23.6.11

Encendre per no cremar


[Article publicat a EL 9 NOU el 23.06.11]

Una de les cites de Woody Allen que no fan riure, sinó pensar, és la que diu que la tradició és la il·lusió de la permanència. T’ho pots agafar en positiu, pensant que realment hi ha un entusiasme conscient i militant per mantenir viva alguna cosa que ve de lluny; o en negatiu, que és quan converteixes il·lusió en miratge i t’intentes convèncer d’una realitat que, de fet, només s’aguanta en l’imaginari de determinades persones, o fins i tot ja només en el teu. I com que això ho diu Woody Allen, arribes a la conclusió que d’un hipocondríac com ell només en pot sortir la visió pessimista.

Avui, revetlla de Sant Joan, és un dia de tradicions per excel·lència. La nit del solstici d’estiu, de la festa del foc purificador que ha de cremar els mals esperits i ha de regenerar la vida, i dels petards i coets que hi acaben de posar color ni que sigui a costa de treure’n una mica la mística. Però també la d’una tradició que va més enllà i que, ja fa més de 40 anys, va dotar el foc de Sant Joan d’una càrrega simbòlica que caldria no deixar d’alimentar mai: la de la consciència de catalanitat, d’arrelament a una terra i d’una comunió amb tots els països de parla catalana. És la flama que, des de 1966, es renova cada any al cim del Canigó, punt d’intersecció dels catalans del nord amb els catalans del sud, que Jacint Verdaguer va immortalitzar just ara fa 125 anys amb el poema homònim que és, per sobre de tot, un cant a la pàtria. I una flama que neix del munt de feixes enceses que, dies abans, persones i entitats pugen al cim des d’arreu de la geografia catalana per mantenir viva una tradició que es prenen de manera conscient, militant i entusiasta.
Ni que sigui en reconeixement a aquests militants, hereus de temps combatius i ara víctimes dels temps conformistes, val la pena aturar-se un moment a valorar el seu gest i a fer una mica més llarga la cita de Woody Allen. Perquè la tradició no sigui només la il·lusió de la permanència, sinó sobretot la voluntat de fer-la perdurable. El país i la seva llengua ens ho reclamen.

17.6.11

Tres dies de juny



[Article publicat a EL 9 NOU el 17.06.11]

No tinc el record que el meu pas per les proves de selectivitat fos especialment traumàtic. Ho va ser molt més el meu primer examen a la universitat. Me’l va posar la Maria Lluïsa, de català, i després me la vaig haver de beure perquè vaig treure un 2,8. Quan véns d’un currículum acadèmic impressionant amb vuits i nous de llengua, que t’etiquetin amb un deficient només començar la carrera et marca de per vida. La prova és que encara me’n recordo: va ser un examen traïdor, amb molta mala bava. Diu que és habitual, quan debutes a la universitat, que els professors intimidin els alumnes per sobre de l’estrictament necessari i n’ataquin directament l’autoestima, com va ser el meu cas. Amb el temps vaig anar millorant una mica, tot i que després d’aquell dia m’ha quedat sempre més el dubte idiota de si polígon s’accentua o no.

Fins llavors anava bastant bé, de lletres. A l’institut vaig arribar al súmmum quan en un examen d’història, la professora –n’hi direm Imma, però no vol dir necessàriament que s’ho digui– es va veure obligada a posar-me un 5 tot i reconèixer que l’examen que havia presentat no deia absolutament res. “Però és que està ben escrit, coi; l’hauries pogut presentar a qualsevol assignatura”, em va dir. Això em va animar, fins que va arribar el 2,8. Aquell examen no només no devia dir gaire res, sinó que el poc que deia ho devia posar al revés.

Aquest divendres acaben les proves de selectivitat. Dimecres tocava llengua, amb comentari de text, i el de català era extret del Presència. Sempre he tingut la teoria que si un autor qualsevol hagués de tenir en compte tot el que t’obliguen a buscar del que diu, del que vol dir, del que representa que diu, del que representa que vol dir, del que amaga, del que traspua i de les influències que té, l’autor en qüestió renunciaria a escriure res d’entrada. Això ho havia posat moltes vegades en un comentari de text quan no sabia què dir. A la selectivitat no em vaig atrevir. És que si no, ara segurament no seria aquí.

11.6.11

Girats com un mitjó


[Article publicat a EL 9 NOU el 10.06.11]

Si res no canvia, l’any que ve a aquesta hora ja portarem un parell de mesos amb el PP instal·lat al govern de Madrid. Diumenge, les eleccions portugueses van donar la victòria als conservadors del PSD, desbancant uns socialistes que ja busquen relleu per al seu líder, que ha dimitit. I al febrer, a Irlanda van tombar el govern de dretes per un de nou que continua essent de dretes. I això en tres països que lideren la crisi i on les solucions, diuen, no passen per enlloc més que les retallades, ja sigui a cop de llei, de decret, de geni o d’una mica tot.

Llavors mires el carrer i tothom és d’esquerres. O com a mínim els que se senten portaveus del carrer, de les inquietuds i dels problemes de la gent, dels seus drets més elementals, de la contestació enfront d’un model que no s’aguanta, de les injustícies socials en general, de les càrregues policials i del que faci falta.


Però és que llavors mires els parlaments i les dretes comencen a ocupar l’esquerra, també. No la ideològica –ja fa temps que n’estan lluny, ateses les circumstàncies–, sinó la dels escons, perquè cada vegada caben menys en el seu tros. I són aquests governs de dretes els que retreuen als d’abans d’esquerres que, aplicant el seu discurs, el que han fet és arruïnar el país i deixar-lo sense recursos. Heus ací la gran dialèctica de la política contemporània.

I a tot això suma-hi que entre els que acampen i es mobilitzen també n’hi ha que no voten, perquè no creuen en un sistema que, malgrat tot, no tenen altre remei que reconèixer com a interlocutor quan decideixen que aniran a acampar al Parlament pel ple de pressupostos. I després, a manifestacions contra un feixisme que creix no tant pels vots que té, sinó pels que deixa de tenir el conjunt del sistema gràcies als que no voten i que després tenen l’excusa –la barra, anava a dir– per demanar-li explicacions.

Tinc una idea: governs de dretes per retallar, governs d’esquerres per gastar; alternances de poder en cicles de vuit anys, i anar tirant. Que és el tot.

4.6.11

Doncs ara sí, que importen



[Article publicat a EL 9 NOU el 03.06.11]

El cogombre no ha estat un producte que històricament haguem tingut massa en consideració, no ens hem pas d’enganyar. Personalment, és d’aquells que si me’l trobo me l’empasso per respecte a qui ha tingut la delicadesa de tallar-me’l, però que mai demanaria que me l’hi afegissin si no l’hi veig. El trobo insípid, tot i que va la mar de bé per moltes coses, fins al punt que quan Moisès va treure els israelites d’Egipte per dur-los a la terra promesa, l’única queixa que va tenir va ser que un cop allà no tinguessin cogombres. I això després d’obrir-los el mar pel mig, amb el mèrit que tenia.

El llenguatge tampoc els ha fet cap bé, als cogombres. En el nostre cas, perquè és una de les paraules que més ens ha costat aprendre –juntament amb escopinya i cloïssa, diria–, amb el fàcil que és dir “pepino”. I pels espanyols, perquè no hi ha res més despectiu que una cosa que els importi, precisament, un cogombre. Els catalans, discrets com som i amb el nostre habitual complex d’inferioritat, vam adaptar-ho al rave, que també va la mar de bé, però com que és més petit que el cogombre no se’n gasta tant cada vegada que en llences un.

Aquesta setmana hem posat valor als cogombres. Bàsicament al que ja no tenen, d’uns 200 milions d’euros de pèrdues en només set dies, per la insídia d’Alemanya de posar-los en l’origen de prop d’una vintena de morts per un bacteri que portaven, i que al final s’ha desmentit. I ara que mig Europa ha tancat fronteres als cogombres i que els consumidors s’hauran acabat d’assegurar que no n’entrin més a casa, resulta que no calia. Però això els importa un rave, naturalment. Menyspreant l’impacte paranoic d’una notícia com aquesta i els efectes que té per a tota una indústria que haurà de recórrer a un miracle que ni el de Moisès, per refer-se de la sotragada.

Miraré de trobar-hi més gust, als cogombres, a partir d’ara. Perquè diuen que els frankfurts són una porqueria. I a sobre, engreixen. Els cogombres no, que són 95% aigua. I boníssims.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat