23.12.14

Visca el nostre Caga Tió



[Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.14]

Em va afectar, la setmana passada, llegir una carta en un diari de Barcelona d’una senyora que no acabava d’entendre la tradició de fer cagar el tió. Deia que a casa seva no ho havien fet mai, tot i que ella venia de Vic, capital de la Catalunya catalana. Que representa, dic jo, que és terra de bosquetans, gent rude de costums primitius i comportaments ancestrals poc ajustats als cànons de l’elegància i el bon gust. Això no ho deia ella, que consti, però des del moment que és la lectura que jo en vaig fer deu voler dir que,  almenys una mica, ho podia donar a entendre.  

Preguntava la senyora d’on venia la tradició de fer cagar el tió, perquè no ho sabia trobar enlloc. Hauria pogut començar pel Costumari Català de Joan Amades de 1950, que per si sol ja és una prova bastant consistent que és alguna cosa que té història. Que no és altra, en realitat, que l’adaptació que la nostra cultura havia acabat fent del culte a l’arbre com a font de vida, d’escalfor i de llum, a través de la seva fusta. I origen de tanta riquesa com les eines del camp, motor de la vida a pagès, que era centre de la vida en general abans de l’esclat de la societat industrial. Si un tió era font d’alegries per als grans, també ho havia de ser per als petits. I mentre al centre i al nord d’Europa naixia la tradició de l’arbre de Nadal engalanat de regals, a les nostres latituds ens conformàvem amb un simple tros de fusta que els feia florir a la seva manera. Vet-ho aquí el cagatió, símbol de la fertilitat de l’arbre esmicolat per ser font d’una nova vida a través del foc regenerador de l’esperit.

Sempre hi ha hagut qui ha pensat que fer cagar el tió és una referència escatològica que s’hauria pogut resoldre d’una altra manera. Potser sí. Com també hauríem pogut canviar el caganer del pessebre per un caçador de bolets que no els talla sinó que els arrenca, que també provoca vergonya aliena. Però, ni que sigui per respecte i estima a tantes generacions que han construït el nostre Nadal, visca el tió. I que us cagui ben fort.



19.12.14

No sabrem res, de nou



[Article publicat a EL 9 NOU el 19.12.14]

Posats a buscar aliats internacionals a la causa independentista, podríem fer una carta o un e-mail a Google per dir que si mai som Estat no tindrem cap inconvenient que el seu servei de notícies tingui accés als nostres mitjans per poder-los indexar en el seu agregador i poder-nos posar al dia ràpidament per diverses fonts.

Amb els espanyols han deixat de fer-ho aquesta setmana per no pagar l’impost que els ha posat Madrid. I ara, per exemple, quan busques Rajoy al cercador, en comptes de sortir-te l’última astracanada que hagi pogut dir sobre qualsevol cosa, t’envia a la Viquipèdia per dir-te de què treballa i que el PP es va fundar el 1989.

També hi ha informació sobre Jordi Pujol. Però no pas per dir que ara mateix té tota la família imputada tret d’un dels fills, sinó que “és un polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya del 1974 al 2003”. Vindria a ser una mica la primera resposta que busca un alumne de Primària quan li encarreguen la primera redacció sobre un famós. 

Per exemple, Eduardo Torres-Dulce. Ha dimitit de fiscal general de l’Estat, però el que diuen és que és crític de cinema. I si busques imatges de la C-17, el primer que et proposa és un avió de transport militar produït per Boeing que es va fabricar per a l’exèrcit dels Estats Units entre els anys vuitanta i els noranta del segle passat. I si escrius “embús C-17”, et surt una notícia del 30 d’agost de 2012. Semblaria que des de llavors no n’hi ha hagut cap més, almenys d’important. El del Mercat Medieval no compta perquè es dóna per suposat.

La primera conseqüència és que ben aviat veurem Viquipèdia com el portal més visitat a tot l’Estat, perquè és el primer on t’envia Google en la majoria de consultes. La segona és que molts portals de mitjans tindran menys però més fidels lectors per evitar perdre’s en les cerques tan genèriques que et trobaràs. I la tercera és que, afortunadament, encara no cal anar a Google per saber que ara ve Nadal. O sigui que bones festes! 


12.12.14

Tros de quòniam


[Article publicat a EL 9 NOU el 12.12.14]

En el termòmetre dels despropòsits de la setmana comparteixen podi, al meu modest entendre, aquesta sobtada onada de bonesa que ha d’impregnar el món del futbol per castigar els insults als estadis i, per extensió, el nou monument a l’estupidesa que equipara un verset d’una estrofa d’una corranda d’uns Pastorets escolars a la categoria d’adoctrinament imposat per la deriva sobiranista de Mas. Altrament dit órdago, que en castellà fa més por.

Al brillant equip d’investigació que va descobrir i catapultar el cas, que a cada graó ha afegit un punt més d’escàndol a l’assumpte, li proposo un recorregut per uns quants Pastorets del país i, quan sigui l’hora, per les cantades de caramelles. Tenen portades assegurades fins que tinguem tercera via. I no em refereixo a la del PSC, sinó a la Rodalies, que no en té ni dues.

Sobre aquest particular, i al verset tan maldestrament traduït com a “Rajoy que se joda ya”, de l’original “que es foti”, em va venir al cap la versió del Fum, fum, fum de Prats de Lluçanès que el musicòleg Jaume Ayats va recollir al seu llibre Explica’m una altra cançó (2009), dedicat al cicle de Nadal i Reis. Més que res perquè el fum, fum, fum que ha fet fortuna es convertia en fot, fot, fot, del verb fúmer –o sigui fotre–, per mofar-se de les mentides i absurditats que explicava la lletra.

Suposo que, si fos ara, la versió castellana de la lletra per part de la premsa benpensant i políticament correcta s’hauria traduït per desitjar al 25 de desembre “que se joda, que se joda, que se joda”, per la qual cosa hauria quedat prescrita del cançoner, retirada dels CD del Club Super3 i prohibida als camps de futbol per apologia de la violència i del que pogués ser.

De manera que, arribats a aquest punt, només cal aconsellar als autors de corrandes i a qui tingui intenció d’insultar al futbol –que està molt mal fet, i no només des de la setmana passada–, que al refranyer català hi té un banc de recursos d’un enginy impressionant. I si llavors no els entenen, que es fotin.



5.12.14

I ara què?


[Article publicat a EL 9 NOU el 05.12.14]

Ho sento, però la intenció d’aquest article no és sortir en defensa ni en atac a Oriol Junqueras per la conferència de dimarts passat, sinó per enviar tot el meu suport i solidaritat al director del canal 324 davant del dilema que deu tenir sobre la taula des de ja fa dies: si s’ha fet en directe la retransmissió de les conferències del president i del cap de l’oposició per explicar el seu full de ruta cap a la independència, s’hauran de fer en directe les conferències de tota la resta de caps de grups parlamentaris per explicar el seu full de ruta cap a la independència, cap a la tercera via o cap a la via morta per enterrar definitivament el procés?

No és un tema menor, naturalment. Més que res perquè al pas que anem ens trobarem que l’última tongada de xerrades serà la menys encoratjadora per a la causa independentista. Ja  s’han cremat els dos cartutxos més grossos i entre ells ja s’han desencoratjat d’entrada, que Déu n’hi do. Del bloc sobiranista falta saber com es posiciona la CUP –en el format conferència. vull dir–, i després com ho fan la resta de partits que ja defensen, en aquest punt, postulats cada vegada més distants.

Seria la mar de sensat i de transparent saber què diu tothom en un auditori, evidentment. Però veig a venir que no serà el cas. Per començar, perquè no crec que tothom d’entre els que falten estigui en condicions de fer una xerrada davant de dues mil persones. I no pas per falta de ganes, sinó segurament per falta de públic disposat a escoltar-lo en directe encara que sigui namés per compliment. I per acabar, perquè el gran debat nacional que hi ha obert i continuarà obert és si el front independentista ha d’anar junt o no en unes eleccions plebiscitàries. I els que n’han de parlar ja ho han fet.

Pel que fa al cas, i després d’escoltar dimarts Oriol Junqueras, la meva opinió continua essent la mateixa que la setmana passada. Si un moment excepcional necessita respostes excepcionals, fent-les convencionals fem convencional el moment.



Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat