28.2.11

Fora de test




[Article publicat a EL 9 NOU el 25.02.11]


Divendres passat va fer 250 dies que a Bèlgica no tenen govern. Van superar la marca de l’Iraq, que fins llavors tenia el rècord mundial amb 249. S’entén per tenir govern disposar formalment de l’òrgan a qui se li reconeix jurídicament la potestat de governar. D’altra manera, l’Iraq podria passar actualment com a exemple de govern que no governa, i Bèlgica de país que no necessita cap govern per anar tirant, que és el que ha fet fins ara.

Hi ha hagut intents de desestabilització, però. Un dels més contundents va ser l’acció de l’autoanomenat Front d’Alliberament del Manneken Pis, de Geraardsbergen –manneken vol dir nen que fa, i pis vol dir el mateix que aquí–, que dies enrere va segrestar l’estatueta per reivindicar que és la més antiga del país. Més que la de Brussel·les, que s’emporta totes les fotos dels turistes. Va ser la resposta a un reportatge de la televisió flamenca que insistia en aquesta tesi i que treu de polleguera els habitants de Geraardsbergen. Com en els segrestos de veritat, va haver-hi carta, reivindicació i cita, a la qual van convocar l’alcalde del poble per obrir negociacions.

Van quedar a la plaça. I llavors es va saber que l’escamot en qüestió era un grup d’alumnes de l’escola, que havien resolt la mar de bé un treball de team building –funcionament d’equip– fins al punt de tenir el poble amb l’ai al cor i la policia mobilitzada pel que pogués ser. Diu que, un cop aclarit, l’alcalde els va renyar una mica, però que a en Manneken el van trobar amagat en una torre medieval pixant-se de riure.

L’episodi m’ha recordat el cas d’Èric Bertran, aquell jove que amb 14 anys va enviar cartes exigint l’etiquetatge en català en nom de L’Exèrcit del Fènix –de Harry Potter–, i que va ser detingut i enviat a l’Audiència Nacional amb ganes d’aplicar-li poc menys que la llei antiterrorista. És el nostre drama: que aquí sempre hem anat tenint governs, però dels que quan els toques segons on, només saben començar a pixar fora de test.

19.2.11

Pa d'àngel

Foto de l'Albert Llimós

[Article publicat a EL 9 NOU el 18.02.11]

La contra d’avui no és gens original. Ho serà quan d’aquí a 500 contres més no hi hagi hagut motius per tornar a parlar del mateix, que és el que em temo. I això és el que la fa extraordinària. A aquestes alçades de la setmana, quan tot recupera la normalitat i els Goya osonencs ja deuen portar un parell o tres de dies de classe, és un bon moment per valorar que el que ha passat és molt gros.

Perquè fa un any, a aquesta hora, en Francesc i la Marina també devien ser a classe –o a fer un volt, si ja és cap de setmana– i no crec que els vingués d’aquí que Ágora, la producció més cara que s’ha fet mai a l’Estat, no recollís cap dels grans premis en la cerimònia dels òscars del cinema espanyol de 2010.

Un any després, la Marina ja ha plorat a l’escenari davant de tota aquesta indústria i somia a ser actriu. I en Francesc ja ha superat la vergonya de les primeres entrevistes després de veure’s cap de cartell d’una pel·lícula que va començar amb el conserge portant un paper a classe i un primer càsting que va ser un pim-pam que li va fer pensar “ui, això s’acaba aquí...”.

Quan Pa negre va arrasar als Gaudí amb 13 dels 15 premis a què optava, va ser fins i tot estrany que un dels pocs que no va rebre fos el que aspirava a tenir en Francesc. Clar que optava al d’actor protagonista, i el llistó el tenia molt amunt.

Pocs dies després, a Cinema 3 insinuaven si no caldria plantejar-se això de fer competir nens en uns premis de cinema. Perquè de la mateixa manera que guanyar-lo pot ficar-te a dins d’un núvol, perdre’l pot ficar-te dins d’un trauma. I potser tan perillosa com innecessària sigui una cosa com l’altra, sobretot si ets un nen/a i que la vida, amb tots els seus reptes i expectatives, tot just comença. Segur que ara mateix en Francesc i la Marina no canviarien per res aquesta meravellosa pel·lícula que acaben de viure. Del que ara es tracta és que aquesta pel·lícula no els canviï a ells, i que continuïn donant motius per dir-ne el que n’hem pensat fins ara: que són un tros de pa.

12.2.11

Faraònica hipocresia



[Article publicat a EL 9 NOU l'11.02.11]

“Com que els parlàvem tant de democràcia i drets humans es van pensar que els reclamàvem per a ells. Va ser un malentès”. És una frase punyent, com totes les que publica El Roto a la seva vinyeta diària a El País. Potser em vaig equivocar, però la vaig associar immediatament a la voràgine informativa que estem vivint des de fa dies amb la revolta popular egípcia. Sobretot per la part que ens toca.

Fa la seva basarda veure com, de cop, els mitjans de comunicació s’han omplert d’analistes i experts en política internacional que ens han fet adonar de l’indesitjable i dèspota que arriba a ser el líder egipci, Hosni Mubarak. No em fa res admetre que, fins fa 15 dies –i per la imatge que me n’havia fet a través d’aquests mateixos mitjans–, jo l’hauria situat entre els més moderats, prooccidentals i moderns del món àrab. El que fins i tot acollia cimeres de pau entre israelians i palestins i el que tenia controlat l’integrisme islàmic, veritable amenaça d’un occident que convertia en amic qualsevol que ens en protegís ni que fos a canvi de tenir el país en estat d’excepció durant 30 anys. [Proposo rellegir El Roto, aquí].

Ara que la contestació popular l’ha defenestrat per sempre i l’ha desemmascarat davant de tot el món, resulta que ja ho sabíem. Que el seu règim no era millor que qualsevol dels que temíem i que és hora de dir-li, educadament, que potser seria millor deixar-ho. Ens consolem pensant que la revolució ha esclatat des d’una generació que ja ha superat la lacra de l’integrisme religiós i que no té altre déu que el Twitter, paradigma de llibertat i de democràcia. Això és el que ara toca creure.

Felicitats, doncs. Però potser que siguem una mica autocrítics per admetre que la lacra d’occident és la hipocresia amb què a cada moment situem el món a la mesura que ens convé. I que dels mitjans de comunicació no n’aplaudim tant l’objectivitat com, sobretot, que ens expliquin les coses amb el mateix filtre que a nosaltres ens agrada posar-hi per entendre-les.

7.2.11

Eh que m'enteneu?



Resumiré en uns pocs punts la meva decisió d'abandonar definitivament la meva relació amb Telefonica, que ja va tenir una primera fase amb el trasllat del meu fix i ADSL a un altre operador, bàsicament per preu. Ara el motiu ha estat el canvi de mòbil.
  1. Des del mes de novembre que m'havia fet gràcia la idea de canviar-me'l per un Iphone.
  2. Tot i que em conformava amb un model 3 i que a la web el continuen promocionant, ja em van advertir en una botiga al seu dia que:
    • No els en quedava ni un.
    • Telefonica ja els havia advertit que només subministrarien 4tres, a partir d'ara.
  3. Des del novembre fins ara, que ja som ben entrat febrer, dec haver tramitat no menys que sis vegades el canvi de punts per aconseguir un Iphone 4. Com potser algú ja sap, és un codi que tens vigent durant  uns dies però que et caduca si no fas el canvi dins del termini.
  4. Dins de tots els terminis he anat trucant a les botigues que tenia més a l'abast, començant per les tres de Movistar de Vic, per si tenien Iphones. Els havien d'arribar demà, i demà els arribarien segurament la setmana que ve. No els arriben mai.
  5. He anat fent trucades al 1004, on sempre m'han atès sudamericans contra els que no tinc res, però que no semblava que els vingués d'aquí el meu problema. Un se'm va presentar cantant un bolero pensant que no el sentia, i un altre em va suggerir que si tants problemes tenia per l'Iphone, perquè no me'n quedava un altre.
  6. Aprofitant una anada a Madrid, em vaig presentar a la botiga de Movistar de Gran Vía, que deu ser com anar a treure 20 euros del caixer automàtic a la central de La Caixa a la Diagonal per assegurar que són bons i acabats de fer. Evidentment, amb l'últim canvi de punts vigent per un Iphone 4 de 16 GB.
  7. Resulta que només els en quedava un, que era de 32 GB. O aquest o res. Vaig trucar immediatament al 1004, em van estudiar les noves condicions i les vaig acceptar. Em van enviar un codi nou per a l'Iphone 4 de 32 GB i me'n vaig tornar a la botiga.
  8. Vaig veure el meu Iphone 4 davant meu, amb la caixeta a tres pams del nas. Em vaig emocionar una mica i tot. I la Cristina, la que m'atenia, es va disposar a tramitar-me l'alta.
  9. Va sorgir un problema. Resulta que els punts per al meu Iphone els acabaven de vincular a un número de mòbil que jo no coneixia absolutament de res. La Cristina em va girar la pantalla perquè li digués si em sonava, i li vaig dir que no.
  10. La Cristina va investigar, i va descobrir que aquell número, efectivament, era meu i me l'havien donat d'alta aquest gener per enviar-me a casa un mòdem USB que jo no havia demanat mai. Algun espavilat del 1004 va decidir enviar-me'l fent veure que era un regal de la companyia, però ara resulta que em cobraven l'alta i un manteniment mínim. Vaig dir a la Cristina que em donés immediatament de baixa d'aquell mòbil i que em vinculés el número que jo volia.
  11. Cap problema. Fins que va gestionar l'operació i la màquina li va dir que no. Que tenia els punts vinculats a l'altre número i que si me'ls canviava els perdia tots. Que era una "incidència del sistema" que procurarien solucionar. Que els deixés el número i que ja em trucarien per dir-me alguna cosa. Si no avui (divendres), demà (dissabte).
  12. Va passar tot divendres, tot dissabte i no em van resoldre absolutament res. Em vaig acostar a la botiga per demanar explicacions, però amb la cua que hi havia vaig deixar-ho córrer.
  13. Vaig trucar directament al 1004 fent-me el despistat, per demanar el canvi de punts del número que no volia cap al meu mòbil, i després de diverses comprovacions em van dir que el sistema no ho deixava fer. Que era un cas especial i que en les properes 24 hores em trucaria un "jefe" per donar-me una resposta i una solució.
  14. D'hores no n'han passat 24, sinó 48. I la solució l'he aportat jo: adéu, Telefonica.
Eh que m'enteneu?

5.2.11

Donar sa nota


[Article publicat a EL 9 NOU el 04.02.11]

El 8 de maig de 2003 va arribar una relíquia a Núria: una falangeta d’un dit del seu patró, sant Gil, que durant molt temps havien venerat a Tolosa. Jo hi era –per motius de feina–. El rector, llavors Rafael Orri, estava content però m’explicava que això de les relíquies havia estat, en el fons, una de les primeres manifestacions de màrqueting de la història. I n’hi havia exemples delirants. La més bona que recordo és la veneració pel cap de sant Joan Baptista de quan tenia 12 anys, per la qual cosa tot apunta que en va tenir un altre abans no li van tallar definitivament als volts dels 40.

A Bran, Romania, pots anar a visitar el castell del comte Dràcula tot i que, un cop a dins, la primera cosa que t’expliquen és que en realitat en Dràcula no hi va ser mai ni hi va tenir res a veure. Però com que és medieval com ell, l’han restaurat i està una mica encimbellat, com a les pel·lícules, tothom el dóna per bo i és dels pocs llocs del país on has de fer cua per entrar i veus dibuixos de com empalava la gent, que fa la seva angúnia. I quan surts pots entrar a un túnel del terror que és un fart de riure.

I ara resulta que a Mallorca ens hem passat cent anys admirant un piano de la Cartoixa de Valldemossa convençuts que era el que havia tocat Chopin, i aquesta setmana et diuen que quan ell hi va ser –del desembre de 1838 al febrer de 1839– aquest piano encara s’havia d’inventar. A més, no es va allotjar a la cel·la que t’ensenyaven, sinó a una altra dues portes més enllà. Que té un altre propietari i durant cent anys s’ha quedat amb les ganes de portar-hi turistes, naturalment.

Això que et quitin una il·lusió després de tant temps sempre frustra una mica, i no em feu posar exemples. Però ja que la sentència obliga a publicar la rectificació, jo estaria per promocionar directament l’estafa. Només cal canviar la placa de sobre: “Aquest és l’autèntic piano amb què hem enredat el món durant cent anys”. Segur que encara hi tindran més gent.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat