28.12.13

El Millet que compta


[Article publicat a EL 9 NOU el 27.12.13]

Fa ràbia que, per culpa entre d’altres d’un cràpula i lladre confés, des de l’estiu de 2009 el Palau de la Música hagi estat més protagonista com a cas que com a casa, que és el que veritablement importa. I una casa extraordinària; no només  per la bellesa arquitectònica sorgida de l’enginy de Domènech i Montaner, sinó d’una manera molt especial per la simbologia que el Palau i la institució que el va fer construir el 1908, l’Orfeó Català, han representat per a la història d’aquest país.

És exponent importantíssim d’aquell catalanisme de finals del segle XIX que va anar estenent xarxa amb la música i el cant coral com a vehicles d’unió i de complicitat entre generacions, sensibilitats i orígens. Si Catalunya va resistir al franquisme va ser, també, gràcies al potent entramat social i cultural que van vertebrar iniciatives com aquella.  

Aquest dijous, 26 de desembre, va fer 100 anys exactes que Lluís Millet i Pagès, confundador de l’Orfeó Català al costat d’Amadeu Vives, el 1891, -i tiet-avi del desgraciat del cas aquell, sí- va dirigir al Palau de la Música el primer concert de Sant Esteve.

I ho va fer obrint el programa amb la peça que ell havia composat el 1896 i que des de fa tants anys tanca el concert amb el públic dempeus: El Cant de la Senyera. L’himne de l’Orfeó, que més d’un ha defensat més d’una vegada com a himne de Catalunya pel que té d’amor a la pàtria i a una bandera que volem enarborar “en senyal de germandat” i desfer-la al vent “en senyal de llibertat”, com escriu Joan Maragall a la lletra.

100 anys després, en un concert especialment emotiu i extraordinari que va repassar el 100è aniversari -que no 100 anys de concert, ja que la guerra civil i el franquisme el van interrompre entre 1936 i 1945-, El cant de la Senyera va sonar aquest Sant Esteve més fort que mai, al Palau. Per teixir complicitats encara més fortes, anhels molt superiors i el més gran desig de llibertat per al 2014.

Que tinguem tots “Llum als ulls i força al braç” (per la bandera; tampoc ens esveréssim) en aquest horitzó que ens espera.

Bon any, i bon viatge!

20.12.13

A fer-la grossa



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.12.13]

Abans que res, molta sort a tothom per la loteria de Nadal de diumenge. Diu que malgrat la crisi, la irrupció de La Grossa i les poques ganes que en general té Espanya de Catalunya –i una mica a la inversa, també–, els calés que tots plegats hi haurem dedicat aquest any seran bastant com l’any passat: al voltant de 400 milions d’euros consignats. Que també veurem, al final, quants n’hi ha d’invertits. En canvi, en el millor dels casos la primera edició de la loteria de Cap d’Any impulsada per la Generalitat haurà recaptat 30 milions. Que no està gens malament, perquè quan la van anunciar l’agost passat es conformaven amb 15.

M’ha estranyat que davant d’un fenomen sociològic que és capaç d’ajuntar en un sol clip Niña Pastori, David Bustamante, Marta Sánchez, Montserrat Caballé i Rafael –moment per a la història, quan acaba cantant el premi en pessetes–, el govern d’Espanya no hagi utilitzat la loteria de Nadal com a instrument d’afecció dels catalans a la causa comuna. Ja sigui explotant la càrrega emotiva que pretenia l’anunci –i que la tenia de terror, en algun moment– o, molt més d’acord amb el que ara es porta, amenaçant que una Catalunya independent, a més de sortir d’Europa, de l’OTAN i de l’euro, també hauria de sortir de la Lotería Nacional.

I que cada 22 de desembre a partir d’ara ens hauríem d’empassar l’alegria desbordant dels nostres veïns d’occident ruixant-se amb cava català sense que mai més ens en poguéssim esquitxar. Llavors podríem contraatacar, clar, dient que sense Catalunya la recaptació del seu sorteig cauria un 18%, gairebé tant com el 20% del PIB que ens enduríem d’Espanya amb la independència.

Seria un detall de la Providència que, per encetar l’any amb alegria, aquesta vegada ens toqués la nostra Grossa i la seva. Llavors no costaria gaire, entre tots, posar 5 milions d’euros per pagar-nos la consulta i no haver de tocar el pot de la Generalitat, que tan (pp)reocupa.

Bona sort, i molt bon Nadal!


13.12.13

Canvis d'última hora



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.12.13]

Per primera vegada des de l’octubre del 2010 m’he autocensurat un article. El que ocupava aquest mateix espai fins aquest dijous a les 2 del migdia, que deixaré al meu blog al servei dels arqueòlegs de la historiografia moderna interessats en les opinions que apareixen a EL 9 NOU. M’agradaria pensar que és gràcies al que deia que es va desencallar la negociació per la pregunta i la data del referèndum. No crec que sigui el cas. Com tampoc crec que hi tingui res a veure el cessament del director de La Vanguardia, que el diari havia anunciat només unes hores abans.

Deixo apuntades només algunes dades com a banc de recursos, més que res perquè el 12 de desembre de 2013 serà un dia històric. En el pitjor dels casos, per a l’anecdotari. I en el millor, com un altre dels punts d’inflexió viscuts a Catalunya des de la manifestació del 10 de juliol de 2010. D’aquells dies que se sol preguntar què estaves fent i què passava al món quan van comparèixer els líders de CiU, ERC, ICV, EUiA i la CUP per dir-nos què ens preguntarien el 9 de novembre de 2014.

  • Jo estava dinant i vaig veure per primer cop la doble pregunta (abans que s’anunciés oficialment) en un tuit del diari El Mundo. Vaig fer-ho arribar a comensals de menjador, que tenien la tele baixa i una mica lluny, i els va semblar molt bé.
  • Era l’endemà del 6 a 1 del Barça al Celtic al qual havia tingut la sort d’assistir. Diria que vaig ser protagonista de la primera onada de la temporada al Camp Nou i vaig cridar independència al 17.14 de la primera part i de la segona al costat de gent que, darrere meu, o ho feia en gaèlic o anava molt trompa.
  • A Barcelona hi començava el simposi Espanya contra Catalunya, que gairebé havia donat peu a més ponències durant l’última setmana que en tot l’acumulat des de 1714.
  • A la contraportada d’EL 9 NOU hi sortiria l’emperadriu Sissí.
  • L’Uruguai acabava de legalitzar la venda de marihuana.
  • A TVE-1, al vespre, hi feien Apocalypse Now.



Qüestió de sobirania




[Article afortunadament no publicat a EL 9 NOU el 13.12.13]

Si ens hem de creure que finalment la pregunta serà sobre si desitgem que Catalunya esdevingui un estat sobirà, tinc una proposta: que puguem respondre amb cartolines de colors. La gent que vulgui dir no, la negra. La resta serà per dir sí, però obrint l’espectre a tota la gamma de partits i posicionaments fins i tot covards que tenim. I no dic covards perquè no vulguin la independència, sinó per no atrevir-se a dir si la volen o no ni tenir el detall d’oferir a la seva militància el dret a decidir-ho lliure i sobiranament.

Anem pels colors. Votar sí amb cartolina groga voldrà dir que desitgem que Catalunya sigui estat sobirà i que no entenem per sobirania altra cosa que no sigui la independència. Adequada per a votants d’ERC i de la CUP que, amb totes les divergències, en aquesta qüestió no sembla que en tinguin.

Votar sí amb cartolina carbassa voldrà dir que no ens sembla malament que Catalunya sigui independent si és voluntat de la majoria, però que si de nosaltres depengués encara se’n podria parlar. Adequada sobretot per a votants de Convergència amb un peu a Esquerra i l’altre al llistó dels 35 diputats.

Votar sí amb cartolina blava voldrà dir que no entenem sobirania com a sinònim d’independència, sinó precisament per deixar clar que sobiranament decidim que no ho som. I que un cop proclamat això davant del món ens posarem a disposició de la resta del conjunt de confederalistes d’Espanya, quan acabin de riure, per veure com ho muntem.

Votant amb la cartolina verda, com el color indica, direm que el procés ens ha agafat una mica immadurs i amb poques ganes de posicionar-nos, pel que pogués ser. O sigui que de moment mirem fins on arriba això de ser sobirans i, amb el temps ja acabarem de decidir el què. Que pot ser sí, o pot ser no. O pot ser que no sigui mai res, que és una altra opció.

Llavors hi hauria el vot en blanc i la targeta vermella, directament. Que és la que em fa por que guanyaria, ara mateix.


P.D. Aquest article estava fet i posat en pàgina el dijous 12 de desembre de 2013 a les 2 del migdia. Van saltar pacte (per la consulta) i article aproximadament a la mateixa hora.

5.12.13

Week-end de shopping


[Article publicat a EL 9 NOU el 05.12.13]

No m’acabo de creure que 9 de cada 10 ciutadans d’aquest país entengui el català, ho sento. Seria tant com reconèixer que cada vegada que baixo a Barcelona tinc la mala sort d’ensopegar amb el que fa 10. Amb el que no l’entén, vaja. I qui diu Barcelona diu zones sensibles amb comunitats lingüístiques prou autosuficients com per construir el seu propi univers dins del que, sembla, s’està configurant al voltant del català. No cal anar a Barcelona, tampoc.

També em costa una mica de creure que 7 de cada 10 ciutadans d’aquest país el sàpiguen parlar i, sobretot, que el trobin suficientment interessant per fer-ho habitualment. Més que res si tenim en compte que, partint del paràgraf anterior, haurien de considerar fabulós que, si decidissin fer-ho, en 9 de cada 10 casos trobarien un interlocutor que els entendria perfectament. No crec que sigui el cas. També ho sento.

Consti que tot el que dic ho faig basant-me en percepcions i no en estudis científics, com se suposa que són les enquestes de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), que és qui acaba de publicar les dades. Però, per dir un cas, i a les percepcions d’anys anteriors em remeto, escoltant el carrer durant el Mercat Medieval de Vic que aquest cap de setmana tornaran a visitar desenes de milers de persones del país, difícilment s’arribaria a la conclusió que en 9 de cada 10 casos s’adrecen als paradistes en català. Com també que només 3 de cada 10 converses espontànies caçades al vol no siguin en català.

Són unes dades tan positives, les de l’Idescat, que tenen fins i tot alguna cosa de contraproduent. Com si tinguéssim una llengua tan potent, tan moderna i tan dinàmica que ja ens puguem permetre planificar un dia sencer fent el running del matí, el lunch del migdia, el break de mitja tarda i el coaching de quarts de vuit mentre esperem si tenim algun shopping night a l’abast per fer-nos passar les ganes del black friday, que ens va agafar out. Que no sigui per això, que parlem tan català.


29.11.13

Doncs no fem pregunta


[Article publicat a EL 9 NOU el 29.11.13]

Si és veritat que d’aquí a tres setmanes hi haurà pregunta per al referèndum tindrem un doble motiu per avergonyir-nos. Si és la que la immensa majoria de ciutadans que volem votar hem demanat des del primer moment que se’ns faci, ens preguntarem per què ha calgut tant temps de discussions, nervis, impaciència i desgast per arribar a una conclusió tan òbvia com la pregunta que s’ha de fer. Si, en canvi, pretén acontentar els que la volen tan ambigua que després de fer-la ens haguem de passar un parell d’anys més intentant aclarir què vol dir la resposta, ens preguntarem, definitivament, què n’hem de fer de la nostra classe política.

Em fa una mica de por que la solució final s’inspiri en la del referèndum de l’OTAN de 1986. La pregunta era (relativament) clara i la resposta de “sí” o “no”, amb la qual cosa s’ajustaria força a les premisses que, per exemple, fixava la setmana passada l’Assemblea Nacional Catalana respecte al format.

Ningú no parla, en canvi, del preàmbul que s’hi podria encabir, i que en el cas de l’OTAN fixava en tres ítems els compromisos de l’Estat respecte a una hipotètica integració a l’Aliança Atlàntica: 1. No s’entraria a l’estructura militar. 2. S’impediria la instal·lació d’armes nuclears en territori espanyol. 3. Hi hauria la reducció progressiva de tropes nord-americanes en territori estatal. Davant d’això, “considera convenient per a Espanya continuar pertanyent a l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel govern de la nació?”. 

Seria massa fàcil que la pregunta fos tan simple com “desitja que Catalunya sigui un estat independent?” sense cap advertència, ni que sigui per acontentar una tercera via que almenys deu voler deixar constància que no quedaria clara la incorporació automàtica a la UE ni el reconeixement internacional.

Doncs si no hi ha consens per la pregunta, no la fem. I siguem moderns, com al Facebook. Diguem simplement Catalunya nou estat independent i una casella per marcar M’agrada.



22.11.13

22 de novembre de 1963


[Article publicat a EL 9 NOU el 22.11.13]

Hi ha poquíssimes pel·lícules que m’hagin tingut clavat al sofà més de dues hores seguides. Una va ser 13 días, que recrea la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962, que va portar el món al límit de la tercera guerra mundial. Em va impressionar, d’aquell relat, prendre consciència de fins a quin punt el destí sencer de la humanitat depèn, al capdavall, de la bona voluntat d’unes poquíssimes persones. I que si John Fitzgerald Kennedy no hagués estat president dels Estats Units aquells dies, ara el món seria molt diferent. O potser s’hauria acabat el 1962. Gairebé tan bèstia com això.

L’estament militar nord-americà era partidari d’envair Cuba i destruir els míssils que el llavors líder soviètic, Nikita Khrusxov, hi havia instal·lat per amenaçar els Estats Units. I mentre això passava, Kennedy –això explica la pel·lícula– demanava al seu secretari personal que si els avions espia eren metrallats pels soviètics quan sobrevolessin l’illa no ho reconeguessin als seus superiors, perquè seria el pretext perfecte per justificar l’atac.

I si realment és veritat que el pacte amb els russos de desmantellar la base de Cuba es va tancar entre Bob Kennedy i l’ambaixador soviètic la nit abans d’esclatar una guerra, Déu n’hi do. Els camps de batalla, ja ho sabem, van alimentant l’odi fins al límit mentre els principals actors de les crisis se citen en despatxos compartint, fins i tot, una copa de whisky.

Aquest divendres fa 50 anys de l’assassinat del president Kennedy a Dallas. Potser l’hem fet més mite del compte, no ho sé. Aquell 22 de novembre de 1963, a la nit, ja havia de ser a Austin, per on tenia escrit un discurs que aquesta setmana tancava, com a cita final, un extraordinari reportatge de National Geographic: “Aquest país s’està movent i no s’ha d’aturar. No pot parar. És moment per al valor i són temps per als desafiaments. No ho faran ni la conformitat ni la complaença”.

Trobo que, fa 50 anys, Kennedy ens va clavar el diagnòstic.



15.11.13

Justícia de plastilina


[Article publicat a EL 9 NOU el 15.11.13]

Normalment el concepte de porqueria s'associa a la política i fins i tot a la Justícia com a metàfora, a l'hora de valorar determinades decisions, accions o declaracions que sobrepassen el límit racional de la tolerància, que en general acostuma a estar situat més o menys a l'alçada del sentit comú. Però passa que, aquesta setmana, el concepte porqueria ha pres forma, olor i color de manera directa en tres episodis no pas metafòrics, sinó ben reals, de la vida de cada dia, que un cop remenats encara fan més pudor.

El primer amb Dennis Abbott, portaveu d'Educació de la Unió Europea (UE), que va qualificar de "porqueria" que el ministre Wert anunciés que per culpa d'Europa s'haurien de retallar les beques Erasmus, quan resulta que en realitat Europa hi abocarà fíns i tot més diners.

El segon, el problema de porqueria que té Madrid amb la vaga d'escombraries, que va provocar que Manuel Cobo, membre de la direcció del PP, n'hi afegís encara més quan va dir que el seu partit "manifiesta su apoyo a la alcaldesa de Madrid, al Ayuntamiento y a los madrileños en la huelga de limpieza que está sufriendo la ciudad". Una frase tan antològica com idiota, perquè no diu absolutament res i perquè si alguna cosa comencen a no suportar els madrilenys és la manera com està portant les coses l'alcaldessa.

I la tercera, que les 63.000 tones de porqueria escampades per la costa de Galícia pel naufragi del Prestige ara fa 11 anys no han estat, finalment, culpa de ningú. És el que diu la sentència. I fins i tot l'asseguradora es fa pagues de recuperar els 22 milions d'euros dipositats de fiança, perquè si no hi ha culpables tampoc hi pot haver responsabilitat civil.

A la jove de Puigcerdà que estudiava piano, en canvi, li poden caure set anys de presó per molestar la veïna. I el que és millor, quatre més d'inhabilitació per poder-lo tocar. N'hi ha per creure que la Justícia s'ha empassat tanta porqueria que ja no té rnés remei que comencar-la a evacuar per darrere.


(P.D. El mateix divendres que ha aparegut aquest article, el fiscal ha rebaixat la pena de presó per a la pianista de dos anys a 20 mesos de presó, que és tant com dir que en el pitjor dels casos no hi haurà d'anar a tocar al piano).

8.11.13

Aigua freda en terra cremada


[Article publicat a EL 9 NOU el 8.11.13]

L’única vegada que he passat uns dies al País Valencià va coincidir amb un moment que costava imaginar que s’arribés a produir mai: la dimissió de Francisco Camps com a president de la Generalitat, el juliol del 2011. Com que em va vagar, ho vaig seguir a temps real just quan es produïa, i vaig poder constatar en primera persona que el Canal 9 va ser l’últim dels mitjans a informar-ne. Me’n vaig queixar públicament –llavors ja feia tuits– i la cadena d’adhesions a la denúncia es va fer força llarga, en aquell moment. Estaven fent un reportatge de moros i cristians.

Canal 9, com Telemadrid, ha estat el paradigma de la manipulació informativa i de què vol dir ser un mitjà de comunicació públic al servei de qui està al poder. Pel que ha dit, però sobretot pel que ha callat. Això s’ha afirmat de tots els mitjans públics. I tots els partits, absolutament tots, han mirat de treure’n profit si en algun moment han tingut a l’abast l’oportunitat de ser govern. Amb més o menys traça i més o menys escrúpols, segons el cas.

A Canal 9 ho han portat a la caricatura, com minuts després d’anunciar-se el tancament denunciava una seva periodista, Iolanda Màrmol: “Les meves mentides a Canal 9 van ser tantes, tantes, tantes, que un dia comences a sentir vergonya de treballar per a ells”. Com aquella presentadora d’Intereconomía a qui després de donar pas a un vídeo li van deixar el micro obert i se li va sentir en antena: “Consti que estic en absolut desacord amb aquesta entradeta”.

Si tots els professionals de la informació poguessin treballar en mitjans amb qui compartissin la seva línia editorial, dubto que Canal 9 hagués arribat mai als 1.800 treballadors. Ara tot apunta que es quedarà sense, devorat per la crisi i, sobretot, pel descrèdit on l’ha portat una corrupció política que sembla cada vegada més conscient que se li acaba manar. I ho farà pagar, fent que qui vingui, almenys, no tingui una tele per controlar. València ha passat de Terra Mítica a terra cremada.  

31.10.13

No ho llegiu, 'top secret'


[Article publicat a EL 9 NOU el 31.10.13]

No sóc espia –tampoc ho diria– i si algú m’està utilitzant des de fa temps per accedir a determinada informació a través meu el felicito, perquè no en tinc el més mínim indici. I potser perquè no hi entenc encara estic impressionat pels 60 milions de trucades interceptades a l’Estat espanyol per serveis d’intel·ligència de no se sap on entre el desembre i el gener passat. Més que res perquè el primer que se’m va acudir és quant temps necessitaria, personalment, per estar al cas de 60 milions de trucades, si fos espia.

1 minut són 60 segons, 1 hora són 60 minuts i, per tant, 3.600 segons. Un dia de 24 hores, que és la mitjana habitual, té 86.400 segons. I si multipliquem els segons que té un dia pels 365 dies de l’any, resulta que un any té 31,5 milions de segons.

En resum, que si jo fos espia i m’haguessin encarregat el seguiment de 60 milions de trucades, invertint només un segon a cada una durant tot un any –sense temps de poder menjar, ni dormir, ni trucar, ni poder escriure aquest article–, amb prou feines arribaria a cobrir la meitat de l’encàrrec.

Però és que el seguiment a aquests 60 milions de trucades no es va fer en un any, o sigui 365 dies, sinó en un mes, que són 30. Vol dir que cada dia hauria d’haver estat al cas de 2 milions de trucades, quan la mitjana habitual és d’entre tres i quatre (3 i 4, vull dir), tenint en compte que hi ha gent que truca 20 cops al dia i altres que no ho fan mai. Això representa un seguiment de 83.333 trucades cada hora, que vindrien a ser 1.388 cada minut, que serien 23 trucades per segon. I dedicant, insisteixo, només un segon per totes 23. El temps de dir “digui”, vaja. Que quan els altres 23 contesten –que és el que fa gràcia espiar– ja tens 23 trucades pendents més.

Si l’espia que espiava ha vist de què anava l’article i ha sentit curiositat per llegir-lo hi haurà invertit un parell de minuts, o sigui, s’haurà perdut 2.760 trucades. Ho sento, però no m’ho crec. Més que espia, aquest paio és un boques. I un fantasma.

158



25.10.13

Que no fos l'última...


[Article publicat a EL 9 NOU el 25.10.13]

La idea d’avui era convertir aquesta finestra en un espai de servei públic per explicar les conclusions del fòrum mediterrani que es va celebrar dimecres a Barcelona. Però és que no n’he trobat informació enlloc, ho sento. Primera, per un problema de nom: se n’ha dit des de Fòrum Mediterrani fins a Cimera Euromediterrània i fins i tot Iberoamericana, en algun tuit despistat. (En realitat, d’Amèrica, com de Catalunya, tampoc s’hi havia convidat ningú). Doncs no. El nom oficial era Fòrum Econòmic del Mediterrani Occidental 5+5. Vol dir que hi havia cinc estats europeus compartint trobada amb cinc d’africans: Portugal, Espanya, França, Itàlia, Malta, Mauritània, Marroc, Argèlia, Tunísia i Líbia.

Suposo que si la trobada s’hagués fet en condicions normals tampoc no n’hauria transcendit gaire res. La mateixa nota tan desapassionada de la web del Ministeri d’Exteriors espanyola, dient que “el foro es un foro de diálogo informal”, ja feia una rebaixa preventiva de llistó. Tot i així, havia de ferir molt l’autoestima de nou ministres d’Afers Exteriors –el d’Itàlia no va venir– que la portada i l’interès de tots els diaris de l’endemà fos la mirada que es van creuar els presidents Mas i Rajoy en els pocs minuts que van coincidir durant la foto. Sense dir res –tampoc podia–, Mas en va tenir prou amb menys de mitja hora per endur-se tot el protagonisme d’una cimera on ni tan sols va acabar assistint. Es miri com es miri, té molt mèrit.

El resum de la reunió, per boca de Rajoy, és que “lo moderno es la unión, no la disgregación ni el aislamiento”, que pel que es veu no va fer cap gràcia a la delegació de Malta, que s’ho va agafar com una ofensa directa sense venir a tomb de res. Però és que Rajoy ho deia per Mas, clar, que ja no hi era. 

Que no fos, però, que la cimera pretengués una altra cosa: fer una trobada al Palau de Pedralbes abans que en una futura Catalunya independent fora de l’euro, d’Europa i del Mediterrani, Espanya ja no hi pugui tornar a convidar ningú. 


18.10.13

Cadena de disbarats



[Article publicat a EL 9 NOU el 18.10.13]

Va ser molt vista i comentada, dies enrere, la notícia que la xarxa de missatgeria WhatsApp havia trencat 28 milions de parelles a tot el món per allò de la gelosia. Miraves el rànquing de les més vistes del dia als diaris digitals i els liderava tots. Jo hi vaig contribuir, ho admeto. Però també admeto que la notícia no aportava absolutament res, perquè un cop dit això i que presumptament ho publicava una revista especialitzada –que és el que sempre dóna credibilitat a una freakada– acabava explicant, simplement, què vol dir la marca verda simple i la doble de quan envies un whats.

En un intent de contrastar la notícia, anaves saltant d’una web a l’altra i et trobaves exactament el mateix redactat i ningú capaç de contestar-te una cosa tan elemental com aquesta: “I com ho han sabut?”. Fins que @AlbertCuesta, un periodista especialitzat en la matèria, va acabar descobrint que era tot mentida. Simplement, una mala traducció –o manipulació interessada– d’una investigació de 2010 que havia arribat a una conclusió molt més empírica: 28 milions d’usuaris de Facebook, que no és WhatsApp, havien passat d’estar “lliures” a “en una relació”, d’acord amb la informació que ells mateixos havien deixat a la xarxa. A partir d’aquí començava la cadena de disbarats que acaba convertint en notícia una no-notícia.

Aquest article, que es va publicar al diari Ara, no va tenir tanta repercussió, clar. I si el problema és només de traducció, més val que ens calcem si ens hem de refiar de les eines que ens donen internet i els traductors automàtics que encara convertien, aquesta mateixa setmana, una infografia de “Convergència i Unió” amb la de “Convergència i Va unir” .

Tot i que personalment em quedo amb la del president d’Extremadura, José Antonio Monago, que es pensa que el refrany “Qui gemega (és perquè) ja ha rebut” (sic) vol dir que si Catalunya ja ha cobrat, ara li toca fer-ho a Extremadura. S’ha cobert de més glòria de la que ja tenia. I mira que té mèrit.


11.10.13

Un país per als sensats



[Article publicat a EL 9 NOU l'11.10.13]

Cometrem un gravíssim error si la imatge que interessadament ens queda d’aquest 12 d’octubre és el d’una trobada d’ultres i feixistes de tot Espanya a Barcelona per exigir l’espanyolitat de Catalunya.

De la mateixa manera que 13TV o La Razón van tenir obsessió per trobar forats buits o ninots de cartró a la Via Catalana, també hi haurà qui, des d’aquí, aquest dissabte resumirà el Dia de la Hispanitat amb energúmens cremant senyeres i estelades i brandant banderes franquistes a la plaça de Sants. En resum, una guerra de propaganda i de contrapropaganda que comença a arribar el moment de superar.

S’ha de ser intel·ligent i entendre que la batalla que veritablement compta, que és la del dret a decidir, s’ha de guanyar sumant en el mateix objectiu els que volen la independència de Catalunya i els que no. I que entre aquests últims, que essent catalans volen continuar essent espanyols, hi ha una gran majoria de persones la mar de sensates i honestes que tenen tot el dret a reivindicar-se i a trobar el seu lloc i legitimitat en el procés. Em refereixo de manera especial als que, pensant això, no se senten representats per cap partit capaç de trobar un discurs que, en clau espanyola i des de la seva oposició a la independència de Catalunya, tingui almenys el coratge de defensar el referèndum per al 2014.

Ser intel·ligent també vol dir, des del discurs sobiranista, defensar que un estat català serà més fort i cohesionat si, als espanyols que ho volen continuar essent a Catalunya, se’ls permet l’opció de la doble nacionalitat.

Quants dels que es manifestaran sota el lema “Som Catalunya, somos España” es mirarien el procés d’una altra manera si es convencessin que el sobiranisme català està a les antípodes del discurs excloent que tant s’esforcen a denunciar els poders fàctics d’Espanya, quan és justament Espanya qui el fa? 

Llavors podríem tornar a mirar-nos El convidat amb Iniesta i tothom se’l sentiria seu.



4.10.13

Fem com ells, coi


[Article publicat a EL 9 NOU el 4.10.13]

Si treballés pel govern d’Espanya i hagués d’explotar la meva astúcia per posar en un compromís la causa sobiranista de Catalunya, hauria autoritzat el referèndum. Emparant-me, a més, amb la potestat de la Constitució per cedir a la Generalitat la competència de convocar-lo.

Com que li faria un favor, jo n’hi demanaria un altre: fixaria jo les condicions per reconèixer el resultat. I exigiria un mínim d’un 60% de participació i d’un 60% a favor del sí, per considerar-lo vinculant. A Catalunya dirien que no s’hi val, però jo diria que tanta xuleria i tanta Diada i tanta Via Catalana, doncs a demostrar-ho. Això seria el meu gest de grandesa. I a Catalunya hi hauria debat, segur, però no del que hi ha ara. 

Però no treballo pel govern d’Espanya, que entre altres coses ja ha deixat clar que no pensa autoritzar la consulta. I m’està la mar de bé que mentrestant, aquí, ja es treballi en la pregunta, al marge que al final l’acabem fent o no. No ens podem queixar: tres mesos per decidir-la i uns altres tres que ja portem discutint-la. Ha de quedar maca per força. Sobretot si abans d’acabar els tres mesos ens hem posat d’acord sobre el nombre de respostes que hi han de cabre, perquè això obligarà a obrir un debat d’uns altres tres o quatre mesos per decidir com funcionarà el referèndum i quin suport haurà de tenir, com a mínim, l’opció guanyadora.

Si la tercera via acaba fent fortuna i s’ha d’incorporar una tercera resposta a la pregunta, amb quin percentatge de vot es consideraria guanyadora qualsevol de les opcions? També amb el 55%, com amb la resposta de “sí” o “no”? El 41% seria suficient, si superés les altres dues per separat? (Set punts per sobre del que seria aconseguir la tercera part dels vots).

Personalment estic per la pregunta simple. Però si cal pactar més de dues respostes, proposo el sistema de votació del COI: a doble volta i la menys votada eliminada en primera ronda. Seria més emocionant, més net, més clar i més definitiu. No? 


27.9.13

El setge de Mallorca



[Article publicat a EL 9 NOU el 27.9.13]

Molt a prop del faristol de Nacions Unides on Pau Casals va pronunciar, l’octubre de 1971, l’emocionat cant a la pau i a la dignitat de Catalunya com una de les nacions més antigues del món, Mariano Rajoy en va fer un altre fa un parell de dies. Per posar Espanya com a exemple de país “obert, plural i tolerant” que “respecta i integra la diversitat”.

Pau Casals, exiliat del franquisme, ho deia a les darreries d’una dictadura que no va poder veure acabar. Rajoy parlava de tolerància i de respecte al mateix moment que, a Madrid, PP i UPyD –futura coalició de govern, no sé què m’hi jugo– es conjuraven perquè el castellà sigui llengua vehicular a totes les escoles de l’Estat. I mentrestant, a Mallorca, la comunitat educativa arribava als nou dies de vaga general contra un decret pel tractament integrat de llengües (TIL) que té com a objectiu de fons la desintegració del català com a llengua d’immersió a l’escola. País obert, plural, tolerant i divers.

A aquestes alçades de la història que no ens vinguin amb la fal·làcia del fracàs escolar i de la fractura social que ha obert “la imposició del català”. Pocs precedents hi deu haver al món, Corea del Nord inclosa, on un litigi concretíssim que no arriba a 20 famílies hagi justificat una croada de la magnitud del que ha fet el govern espanyol per planificar l’atac al català i a una comunitat lingüística que, malgrat tot, resisteix. I amb un consens social admirable, que té tan assumida la resposta que ja ha passat de la resistència a la ignorància.

PP i Ciutadans, a qui sempre més haurem de fer responsables de dinamitar la convivència lingüística al nostre país, callen miserablement quan després de ser portaveus de 17 famílies els colga l’onada de centenars de milers de mestres, pares, mares, alumnes i ciutadans a qui ja no atemoriran més: és la veritable majoria silenciosa que exercirà la insubmissió cívica enfront d’una fixació obscena de la qual ja estem farts.

Tot el suport, ara, a la lluita per la dignitat a Mallorca.



20.9.13

El gran dilema



[Article publicat a EL 9 NOU el 20.9.13]

Imaginem per un moment que hi ha un determinat consens al nostre territori en contra de la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Hivern del 2022. Diguem-ne falta d’oportunitat, d’il·lusió, de calés, o fins i tot de neu. Imaginem que aquesta opinió pública rep tota mena d’impactes i de pressions per part dels impulsors de la candidatura, des d’on se’ns acusa d’egoistes, d’amargats i de ressentits. I d’abocar frustració a la il·lusió col·lectiva de tirar endavant un projecte compartit, cridat a reforçar vincles i cohesionar els pobles en un objectiu comú.

Imaginem que, malgrat tot, la capital busca complicitats de la perifèria perquè, ara sí, s’adona que sense ella el repte que té plantejat no s’aguanta. Però constata que aquesta perifèria se li resisteix perquè ja fa massa temps que no se l’ha tingut per massa res i que acumula anys de greuges i de dèficits als quals mai, des de la capital o de la influència que podia exercir, no s’ha donat resposta. Però la capital, que per alguna cosa ho és, tira d’orgull i continua amb el seu objectiu, confiada que la resistència s’estovarà i tothom acabarà convençut de les bondats del projecte.

Però no és així. La perifèria s’ho pren com una nova ofensa i es comença a mobilitzar no ja en contra dels Jocs d’Hivern sinó per una cosa que la supera, que és la defensa de la seva pròpia dignitat. Surt a la tele. La capital s’esvera, perquè sap que això lesiona la seva imatge i la de la candidatura, que podria perillar. I ataca, tocant la fibra sensible de la perifèria per tornar-se-la a guanyar: la línia de tren. 

Li diu que el pressupost global dels Jocs d’Hivern del 2022 arribaria als 3.262 milions d’euros, però que una tercera part, que mira que és important, es destinaria a millorar la connexió viària i ferroviària: 1.233 milions que s’haurien d’haver invertit abans de vuit anys. I afegeix, com a pista, que la previsió d’inversions per part de l’Estat fora d’aquesta via per als anys 2013, 2014 i 2015 és, exactament, de 0 euros.

Es convoca un referèndum. Què votem? 



13.9.13

La pregunta, va



[Article publicat a EL 9 NOU el 13.9.13]

Quatre hores després de les 17.14 de dimecres conduïa per l’Eix Transversal. No hi havia gent, ni cotxes, ni estelades, ni llum. M´hauria pogut convèncer a mi mateix que no havia passat res, aquella tarda, pendent com estava dels radars i que no em passés de llarg una altra vegada la sortida de Cassà. Com els dies que el Madrid guanya la Lliga i si tanques la tele i evites els diaris és com si no l’hagués guanyat, perquè no te n‘assebentes. El món és món en la mesura que el perceps. Allò que no veus i que no vius, per més que hagi passat, no ha passat.

Quan vas a Madrid, t’allunyes 500 quilòmetres de casa però descobreixes que, en distància mental, Catalunya queda encara molt més lluny. Hi ha uns altres referents, un altre entorn, i una quotidianitat que viu molt distanciada de l’epicentre de les nostres vides. I a cada moviment sísmic, diguem-ne Diades de 2012 i 2013,  la distància és una i altra vegada la salvaguarda que n’atenua els efectes, el burladero on fer-te el xulo davant del toro, i fins i tot insultar-lo. Amagant que, en realitat, el que estàs és acollonit.

Això és Espanya, avui, respecte a la Via Catalana: canviar de carretera per no haver-la de veure i, quan no hi ha més remei, amagar-se darrere una tanca invocant a la Mare de Déu de la Immaculada Constitució perquè la salvi de l’envestida del toro català, que fins ara es pensaven que era burro. Però el català no és ni una cosa ni l’altra. Ni es deixa rebregar ni té ganes d’atacar ningú per molt que se’l provoqui. Simplement, és obstinat en allò que defensa, tan simple com poder decidir qui vol ser. Pacífica, il·lusionada, festiva i cívicament. Només cal veure què va passar dimecres.

Ara que ja sabem una bona part de la resposta, que ens facin la pregunta i posin dia per contestar-la. Serà una magnífica oportunitat per saber què pensa, també, la “majoria silenciosa” que dijous tenia tan amoïnada la vicepresidenta espanyola. O no. Potser ara tocarà dir, des de la barrera, que com que és una majoria silenciosa i tranquil·la, millor que no se la molesti. Quina burla.

6.9.13

La via ferrada



[Article publicat a EL 9 NOU el 6.9.13]

Rajoy ja deu tenir a punt fa dies la resposta a Mas. No serà notícia en el seu contingut, que es veu a venir des d’abans que el president de la Generalitat li escrivís la carta, sinó en la manera com pretendrà, als ulls de tothom, presentar la petició de Catalunya de fer una consulta com una deslleialtat -i una il·legalitat- davant l’Estat. Veig a venir que en farà ús, sobretot davant d’Espanya, utilitzant un instrument especialment sensible per la seva significació política, que es diu País Basc, on fa just una setmana va arrencar el curs polític amb el repte indissimulat del seu lehendakari d’encaixar en una negociació bilateral amb Madrid per concretar el sostre de dèficit i la quota basca, és a dir, el que Euskadi paga a l’Estat en compensació per les competències que aquest té assumides dins del seu territori.

Rajoy dirà que en el diàleg hi ha l’acord, i en l’acord la convivència. I que el País Basc és el millor exemple que poder gestionar més i millor els recursos és la via a seguir, i no la catalana. Si la cadena humana de la Diada li ofega el seu argumentari i confirma un pas endavant més cap al trencament, el govern espanyol treurà la carta d’un nou finançament per salvar l’únic greuge que, arribat el cas, li podria reconèixer a Catalunya. I la prova és que Euskadi, en evident procés de pacificació després de dècades en què ETA (i l’anti-ETA) ho distorsionava tràgicament tot, cada dia que passa hi ha més la percepció que el termòmetre del sobiranisme es refreda i ha deixat de ser referent per anar-lo a buscar, dins d’aquest àmbit, en el que ara passa a Catalunya.

Tenim pressa, sí, però ser constants en aquesta lluita democràtica ens fa encara molt més creïbles. I desmunta, de pas, el desig que la reivindicació d’un estat propi fos només un cop de calor que el pas del temps ja dissoldria. Doncs no: s’ha fet roca. I prou valenta per aguantar les envestides d’un Estat que, superada la fase de la mentida i de la por, aviat passarà a la del xantatge. Però nosaltres a fer via, que és el que importa.

Bona Diada!

31.8.13

#OLETU



[Article publicat a EL 9 NOU el 30.08.13]

Data indeterminada en una cala inconcreta de la Costa Brava, entre Sant Feliu i Tossa. Diumenge d’estiu, bon cel i bona mar. Ambient familiar en una platja tranquil·la on remotament el vent et porta trossos de conversa d’aquí i d‘allà que jugues a cosir per construir diàlegs absurds mentre prens el sol amb els ulls tancats i una gorra tapant-te la cara. De tant en tant, espies de reüll explorant novetats. I en trobes una: sigilosament, un iot impressionant acaba de fondejar davant mateix de la platja. És molt gran. Tant, que la il·lusió òptica és que ocupa la cala de banda a banda, i no en podries sortir nedant.

Sense fer soroll -almenys no arriba-, per la popa s’obre una comporta que desplega una plataforma on podries muntar una arrossada. Com en una nau marciana acabada d’aterrar, descobreixes que hi ha vida quan comences a identificar persones que entren i surten apilant ombrel·les, tombones, una galleda amb forma de torre i tota aquella logística pròpia d’un dia de platja. Amb la diferència que inclou, en aquest cas, una petita llanxa que també ha sortit del desplegable i on el personal de servei carrega el parament.

Un cop plena, tres encarregats condueixen la llanxa fins a la cala. Metòdicament, hi munten el camp base a tocar de l’aigua. La llanxa se’n torna cap a la plataforma, on s’intueix que hi espera algú amb tota la pinta de ser el gros. Ell i una nena petita. L’avi i la néta. Pugen a la llanxa i els condueixen cap a la platja. Però just quan són a punt de desembarcar, algú que es mirava l’espetacle des de feia estona es posa dret enmig de la gent i comença a aplaudir solemnament. Braços enlaire, que se’l veu més.

L’avi compta que se n’adona i suggereix alguna cosa al personal de servei. Se l’emporten quan encara no havia ni tocat terra. Tornen per desfer la paradeta, carreguen llanxa i tombones al iot, desapareixen tots a dins, es plega la plataforma i, al cap d’un moment, salpen.

I jo torno a tancar els ulls sota la gorra, dedicant un somriure còmplice al de l’ovació.

24.8.13

SCAT Panda



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.08.13]

A Gran Bretanya s’ha obert un debat nacional sobre el destí de Tian Tian i Yang Guang si Escòcia acaba essent un estat independent. Són dos óssos panda cedits pel govern xinès al britànic fins al 2021, i que tot sols han reflotat l’economia del zoo d’Edimburg i s’han convertit en icona de referència que més d’un ja incorporaria directament a la bandera. El debat està en què passaria si, arribat el moment, Escòcia s’independitza i l’acord Xina-Gran Bretanya ja no l’incumbeix. En Tian Tian i la Yang Guang s’haurien de traslladar en territori sota sobirania britànica? Hi ha gent capaç de decantar el vot només per això.

Aquí, el que més se’ns assembla al panda d’Escòcia és un Seat que s’ho diu. I no tant per Panda com per Seat, perquè arribat el cas trobarem, segur, qui defensarà que la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, fent cas al seu nom, ha de ser a Espanya i no a un país veí, per molta sortida al mar que tingui. Perquè va ser amb aquest argument que els socis italians de la Fiat van fer desistir Franco i el franquisme d’instal·lar la factoria al centre d’Espanya, com era la seva intenció.

Més macabra i no menys certa deu ser la teoria que donar a Fiat la llicència de Seat, el 1950, va ser un detall de Franco a Mussolini per agrair-li els serveis prestats durant la guerra, que entre altres coses va incloure el bombardeig de Barcelona. I que per restituir-li el greuge i reflotar la seva economia, li van deixar fer cotxes.

O sigui que arribat el moment, si des d’Espanya algú reclama la Seat com si fos un panda podrem tirar d’hemeroteca per deixar clar que la factoria no va ser cap cessió d’Espanya, sinó una opció estratègica revestida de justificació política en un dels moments més tràgics de la història que hi hem hagut de compartir.

Com a molt podríem renegociar el nom, canviant la Seat per la Scat, que sona nostrat i solvent. O fins i tot per Yang Guang, en homenatge a l’óssa panda d’Escòcia i que té un to coreà que ajudaria: no passés per alt que Hyundai i Kia, coreanes elles, no paren de guanyar mercat.

16.8.13

Festival de l'humor



[Article publicat a EL 9 NOU el 16.08.13]

Una vegada vaig acompanyar un músic a un assaig pregeneral del festival de Cap Roig. Hi feien Carmen, de Bizet. El paratge, a Calella de Palafrugell, és preciós, amb un jardí botànic ran de mar que és un encant. Però aquell dia, només arribar ens va sorprendre veure-hi un helicòpter i bombers. Se t’acut que, com que era estiu, potser hi havia foc a la vora. Però no es veia fum enlloc ni t’arribava aquella olor tan tràgica que el delata. Res d’incendi, per sort.

Vam demanar què passava i ens van explicar que hi havia un senyor que havia caigut pel penya-segat. De cop, t’imagines un senyor gran caient per un penya-segat i et fa molta angúnia, però als equips de rescat no se’ls veia especialment atabalats. Vam arribar fins al lloc de l’assaig i resulta que el senyor accidentat era un dels tenors de l’òpera, que havia anat a escalfar la veu passejant pels cingles del jardí botànic i, pendent d’orientar-la bé, es va acabar desorientant ell. Va caure uns quants metres cingle avall, sense prendre mal, però a un lloc suficientment complicat com per no poder tornar a pujar. Va poder avisar per mòbil que l’anessin a buscar, i es va desplegar un operatiu de rescat per terra, mar i aire. Literalment.

S’hauria pogut matar, però no va ser res. Tinc la teoria que el va salvar el cognom, Santamaria, i que a l’òpera hi feia el paper de Remendado, que agafat en sentit estricte ve a ser una mena de recosit a base de pedaços. És una mica com va quedar ell, de fet, cosa que li va donar gran credibilitat en el seu paper. Si algú vol posar a prova la meva, que vagi a Google i teclegi “tenor penya-segat”, i veure què troba.

Aquests dies se’m fa bastant pesat, ho admeto, l’actitud absolutament acrítica dels mitjans a l’hora de passar revista als grans festivals d’estiu, on sembla que cada dia absolutament tothom captiva, enlluerna, brilla, commou i emociona alhora. Jo no he tingut cap altra experiència a Cap Roig, però certifico que aquella, almenys, al final em va fer molt riure.



9.8.13

Quina penya..!



[Article publicat a EL 9 NOU el 9.08.13]

És una llàstima que en els últims 10 anys, per exemple, els gibraltarenys no hagin trobat un sol  motiu de queixa per deixar de formar part de la Gran Bretanya i sol·licitar tornar a dependre d’Espanya, que és el que Espanya voldria. Des que el 1713 va passar a sobirania britànica pel Tractat d’Utrecht, dins la mateixa Guerra de Successió en què va rebre Catalunya, no han faltat els intents espanyols per fer-s’ho seu una altra vegada. Però no se n’han sortit, entre altres coses perquè a Gibraltar no hi han tingut mai interès.

I és llàstima perquè si aquest interès hi hagués estat i els 30.000 gibraltarenys volguessin ser espanyols, ara mateix Espanya seria un dels estats del món més sensibilitzats pel dret a decidir i reclamaria a la reina mare un referèndum perquè els habitants de Gibraltar, i només ells –no fos cas que la resta de Gran Bretanya ho impedís–, poguessin decidir si ja els està bé ser britànics o prefereixen, en canvi, corregir una perversió històrica que els va condemnar a trencar amb la mare pàtria per una guerra injusta i l’arbitrarietat dels acords amb què se sotmetia als vençuts.

En altres temps, quan les consciències nacionals i els patrimonis sentimentals eren més fràgils, potser s’hauria resolt d’una altra manera. Comprant-ho, per exemple. Com van fer els americans als russos amb Alaska, el juliol de 1867, per 7 milions de dòlars. O com fa poc van suggerir dos diputats alemanys a Grècia: que es venguessin un parell o tres d’illes i així podrien tornar deute. O com, de fet, els propis alemanys ja estan fent amb Mallorca: que se la van quedant de mica en mica a base d’invasions, inversions i retolacions, mentre el president Bauzá persegueix el català per la por que li fa.

Gibraltar és 252.000 vegades més petit que Alaska. A preu de 1867 ens n’hauríem fet 25 euros. Ara potser val una mica més, però la podríem comprar a mitges amb Gran Bretanya i que ens deixin un local per fer el referèndum. I ja estaria.

2.8.13

Centraleta campaneta



[Article publicat a EL 9 NOU el 2.08.13]

Com tanta altra gent, per qüestions de feina he de fer cada dia unes quantes trucades i, de mica en mica, he anat elaborant un catàleg de tons d’espera de les centraletes de telèfon. A l’estiu sol passar que passes per més d’una, perquè entre que hi ha gent de vacances i els que treballen no són fàcils de localitzar –van de bòlit–, el pianista del Para Elisa va saltant d’un telèfon a l’altre havent de començar la peça cada vegada i no l’hi deixen acabar mai. Que ha de ser ben avorrit, pobre. Jo ja hauria plegat.

Dimecres, en canvi, vaig tenir una experiència nova, que em va agradar molt. Si truques al Departament de Presidència de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, t’atenen la mar de bé i sembla que treballin amb la finestra oberta, perquè sents el carilló del Palau. És un disc, clar, però deliciós. Aquell dia amb Chopin, per exemple. Per si algú no ho acaba saber, el carilló és un teclat en què cada tecla va lligada a una campana, i sona com una caixa de música de cinc tonelades. Al de Barcelona les campanes són a la teulada del Palau, visibles des del carrer. No és que tingui una llarga història, perquè el van comprar el 1976, però s’ha convertit en símbol de la Generalitat.

Doncs em va agradar i vaig riure sol perquè feia poques hores que havia revisionat Benvinguts al nord (2008), una divertidíssima comèdia francesa que entre moltes altres coses va fer famós el carilló de Bergues, a la regió de Nord-Pas de Calais. Aquell té més història, perquè és l’únic que queda dels tres que hi havia a la ciutat abans de la Revolució Francesa.

Si no teniu opció de veure’l directament –és molt lluny, Bergues, fins i tot per als francesos de París–, podeu mirar-vos la pel·lícula. I a més de riure una estona, potser us entraran ganes de conèixer el de la Generalitat. I si tampoc us vaga anar a Barcelona, almenys truqueu a Palau demanant pel president. Mentre us el busquen, podreu escoltar que maco que sona.

El més probable és que ell estigui reunit, però.


27.7.13

Vuitanta tragèdies



[Article publicat a EL 9 NOU el 26.07.13]

El drama dels 80 morts de l’accident de tren de Galícia de dimecres és, per sobre de tot, un únic drama que es repeteix 80 vegades. Tantes com són cadascuna de les famílies de les víctimes, com també ho és pels ferits i els seus familiars. A tots ells els tocarà viure-ho en la doble dimensió de la tragèdia personal i de l’impacte colossal que va tenir el sinistre, un dels més greus –si no el que més– de la història ferroviària de l’Estat espanyol.

Però és que, per a qui la pateix, la tragèdia ja és tan sols un sol mort d’accident. Ara a nosaltres ens impactaran les xifres, les imatges, la mobilització. Ens emocionaran les històries de qui va pujar al tren i de qui, aquell dia, el va evitar a última hora. Admirarem la resposta solidària del personal d’emergència, dels operatius de rescat i de tanta i tanta gent anònima, des de qui va portar mantes fins a qui va col·lapsar els acaptes de sang dels hospitals. Algú valorarà la tasca dels mitjans de comunicació i fins i tot de periodistes que ja no tenen feina però que hi van tornar, com aquell infermer o aquella metgessa que ja havia acabat al torn i no va dubtar un segon a obrir-ne un altre. Actors en un escenari dantesc que defineix la seva pròpia estètica i que ens atrapa en la seva macabra plasticitat.

Seran, però, 80 tragèdies concretes –més, al final– que ens haurien passat desapercebudes si les haguéssim viscut en 80 accidents diferents. Com passen desapercebudes la majoria d’estadístiques del cap de setmana quan ens fan el còmput de víctimes mortals a la carretera. Morts tan tràgiques i irreversibles com les 80 del tren de Galícia, i que destrossen cada vegada una família, o dues, o quatre, tant se val.

Consternats com estem per l’accident de Santiago, aquests dies tenim molt presents les víctimes d’aquesta tragèdia. Però pot ser un bon moment per recordar-nos també de tantes altres, soles i anònimes, a qui la fatalitat, la pròpia imprudència o la dels altres els ha tret de la vida quan encara no tocava.

19.7.13

I a sobre, per a res



[Article publicat a EL 9 NOU el 19.07.13]

Si hagués pogut, el febrer del 2007 hauria dedicat un tuit a l’Eto’o. En un acte benèfic a Vilafranca del Penedès va engegar a dida en Rijkaard i en Ronaldinho. Del primer va dir que era mala persona, i del segon, que si algú havia de pensar més en el grup era ell (Ronaldinho) i no ell (Eto’o). Es va generar un pollastre impressionant i jo vaig arribar a una conclusió que des de llavors he repetit sempre que s’ha donat l’ocasió: la gent que cobra tants i tants calés hauria de mirar d’entendre que, almenys una part del que cobra, també és perquè a vegades calli.

En el cas de Guardiola, que també cobra molts calés, s’hi afegeix una doble decepció. D’una banda, que les declaracions de l’altre dia trenquen definitivament amb la imatge d’elegància a què el teníem associat, deixant a part l’episodi de la roda de premsa contra Mourinho, estudiada excepció que confirmava la regla. I de l’altra, que l’aire sibil·lí que va utilitzar per insinuar determinades coses el van fer ser especialment desafortunat.

La resposta de Tito, molt més concreta i emotiva en allò que el va afectar personalment, em va saber greu. També perquè a tothom li ha quedat clar que l’amistat entre tots dos està ferida. I que malgrat el mal moment que han passat per haver-ho de reconèixer en públic, el més greu és que a hores d’ara continuem sense saber per què. O sigui que, per a tots dos, desgast emocional inútil. I per a nosaltres, morbo insatisfet.

Llavors tindrem les guerres d’interessos, les batalles mediàtiques i ressentiments per coses viscudes de les quals no n’hem de fer res, perquè són el pa de cada dia a tot arreu. Amb l’única diferència que al Barça es projecten exponencialment, com els diners que mou. Per això és tan important saber administrar l’entorn i tenir la capacitat de prescindir-ne si, voluntàriament i entre altres raons, has decidit deixar de formar-ne part precisament per evitar-lo.

Sobretot si cobres tants i tants calés.



P.D. Al vespre del dia que s'ha publicat aquest article, el Barça ha anunciat que Tito Vilanova n'ha de deixar de ser entrenador per motius de salut. Evidentment, ni en el moment de fer-lo ni de publicar-lo jo no en tenia ni idea. Tot el suport del món per a ell i la seva família, i que es recuperi!



12.7.13

Obriu els ulls (a l'aigua)


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.07.13]

Des que les centraletes identifiquen els números de telèfon de la gent que truca han baixat en picat les amenaces de bomba als instituts els dies d’examen. Jo en vaig viure unes quantes, fins que es va fer fins i tot avorrit. Però d’aquella experiència m’ha quedat que crear alarma i infondre cert pànic a la gent està a l’abast de qualsevol.

Si fos un regidor de Turisme a qui falten clients m’estudiaria a fons, com a estratègia de captació de nous fluxos, el que va passar dimarts a cinc platges de l’Escala. Les van tenir tancades més de quatre hores perquè un banyista va fer córrer que l’havia mossegat un peix no identificat. Com que a la platja hi havia molta gent i la cadena de transmissió era llarga, a l’últim ja li va arribar que hi havia un tauró rondant per la costa. O sigui que l’encarregat va activar el protocol que toca i va fer desallotjar tothom de l’aigua.

Com en el cas de l’amenaça de bomba a l’institut, desconec a partir de quin moment l’encarregat té dret a dir que el tauró ja no hi és i que tothom es pot tornar a banyar. Entre altres coses perquè, si hi era, el tauró també es banya i se li reconeix certa capacitat per moure’s fins i tot per sota l’aigua i a una velocitat raonable. O sigui que pot anar i tornar de l’Escala a Roses, que és un passeig ben maco, un parell de cops cada hora. 

Els taurons tenen un altre problema, i és que a sobre cauen bastant malament. Per una altra vegada, posats a escampar un rumor millor que sigui per atreure turistes més que no pas per espantar-los. Per exemple, anunciar la presència de dofins o fins i tot d’una balena blanca, que està estudiat que no s’acosta perquè embarrancaria i vista de lluny és molt maca.

De tota manera, no hi ha res més eficient per desallotjar una platja que comenci a ploure. La diàspora és immediata, fins i tot còmica. Ni un tauró caminant per la sorra faria córrer tant. Només es tracta de dir “m’ha caigut una gota” i en poca estona t’acabes fent l’amo del tros. A vegades moll, també. Però feliç.  



5.7.13

Pagant, Sant Pere existiria




És perfectament lògic que als vuit municipis que formen actualment el Consorci de la Vall del Ges, Orís i Bisaura no els agradés la decisió de Sant Pere de marxar-ne. Fins llavors eren tots nou. Sant Pere va adduir motius econòmics. La resposta immediata podia ser que de problemes en tenen tots i que en la decisió s’hi sumava, en realitat, falta de generositat i una bona dosi d’egoisme. Discrepàncies entre municipis, raons i justificacions per a totes dues bandes… Política. Res a dir.


Però quan dimarts el Consorci va presentar al Castell de Montesquiu la marca Gesbisaura de promoció turística de la Vall del Ges, Orís i Bisaura, que ven amb el subtítol “Boscos del Prepirineu”, es va obviar una cosa que saltava a la vista només obrir la guia, i és que Sant Pere no hi és. Una absència rellevant si tenim en compte que el seu terme municipal inclou, tot sol, la tercera part dels boscos de tot aquest territori: pràcticament 5.000 hectàrees de 15.600. I que inclou, evidentment, un patrimoni natural de gran bellesa i interès turístic. Només cal citar Bellmunt, Serragrenyada, Forat Micó –compartits amb Besora i Vidrà–, la Riera, Bracons o la fageda de la Grevolosa, com a exemples més tòpics.

Sant Pere no és del Consorci, d’acord, però continua formant part de la Vall del Ges. I queda molt lleig que quan es presenta la marca Gesbisaura, Manel Romans, tinent d’alcalde de Torelló, posi èmfasi en la frondositat dels boscos del Bisaura per admetre, com a contrast, que en patrimoni natural la Vall del Ges no té pràcticament res. Literalment. Només va trobar l’exemple de l’església romànica de Sant Vicenç i els jardins de Torelló, com a exponent de patrimoni arquitectònic. I això, quan la realitat és que tot Torelló i Sant Vicenç junts cabrien sencers en un bosc de Sant Pere i no ocuparien ni la meitat del seu terme municipal. I tothom tindria a l’abast excursions fantàstiques dins d’una zona PEIN; o sigui que algun interès natural deu tenir.

Llavors preguntes pel tema de Sant Pere a la presidenta del Consorci, Rosa Vestit, i contesta que no se n’ha de fer cap problema mentre t’està dient amb el to i amb la cara que no li ha agradat la pregunta i t’admet, sense admetre-ho, que sí, que ho és. Si l’equívoc s’hagués aclarit d’entrada dient que Sant Pere no es promociona perquè voluntàriament s’ha volgut donar de baixa del Consorci pot saber greu, però es pot entendre. Però intentar obviar-ho i construir un discurs –a la roda de premsa i al díptic– donant a entendre que a partir d’ara la Vall del Ges acaba al pont de l’Aníjol perquè Sant Pere no paga, és patètic.

I abans que se m’acusi de hooliganisme santperenc, diré que visc a Torelló, que és on vaig néixer, i que m’estimo tant un poble com l’altre. El que sap greu és que, massa vegades, el ressentiment faci aflorar política de tan poca categoria. 

Caça al 'traïdor'



[Article publicat a EL 9 NOU el 05.07.13]

T’has de sentir molt idiota, com a periodista, agafant un avió entre Moscou i l’Havana convençut que compartiràs viatge amb l’espia –o més aviat xivato– més buscat del món i assabentar-te, al minut dos, que ell no hi és i que a sobre t’esperen 9.600 quilòmetres i 12 hores de viatge i fins a l’altra punta de món abans de poder girar. I t’has de sentir molt idiota, a més, sabent que la majoria de gent pensarà que ho ets per creure que els espies donen pistes de tots els moviments abans de fer-los. L’únic que se t’acut és fer una foto a una butaca buida per intentar convèncer el món que allà hi hauria de seure l’espia. I el món et pren fins i tot per més idiota que abans. 

El cas d’Edward Snowden, l’excol·laborador de la CIA que va denunciar l’espionatge a gran escala de l’administració nord-americana filtrant-ne informació i que –sembla– està amagat en un aeroport de Moscou a l’espera d’asil polític, comença a fer fins i tot riure. Tindrà un final a l’alçada de la història si qui l’acaba localitzant és un cotxe de Google Maps tirant fotos qualsevol dia per actualitzar el carrerer. No sembla que hagi de ser el cas, de moment, perquè Moscou tampoc vol que surti a passejar. Però no deixa de ser curiós que la colossal maquinària d’espionatge dels americans intervenint telèfons, comunicacions, xarxes, sales i reunions del més alt nivell –allò que precisament Snowden va desemmascarar– hagi estat incapaç de donar una sola pista d’on pot ser ara el traïdor.

Dins del cúmul de despropòsits d’aquests dies hi ha hagut l’incident amb l’avió del president de Bolívia, Evo Morales, que va haver d’aterrar a Viena perquè Itàlia, França, Espanya i Portugal no li van deixar sobrevolar l’espai aeri tornant de Moscou perquè els Estats Units sospitaven que amb ell viatjava Snowden. Ja veus tu si ho van tenir fàcil, els americans, de trobar socis per muntar un cinturó de seguretat a la seva mida. Si en deuen saber, de coses, amb el que han arribat a espiar... 



28.6.13

El català emprenyat



[Article publicat a EL 9 NOU el 28.06.13]

He repescat l’anomenat Pacte per la Llibertat del desembre entre CiU i ERC per comprometre el suport parlamentari dels republicans al govern minoritari dels primers. Té set punts, el primer dels quals era la investidura d’Artur Mas com a president. Fet. El segon era aprovar i “impulsar” les accions executives i parlamentàries que garanteixin la convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Mal fet. (Que s’ha fet malament, vull dir).

Aquest segon punt tenia un annex que deia literalment que CiU i ERC es comprometien a treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins al 31 de desembre de 2013 per estar en condicions, a partir d’aleshores, de convocar la consulta d’acord amb el marc legal que l’emparés, dins el termini del següent any, “amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga”.

Josep Antoni Duran i Lleida ha militat sempre en l’excepció, per entendre’ns. Fins al punt que ell mateix s’ha fet part del context polític que requeriria plantejar una pròrroga. Com a president del comitè de govern d’UDC, i per tant com a firmant del pacte, s’hauria pogut centrar en el compromís de “treballar tots els procediments formals” per crear un escenari favorable a la convocatòria del referèndum. Però hi va llegir “dinamitar”, ell. I s’entén, sobretot perquè li deu anar molt gros haver de compartir horitzó i compromís amb un partit, ERC, que no té “ni puta idea del que és la responsabilitat de governar”.

“CiU i ERC acorden treballar per consolidar una majoria social àmplia que permeti garantir l’èxit de la consulta i del procés de transició nacional”, acaba dient l’annex. D’aquí en dedueixo que Duran i Lleida, que pot dir i pensar el que vulgui, només faltaria, no ha estat mai exponent d’aquest compromís. Doncs que plegui. I que no prenguin el país per passerell dient que entre CDC i UDC no hi ha problemes. O el país els acabarà demostrant que no ho és deixant-los sense diputats.



25.6.13

Una firma ben cuca

[Article publicat a EL 9 NOU el 21.06.13]

Visc amb el trauma permanent que qualsevol dia em detindran acusat de falsificar la meva pròpia firma. No n’he sabut mai, de firmar, i no me’n queden dues d’iguals. Perquè quan la faig intento recordar com havia fet l’última, em poso nerviós, em bloquejo i sempre m’acaba sortint un gargot que em delataria davant de qualsevol grafòleg com a subjecte indecís, frustrat i nerviós. (I esquerrà, perquè a sobre deixo rastre al paper i se’m taca el dit). 

Quan feia BUP en un institut que ja no existeix anàvem a una llibreria que ja no hi és a encarregar el material. Com que abans eren temps millors, hi teníem obert un albarà on anàvem llistant i confirmant les compres que fèiem, des de llapis amb goma fins a bolis i llibres, i de tant en tant passàvem a pagar el deute acumulat. Tenia un amic que a l’hora de firmar ho passava fins i tot pitjor que jo, perquè després de fer volar el boli amunt i avall per damunt del paper, davant la impaciència de tothom, acabava estampant una miserable “X”. La dependenta s’enfadava perquè no se li creia la firma, però ell deia que no li sortia res més.

No sé si Jack Lew, secretari del Tresor dels Estats Units, tenia una firma gaire convencional quan era jove i quantes vegades l’ha hagut de canviar al llarg de la seva vida. Però aquesta setmana ho ha hagut de fer perquè el guixot d’aquí sobre era el que apareixia com a firma seva en els bitllets de dòlar americans des que se’l va nomenar, el febrer passat. I la gent se n’ha rigut molt. N’han dit de tot, des de cable de telèfon fins a palleta de refresc divertida de parc d’atraccions, però ningú no hi ha pogut identificar, ni remotament, cap de les set lletres del seu nom, que és que el que se suposa has de poder veure en una firma mínimament intel·ligible.

A partir de la tardor ja li imprimiran la nova. Com que aquesta la veig fàcil i la meva no ha d’anar a cap bitllet, potser me la quedo i la copio. Però del revés, que jo sóc esquerrà.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat