29.10.11

No s'hi val a fer trampa


[Article publicat a EL 9 NOU el 28.10.11]

L’endemà que la foto d’aquest personatge fes la volta al món en un posat sensiblement diferent, vaig llegir que un responsable de l’OTAN s’havia enfadat molt. Venia a dir que quan hi ha una guerra entra dins la lògica que la gent mori en un bombardeig o enmig d’una ràfega de metralletes. Però que quan a algú se’l deté i llavors se’l linxa sense judici, com va ser el cas, és molt greu. És com fer trampa. Deu ser el que marca la lògica militar i un discurs que només pots entendre si l’acompanyes amb la necessària càrrega de cinisme. Com si qualsevol guerra no estigués plena de centenars de moments com aquest que podries gravar en un telèfon mòbil.

He pensat el mateix quan, altres vegades, s’ha fet referència a les pràctiques prohibides en una guerra. Per exemple, les armes químiques. Si fas una guerra i fas servir armes químiques fas trampa. Ho va acordar un tractat internacional de 1993 que revisava la Convenció de Ginebra de 1925. La meva pregunta és que si es fan tractats per prohibir les armes químiques, no se’n podrien fer per prohibir directament la guerra? A última hora, per acabar-ne fent el mateix cas el resultat seria bastant igual, i almenys el món potser tindria la consciència més tranquil·la. Però no. Es veu que en cas de guerra s’autoritza a fer ús d’armes convencionals sempre que sigui de forma indiscriminada, amb l’enemic a distància, i disparant de lluny. Perquè si ho fas de prop ja és un assassinat, i no s’hi val.

Com allò que sentim sovint que en una determinada acció militar han mort dones i nens, com si als homes ja els toqués per la seva simple condició d’homes o potser directament d’imbècils, no ho sé. I de tot plegat n’hem anat construint una retòrica tan frívola que, quan t’hi pares a pensar, arriba a fer por.

La guerra només és neta quan hi jugues al Risk, que el més contundent que té són les puntes dels daus. Perquè la guerra de veritat no entén ni de tractats, ni de convencions, ni de respectes. És la màxima expressió de la misèria humana.

25.10.11

Mirant de mirar Miró



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.10.11]

Ja fa uns quants anys, quan hi va haver l’explosió de les càmeres digitals, un americà que se’n va comprar una de bona se’n va anar d’excursió i li va caure al riu. Després de maleir-se a ell mateix i al món en general la va poder recuperar. Però li devia entrar aigua en algun xip i, a partir d’aquell moment, va començar a prendre imatges calidoscòpiques impressionants, amb un espectre de llums, colors i cromatismes captivadors. I va acabar muntant exposicions.

Fa alguns anys menys, un programa de televisió va encarregar a uns alumnes de P5 que pintessin unes teles que els van portar a l’aula, i que van acabar penjades en una galeria d’art contemporani al costat d’artistes reconeguts. Llavors demanaven les impressions a crítica i públic davant del quatre de P5 i era bastant impressionant el reguitzell de comentaris que en va sortir, valorant traços, colors, formes i minimalisme estètic mentre, segurament, el seu creador s’estava bevent un got de llet amb galetes mentre mirava dibuixos al canal Disney.

Me’n guardaré prou de menysprear l’obra de Joan Miró i del seu art, ara que la seva Fundació ha programat una de les millors antologies que se n’han fet i que toca, es veu, que meravelli a tothom. Prefereixo passar per ignorant i dir que no tinc prou sensibilitat per entendre-la, com em passa en general amb l’art contemporani. Però també dic que al costat dels que no negaré que hi entenen molt més que jo i trobarien raons objectives per defensar-ne la categoria, també hi ha els que se sumen a la moda per una estricta qüestió d’esnobisme.

A Arte, tres amics discutien sobre el valor d’una tela completament blanca per la qual un d’ells havia pagat una fortuna. L’altre se’n fotia i el tercer mirava de contemporitzar amb tots dos per si de cas. En Josep M. Pou no quedava convençut fins que l’amic Carlos Hipólito li deixava un retolador perquè hi dibuixés un esquiador muntanya avall. Llavors podia entendre el quadre, muntava una història, reia i era feliç. Aquest sóc jo.

18.10.11

Elogi de la filosofia



[Article publicat a EL 9 NOU el 14.10.11]

Com que no sóc client de Blackberry no he tingut la sensació de buidor dels milions d’usuaris d’arreu del món que han passat els últims quatre dies sense correu, ni internet ni WhatsApp al seu mòbil. L’espera s’havia de fer eterna entre els que, de manera compulsiva, cada 20 segons havien de comprovar si ja s’havia restablert la connexió. N’hi havia per acabar-te hipotecant el dia i les neurones.

I això va començar dilluns, Dia Mundial de la Salut Mental, jornada amb motiu de la qual cada vegada són més els que ens adverteixen que el sistema tecnològic que ens envolta –i ens ha abduït, que aquest és el problema– avança, evoluciona i renova permanentment idees i paradigmes a una velocitat indigerible, que ens acaba fent difícil trobar la manera de col·locar-nos al món i col·locar-hi els altres. En la societat de la immediatesa i la dependència ja no ens queda temps per agafar-nos les coses amb filosofia, sinó que necessitem recuperar la connexió al més aviat possible per convertir en trending topic que la Blackberry és una #blackbirria. I un cop aconseguit, com amb tantes altres etiquetes que hem portat a dalt del rànquing, en prescindirem sense que ens importi el més mínim que, al capdavall, tot plegat sigui bàsicament inconsistent, irrellevant i efímer.

Ens falta temps per filosofar. O almenys per escoltar els que en saben i es qüestionen el sistema tecnològic que ens domina i al que retreuen, per exemple, que hagi imposat el seu propi llenguatge fins al punt d’associar ordinadors i memòria “quan en realitat els ordinadors no tenen memòria, perquè no poden oblidar” (Joan Carles Mèlich, al Millennium del 33). O que amb la vida ja ens passa com amb la fotografia digital, “que agafem deu imatges de qualsevol cosa, les aboquem a l’ordinador, on en tenim a milers, i llavors ens és tan costós triar que ja no triem. I al final no tenim cap fotografia” (Miquel Tresserras).

Quina llàstima. De veritat que si ho arribo a saber abans, em poso a tuitejar el programa sencer des del meu Iphone.
 

7.10.11

Tothom a veure monstres


[Article publicat a EL 9 NOU el 07.10.11]

Sentia dilluns per TV3 que la venda anticipada d’entrades del Festival de Sitges anava més bé que mai. Més o menys unes cinc mil més que l’any passat quan faltaven els mateixos dies per inaugurar-lo. S’hi projecten, com és sabut, pel·lícules de cinema fantàstic i de terror. I es confirmaria la tesi segons la qual la gent necessita passar-ho terriblement malament perquè, quan després ho passa només malament, sembli fins i tot que s’ho passa la mar de bé.

Em va venir al cap una classe d’història del cinema, a la facultat. Ens parlaven de què va moure la indústria americana a produir King Kong (1933), una pel·lícula que per molts motius va revolucionar el gènere i que segurament hauria guanyat el Festival de Sitges d’aquell any. N’és la icona, de fet. L’impacte a la seva època havia de ser brutal, tenint en compte que fins poc abans la gent encara fugia del cinema corrent com esperitada quan se’ls acostava un tren de cara per la pantalla.

Els anys trenta van ser l’explosió definitiva del gènere de terror, després que la societat nord-americana hagués viscut el pànic concret del crack borsari del 1929, que havia ferit de mort la seva autoestima i començava a estendre la idea que el món s’acabava. I el cinema, llavors únic mitjà de masses, va intentar minimitzar-ne l’impacte creant personatges monstruosos i dibuixant escenaris apocalíptics perquè la gent, quan sortís del cinema i trepitgés altra vegada el carrer, digués allò que dècades més tard acabaria donant la celebritat a un president del Barça: “Al loro, que no estamos tan mal”. [en VO]

Ens aniria bé un estudi per aclarir, en aquest moment de desorientació general que vivim, si la millor manera d’evadir-se de la crisi ens ha de venir per la via del terror o de l’humor. O potser per la síntesi de tots dos, com ha estat el casament de la Duquesa de Alba i el seguiment que se n’ha fet en general per tot el Regne d’Espanya.

Deu ser l’únic que ens queda quan ja no hi ha diners ni per fabricar-nos monstres de mentida.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat