Amunt i avall els cors

[Article publicat a EL 9 NOU el 05.06.15]

A començament de segle va fer fortuna la metàfora de la muntanya russa per definir el cicle de governs tripartits que va obrir el president Maragall el 2003. Alts i baixos, acords i desacords i algun caos antològic que, entre altres raons, van acabar condemnant l’experiència set anys després. Ara la muntanya russa són les declaracions d’Ada Colau, que un dia exasperen l’unionisme quan diu que està pel procés, i l’endemà el sobiranisme quan diu que no pot compartir un full de ruta on també hi ha Convergència. 

Un argument ben fluix, d’altra banda. Primera, perquè si tots els qui han format part d’aquest partit els últims 40 anys fossin una colla de lladres i mafiosos, com ha deixat anar, ja faria temps que no tindríem ni país ni gent per viure-hi. I segona, perquè no em consta que Colau veiés malament fer un acte de campanya amb la monja Forcades, malgrat que comparteixi empresa amb bisbes homòfobs, capellans condemnats per pederàstia i dones que només serveixen per fregar l’altar el dia que el papa inaugura la Sagrada Família. Si aquest segon argument és d’una demagògia aberrant, que ho és, no ho és gaire menys el primer. I si Forcades representa la personificació de la denúncia contra una Església i un model de societat caducs, molta altra gent representa i treballa tan dignament com pot pel mateix compromís des de molts altres fronts.

El 24 de maig van votar a les municipals 3.143.607 catalans, i 2.228.113 es van abstenir. A Barcelona, la candidatura guanyadora va obtenir 176.337 vots, que són el 5,6% dels que aquell dia hi va haver al país. Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona amb tot mereixement. Però el país i el procés són molt més que Barcelona. Deixem-nos de muntanyes russes i de canviar d’estat d’ànim cada vegada que algú que ens impressiona diu alguna cosa. Si no, encara arribarem marejats al 27S i no tindrem ni esma per votar a les eleccions més transcendentals que ens hauran passat per davant en tot el que portem de vida.