tant les expectatives podrien ser unes altres.

Potser tot plegat quedarà en un no-res si, com ja va passar amb Centelles, per raons funcionals es descarta l'opció de Balenyà. Si no, serà un tema a seguir perquè segur que generarà debat i tornarà a fer aflorar molts greuges pendents que tenim en aquesta comarca. Començant per la línia de tren, evidentment, que posada al costat de l'aeroport de Farnborough fa encara molta més pena que la que pugui fer per ella mateixa, que ja és directament miserable.

Les misterioses avionetes

Ja fa uns quants dies que la meva mare em va preguntar què en sabia d'unes avionetes que surten de vés a saber on i llencen uns polvos per evitar que plogui. No ho devia veure gaire clar, perquè prèviament ja em va advertir que no sabia si ho havia sentit per ràdio o ho havia somiat. La veritat és que em sonava, però li vaig dir el més habitual en aquests casos: és una llegenda urbana, i potser la vas sentir anant a Vic amb en Pous. (Ara és en Sagalés, però és més divertit continuar dient Pous).

Ahir vaig somiar que en Josep Comajoan, inventor (és a dir, autor de l'inventari) dels blocs d'Osona, em feia arribar una nota de premsa anunciant una reunió d'alt nivell, convocada pel mateix Joan Boada, secretari general d'Interior (número 2 d'en Saura, per entendre'ns), amb el president del Consell Comarcal del Solsonès, uns quants alcaldes i el sotsinspector Vidal, que té nom i càrrec de Ventdelplà. El tema: "els suposats vols d'avionetes en aquesta comarca". Com a títol no està gaire aconseguit, francament. No és suposar molt que una avioneta voli. En realitat, es ve a referir a les avionetes misteriores que suposadament llencen iodur de plata per desfer núvols de tempesta. Que ja fa temps que dura i que té amoïnats els pagesos.

Si te'n vas al Google i hi apuntes "vuelos misteriosos", només et surten els de les avionetes de iodur de plata i els de la CIA transportant presos a Guantánamo. I com que difícilment aquest nostre Govern s'haurà de mobilitzar mai pels vols a Guantánamo -no per res, sinó simplement perquè els aeroports per on poguessin passar no són competència seva-, convoca una reunió al més alt nivell per abordar el tema de les avionetes i veure com ha anat el seguiment. Suposo que amb prismàtics.

La cosa promet, i hi haurà roda de premsa a 2/4 de 7. És el més semblant a un expedient X que m'ha arribat fins avui.

La meva mare també va somiar que l'avioneta la conduïa l'Acebes, que ara que té hores s'està traient el carnet. A veure si això s'aclareix a la reunió de demà. Potser ens acabaran dient que res, que eren els vols de prova per veure si des d'allà es podia girar per aterrar a Centelles, i que va resultar que no.

La Mare de Déu desemparada

Aquest diumenge a la tarda, anant a Roda de Ter, m'he trobat amb aquesta imatge travessant Manlleu. No és una foto de gran qualitat, perquè l'he fet amb el mòbil, conduint i aprofitant el moment que frenàvem per passar per sobre d'una banda sonora. Però m'ha fet gràcia perquè just acabava de veure per la tele com milers de valencians, com cada segon diumenge de maig, sortien al carrer per venerar la Mare de Déu dels Desemparats i s'arrossegaven per sobre de la multitud per arribar a tocar-la. Deixen anar els nens per sobre de la gent, perquè s'acostin com cucs fins a tocar-li el mantell. I això els deu portar molta sort. I fins i tot se n'arrosseguen que no són pas nens, sinó gent que ja els ve just que la multitud els aguanti mentre els passen per sobre.

A Manlleu, diria que hi he vist la mateixa Mare de Déu. Anava tranquil·lament enfilada, o més eviat desemparada, sobre aquest camionet. Quan l'he avançat, no se m'ha acudit preguntar al conductor si anava al Camp del Barça, al partit contra el Mallorca. Si era així, és evident que no hi ha arribat a temps. O potser ja l'han muntat directament a la capella. Com que diu que l'any que ve foten fora tots els negres, també ha rebut la Moreneta.

Transgènics, nuclears, renovables

Llegint l'altre dia un article de Francesc Cabana sobre la bondat dels trangènics, gairebé em convencia. Partint de la base que és un tema sobre el que em reconec ignorant, davant d'algú que et ve amb el discurs que la manipulació genètica incrementa la seguretat dels cultius, la seva eficiència i que és una manera de combatre la fam al món en la mesura que pot ser la solució per a molts països subdesenvolupats on els mata, entre altres coses, la depedència absoluta dels fràgils cicles naturals i de les seves collites, si més no et fa pensar. Com sempre, estem davant d'aquell dilema en què la discussió no hauria de ser sobre la solució, sinó sobre l'ús que se'n fa. Per tant, sobre quins interessos creats, quins oligopolis i quines estratègies mundials s'amaguen darrere de tot això. Que és el mateix que passa amb el control de les energies, que a base d'anys i de dècades ha creat un status quo que podem no deixar de criticar, però amb el qual convivim cada dia.

El problema és quan les solucions es presenten maximalistes i excloents. La tesi central de l'article acabava essent: o transgènics o fam. I amb la mateixa contundència acabava dient: a nuclears o estalvi energètic. I amb això ja no hi estic d'acord. Entre altres coses, perquè allò que Francesc Cabana considerava que havia de ser l'estalvi energètic coincideix, aproximadament, amb la capacitat de generació energètica que es pot plantejar des de les renovables a mig termini. I si a això hi afegim, a més a més l'estalvi, potser sí que ens podrem començar a creure l'opció de prescindir de les nuclears.

El que passa és que aquests discursos són radicalment diferents si tenen com a referència el propi país o l'escala mundial. I és per això que ja fa temps que penso que el discurs de la globalització no només no ajuda a entendre res, sinó que encara ho complica més, i és el pretext perfecte per no plantejar solucions raonables allà on pugui ser raonable plantejar-les: Transgèncis? Depèn. Nuclears? No necessàriament. Racionalitat? Sempre.

L'aeroport de Centelles

Deixo transcrit aquí el comunicat que hem fet públic aquest matí en relació a la controvèrsia que està generant l'oferiment de Centelles, i de retruc amb l'hipotètic suport del Consell Comarcal, per fer-hi un aeroport per a jets privats i avions petits.

Comunicat d'ICV-EPM
El Consell Comarcal no ha demanat en cap moment un aeroport per a Centelles
Davant la controvèrsia que està generant el possible oferiment de Centelles com a seu d’un aeroport per a avions petits i que el Consell Comarcal ja hauria presentat al·legacions per defensar-ho, el grup d’ICV-EPM pot aportar la informació següent:

- En la reunió de la comissió permanent del ple que es va fer aquest dimecres, 7 de maig, el nostre grup va demanar si realment el Consell s’havia pronunciat per defensar aquesta opció, cosa que, en tot cas, s’hauria fet al marge de qualsevol dels òrgans de govern del Consell.
- En absència del president del Consell, Miquel Arisa, el vicepresident segon, Josep Colomer, ens va dir que no hi havia cap al·legació presentada per aquest aeroport concret i que, en tot cas, l’únic que s’havia fet al febrer passat era presentar al·legacions al Pla d’Aeroports, Aeròdroms i Heliports de Catalunya (2007-2012), en què es demanava per a la comarca la possibilitat d’instal·lar sis heliports al llarg del seu perímetre, per fer front a a situacions d’emergència, i un aeròdrom que, en l’esborrany presentat, ni tan sols estava dibuixat a Centelles, sinó al mig de la plana.
- Aquestes al·legacions es van donar a conèixer en l’última reunió del Consell d’Alcaldes, el 10 de març de 2008, i com queda recollit a l’acta, es va haver de reconèixer davant dels alcaldes que s’havien presentat sense massa debat previ perquè es tancava el termini al febrer i no hi havia hagut temps per treballar-hi.
- Val a dir que les al·legacions presentades com a Consell Comarcal en aquest Pla, per genèriques que puguin ser, tampoc van ser tractades prèviament, ni que fos per informar-ne, en cap dels òrgans de govern on té presència el nostre grup comarcal.
- També és veritat que en la seva reunió del 28 de novembre de 2007, el Consell d’Alcaldes ja havia aprovat les al·legacions per presentar al Pla Territorial Parcial de les Comarques Centrals en les quals, tot i constar-hi un capítol específic dedicat a infrastructures, se centrava únicament en la xarxa viària i de ferrocarril i no es feia cap referència ni a aeroports ni a heliports.
- Al nostre grup no li consta, tot i que se’ns va dir el contrari, que les al·legacions presentades al Pla d’Aeroports s’hagin aprovat per cap dels òrgans de govern del Consell. De tota manera, demanarem, si així ha estat, que se’ns digui en quin moment s’ha fet.
- Tant el govern del Consell Comarcal com el de l’Ajuntament de Centelles haurien d’adonar-se que, davant de temes que poden generar debat com és aquest, no costaria res fer públic un comunicat per aclarir què hi ha de cert en aquest interès per l’aeroport. I encara més si es dóna la circumstància que l’alcalde de Centelles i el president comarcal és la mateixa persona.
Grup d’ICV-EPM al Consell Comarcal d’Osona

9 de maig de 2008

Jugant a trens

Això d'aquest tren que va marxar de Barcelona per anar fins a Vic i va agafar el trencant de Calella m'ha fet molta gràcia. Suposo que deurien tenir els primers indicis mirant a la dreta i veient tanta aigua per la finestra. I el xòfer devia pensar "al loro, que no anem bé". Llavors m'imagino que deuria recular, mirant que no en vingués cap, i va agafar la via que tocava amb la intenció de dissimular i que no se n'adonés ningú. Vist fredament, tampoc és res excepcional: quantes vegades no hem fet el mateix anant en cotxe, saltant-nos el trencant d'una carretera o una sortida d'autopista. De fet, la primera vegada que jo vaig sortir de Catalunya -i no conduïa jo- va ser un error.

Fa bastant temps que no vaig en tren. I sempre explico que alguna de les vegades que hi havia pujat per anar a Barcelona, de tant que es movia i de tant com (semblava que) corria, em temia que el conductor no s'hagués mort d'infart i ens hagués llançat com un missil directament a Montcada bifurcació. Llavors em van aclarir que era impossible que això passés, perquè el conductor del tren sempre ha d'estar fent força amb el peu per mantenir la màquina en moviment, i un mort no en té. A més, em consolava que el revisor es passava la major part del viatge fent-li companyia. Cosa que no exclou que si el conductor es moria d'infart, ell ho fes del susto.

També em va fer gràcia la primera vegada que vaig anar en avió des de l'aeroport de Girona. Camines per una mena de passadís pel mig de la pista i et fan girar per una banda o altra segons si vas a París, a Londres, a Glasgow o Atenes. Sembla mentida que un canvi d'orientació tan petit en tan sols 20 metres quadrats et pugui acabar portant tan lluny. Un gir fora de temps o trepitjar una línia que no toca pot ser terrible. Per exemple, canviar Liverpool per Gran Canària.

Fa unes quantes setmanes, un amic que la setmana que ve serà notícia em va passar un link que li havien passat. Va de trens, i et permet seguir pràcticament a temps real com es mouen els trens de la xarxa suïssa. Potser és mentida, però no ho crec, i a més és impressionant.

Si aquí en féssim un de la línia de Puigcerdà, encara que fos un mapa animat semblaria una foto. Més que res perquè contínuament en trobaríem de parats per tot arreu, i alguns, com aquest de Calella, que fins i tot sortiria del mapa. Si hi vols anar, és aquesta:

http://www.swisstrains.ch/

Parlem?

No sé, però si fins i tot les caixes, que tan cuiden la seva imatge, ja comencen a penjar fotocòpies a la porta per captar clients com l'estudiant de secundària que ofereix classes de repàs als de primària, potser sí que que ens haurem de creure això de la crisi, o com a mínim de la psicosi. I el cartellet ho imita tot, fins i tot la típica falta d'ortografia. La foto és d'una cèntrica oficina del centre de Torelló. I és meva.

Desapareixen 11 habitatges d'Osona (1)

De la crisi immobiliària sabíem fins ara que comportava una baixada de les vendes, un abaratiment -per fi- de preus, una crisi hipotecària -que podrà tenir a mig termini repercussions en el sistema financer-, i l'increment de l'atur en un sector que fins ara ha permès maquillar-lo durant molts anys. El que encara no havia passat mai era que aquesta crisi comportés la desaparició física d'habitatges fins i tot abans de fer-los, que és una altra manera d'estalviar. I això és el que ha passat amb les dues promocions d'habitatge protegit que vol impulsar el Consell Comarcal d'Osona, en conveni amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat.

Ho dic perquè l'altre dia vam aprovar, en la permanent d'abril, al conveni per tirar endavant una segona promoció de 141 habitatges a set municipis de la comarca, que la nota de Medi Ambient ha reduït a "aproximadament 132". En concret anirien a Alpens, Folgueroles, Olost, Prats de Lluçanès, Roda de Ter, Sant Hipòlit i Vic. Podem acceptar que 141 són aproximadament 132, però també ho poden ser 123, i si sobre a aquests hi hem d'aplicar els paràmetres de l'actual mercat immobiliari en plena caiguda de vendes i de preus, és aproximadament possible que s'hagi de rebaixar la perspectiva a la baixa fins que sigui previsiblament impossible de posar-los tots a la venda, amb la qual cosa potser se n'acabaran fent encara menys. De la mateixa manera ja va passar amb la primer conveni, de desembre de 2007. Dels 91 aprovats en el conveni se'n van anunciar finalment 89.

En qualsevol cas, no sé si és gaire normal que entre el moment que s'aprova un conveni fins al moment que es firma, l'objecte del conveni en qüestió ja sigui un altre. Em sembla que no, a menys que el conveni no serveixi per altra cosa que poder dir que s'ha firmat un conveni -que també n'hi ha, d'aquests.

Però conyes a part, hi ha una cosa que encara és més greu. Més enllà del conveni i de la voluntat que expressa, el cert és que fins al dia d'avui, i parlant de la primera promoció prevista, cap dels ajuntaments implicats -Centelles, Sant Quirze, Taradell, Sant Julià- no consta que hagi presentat ni un sol paper que oficialitzi la cessió de sòl municipal per tirar endavant aquestes promocions impulsades des del Consell.

En un segon post relexionaré més a fons sobre el tema de l'habitatge.

Reunió de la permanent del Consell Comarcal

Adverteixo que el que segueix no és un post especialment apassionant. Això és un ordre del dia de la reunió de la comissió permanent del Consell Comarcal. Es convoca el primer dimecres de cada mes, i sempre sol haver-hi més o menys això. Hi som representats tots els grups, oposició (o sigui jo, per exemple) inclosos. A veure si tornant de la reunió ja puc penjar un primer resum de la que ens ocuparà una estona aquest 7 de maig:

01.- Aprovació de l’acta de la sessió anterior (04/2008)
02.- Aprovació de les certificacions del PUOSC
03.- Aprovació de les despeses de funcionament dels sistemes de sanejament
04.- Acceptació denúncia conveni amb l'Ajuntament de Roda de Ter per a l'assistència de funcions de secretaria
05.- Conveni de col·laboració amb l'ACA, per a la promoció, l'execució i el manteniment de diverses obres
06.- Addenda al conveni de col·laboració amb l'ACA, per a la liquidació de dues obres
07.- Conveni de col·laboració del Pacte Territorial Vall del Ges i Bisaura
08.- Sol·licitud de subvencions pel PERC 2008
09.- Contracte de dipòsit a l’arxiu comarcal amb empresa Colomer Leather Group, SL
10.- Contractació de personal laboral
11.- Aprovació de bases i convocatòria per a la concessió d’ajuts de desplaçament i menjador escolar, curs 2008/2009
12.- Modificació de contracte del servei de transport escolar
13.- Contractació del servei de menjador escolar i servei d’acollida dels centres docents públics gestionats per aquest Consell
14.- Contractació del subministrament de bosses per a la fracció orgànica
15.- Aprovació de certificats d’obra del projecte de millora de camins, actuació 2007
16.- Aprovació de factures i pagaments diversos
17.- Ratificació de resolucions
18.- Precs i preguntes

La gran estafa de la CCMA

Rosa Cullell, directora general de la CCMA

Ha estat casual que, en pocs dies de diferència, el meu germà convergent em parlava de l'escàndol de la Corporació Catalana de Mitjans Àudioviusuals (CCMA) i rebia a casa la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes, que cronicava la Història d'una decepció -així de clar, a la portada- parlant exactament del mateix. I el més bo del cas és que aquesta decepció encara no hi incloïa la traca final d'allò que el meu germà ja considera un escàndol: l'acord per situar Rosa Cullell com a directora general de la Corporació, cosa que inicialment vetava CiU, i que finalment s'ha resolt amb el compromís que TV3 acabi tenint un director que agradi especialment a CiU.

S'han perdut exactament vuit anys per acabar configurant un consell de la Corporació on no s'ha corregit absolutament res d'allò que la llei pretenia resoldre: l'assignació estrictament partidista dels 12 càrrecs a plena dedicació -per dedicar-se exactament a què?-, en un joc d'equilibris que arrenca des de la primera proposta encara sota el govern de CiU, amb el tàndem Xavier Trias-Joaquim Triadú a Presidència, i que pateix la primera distorsió important amb la irrupció d'un segon tàndem, encara dins del govern de CiU, que s'allunya del consens amb què tot plegat havia començat a caminar: Artur Mas-David Madí.

Formalment, havia de ser el Consell de l'Àudiovisual de Catalunya (CAC) el qui decidís, entre els candidats que proposés el Parlament, els millors perfils per situar al Consell de la Corporació. Però el Parlament, que en aquest cas no són més que els partits, no va fer res més que enviar-los un paper amb 12 noms. Tenien 12 noms per triar-ne 12, i d'alguns d'ells no en sabien absolutament res. Llavors els van demanar els currículums, i resulta que el més llarg dels que van rebre feia 9 línies. I de tots obviant, evidentment, que en la seva trajectòria personal s'incloïa en alguns casos la militància política i haver estat fins i tot diputat i/o conseller de la Generalitat.

Un escàndol, efectivament. I si tenim en compte que a això s'hi ha arribat després de vuit anys, és un escàndol imperdonable.

10 anys de pel·lícula

Ja en tinc la foto, que sol ser el més agraït en aquests casos, i aprofito aquest espai que només depèn de mi per felicitar i agrair la Coral Lloriana Jove de Sant Vicenç pels 10 anys de pel·lícula que aquest dissabte ens van regalar per partida doble al Cirvianum de Torelló. Suposo que ho devien veure un miler de persones i que la vuitantena de nens i joves que van desfilar per l'escenari cantant musicals per recrear la història d'un particular Cinema Paradiso s'ho van passar pipa. Això és el que transmetien, si més no. La música en directe i una escenografia ben aconseguida, que és encara molt millor quan et diuen que bàsicament només hi ha la feina dels pares pel mig, va completar una vetllada festiva i emotiva alhora.

Més enllà del resultat artístic, d'altra banda digníssim, allò que veritablement dóna valor afegit a iniciatives com aquesta és l'enorme pòsit pedagògic que suposa per a tothom, i d'una manera especial per als més petits, que a quarts de dotze de la nit tenien encara l'entusiasme de cantar el Happy Day, mentre ballaven, picaven de mans i se'ls escapaven els primers badalls. I tot això com a exponent d'una feina feta per amor a l'art, una dècada de continuïtat -que no és fàcil, i menys en edats tan sociològicament volàtils com nens, adolescents i joves fins a 25 anys- i la solvència d'un projecte coral, en el sentit més ampli del terme, que ja és referent, des de Sant Vicenç, per a tota la Vall del Ges.

O sigui que felicitats a l'Eva Mayo, als col·laboradors de l'espectacle i a tota la coral Lloriana Jove.

P.D. Diumenge demanava des d'aquí si algú podia passar-me alguna foto de l'espectacle. Estic molt content perquè n'he rebut, i més d'una, de la Marina Bardolet, de la Bet Soldevila i d'en Guillem Tanyà. Quan tingui un moment les penjaré totes. Moltes gràcies. Em pensava que les crides a la solidaritat només funcionaven a TV3, i encara.

Rijkaard

Quan era petit jugava a futbol a l'equip del Sagrats Cors de Torelló. Teníem un entrenador que es deia, i encara s'ho diu, Joaquim, i recordo que l'única consigna que ens donava durant els partits era "nanti, nanti". I com que hi anàvem, vam arribar a quedar tercers. Jo era bastant dolent, però picava córners i faltes amb barrera i alguna la ficava a dins.

El Barça acaba un cicle i entre altres coses canviarà d'entrenador. Em sap greu, però en Rijkaard ha perdut l'autoritat, si és que mai l'ha tingut, i el Barça s'ha acabat quan els jugadors han deixat d'aplicar-se el "nanti, nanti" que quan devien avenir-se una mica més els devia sortir sense que en Rijkaard els ho hagués de dir.

Per això penso que si realment fan nou el Barça de dalt a baix, l'entrenador és el de menys. En Rijkaard els podria tornar a dir "nanti, nanti" i ho rebrien com una cosa nova, il·lusionant, engrescadora, original. Potser fins i tot s'ho creurien i no caurien en els vicis de l'equip actual, entre altres coses perquè pràcticament cap d'ells n'hauria format part. I en Rijkkard, sense haver de fer gaire res, continuaria semblant un paio elegant, glamorós i fins i tot bon entrenador.

No sé si ho és ni m'importa gaire.

Tinc un amic que cada vegada que el Barça perd un títol no s'amoïna el més mínim. Diu que de fet, mai, quan n'han guanyat algun, cap dels jugadors li ha enviat un adhesiu o se li ha acostat fins a casa per agrair-li el suport o, simplement, que com a equip li caiguin bé. És més, està convençut que absolutament ningú del Barça té constància que ell en sigui un seguidor. O sigui que, en definitiva, no n'hi ha per tant, i ja s'ho faran.

Dilluns dedicaré un post al Consell Comarcal. No importa a ningú, però és més important.

P.D. El nom de Rijkaard segur que l'he llegit, els últims cinc anys, una mitjana de dos cops per dia, però sempre em passa que quan l'he d'escriure m'he d'assegurar com va. Tot això que m'estalviaré amb en Guardiola.

Faig pont

De tota manera, gràcies per l'interès.