26.4.13

És l'hora de la patrona


[Article publicat a EL 9 NOU el 26.04.13]

Arriscat precedent el que dimarts va obrir el president Mas amb el discurs institucional de Sant Jordi. Entre moltes altres coses, perquè és patró de Catalunya com la Verge de Montserrat n’és patrona. D’acord que hi ha uns anys de diferència: Sant Jordi ho és des de 1456 i La Moreneta des de 1881. Però si ens creiem el discurs sobre igualtat d’oportunitats que tant es porta, un i altra mereixen el mateix tracte i que el president també surti aquest dissabte a dir alguna cosa. Ni que sigui un simple “marededéu”, que seria alhora homenatge i síntesi del moment.

Començant pel Barça. Portem tres Santjordis seguits de mal en pitjor en els partits que coincideixen amb la diada. L’any passat –era el dia 24, d’acord–, va ser el de l’empat a 2 amb el Chelsea que va deixar el Barça fora de la final de la Champions. El 2011, la final de la Copa del Rei –era el dia 20, d’acord– la va perdre a València contra el Madrid, que va marcar a la pròrroga. I aquest dimarts, això del Bayern. Les invocacions al cavaller –que de fet era turc i no va arribar a conèixer el Barça en vida, no ens enganyem– no hauran donat resultat ni el 2011, ni el 2012 ni el 2013. O sigui que al marge del que passi al Barça, també cal fer alguna cosa amb Sant Jordi. Ho sento. 

Potser ha arribat el moment d’apostar per la Mare de Déu de Montserrat, a veure què passa. D’entrada, com que va sortir d’una cova és més de la pedrera. Això té molt de missatge tenint en compte com se l’ha tractat aquesta temporada. Aquest dissabte és el seu sant, i el Barça pot ser campió de Lliga si guanya a Bilbao i el Real Madrid perd el derbi. És més: si el Barça guanya ja serà campió durant un quart d’hora, entre 3/4 de 8 i les 8; llavors comença el Madrid i ja tindrà un punt.  

I hi ha una altra cosa. De sant Jordi no s’explica mai que, tot i matar el drac, ell també va acabar malament. La Mare de Déu, en canvi, en va tenir prou agafant un son més llarg quan va ser l’hora. No hi ha color.



19.4.13

Galeria dels proscrits




[Article publicat a EL 9 NOU el 19.04.13]

Fa molts anys que no entro a un museu de cera. L’última vegada, a Barcelona, diria que el príncep Felip estava agenollat en una mena de sala d’estar jugant a l’Ibertren amb tota la família mirant-se’l –compta que llavors ja no feien gaire res, tampoc–, i el seu pare encara no anava amb crosses. Al de Madrid no hi he estat mai, tot i que la web està molt bé i t’hi pots passejar des de casa, que no fa tanta por. I és, d’altra banda, un dels més actualitzats del moment tant per les figures que hi posa com per les que treu. Ara té anunciades les de l’Alaska i del papa nou, per exemple. I s’ha fet famós per haver retirat al seu dia Jaime de Marichalar, Iñaki Urdangarin i ara Isabel Pantoja, per falta d’exemplaritat. Els dos primers, apartats de la família reial. I la tercera, del seu marit torero en pau descansi, amb qui en realitat ha passat més anys al museu que a casa.

Pateixo una mica per la infanta Cristina. En realitat no pateixo gens, és un dir. Però si la direcció del museu aplica el mateix criteri a la infanta que a la Pantoja, si la jutgen i la condemnen arribarà el dia que l’estampa de la família reial quedarà limitada al rei, la reina i la infanta Elena soltera, amb el príncep i la Letizia exposats a part, com ja passa, i la Cristina defenestrada al rebost o, com a molt, disfressada de cheerleader al costat del seu home, que ara treballa a esports.

I no entenc per què. Podrien muntar una galeria de proscrits per explicar als visitants què se’n fa de la gent dolenta, a la vida. Que a diferència de la premsa i de les xarxes socials, on es converteixen en trending topic, al museu se’n van de dret al racó de pensar i ja no en surten mai més. Tota una lliçó. Pensant fins i tot en les escoles que hi van passant durant el curs.

Aquest 2013 el Museu de Cera de Barcelona fa 40 anys. Si dimarts us agafa a la Rambla hi podeu entrar. Després fins i tot us semblarà més maca, tan plena de llibres, de roses, de petons, de país i de vida. I que duri. Feliç Sant Jordi!


12.4.13

L'oracle



[Article publicat a EL 9 NOU el 12.04.13]

Ara tu imagina’t que a la propera roda de premsa de Francesc Homs després d’una reunió de govern ens surt amb un pardalet al cap i ens diu que és Guifré el Pelós. Que un dia que hi havia la finestra oberta, com que ara ja fa bo, va entrar a la reunió i no va parar de voletejar per sobre del president fins que el va convèncer que, per la sang que ell havia vessat al seu dia, ara no es podia fer enrere ni en el referèndum ni en la determinació de construir l’estat propi. Que tingués coratge. I que li havia xiulat Els Segadors, La Santa Espina i el Teresa Rampell dels Manel. I que d’això ja feia tres setmanes i que cada setmana, des de llavors, l’ocellet no havia deixat de faltar a la cita davant l’admiració de l’executiu en pes, que només arribar ja estava pendent que hi hagués la finestra oberta perquè aparegués novament l’oracle per infondre alegria, optimisme i anhels de llibertat.

Llavors imagina’t que Francesc Homs, davant de tota la premsa, mira de reüll el seu propi front i demana a l’ocellet si vol dir alguna cosa, aprofitant el moment. El molt animal, tot i l’enorme expectació que l’envolta, no diu res i el portaveu del govern, contrariat, intenta xiular-li alguna cosa per estimular-lo. No hi ha manera. “És que no hi està acostumat i ara té vergonya, pobret”, es justifica. Però fa veure que se l’escolta, que li murmura alguna cosa i acaba dient de part seva que el camí iniciat ja no té marxa enrere i que anirem junts fins a la victòria final, a major glòria dels nostres avantpassats. I de manera especial, de qui va ser primer comte de Barcelona i pare de la nació catalana, afegeix el portaveu assenyalant l’ocellet (del cap). La premsa, estupefacta, no gosa fer preguntes i contempla com, de sobte, l’ocellet aixeca el vol i desapareix de la sala. 

Aquest diumenge hi ha eleccions a Veneçuela i les guanyarà un personatge a qui Hugo Chávez acompanya des de fa dies en forma d’ocellet, diu. Els que té ficats directament al cap no crec ni que es puguin arribar a comptar.



5.4.13

Missatge en una bombolla




[Article publicat a EL 9 NOU el 05.04.13]

Algun dia podríem dedicar una setmana, o més, a no reproduir cap declaració de polítics als mitjans de comunicació. Quedaríem parats de les pàgines i minuts que s’hi dediquen i de la realitat paral·lela que es construeix –i es deconstrueix– només a partir del que es diu, i no del que es fa. Fins al punt que les mateixes declaracions ja són una forma de política i que tots els partits hi recorren només perquè saben que els mitjans de comunicació les recolliran. I que de passada els omplen minuts fàcils, que sempre s’agraeix.

El problema és que, normalment, les declaracions difícilment són explicacions. Més aviat es limiten a un intercanvi de consignes i de preteses veritats absolutes que, ben mirat, acaben aportant ben poc. Per no dir pràcticament res. I al final, això avorreix molt. Cada vegada més, i en un escenari que ara com mai reclama explicacions, els polítics són com els cargols, que quan noten que els hi acostes el dit s’amaguen sota la closca i la converteixen en una bombolla on s’aïllen, o ho intenten, de tot allò que no volen explicar.

Mariano Rajoy és un líder en això. Des del 28 de desembre passat, que també té nassos el dia, no convoca una roda de premsa on accepti preguntes. I l’únic que vol són retransmissions des de la seva bombolla perquè altres, des de fora, n’agafin el senyal i expliquin al món la seva bona nova. Aplaudiments dels acòlits i proclames contundents en un discurs que no té rèplica. Però d’explicacions, ni una. Poques imatges com la que il·lustra aquestes ratlles, de Sergio Pérez (Reuters), resumeixen tan bé el moment que estem vivint. President virtual, des de la realitat virtual, traient el cap per la bombolla. No se li veu la cara, però el càmera és de National Geographic.

L’únic consol és que fins i tot algunes no-guerres, com la freda entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia, o la d’ara entre les dues Corees, s’han fet i desfet només intercanviant declaracions. En això, Rajoy és astut: almenys, que no prenguem mal.


Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat