26.6.15

Debats a Montesquiu

Entre l'octubre de 2014 i el juny de 2015, el restaurant de la Casanova del Castell de Montesquiu ha acollit un cicle de xerrades sobre diversos temes d'actualitat, amb la particularitat que després de la conferència, sempre a dues bandes, s'ha pogut compartir sopar i conversa amb els ponents. Un cicle organitzat pel restaurant de la Casanova i el periodista Francec-Marc Álvaro, que n'ha estat coordinador i ha fet possible que haguem pogut convertir vetllades amb gent molt interessant. Des del novembre, vaig seguir el cicle per EL 9 NOU, i en aquest apunt publico les cròniques que des de llavors hi van sortir publicades.


En Quirzet i el Bufó, a Montesquiu
Toni Albà i Lluís Capdevila, 29 de novembre de 2014

Un és de Torelló i l’altre de Vilanova i la Geltrú, dues poblacions que si alguna cosa comparteixen és un carnaval especialment lluït i amb marca pròpia. I segurament per això, també s’han trobat en una tendència gairebé innata a l’humor i a la transgressió, que dissabte van compartir en una xerrada dins del cicle Debats a Montesquiu, a la Casanova del Castell. Lluís Capdevila, dibuixant i històric col·laborador d’EL 9 NOU, i Toni Albà, rei de la paròdia al teatre i a la televisió, van analitzar els respectius oficis, la manera com es veu la seva feina i els límits de l’humor, si és que n’ha de tenir.

Se’ls van escoltar una quarantena de persones, la majoria de les quals hi van compartir després el sopar, que és un atractiu afegit del cicle. Com a bons transgressors que són, Albà i Capdevila van coincidir que es pot fer humor de tot, i que el matís ha de venir en tot cas en “com” fer-lo. Fent ús, per exemple, dels segons i tercers sentits de determinades coses, “tot i que a vegades te li troben quan tu no tenies cap intenció de donar-li”, com explicava Capdevila. I recordava l’anècdota del dia que un lector el va agafar pel coll després de publicar l’acudit d’una capella ardent amb algú que comentava “pobret, tota la vida fent oposicions per entrar a la caixa”. I algú s’hi va sentir al·ludit.

Capdevila va fer la seva exposició mostrant alguns dels seus dibuixos, en què fa humor “però també reflexió. No sempre has de buscar fer riure”, va concloure. Albà va dir que “una societat que censura el riure pateix com una mena d’esquizofrènia”, i va certificar que “l’humor posa molt nerviós el poder”, ja que moltes vegades és a través de l’humor que el poder descobreix que no és capaç de controlar-ho tot.

Passava en temps dels bufons dels antics reis, pàries que es venjaven de la seva exclusió social i de la befa a través del sarcasme i la crítica descarnada cap a qui els explotava, fins a les actuals paròdies del Polònia, de TV3. Un estil, el d’aquest programa, que a l’Estat espanyol no ha funcionat mai, tot i els intents, perquè “no hi compartim la manera d’entendre l’humor”, va dir Albà. Sigui perquè no hi valen les subtileses o perquè, simplement, Espanya representa el poder que no vol ser qüestionat.

Albà va fer seva la cita que ha popularitzat Woody Allen: “L’humor és la suma de tragèdia i temps”. I a vegades la distància, com la que poques hores després dels atemptats de l’11S a Nova York ja feia córrer l’acudit Demolicions Bin Laden. Venim volant, “que mai vam fer respecte a l’11M de Madrid”.

Per al sopar van quedar altres confidències, com per exemple que a l’equip del Polònia els va arribar ja fa dos anys que el rei Joan Carles abdicaria quan en fes 75 –al final va ser mig any després–, i que havia reconegut als fills que “feia temps que estava més per la Corina que per la Corona”.


Educar, la lluita contra la incertesa
Salvador Cardús i Ignasi Roviró, 17 de gener de 2015

No era estrictament el tema, però va ser el pretext al voltant del qual va pivotar dissabte el tercer dels Debats a Montesquiu, aquesta vegada sobre educació i escola i amb la intervenció del sociòleg Salvador Cardús i el filòsof i director del col·legi Sant Miquel de Vic, Ignasi Roviró: fins a quin punt l’escola francesa és responsable “que dos ciutadans francesos educats en els valors de la república”, va fer notar Roviró, perpetressin els atemptats contra Charlie Hebdo? És això exponent del fracàs d’un sistema educatiu incapaç de prevenir aquestes distorsions tràgiques? Roviró defensava que, com a  mínim, ho era prou per reflexionar-hi. Cardús, en canvi, tot i compartir el fons de l’argument, va defensar que és injust situar el sistema educatiu com a responsable de fenòmens com aquest, on intervenen, va dir, moltes altres variables.

Roviró va fer èmfasi que, en bona mesura, els debats que es generen a l’hora de definir un sistema educatiu “són els mateixos a Catalunya que a Espanya, i que a Europa” i va assegurar que “en el nostre cas, el sistema ha superat els gestors”. Per una banda, per uns anys de creixement d’ofertes i de recursos que han portat a les sobretitulacions i, derivat d’això, al decalatge “entre els valors que se suposa ha d’inculcar l’escola per la cohesió i l’equitat mentre, paral·lelament, s’educa en la competitivitat”.

Cardús, recuperant la tesi del llibre que va escriure l’any 2000 sobre El desconcert de l’educació, va afegir que l’explicació a aquest desconcert és que “25 anys de creixement [després del franquisme] ens van fer perdre els criteris que havien disciplinat el marc educatiu”. El passat deixava de tenir interès, el futur estava assegurat “i es va cometre l’error d’oblidar que la incertesa és inherent a la condició humana i que l’educació és la lluita contra aquesta incertesa, que sempre comença de zero”.

Cardús connectava, amb aquesta idea, amb el que havia apuntat Roviró en el sentit que l’escola ha de fomentar la capacitat de “raonar i enfocar racionalment, entre els mateixos alumnes, el debat sobre el que es viu al seu entorn”. Ara mateix, va afegir, la resposta sobre quin model educatiu correspon a l’impacte desbordant de la societat de la informació i de les xarxes “no sabem quin és”.

Cardús va relativitzar que els canvis legals influeixin tant en un model educatiu a l’hora d’obtenir resultats. “La prova està que comunitats autònomes amb els mateixos canvis els tenen molt bons”. De la mateixa manera va dir que cal desmitificar els informes PISA –“a Israel, que tots tenim per un país d’alta formació, els alumnes hi queden a la cua en matemàtiques”– o la devoció per models educatius com el finlandès. “Envegem el seu sistema però no se sol dir tant que té un dels índexs més alts d’Europa de violència de gènere”.

Cardús va fer una crida a recuperar l’autoestima respecte a l’escola catalana i, com Roviró, va destacar l’impacte que representa l’alumnat nouvingut en el seu model. La formació contínua dels mestres i la participació dels pares es van situar com a claus en el procés educatiu.



Un sopar quan el Barça perd
Ramon Besa i Agustí Danés, 21 de febrer de 2015

El mite que quan el Barça perd un partit no se sopa va quedar en entredit dissabte passat a Montesquiu. El cicle de debats a la Casanova del Castell hi havia convocat una xerrada sobre “El Barça, passió, negoci i valors”. I malgrat la derrota d’aquella tarda, després d’11 jornades i a les portes d’una eliminatòria clau a la Champions contra el City, tothom va sopar. Sobretot perquè també ho van fer els ponents de la xerrada, els periodistes Ramon Besa, cap d’Esports de l’edició de Barcelona del diari El País, i Agustí Danés, cap de Política i Societat d’EL 9 NOU i reconegut futboler, capaç de vincular els valors esportius de la selecció de Brasil dels 80 amb el gest d’un president del Manlleu que va pagar els diners que el club devia a un jugador que havia marxat aprofitant el partit amb el seu nou equip de la temporada següent. El president era Joan Albareda, i dissabte també va sopar a Montesquiu.

“Això, per mi, són els valors”, va dir Danés. En canvi, que un jugador d’elit faci petons a la samarreta “em sembla una impostura”. Besa va defensar i reivindicar els valors del Barça des d’una altra perspectiva: per la singularitat i idiosincràsia d’un club sostingut essencialment per la seva massa social i una significació també política i de mestissatge que li donen un valor afegit “que no ha de perdre”.


I tot això malgrat un greu problema de capitalització davant d’un entorn presidit pel model de negoci global, començant per la Bundesliga alemanya o la Premier anglesa, on gràcies al nou contracte pels drets televisius que tripliquen els de la lliga espanyola “l’últim classificat cobrarà només 5 milions menys que el Barça”. Això vol dir que a partir d’ara qualsevol equip de la Premier estarà en condicions de comprar qualsevol jugador del Barça”.

Tant Besa com Danés es van definir com a guardiolistes i van reconèixer el canvi de paradigma que, prèviament, l’arribada de Cruyff a la banqueta va representar per al Barça. Des d’un punt de vista futbolístic, a partir d’una premissa tan senzilla com que “tot gira al voltant de la pilota i que sempre mana el qui la té, com passava quan jugaves al carrer i l’amo de la pilota decidia quan s’acabava el partit”, va ironitzar Danés.

Per Besa, va ser amb Guardiola d’entrenador quan es va produir la màxima síntesi “entre el relat i la marca”, quan el relat va deixar de ser el discurs victimista per convertir-se en guanyador i la marca eren les victòries. “Això és el que va fer més mal al Madrid, que només havia viscut de la marca, però no tenia relat”, va sentenciar. I ara que relat i marca s’han “més o menys igualat en tots dos”, el punt que marca la diferència entre Barça i Madrid és Messi, “que representa la integració, la formació i l’adaptació a un model”.


El papa dels no creients
Francesc Torralba i Francesc Romeu, 14 de març de 2015

Una coincidència no buscada va fer que, dissabte, el cinquè dels Debats a Montesquiu, que s’organitzen cada mes a la Casanova del Castell, analitzés la figura del papa Francesc just quan feia dos anys exactes de la seva elecció i d’haver representat una alenada d’aire fresc per a l’Església. Fresc fins al punt que la seva figura i el seu exemple “s’han fet fins i tot més propers entre els no creients que entre molts eclesiàstics”.

És la tesi del filòsof i teòleg Francesc Torralba, que va compartir xerrada amb el capellà i periodista Francesc Romeu. “Hem canviat el papa dels textos pel papa dels gestos”, hi va afegir ell. Tots dos van coincidir que Jorge Bergoglio, que va ser escollit papa essent cardenal de Buenos Aires, ha generat un perfil espontani, diàfan i molt proper per a fidels i no fidels que ha agafat bona part de l’Església amb el peu canviat. I que, malgrat l’empatia que genera en bona part de l’opinió pública, dins la cúria vaticana i de la jerarquia catòlica, les resistències als seus postulats continuen essent grans.


Torralba, que és membre del consell pontifici de la Cultura de la Santa Seu i que coneix de primera mà l’entorn vaticà i les opinions que s’hi generen, va admetre que davant del papa Francesc “hi ha sectors contraris que ho expressen obertament, altres que no ho diuen pel respecte que els mereix la figura del papa, i altres que, simplement, esperen que passi”. I de fet, va subratllar, més enllà de les seves opinions i gestos tan ben acollits des de sectors progressistes –la posició davant l’homosexualitat, la persecució de la pederàstia, el seu discurs social o la proximitat amb la gent–, “de moment, de reforma estructural que pugui deixar com a llegat no n’hi ha ni una”.

79 anys i un sol pulmó deixen un marge reduït per a un pontificat prolífic com el que, en el seu cas, van permetre per exemple els 27 anys de Joan Pau II. I d’això també en són conscients els seus detractors. Romeu va citar, com a caricatura, una de les opinions més radicals que se n’han publicat, en una web: “Dios: Ilumínalo o elimínalo”.

Romeu va insistir en la idea que un papa que ha despertat l’interès de sectors que fins ara vivien allunyats de l’Església “hauríem de saber-lo aprofitar per guanyar aproximacions”. Va posar com a exemple el cas d’una dona que, el Nadal passat, va comentar per ràdio que amb l’arribada de Francesc havia decidit tornar a la Missa del Gall. “El problema és que si el capellà va tornar a fer la missa de sempre, poca cosa hi podrà fer el papa”, va sentenciar, irònic.


Els quiròfans no existeixen
Màrius Serra i Narcís Garolera, 18 d'abril de 2015

Un ortodox de la llengua que s’acosti a l’hospital a veure algú a qui acaben d’operar i li diguin que el malalt “encara és a quiròfan” hauria de quedar molt desorientat. Perquè, segons el diccionari, de quiròfans no n’hi ha enlloc, perquè no existeixen. En català es diu sala d’operacions. La pregunta és: “Hi ha algú que no sàpiga què és un quiròfan, i que alguna vegada no n’hagi parlat?”.

La va llançar dissabte a Montesquiu l’enigmista i escriptor Màrius Serra, que va desorientar l’auditori quan va fer notar que, normativament, quiròfan no es pot dir. Participava, al costat del filòleg Narcís Garolera, en una nova sessió dels Debats a Montesquiu, aquesta vegada dedicat a “El català avui, de Verdaguer a Shakira”. En certa manera, a Garolera li tocava representar Verdaguer –del qual és un gran expert– i a Serra, Shakira. “Ja m’està bé”, va dir. Sobretot si a través d’ella  pogués arribar a fer entendre a Pep Sala que la llum de què parla la lletra del Boig per tu “no pot ser mai reflexada, sinó en tot cas reflectida”.

Va ser un diàleg de gran nivell i d’un permanent intercanvi d’ironia entre dos grans coneixedors de la llengua, i amb visions més i menys flexibles sobre quina ha de ser l’evolució i, sobretot, quin model es pot defensar com a estàndard quan es parla, per exemple, dels mitjans de comunicació. “Admeto que sóc conservador, però no un dinosaure”, va dir Garolera. Va deixar anar, entre rialles del públic, un llarg llistat de paraules i expressions que amb el pretext de la modernitat han substituït formes genuïnes del català per altres “que ens han estat imposades” i que acaben empobrint el ventall de recursos.

“Ara del país en diem territori, tot és emblemàtic, només fem que posar coses en valor, l’estació és sempre la propera i mai la pròxima i tothom està fart de menjar. Jo en tinc prou si quedo tip”, va dir dins del reguitzell d’exemples. Màrius Serra, admetent la reflexió de fons de Garolera, va dir que cal allunyar-se de posicions maximalistes i de la creença que hi ha models perfectes. En el fons, “el parlant d’una sola llengua ja és poliglot, perquè és capaç d’adoptar els diferents registres en funció de l’entorn”.

El barri del Carmel de Barcelona on va créixer Serra no té res a veure amb la plana de Vic que va conèixer Garolera; qüestió generacional al marge, que també compta, en llengua. “La gran pregunta és si prefereixo un mal català parlat per castellanoparlants que fan l’esforç d’utilitzar-lo, o que parlin directament en castellà”. Davant d’això, la qüestió és com resoldrà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la nova gramàtica que ha de treure el 2016 per substituir la de Pompeu Fabra. De debats n’hi ha per quedar-ne fart, o tip. A Montesquiu, però, el sopar va ser emblemàtic.


En defensa pròpia
Antoni Abad i Joan Font, 16 de maig de 2015

El diagnòstic, que va sonar gairebé a reivindicació, va ser molt clar per part de tots dos: ni bancs, ni universitats, ni administracions. L’únic element que veritablement crea riquesa en un país són les seves empreses. O, com va acotar el president de la patronal Cecot, Antoni Abad, “l’empresa és la cèl·lula mare de les economies dels països lliures”.

Abad i el director general del grup Bon Preu, Joan Font, van compartir dissabte a Montesquiu el setè i penúltim dels debats a la Casanova del Castell. Va ser per parlar de les empreses del segle XXI.

Hi ha paràmetres, va dir el president de Cecot, que fan ser optimistes respecte a la recuperació del cicle econòmic, “tot i que continuem vivint un moment molt dual”.. I va estar d’acord amb Joan Font quan aquest va dir que Catalunya, també com a part de l’Estat espanyol, és molt poc competitiva. No pas per la falta de dinamisme del seu teixit empresarial “sinó perquè l’administració no ajuda gens a fer-ho fàcil”: Des d’una fiscalitat que escanya fins a traves administratives.

“Nosaltres podem tardar de cinc a sis anys a obrir un Esclat i fins a dos a obrir un Bon Preu. Un supermercat on venem iogurts, no bombes”, va ironitzar Font. I recordava que quan va presentar un informe al conseller Felip Puig en què es parlava de 60, 58 o 45 mesos de tràmits “es va pensar que hi faltava una coma al mig”.

Abad va incidir en la necessitat d’una formació adequada a les demandes de les empreses i va assegurar que, globalment, al conjunt de l’Estat el nivell és molt baix. “La ministra es lamenta del 50% d’atur juvenil, però no diu que el 60% d’aquest 50% el formen joves que amb prou feines han acabat l’ESO”. A l’altre extrem, “nosaltres tenim problemes per cobrir determinats llocs de treball”, va dir Font. Des de feines específiques com empleats de fleca i carnisseria fins a peons de magatzem “a qui no interessa la feina per l’horari”. Una generació que “segurament ha crescut massa ben acostumada” i a qui la crisi ha esclatat en el moment d’incorporar-se al mercat laboral.

Abad i Font van ser molt crítics, també, amb els bancs. “Quan era temps d’hipoteques, les empreses gairebé eren una nosa”, va dir Abad. I ara han ofegat fins a provocar el tancament d’empreses rendibles. El president de Cecot va apostar per la “desbancarització de les empreses” i, com Font, va situar valors com la implicació, el treball en equip i la il·lusió entre els principals actius d’un negoci.

“No vol dir haver de créixer sempre”, va matisar Font. “Hi ha botigues d’un sol treballador que són grans empreses”. Sobre Bon Preu, va dir que “l’important és saber controlar el creixement”. Joan Font espera facturar 950 milions el 2015 però veu recorregut per doblar-ho i arribar al 15% de quota del mercat català.


L'alcalde Obama
Josep Cuní, 13 de juny de 2015

Dissabte era el dia de constitució dels nous ajuntaments i, al vespre, el periodista Josep Cuní, director i presentador de 8 al dia a 8TV, tancava el cicle de Debats a Montesquiu parlant de la globalització als mitjans de comunicació. L’exemple va ser del dia, també: “Ens hem acostumat a un accés tan global a la informació que ens veiem amb cor de valorar el president Obama amb la mateixa naturalitat que si fos l’alcalde”, va dir. I, en contrapartida, “tenir-ho tot tant a l’abast ens fa donar menys valor a les coses que veritablement en tenen”.

Davant d’aquest diagnòstic, Josep Cuní va defensar que en el món global “no podem reduir la importància del que ens és més pròxim”, i que l’excés d’informació que ha portat la globalització “ens aboca, paradoxalment, a la desinformació”. El director de 8 al dia va assegurar que les convulsions que pateix el món de la comunicació davant d’aquests canvis, també en el consum i la gratuïtat en l’accés a continguts des dels mitjans digitals, “no portarà a la crisi del periodisme, perquè és més necessari que mai, però sí a la crisi dels periodistes”. El seu pronòstic és que l’ofici s’encamina cada vegada més cap a un model individualitzat en què no seran els mitjans els que donin nom a un professional, sinó que “serà a partir del nom que prèviament s’hagi fet un professional que els mitjans ajudaran a difondre la seva feina”.

Al llarg de la seva exposició també va sortir el procés sobiranista i la manera com s’està abordant des dels mitjans de comunicació. Josep Cuní va dir, en relació amb això, que ell estava per “la causa del periodisme i no pel periodisme de la causa”, tot i que “és lícit que aquest també existeixi”. Es va mostrar molt crític, però, amb una determinada visió del sobiranisme que, segons ell, parteix de la premissa que l’ús de la llengua no només marca i determina una realitat social, “sinó que sembla que s’hagi d’associar a un discurs unívoc” respecte al procés. “És allò del Puix parla català Déu li doni immensa glòria davant del Puix parla català, vejam què diu”, va resumir.

Davant la pregunta del conductor de l’acte, el també periodista Francesc-Marc Álvaro, Cuní es va referir al tractament que des del seu programa es va fer de la tragèdia de Germanwings als Alps francescos i, de manera especial, a la controvertida entrevista a plató amb la mare d’una de les víctimes. “En això hi ha hagut un cinisme impressionant”, va dir. “Va ser ella, espectadora del programa, qui va demanar venir a exposar la situació en què es trobava”. I va llançar una pregunta: “Que em diguin quin periodista, davant d’un testimoni com aquest, el rebutjaria per falta d’interès. Si algú em diu “jo” li diré, simplement, que no és periodista”.

Com en totes les sessions del cicle, la trobada va continuar després amb un sopar, distès, a la Casanova del Castell, en què van assistir una vintena de persones.

12.6.15

Pregunta de nota


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.06.15]

Suposo que no valdria, que hi hauria hagut queixes i que s’hauria impugnat l’examen, per massa difícil. Però si m’hagués tocat a mi muntar la prova de comentari de text a la selectivitat d’aquesta setmana, hi hauria posat la pregunta de la consulta d’Unió de diumenge que ve. Com a opció A i com a B. Fins i tot com a experiment sociològic, per veure com reaccionen uns quants milers d’estudiants de 18 anys davant d’un text com aquell. I amb la pregunta estrella per orientar una mica l’anàlisi: “Què ens està dient l’autor?”.

Si a sobre m’hagués tocat corregir, hauria posat un 9 a qui digués “res”, i un 10 a qui respongués que “en realitat demostra que no té cap interès a fer-se la pregunta ni a ell mateix”. I seria matrícula d’honor, directament, qui arribés a la conclusió que la pregunta és una catàfora. O sigui, l’anticipació d’una idea que s’acabarà concretant de seguida: això acabarà malament.

A la selectivitat, com a la vida, sempre hi ha el llest de torn que fa gala dels seus coneixements i els amortitza per donar un punt afegit a la seva anàlisi. Sobretot els d’humanitats, que vénen d’estudiar filosofia i en tenen algun de fresc. Seria un bon moment, en el comentari que ens ocupa, per citar Nietzsche quan deia que “l’individu sempre lluita per no ser absorbit per la tribu” i que, per aquest motiu, “el privilegi de poder ser un mateix no té preu”.  Seria de 9 i mig, això.

També ens podríem trobar alguna cita de Kant, en l’anàlisi. Per exemple la que diu que el “savi pot canviar d’opinió, però el neci, no”, que vindria necessàriament d’algú de família del sector crític o directament convergent. Tot i que, personalment, com a examinador em trauria el barret davant de qui resumís el moment d’Unió com a metàfora dels partits, i el moment dels partits com a metàfora del moment que, en bona part per culpa seva, viu el país. Ja diu Woody Allen que “la vocació del polític de carrera és fer, de cada solució, un problema”. Perquè així ho pot allargar tot. La carrera, i el problema.

5.6.15

Amunt i avall els cors



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.06.15]

A començament de segle va fer fortuna la metàfora de la muntanya russa per definir el cicle de governs tripartits que va obrir el president Maragall el 2003. Alts i baixos, acords i desacords i algun caos antològic que, entre altres raons, van acabar condemnant l’experiència set anys després. Ara la muntanya russa són les declaracions d’Ada Colau, que un dia exasperen l’unionisme quan diu que està pel procés, i l’endemà el sobiranisme quan diu que no pot compartir un full de ruta on també hi ha Convergència. 

Un argument ben fluix, d’altra banda. Primera, perquè si tots els qui han format part d’aquest partit els últims 40 anys fossin una colla de lladres i mafiosos, com ha deixat anar, ja faria temps que no tindríem ni país ni gent per viure-hi. I segona, perquè no em consta que Colau veiés malament fer un acte de campanya amb la monja Forcades, malgrat que comparteixi empresa amb bisbes homòfobs, capellans condemnats per pederàstia i dones que només serveixen per fregar l’altar el dia que el papa inaugura la Sagrada Família. Si aquest segon argument és d’una demagògia aberrant, que ho és, no ho és gaire menys el primer. I si Forcades representa la personificació de la denúncia contra una Església i un model de societat caducs, molta altra gent representa i treballa tan dignament com pot pel mateix compromís des de molts altres fronts.

El 24 de maig van votar a les municipals 3.143.607 catalans, i 2.228.113 es van abstenir. A Barcelona, la candidatura guanyadora va obtenir 176.337 vots, que són el 5,6% dels que aquell dia hi va haver al país. Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona amb tot mereixement. Però el país i el procés són molt més que Barcelona. Deixem-nos de muntanyes russes i de canviar d’estat d’ànim cada vegada que algú que ens impressiona diu alguna cosa. Si no, encara arribarem marejats al 27S i no tindrem ni esma per votar a les eleccions més transcendentals que ens hauran passat per davant en tot el que portem de vida.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat