[Article publicat a EL 9 NOU el 28.10.11]
L’endemà que la foto d’aquest personatge fes la volta al món en un posat sensiblement diferent, vaig llegir que un responsable de l’OTAN s’havia enfadat molt. Venia a dir que quan hi ha una guerra entra dins la lògica que la gent mori en un bombardeig o enmig d’una ràfega de metralletes. Però que quan a algú se’l deté i llavors se’l linxa sense judici, com va ser el cas, és molt greu. És com fer trampa. Deu ser el que marca la lògica militar i un discurs que només pots entendre si l’acompanyes amb la necessària càrrega de cinisme. Com si qualsevol guerra no estigués plena de centenars de moments com aquest que podries gravar en un telèfon mòbil.
He pensat el mateix quan, altres vegades, s’ha fet referència a les pràctiques prohibides en una guerra. Per exemple, les armes químiques. Si fas una guerra i fas servir armes químiques fas trampa. Ho va acordar un tractat internacional de 1993 que revisava la Convenció de Ginebra de 1925. La meva pregunta és que si es fan tractats per prohibir les armes químiques, no se’n podrien fer per prohibir directament la guerra? A última hora, per acabar-ne fent el mateix cas el resultat seria bastant igual, i almenys el món potser tindria la consciència més tranquil·la. Però no. Es veu que en cas de guerra s’autoritza a fer ús d’armes convencionals sempre que sigui de forma indiscriminada, amb l’enemic a distància, i disparant de lluny. Perquè si ho fas de prop ja és un assassinat, i no s’hi val.
Com allò que sentim sovint que en una determinada acció militar han mort dones i nens, com si als homes ja els toqués per la seva simple condició d’homes o potser directament d’imbècils, no ho sé. I de tot plegat n’hem anat construint una retòrica tan frívola que, quan t’hi pares a pensar, arriba a fer por.
La guerra només és neta quan hi jugues al Risk, que el més contundent que té són les puntes dels daus. Perquè la guerra de veritat no entén ni de tractats, ni de convencions, ni de respectes. És la màxima expressió de la misèria humana.