L'any que ve serà millor

[Article publicat a EL 9 NOU el 31.12.10]

Una vegada em van regalar un calendari d’aquests de sobretaula que et va desglossant la llei de Murphy un tros cada dia. Me’n vaig aplicar una que no sé si hi sortia, però que vindria a ser: “Si endreces massa bé una cosa pensant que després et serà més fàcil trobar-la, la perdràs”. Ho dic perquè el calendari era de 1985 i em va aparèixer la setmana passada enterrat al fons d’un armari. No m’atreveixo a dir que l’hi endrecés, tampoc. Està intacte. I després d’una primera repassada alt per alt, la llei de Murphy també.

Per exemple, del 31 de desembre diu una cosa la mar d’encoratjadora: “L’any passat va ser millor”. Tenint en compte que el 1984 havia d’acabar el món segons George Orwell, vist un any després no només havia estat millor, sinó extraordinari.

No sé si avui encara en corre cap, de calendari d’aquests, i quina és la frase que el tanca. Però si el de 2011 diu el mateix que el de 1985, tot apunta que ho tornarà a endevinar. I això que el 2010 no haurà estat, precisament, un any per recordar. Se’ns en va amb el 4 a 0 del Catalunya-Hondures i amb el 5 a 0 del Barça-Madrid, però també amb la sentència de l’Estatut, la de la immersió lingüística i el ressò d’una manifestació sobiranista que a hores d’ara ja no ressona gaire enlloc.

I se’ns en va, també, carregat de deutes i d’hipoteques que no sembla que l’any que ve puguem saldar. Ja serà molt que no continuem caient pel pou i notem d’una vegada que ja toquem fons. Que no cal gratar, tampoc, i que posant-hi una mica de la nostra part podem començar a grimpar. O sigui que el primer desig per al nou any és que ens sentim capaços de superar-lo i d’ajudar-nos tots plegats a posar-nos-ho fàcil.

Orwell també deia que la manera més ràpida d’acabar una guerra és perdent-la. [No crec que hi hagués de rumiar gaire, tampoc]. Ens hi han convidat sovint, aquest 2010, a fer-ho. Però els anys nous serveixen per fer néixer noves il·lusions i procurar que durin. Doncs això: ànims, i feliç 2011!

En català a tot arreu

[Article publicat a EL 9 NOU el 23.12.10]

Des d’avui mateix no penso deixar de parlar en català absolutament amb ningú. No penso atendre cap trucada comercial que em demani, amb la hipòcrita delicadesa amb què deuen entrenar-se, que m’hi adreci en castellà perquè no m’entenen. No penso tolerar que em tornin a dir que a aquest nostre país es persegueix els castellanoparlants mentre a nosaltres se’ns insulta cada dia amb tota la gratuïtat del món per dir que som nosaltres els que estem imposant el català, mentre tots plegats l’estem matant de mica en mica i no sembla que ens importi. Tiraré fotos i les penjaré al meu Facebook de tots els establiments que estiguin retolats només en castellà per denunciar que estan incomplint una llei del meu país que intenta protegir una llengua que s’acaba. No entraré mai més al bar de Blanes on no sabien què era un tallat, però van saber contestar en alemany el client que tenia al darrere. No podré sentir altra cosa que repulsa per aquells partits –són bàsicament dos, em sembla– que han buscat obsessivament obrir un cisma en la convivència social i lingüística d’aquest nostre país a través de la demagògia i la mentida escampats estratègicament des de Madrid, on ja fa temps van decidir muntar un ventilador que només saben alimentar de porqueria. No em convençaran absolutament de res, tota aquesta gent, mentre no em demostrin que la seva defensa de la convivència lingüística passa per garantir la presència del català exactament en les mateixes condicions en què el castellà és present a totes les administracions, a les ràdios, a les televisions i als diaris que ens mirem cada dia i a una immensa majoria d’establiments comercials d’aquest país. I si es pensen que som tan ingenus que el mateix dia de la loteria poden decidir apunyalar-nos pel darrere pensant que no estarem al cas, s’equivoquen. I molt. En el fons, això no demostra res més que la por que ens tenen, i de com arriben a ser de covards.

Ei!, però a tots vosaltres bon Nadal, gent.

Estimats Reis de l'Orient

[Article publicat a EL 9 NOU el 17.12.10]

Segur que a hores d’ara tot deuen ser cartes per respondre i peticions per atendre. És el que té acabar l’any. S’acaba l’exercici, la caixa està buida i en un moment com el que vivim, la manera de regenerar-la no se t’acut ni somiant-hi. Deveu estar rebent més peticions que mai, i ho entenc. La meva és una d’aquestes, perquè en principi no em tocaria.

Fa temps que ho estem passant malament. El nostre és un país petit, que està com ficat en un altre de més gros que ens fa de paraigua, però de cap per avall. Vull dir que en comptes de parar el xàfec, para la mà, o sigui el paraigua, i quan el té ple l’estira per dalt, se l’emporta, el buida i torna per omplir-lo una altra vegada. Així hem anat tirant bastant sempre, i això que un any no vam tenir ni aigua per poder ploure.

A vostès tot els va més bé. Des de petit que me n’he anat fent la idea. Se’ls veu complidors, respecten el calendari i són diligents i educats amb tothom. Darrere tanta capa i tanta túnica a vegades semblaria que amaguen alguna cosa, però amb el balanç que presenten estic disposat a no fer preguntes.

Jo sóc una mica exponent del meu país, no sé si m’explico. El meu país em cau molt bé, però a petita escala també estic immers en un moment de certa desorientació personal i amb pocs recursos com per pagar algú que em redreci. M’autoajudo amb vídeos de riure del YouTube, però és que se m’acaben.

M’agradaria tancar un acord amb vostès. Una opció seria la loteria de dimecres, però tampoc sé fins on poden intervenir. M’aniria bé el 24749. L’altra seria més a llarg termini. Tampoc caldrien cinc temporades. Podríem trobar una cosa per l’any que ve. I tampoc han de ser diners. No parlem ja de 30 milions d’euros, tot i que per aquesta quantitat jo els anuncio on vulguin i dient les mentides que faci falta.

Si no petrodòlars, què tal xecs-gasolina per passar tot el 2011? Vostès ni ho notarien, serien per una causa solidària i a mi em resoldrien un 20% de vida. Més car és el Barça, no?

Confidencial

[Article publicat a EL 9 NOU el 10.12.10]

Doncs ara tu imagina’t que els últims cinc anys hi ha hagut un espavilat que ha interceptat tots els teus correus i missatges de mòbil, i tots els que parlaven de tu, se’ls ha guardat en un servidor i el dia 28 muntarà la innocentada del segle obrint una pàgina web on, posant el teu nom, trobaràs tot el que ha circulat sobre tu per tot arreu durant aquest temps. I el que tu has fet circular sobre els altres, clar.

Veig més fàcil que la tercera guerra mundial comencés per això –quedaríem parats de la gent que ens ha deixat verds des de 2005, i dels que hi hem deixat nosaltres– que no pas per un confidencial dels serveis secrets nordamericans dient que Berlusconi és un frívol. M’ha semblat entendre que, malgrat tot, la valoració del govern dels Estats Units a les filtracions de Wikileaks és que allò que diuen de bastanta gent del món coincideix força amb l’opinió que en té bastant tothom. O sigui que no queden pas tan malament.

De tota manera, no estic d’acord amb els tres punts estratègics que han identificat a l’Estat espanyol. Fa tot l’efecte que els en van demanar tres i només en tenien dos de clars, perquè com a tercer hi han hagut de posar una farmàcia. Després de Gibraltar i l’oleoducte d’Argèlia, que ja m’estan bé, haurien d’haver dit la línia Barcelona-Puigcerdà. Que té una mica d’oleoducte –triga el mateix un litre d’oli d’Argèlia a Barcelona que un d’aigua de Ribes a l’Hospitalet– i de Gibraltar –tan a prop i tan lluny, d’una banda a l’altra.

Algú hauria d’haver dit als americans que el tren és una via d’entrada de la màfia russa, que es veu que sí que els preocupa. I que si estigués millor hi hauria més moviment, més control i més problemes per entrar i sortir del país sense ser vist. O potser ja ho saben i aquí està la gràcia: que tal com està la línia, tothom és sospitós pel sol fet d’agafar-la i la tenen vigilada cada dia. En realitat ho deu ser tant, d’estratègica, que els americans no s’atreveixen a admetre-ho ni en secret.

Una història medieval

[Article publicat a EL 9 NOU el 3.12.10]

No sé què ho fa, que cada 3 de desembre em ve al cap que és Sant Francesc Xavier. Era medieval, navarrès, tossut i va passar a la història per evangelitzar un tros de l’Índia i el Japó, on va passar els millors anys de la seva vida. No tant per com s’ho va passar sinó pels anys que tenia, que solen ser els de maduresa: dels 35 als 45, més o menys.

Va créixer sota el guiatge espiritual d’Ignasi de Loiola, de qui va ser l’escollit per continuar la seva obra. Però no ho va tenir fàcil. Va veure’s abocat a una missió descomunal: guanyar-se per la seva causa les terres hostils d’Orient, i posar ordre al descontrol que imperava a les colònies. Va embarcar-se a Lisboa, en una flota que semblava predestinada a avançar a la deriva, i de fet va trigar el doble del previst a arribar a port: 13 mesos de travessa fins a Goa. Un mareig, vaja.

Hi va tenir una feinada de por. Però se’n va sortir. Va fer-se seus els indis de l’Índia amb el seu exemple d’humilitat, d’amor als pobres i d’atenció als malalts i necessitats. I, com a bon navarrès, es guanyava l’afecte de tothom predicant el catecisme per la via d’un concert molt econòmic: el de les cançons que ell mateix componia i els cantava a partir dels propis recursos, per no haver de pagar a tercers.

Després va anar al Japó. D’entrada va tenir problemes per fer-s’hi entendre, perquè llavors ja hi parlaven japonès, allà. Però a base de repetir unes poques consignes que havia après mentre hi anava, al cap d’un any ja tenia un centenar de convençuts. I com que van fer xarxa, aviat van ser dos mil.

En aquest Vic disfressat de segle XVI que ens acompanya aquests dies m’ha semblat sentir-hi algú amb l’esperit de sant Francesc, defensant el seu catecisme enfront de les terres hostils d’Occident. I aquestes les té tan a prop que, per anar-hi, no li caldrà embarcar-se enlloc. O potser sí: a una batalla més difícil que enfilar-se a un barco el 1549 per anar a convertir un japonès que no t’entenia.

Que hi hagi sort.

Per pensar-hi una mica

[Article publicat a EL 9 NOU el 26.11.10]

La jornada de reflexió és a les eleccions el que el piquet informatiu a una vaga general: una cosa que entenc cada vegada menys. No crec que aquest 27 de novembre ningú es tanqui a casa ni que sigui cinc minuts a analitzar els missatges rebuts aquests dies abans de decidir el sentit del seu vot, si és que n’hi troba algun. Com tampoc que el dia de reflexió sigui l’únic en quatre anys que els caps de llista surtin a comprar el diari i aprofitin per relaxar-se i passejar amb la família. Si fos així ja faria temps que no en tindrien.

Però és el que tocarà explicar. Com la foto de La Vanguardia que, com sempre, diumenge convertirà en notícia la seva pròpia portada i veurem on han posat (*) aquesta vegada els candidats sobre els quals haurem de reflexionar.

Una jornada de reflexió vol dir fora consignes, però dissabte els diaris aniran plens dels actes del tancament de campanya. Les webs oficials dels candidats aniran plens de vídeos amb les últimes intervencions, per si de cas amb data de divendres, de manera que hi podrem sentir coses fins i tot d’abans que fossin dites. I els facebooks i els twitters i els mòbils s’inundaran de missatges dient que “no ho digueu gaire a ningú, però feu córrer que s’ha de votar el nostre” –“la nostra”, si és ella–, que és una manera d’aportar nous elements a la reflexió.

Però clar, està prohibit demanar el vot. De manera que si algú és interceptat mirant-se un cartell electoral amb l’excusa que reflexiona podrà ser arrestat fins diumenge al vespre.

La veritable reflexió la faríem si la vigília de les eleccions algú ens fes saltar el diferencial de la societat de la informació i ens quedéssim sense teles, ni diaris, ni ràdios, ni internet, ni mòbils. Però llavors, com que hauríem d’anar a passeig, ens hi trobaríem els candidats tornant de comprar el diari i segur que ens invitarien a xocolata desfeta. I un xurro.

*[Si s’entén ‘posar’ en la seva accepció artística, millor. Si no, és igual. També funciona].

Avui a quarts de vuit

[Article publicat a EL 9 NOU el 19.11.10]

Hi ha gent que a la que rep un d’aquests correus amb missatges de pau i amor que circulen per internet el mira de seguida, a veure què diu. Jo, el que miro de seguida és a qui més l’han enviat. Perquè normalment són d’aquells que et demanen que l’enviïs a les sis, vuit o deu persones que més aprecies i que, si ho fas bé, et portarà bona sort. Va bé perquè això em situa de seguida en el rànquing dels meus amics i em dóna alguna pista sobre el nivell de simpatia que desperto entre tots ells. Els que em tenen per amic a partir del deu ja no m’envien gaire res, però com que precisament per això tampoc sé gaire res d’ells ja no m’amoïna. El que sap greu és caure d’una llista. O haver d’assumir que estàs entre els deu, però ja no entre els vuit. I això és una pressió afegida perquè vol dir que, si no t’hi esforces una mica, la cadena penja d’un fil i aviat pots quedar-te sense notícies d’algú que, aparentment, tens per amic o amiga i desitja el millor per tu.

Clar que llavors sempre et queda el dubte de si qui t’ho ha enviat realment s’ho creu o se’n fot una mica, de tot plegat. Pots fer-te el dur i no fer-ne cas, però l’amic o amiga potser ho descobrirà i s’ho prendrà com una ofensa perquè hi havia posat tot el sentiment. Però si qui hi posa el sentiment ets tu i l’altre s’ho agafava en conya, quan li tornes el missatge amb els deures fets passes a ser un figaflor i caus cinc llocs de cop a la llista d’amics a qui es pot prendre seriosament.

Jo he arribat a configurar comptes de correu estúpids per enviar missatges d’aquests sense haver de molestar ningú. No sé si funciona, perquè de fet no me n’ha funcionat mai ni un, de correu d’aquests. N’hi ha que fins i tot t’anuncien una trucada a quarts de 8 d’algú que representa molt per tu. Ha de ser fotut que, arribat el cas, no coincideixi amb qui et penses.

Ara tinc ganes de provar si amb aquest format funciona. A quarts de 8 estaré al cas, a veure si rebo res. I mira, segons de qui vingui, sempre seré a temps de dir que era conya.

Compte enrere

[Article publicat a EL 9 NOU el 12.11.10]

Quanta saviesa, en la data les eleccions. S’ha buscat perquè el descompte des de la campanya arrenqués el 12 de l’11 del 10. Hi he caigut quan guardava l’article, que va per dates. I m’ha fet tanta gràcia que en comptes de ficar-me en política ho faré en un rellotge de sorra per repassar coses que va sumant el pas del temps mentre va restant el nostre.

El 9 del 8 del 7 va ser l’expressió màxima del compte enrere, principi i fi d’un destí que ens acaba fulminant a tots. Teníem de cos present, però ja difunt, Nicolau Casaus, el venerable avi del Barça que havia mort als 96 anys. I Luciano Pavarotti tenia en vetlla tot Itàlia perquè acabava de ser ingressat d’urgència a l’hospital, on va acabar el seu compte enrere al cap d’un mes.

Vaig seguir en directe l’enterrament per la televisió italiana –a casa RAI, que tenim satèl•lit– i vaig plorar una mica quan tres caces de l’exèrcit van dibuixar la bandera italiana mentre sonava la grandiosa Nessun dorma de Puccini. Llàstima que quedés desmentit que és un ària que al final aixeca a qualsevol.

El 6 del 5 del 4, en canvi, va ser un compte enrere invertit el que va deixar un compte corrent una mica més sec, després que a la Sotheby’s de Nova York s’arribés al preu més alt pagat mai fins llavors per un quadre: el Garçon à la pipe de Picasso, adjudicat per 104 milions de dòlars. Va causar estupor a la crítica especialitzada. A mi no. De fet, ni me’n recordava.

Però sí que el 3 del 2 de l’1 estava preocupat com tothom per la crisi de les vaques boges i que el preu de la carn hagués caigut un 70% perquè ningú no en comprava. De fet, els últims 10 anys hem protagonitzat uns quants comptes enrere convençuts, fins i tot, que la fi del món era qüestió de dies: l’efecte 2000, la grip aviar, la càrrega cancerígena del salmó de viver, la grip A, el túnel de la Sagrada Família, ... Però s’ha de dir que, almenys fins ara, ens n’hem sortit prou bé cada vegada.

Ara comentaria el 0, però com el seu nom indica m’ha deixat sense marge per fer-ho. De fet és el que n’hauria dit. Clavat.

El papa comunica

[Article publicat a EL 9 NOU el 5.11.10]

El concepte de papa mòbil ha evolucionat amb el temps fins al punt que allò que fa 30 anys tothom hauria associat a una cabina enfilada a dalt d’un cotxe, ara ja no passaria de simple número de telèfon. Com a molt coincideixen en la incomoditat que generen quan passa, el primer, i quan sona, el segon. Perquè no deixen de ser una manera d’exercir cert control –remot, però control en definitiva– i d’interferir en la llibertat de moviments de la gent, ja sigui per qüestions de trànsit o d’horaris, segons el cas.

També han compartit l’inconvenient de fer arribar el missatge, tot i que en això hi ha hagut sort diferent. Mentre un ha resolt cada vegada millor els problemes de cobertura, l’altre ha anat quedant enrere i ha vist com el món l’avançava per totes bandes. És el problema d’anar a 7 per hora i d’haver-te de ficar en contradirecció quan pretens recuperar la iniciativa. Llavors corres, però només el risc de caure fins i tot pitjor.

Em va fer gràcia quan el descarregaven a l’aeroport del Prat ara fa una setmana. Portava la cabina embolicada, com jugant a fer veure que potser ja hi havia el papa a dins i que no l’ensenyarien fins diumenge, per raons de seguretat. Diumenge, les raons es convertiran en mesures, i dilluns les mesures en factures; i molta gent tornarà a preguntar-se si haurà valgut la pena tot aquest desplegament, i aquest atabalament, per tan poca estona.

Tots dos naveguen, a la seva manera. Però mentre un ho fa per activar un localitzador quan passa de l’hora, el segon travessa una marea humana on vol veure-hi reflectit el món sencer, però que en realitat no és més que la barrera darrere la qual s’amaga, o s’evita, un món una mica més complex i fins i tot una Església una mica més compromesa, que a vegades també truquen demanant respostes que no arriben.

Problemes de cobertura? No ho crec. Més aviat deu ser que al papa sempre l’agafen conduint. Fins i tot pel carril que no toca.

Un país una mica paranoic, sí

Estic molt content de fer un programa de tele per poder-hi portar gent que m'agrada, a més de passar-m'ho encara millor amb la gent que el muntem cada setmana. I aquesta setmana ens ha permès, per exemple, portar-hi algú que va ser la meva primera imatge d'un professor d'universitat entrant a classe el dia de la meva primera classe com a alumne d'universitat. S'entén? Estava fet un flam. (Fa 20 anys, vull dir).

Parlo d'en Gabriel Colomé, actual director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO), amb qui vam parlar d'enquestes electorals, que és el que toca aquests dies de campanya que ens vénen a sobre.

Em quedo amb tres idees que ens va explicar, i que no per ser fàcils d'entendre són especialment reveladores d'aquesta paranoia de país que tenim:

• Hi ha mig país que té com a mitjans de referència els de la Corporació Catalana, que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, i pel qual el seu imaginari habitual és Catalunya, Montilla, Mas i la política catalana. Però hi ha mig país que mira TVE, Antena 3 i escolta la SER (o la COPE), pel qual el seu imaginari és Espanya, Zapatero i Rajoy. I Catalunya és essencialment res. I aquest, sumat, és el nostre país: una societat dual i a vegades paranoica que conviu amb més o menys fortuna però que, en realitat, es mou en dos imaginaris absolutament diferents.

• Sobta que després de la manifestació del 10 de juliol, en què semblava que tot Catalunya s'havia trobat a Barcelona per dir, ni que fos amb matisos, "prou" a Espanya, una enquesta del CEO d'aquest setembre posés de manifest que no arriba a l'1% la població de Catalunya que situa aquest problema com a prioritari. Està pràcticament al 20è lloc del rànquing. "No confonguem l'opinió pública amb l'opinió publicada", diu en Colomé. En el fons, i més enllà de les puntes circumstancials que poden ser portada d'un diari, les societats "són molt més estables del que sembla", i cadascú acaba situant les prioritats en allò que l'afecta personalment.

• La tercera és una informació pràctica, però que gràcies a ell vam aconseguir aclarir d'una punyetera vegada: l'abstenció beneficia els partits més petits i els que esperen poder entrar al Parlament. Com més es vota més es beneficia als grans, perquè hi ha molts més vots i, per tant, molts més dividents pels que en tenen més. El vot en blanc no té el mateix comportament que l'abstenció, però també beneficia els partits grans, perquè com a tal computa i el que fa és posar molt més difícil als partits petits aconseguir el 3% mínim per poder tenir representació al Parlament. I va posar el cas de Ciutadans com a exemple: si a les eleccions de 2006 hi hagués hagut un punt més de participació, no haurien entrat al Parlament. Però si hi arriba a haver dos punts menys, en comptes de tres haurien tingut cinc diputats.

O sigui que ja podem començar a rumiar com ens ho hem d'agafar, tot plegat.

Bon cap de setmana!

Moltes gràcies!

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.10.10]

Omplir la contraportada d’un diari és un honor comparable a omplir l’últim anunci de televisió abans de les campanades de Cap d’Any, per allò que reuneix totes les condicions objectives per ser vist ni que sigui per error. Però la diferència és que l’anunci es paga. Ho dic perquè si jo hagués de pagar com a publicitat l’espai que estic omplint a partir d’avui, segurament hauria de fer mig diari més per afrontar-ho. Això fa que l’honor sigui molt gran. I l’estalvi, també.

És un honor afegit substituir en aquesta tasca en Carles Capdevila, però també m’aclapara una certa sensació de pànic. He fet números i he confirmat que, a la meva edat, ell ja portava vuit anys escrivint aquí; i si jo tinc intenció d’arribar a la seva fent el mateix, en tinc per quatre més. Ja avanço d’entrada que no serà el cas. Però ja que hi som, ara podria plantejar un joc per veure si algú endevina els anys que tinc, els que té ell i els que ens portem. Però com que sóc de lletres no sé valorar si falten pistes. En qualsevol cas, en Carles Capdevila em guanya absolutament en tot. I de molt i molt tros. Tant, que no puc sinó sentir vergonya d’haver-li d’agafar el relleu.

I ara dirigirà un diari. Només per això ja mereix un monument. I també per arriscar-se a deixar l’estabilitat laboral que històricament sempre ha representat escriure una contraportada. Perquè és l’única secció, juntament amb la portada, que no falla mai per malament que vagis de paginació. Altra cosa ja en diuen esquela, que sempre comença pel final i a una sola cara. Diria que, subconscientment, aquest és el motiu de fons que m’ha acabat de decidir a afrontar el repte.

Intentaré fer-ho el millor que pugui mentre cregui que tinc alguna cosa a dir. O mentre a algú de la direcció de l’empresa no se li acudeixi pensar que, per l’espai que omple i per l’interès que pugui acabar tenint el que jo digui, més hauria valgut posar-hi directament un anunci.

[D’acord que avui no he dit res. Però encara no compta].

Una entrevista a Joan Triadú

M'ha impressionat adonar-me que l'entrevista és del setembre de 1999. O sigui, fa més de 10 anys. I després m'ha impressionat que malgrat tot me'n recordés tant d'aquella conversa a Cantonigròs. Per alguna cosa deu ser. Es va publicar a L'Extra d'EL9NOU.

"Esperava que Catalunya pogués arribar més lluny"

Es defineix, abans que res, com a pedagog. Ha dedicat 60 anys de la seva vida a l’ensenyament i la seva tasca com a crític literari l'entén, també, com un exercici de pedagogia al serveri dels lectors. Però la figura de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921), també poeta, assagista, traductor i prosista, es pot concentrar en una sola idea: referent de la resistència intel·lectual antifranquista. Això el va convertir, als anys quaranta, en agitador cultural i promotor d'iniciatives al servei de la llengua catalana, des de la formació dels primers professors de català del postfranquisme fins a l'organització del concurs literari de Cantonigròs (1944-1968), que va ser terra de cultiu de nous valors i bombolla d'oxigen per a una cultura condemnada a l'opressió. El pas dels anys, diu, ha deixat incomplertes algunes de les seves expectatives, però continua creient en la possibilitat d'una Catalunya lliure i plenament sobirana en el futur.

-Fa uns mesos, l'escriptor Joan Perucho defensava des d'aquestes mateixes pàgines que els catalans i la seva llengua anem cap al suïcidi col·lectiu. Hi està d'acord?
-No, en absolut. Hi ha persones molt pessimistes, avui. I és veritat que potser hi ha arguments que conviden a ser-ho. Potser nosaltres esperàvem massa de l'anàlisi que havíem fet de la situació en què estàvem quan no teníem llibertat. I ens pensàvem que la llibertat faria com un saltamartí, que quan li treus el pes de sobre es posa dret de cop. Però no va ser així. La realitat és que hi havia condicionants de tot ordre que han fet que les coses anessin d'una altra manera. Però és la base que tenim.
-I és una base suficient per tenir garantit, per exemple, el futur de la llengua?
-En el terreny lingüístic estem a la defensiva. No anem a guanyar terreny, sinó a defensar el que ens és propi. Però aquesta situació no és només pròpia de Catalunya. Les polítiques lingüístiques proteccionistes, com és la llei que ha fet la Generalitat en relació al català, també altres països es veuen obligats a aplicar-les. És el cas del Quebec, al Canadà, o del mateix estat francès, a qui el seu jacobinisme el fa posar de punta enfront d'altres llengües que veu com una amenaça dins del seu territori.
-Vostè ha estat, històricament, un lluitador pel monolingüisme a Catalunya. Considera perduda la batalla?
-Si no tingués els anys que tinc i pogués viure 40 o 50 anys més, no crec que arribés a veure grans canvis respecte a la situació actual. No arribarem al monolingüisme català, però tampoc al castellà que desitjaria el Foro Babel. Per tant, i havent assumit la realitat bilingüe, cal tenir en compte que en aquesta situació la llengua més forta es posa sobre l'altra i l'erosiona, i que aquesta erosió només es pot combatre amb lleis, decrets i disposicions.
-S'hauria de considerar normal, doncs, que el català no deixés de ser mai una llengua a la defensiva?
-La història dels darrers seixanta anys, amb les conseqüències que va representar el pes del franquisme, ens han portat a aquesta situació. Els que ara no veuen futur al català no tenen en compte que els problemes vénen de molt lluny. No és una crisi moderna. I potser, quan convenia, aquestes persones no van actuar amb una militància a favor de la llengua com vam fer nosaltres, que a sobre érem "utòpics i somiatruites", ens deien. Ara som conscients d'aquesta realitat, i jo, personalment, em defineixo com a optimista preocupat.
-Lluitar pel manteniment de la llengua durant el franquisme era vetllar una eina molt fràgil?
-Va haver-hi un factor molt positiu: la cultura, que va jugar molt a favor de la llengua. Afortunadament, la cultura catalana ja estava plenament consolidada des del noucentisme i no la van poder anorrear ni dispersar; no la van poder fer malbé. I això s'ha estès posteriorment. L'escola, els mitjans de comunicació, la ciència o les arts són elements d'una cultura que emparen la seva llengua i que, per tant, garanteixen la seva continuïtat. I la cultura catalana fa molt anys que té un pes específic molt consistent.
-Què celebra haver superat i què enyora, d'aquells anys de resistència?
-Enyoro que era més jove i que aquella joventut em feia veure les coses de manera més il·lusionada. No vull dir que ara no en tingui, d'il·lusió, ni que em sigui indiferent el que passa, però enyoro l'impuls d'aquells anys. I també enyoro l'amistat amb la qual treballàvem a favor del país. Érem amics tots. Ens coneixíem de les classes de català, dels centres excursionistes, dels moviments d'església,... I tot això no ho fèiem en pla de partit polític, sinó a partir d'una amistat patriòtica i humana. I teníem clar, malgrat tot, que allò no havia de ser així i que estàvem treballant per resoldre una situació d'emergència.
-I què és el que no enyora?
-L'opressió, la por, la inseguretat, la ràbia de veure com et trepitjaven i t'insultaven a cada moment, el botiflerisme que hi havia -i que encara hi ha actualment-, i haver d'assumir que amics nostres escrivien en castellà i ho feien per anar contra les nostres coses. Gràcies a Déu, això s'ha acabat.
-Creu que, més enllà dels que ho fan professionalment des de la política, aquest país està mancat d'esperit patriòtic?
-En una situació i en un país com el nostre, l'esperit patriòtic no hi sobra mai. Al contrari. "A bodes em convides", com se sol dir. N'hi hauria d'haver més, sens dubte. Però és veritat que la democràcia, com a règim polític, tendeix a desmobilitzar, perquè no acostuma a presentar qüestions de vida o mort, afortunadament. És el millor règim que coneixem i el que el segle vinent anirà imperant al món. Però té els seus riscos, com donar la sensació que les coses ja les resol algú altre, que ja hi ha els polítics, unes vies de treball, unes lleis, ... Sí que es troba a faltar, en la democràcia, aquesta acció de militància a l'hora de donar suport a les coses pròpies. Que pot ser amb un gest tan simple com que no sigui indiferent, per exemple, llegir en català.
-El 1951 va publicar una antologia de poetes catalans de 1900 a 1950.
-Sí, i va provocar el seu rebombori per la selecció d'autors que hi havia fet.
-Si ara n'hagués de fer una de la segona meitat del segle, hi hauria bons poetes per omplir-la?
-Jo crec que actualment es fa bona poesia, i que en relació a principis de segle el nivell mitjà dels poetes d'avui seria més alt. El que no hi ha, potser, són grans personalitats. Però aquesta mancança es dóna també a altres literatures europees, com la italiana, la francesa o l'anglesa; no només a la catalana. Aquí pequem sovint de ser massa autocrítics. Ens agrada ser masoquistes. També és veritat, d'altra banda, que globalment ha augmentat el nivell cultural i la consciència crítica, i això fa que sigui més fàcil separar el gra de la palla. És evident que avui hi ha uns referents que tots coneixem i que el temps acabarà dient si entraran a formar part de les grans personalitats de la nostra literatura. Jo, en la meva antologia de 1951, encara hi vaig poder incloure Jacint Verdaguer, perquè va morir el 1902. Però també hi havia grans noms com Joan Alcover o Costa i Llobera. És innegable que la poesia és un actiu molt important de la nació.
-Quina de les seves facetes és la que va al davant, a l'hora de definir-se?
-Quan m'ho demanen per presentar-me en una conferència, per exemple, poso pedagog i escriptor. La meva professió de tota la vida ha estat la de mestre. He estat 60 anys vinculat al món de l'ensenyament. I quan escric, sobretot com a crític i traductor, també ho entenc com una forma de pedagogia. Per mi és una forma de comunicació, de pensar en l'altre per suggerir-li què pot llegir o dir-li què penso d'un llibre determinat. Però em defineixo també com a escriptor perquè si ho fes només com a crític em quedaria massa restringit, tenint en compte que també he escrit poesia i prosa.
-Com resumiria la contribució del concurs literari de Cantonigròs [1944-68] a la cultura catalana?
-Va ser una acció que, a poc a poc, va anar ajuntant gent molt diversa i d'arreu de la cultura catalana, fins i tot catalanistes i catalanòfíls que venien de l'estranger. I és curiós perquè si repasséssim els llistats dels assistents, la relació de noms va en paral·lel als que figuren en les meves antologies de poetes i contistes -tampoc em podia contradir a mi mateix, d'altra banda. El concurs va servir per trobar orientació, per posar en línia autors joves i assenyalar-los un curs que ja no es va trencar. Podem de parlar de Martí i Pol, de Jordi Sarsanedas, i de tants altres. Fins arribar a l'última edició, el 1968, que hi van venir Joan Fuster i Raimon, que mai fins aleshores havien estat per aquestes terres.
-Per què es va deixar de fer?
-Per dos motius, però en cap cas per cansament. D'una banda, perquè a partir d'aquell any ja hi havia la possibilitat d'organitzar activitats semblants en altres llocs, coincidint amb l'arrencada de l'Any Fabra, el mateix 1968. I també, a Cantonigròs, hi començava a haver un problema logístic: ens era difícil donar cabuda a là gent que s'arribava a concentrar amb motiu del concurs. Això ens va portar a deixar-lo de fer, amb el benentès que paral·lelament s'obrien moltes altres portes.
-Cantonigròs és, des d'aquells anys, el seu lloc d'estiueig. L'hi va portar el concurs literari?
-No. La meva relació ja venia d'abans. Quan estava convalescent d'una tuberculosi, a principis dels quaranta, un metge de Barcelona em va recomanar que hi anés a passar una temporada. No va voler enviar-me a Ribes de Freser, d'on sóc fill i hi tenia família. Vaig conèixer Cantonigròs sense saber ni que existia. Durant un any i mig vaig estar-me en una fonda, sense moure'm massa. Baixava a Barcelona just per anar al metge. I el juny de 1944, amb en Jordi Parcerisas, oncle del poeta Francesc Parcerisas, ens vam animar a organitzar una vetllada literària per la festa major. Aquest va ser, de fet, l'origen del concurs literari.
-I tinc entès que els va ajudar el fet que Cantonigròs no fos municipi.
-És veritat. Si hagués tingut ajuntament no hauria estat possible organitzar cap mena d'activitat si no era també en castellà. I això, a nosaltres, evidentment no ens interessava. Cantonigròs va ser, en aquest sentit, un oasi.
-Continua la seva vinculació amb Ribes de Freser?
-És el meu poble, d'on ve la familia paterna i me l'estimo molt. Fa tres anys em va fer molt content que el centre de secundària passés a portar el meu nom. Intento anar-hi un cop cada any i col·laborar en els jocs florals que es convoquen de cara al poble.
-Si ara se situa als anys cinquanta i intenta imaginar-se com somiava aleshores el final de segle, l'evolució de les coses ha respost a les seves expectatives?
-Jo esperava més, creia en uiia reacció més gran. Peco d'optimista, i esperava que Catalunya pogués arribar més lluny en l'exercici de la seva llibertat. I pensava, a més, que a aquesta situació hi hauríem arribat no ara, sinó molt abans. El meu model d'aleshores era la República de Francesc Macià, i al voltant d'aquest projecte pensava que hi hauria una reacció molt més positiva.
-I, a la vista dels resultats, què és el que avui en pensa?
-Que realment estàvem tan malament, en aquell temps, que ja és prou que ens n'haguem sortit com ho hem fet.
—Quins són, ara, els reptes urgents per resoldre en el seu "ideari actualitzat", si es pot dir així?
-Penso que el nostre repte immediat és trobar la capacitat d'unir-nos al voltant d'una Catalunya lliure, una idea que els bascos, si més no una immensa majoria d'ells, tenen molt més clara que nosaltres. Seria clau que la gent entengués que cal tenir un projecte de país que pogués arribar a la màxima expressió. No sé si se n'ha de dir independència, confederació, ... Però, en tot cas, que d'una manera d'una altra els catalans poguéssim assumir tots els nostres drets com a poble dins d'una Europa menys estatal, més oberta a totes les nacions i a totes les cultures. La ciutadania hauria de sentir-se unida per portar pacíficament aquesta idea endavant.
-Un dels grans temes d'aquest tombant de segle és el fenomen de la immigració. Des de la seva experiència com a pedagog, com creu que s'hauria d'actuar amb els immigrats?
-És un tema molt preocupant, el de la immigració. Catalunya ha estat capaç d'assumir successives immigracions sense deixar de ser mai ella mateixa. I els que ho voldríem mantenir d'aquesta manera sabem que si els corrents migratoris actuals arriben a uns límits demogràfics tan grans, el país deixarà de ser el que és. No crec que això arribi, però s'han d'evitar els guetos i penso que des de l'escola, centrant-me especialment en la immigració de procedència islàmica, s'hauria de fer un treball per identificar els diferents grups nacionals que hi ha entre el col·lectiu, i no entrendre'ls tots com un conjunt homogeni. En el fons, és gent que està manipulada i controlada. Si no, la situació acabarà essent perjudicial tant per ells com per nosaltres.
-En què treballa, actualment?
-Ara mateix, al meu despatx de Cantonigròs, estic treballant en un estudi de certa extensió al voltant de la figura de Pere Calders. El conec molt bé. Havia estat a Cantonigròs, fent de jurat al concurs, i érem molt amics. Ara me n'han encarregat un llibre, que és en el que estic treballant. Per Sant Jordi en vaig treure un altre, La ciutat dels llibres, al voltant d'escriptors perseguits d'aquí i de fora d'aquí. I preparo, de cara al novembre, una conferència sobre Rovira i Virgili, amb motiu dels 50 anys de la seva mort.

La llei de l'aranès és antiestatucional

A mi que m'ho expliquin, però em sembla que arran de l'aprovació de la llei de l'aranès acabo de descobrir una planxa bastant impressionant (o un lapsus bastant revelador) de l'Estatut de 2006. Bàsicament que en un article reconeix l'oficialitat de l'occità però que un altre, 26 articles més tard, ja l'ha oblidat. I si no analitzeu-ne la transcripció literal de l'articulat. Aviam si al final encara m'hauran de fer diputat a mi:

Article 6.5. La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística. [D'acord amb què? Amb el que estableixen sobre l'occità o d'acord amb el que estableixen com a concepte de llengua oficial?]

Article 32. Drets i deures de coneixement i ús de les llengües
Totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques. Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes.

Clar que també podríem considerar que l'article 32 només considera oficials el català i l'occità, que ja seria la repera.

Clar que també ens podran dir que l'oficialitat de l'occità no s'ha d'entendre en els mateixos termes que l'oficialitat del català, que per alguna cosa es diu que tot plegat estarà subjecte al que estableix l'Estatut -o sigui, un equívoc darrere un altre- i les lleis de normalització lingüística.

Clar que l'Estatut és el que és, i al final n'acaben fent el cas que en fan.

El pare Josep Maria Cardona

Acabo d'obrir el correu i m'arriba la notícia d'una desaparició que m'ha afectat molt: la del pare Josep M. Cardona, monjo de Montserrat, que ha mort d'una llarga malaltia (ja m'enteneu, oi?) als 61 anys. M'ha afectat perquè el pare Cardona era en Pep, el prefecte que jo vaig tenir a l'Escolania quan tenia 10 anys i ell en tenia poc més de 30. I era tot el vigor, la simpatia, l'empatia i la companyia per un nen enyorat de casa i que va trobar en ell l'amic, el tutor i una mica el "pare" que no li venia tant pel càrrec de monjo sinó per l'afecte que es guanyava de tothom.

En Pep va ser un monjo una mica mediàtic perquè és el que va rebre en Pochettino el dia que va pujar a peu a Montserrat per demanar a la Moreneta que els salvés la categoria. I com que en Pep era periquito -potser l'únic, o un dels pocs que ho reconeixia obertament- li van deixar per a ell el paper d'enllaç entre tots dos.

Quan jo feia 8è, que érem els estudiants d'últim curs de l'Escolania, vam tenir molta il·lusió perquè en Joaquim Maria Puyal ens fes una visita. Escoltàvem les seves transmissions del Barça a Ràdio Barcelona i, a través d'en Pep, vam aconseguir que un dia, finalment, ens visités i hi poguessim parlar una estona. Va ser memorable. I recordo que aquell dia li vaig dir a en Puyal -a qui no he vist mai més i per tant no em deu recordar de res- si no li semblava que, llavors que acabava de néixer Catalunya Ràdio, el seu destí no era precisament desembarcar-hi. I goita! També recordo que li vam demanar que a la pròxima transmissió fes alguna referència a l'Escolania. I el Barça va jugar amb el Bilbao, em sembla; no acabava d'anar fi, en Puyal va dir per ràdio a veure si els escolans de Montserrat entonaven alguna cosa per afinar-lo, i va acabar marcant... el Bilbao. És històric, això.

Feia anys que estava malalt, en Pep. Entre operacions, recaigudes i reflotades. Però durant tot aquest temps eren impressionants els missatges que ens escrivia de tant en tant parlant de tot el procés, de com el vivia i de com, des de la seva profundíssima convicció de monjo i de cristià, deia que es posava en mans de Déu i li agraïa tot el que li havia donat la vida: i d'una manera especial també els anys d'Escolania, en diferents etapes, on va deixar una empremta inesborrable per a molts de nosaltres. El veig com si fos ara, emocionat amb llàgrimes als ulls sortint de l'església del Sant Sepulcre, a Jerusalem, durant la gira per Israel de l'estiu de 1984.

Escric això perquè difícilment hi haurà articles als diaris parlant del pare Cardona, com de tanta gent anònima que mor cada dia i que tantes coses poden haver representat per a tanta altra gent. Però per mi en Pep va representar molt, i saber que no hi és m'afectarà com afecta la desaparició de la gent que estimes.

L'enterrament és demà, 21 de setembre. Un dia que, per altres motius, també tindrà per mi molt de simbòlic. I un simbolisme que el connectarà per sempre més amb ell. Reposi en pau.

P.D. I que estiguin tranquils els pericos, que amb en Pep corrent per dalt aquest any tenen, com a mínim, opcions de UEFA.

Jo el faria diumenge pel Plus

És per provocar. El que no acabo de veure exactament és el què

Doncs home, vist fredament penso que l'horari del Barça-Madrid sí que pot condicionar el resultat de les eleccions al Parlament. Que és una manera de dir que, al capdavall, la gent ens solem moure molt més per impulsos primaris que per gaires raonaments de fons. I més en campanya electoral. La mateixa manera com els partits plantegen les campanyes, mogudes més per les consignes que pels discursos -perquè els discursos tampoc ens els escoltaríem, siguem sincers- és el millor exponent d'aquesta realitat tirant a idiota que hem anat construint entre tots. Potser els polítics, sí, però també una mica tothom.

Si les eleccions s'haguessin fet al mes següent de l'última Champions del Barça, amb en Laporta de candidat, hauria tret 20 diputats sense ni tan sols haver d'anunciar que feia llista. Si s'haguessin fet després del daltabaix de la moció de censura, segurament no hauria ni entrat al Parlament després de guanyar-se l'etiqueta de ridícul, impresentable i dèspota.

Amb el Barça-Madrid passarà igual. A veure qui serà el primer original que convertirà aquest partit en una metàfora per dir que "diumenge hem de guanyar Espanya per golejada". I si el partit es juga dissabte i el Barça guanya, l'efervescència primària que ens surt de tant en tant també triomfarà una mica més el diumenge. Però si el guanya el Madrid, l'aspirina serà de les que es dissol en cullera i deixa mal gust a la boca. O sigui que l'efervescent, per als altres.

Perquè si amb una derrota del Barça hi ha gent que no sopa, segur que també n'hi haurà que no vota. I els que s'hagin pres la metàfora al revés diran que algú havia d'abaixar els fums a Catalunya i que el que cal és sotmetre-la Espanya, com el Madrid haurà fet amb el Barça si el guanya.

Personalment, votaria per fer el partit pel Plus diumenge a les 9, que una hora abans ja haurem tingut temps d'escoltar els resultats de les enquestes. Pot ser una nit de tele la mar de distreta. I l'endemà, quan surtin les audiències de televisió del dia abans, confirmarem una vegada més què és el que realment fa moure aquest nostre país. (I que només deixarà de fer-ho si algun el dia el Madrid arribés a ser d'un altre).

Owen, Yannick i Dràcula

La foto no és meva. L'hauria pogut fer igual, però em vaig perdre mentre buscava la vista i vaig agafar por. De fet em venia un llop per darrere i ja era fosc. O sigui que tampoc s'hauria vist res a la foto

Trobo bastant fort el cas aquest del Sota terra de TV3. Resulta que reseguint la batalla de l'Ebre van descobrir una cova on van trobar, gravades a la paret, les inscripcions Owen i Yannick. Resulta que van decidir especular que eren dos brigadistes de la guerra civil, van començar a repassar noms i van localitzar un tal Owen que havia estat voluntari en aquella batalla. Van acabar localitzant un seu fill a Califòrnia, el van portar a la cova i se'ls va emocionar recordant el seu pare. Li van demanar qui podia ser Yannick, i va dir que no ho sabia.

Ara ha sortit l'amo de la cova, que a sobre ha presentat denúncia per entendre que van gravar sense permís en una propietat privada, i ha aclarit que Owen i Yannick són dos nebots seus, i que la cova no la va descobrir TV3, sinó que ja l'havien netejat ells.

Hauran de fer la prova del carboni-14 per determinar si els dos noms gravats a la paret són de l'any passat o de l'estiu del 1938. [Això ho dic jo, és broma, suposo que s'entén]. Però tot plegat fa pensar una mica. Ja seria casualitat, també.

Una mica com això del Dràcula, que he pogut conèixer aquest estiu anant de vacances per Romania. Resulta que hi ha un castell a Bran, prop de Brasov, que presumeix en les ombrel·les de la plaça de ser, "probablement, la ciutat més bonica del món" -els devia pagar la campanya la Carlsberg- , que tothom té identificat com el castell d'en Dràcula. I és una convenció perfectament assumida per absolutament tothom, tot i que en realitat en Dràcula no hi va ser mai ni hi va tenir mai res a veure. Però com que és medieval, com en Drácula, està restaurat i està una mica encimbellat, com a les pel·lícules, tothom ho dóna per bo i és dels pocs llocs del país on has de fer cua per entrar. No sé si havia congut mai un destí turístic més adulterat que aquest. Però no és cap retret a ningú. Simplement constato que quan ens fa il·lusió creure en alguna cosa som capaços de fer-ho la mar de convençuts, encara que en el fons sapiguem que és tot mentida. I què; no?

En Quico Homs a Sant Pere

Ahir vam tenir en Quico Homs a Sant Pere. Fan aquestes xerrades pels pobles per recollir idees per al programa electoral de CiU. Però a Sant Pere, com suposo que com a tot arreu, el que reben bàsicament són preguntes. I la que més: amb qui pactareu si no teniu majoria? I aquesta no la contesten, sense amagar la il·lusió de poder governar sols i fer pagar les 'traïcions' que han patit els últims set anys per part de partits aparentment amics.

Començo pel que no va dir, però pel que li vaig intuir: CiU no facilitarà la caiguda del Govern de Madrid perquè li interessa tenir-lo fins al 2012, fràgil com ja és ara, per treure'n tot el que pugui abans no arribi el PP al Govern, i al pas que anem amb majoria absoluta. Això ja explica l'abstenció de CiU en l'aprovació del paquet de mesures anticrisi -i això sí que ja ho va dir ell- i el joc que s'ha iniciat amb l'elaboració dels pressupostos per al 2011. I això ho va dir així de clar: "El que jo defensaré és que els votem a favor si amb això hem d'aconseguir que el PSC no voti en contra de la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat". Podria ser un escenari possible: CiU amb majoria, però no absoluta, sense cap pacte estable amb ningú i a qui li seria suficient l'abstenció del PSC per investir Mas president. I si hi ha majoria, ni pacte a Catalunya i el pressupost de Madrid "engegat a dida". Així de clar. Això és la política quan s'explica a la gent i no als periodistes.

Pel demés, unes quantes idees que va llançar per situar la posició de CiU en el conflicte obert amb Espanya i el punt d'inflexió que va representar, o no, la manifestació del 10 de juliol passat:

• A CiU hi ha independentistes, però CiU no defensarà la independència. L'alternativa és sumar consensos en allò que sigui possible, i on compren la idea des de Cornellà fins a Sant Pere és en el concert econòmic: que Catalunya pugui gestionar-se els seus propis impostos.
• Si el que venem és independència, el consens baixa. A les eleccions al Congrés de Madrid, dels 47 diputats electes de Catalunya, 33 ho van ser pel PP i el PSOE. Això també és Catalunya. I també és Catalunya la que celebra el Mundial de La Roja. Aquella nit feia basarda, Barcelona.
• Catalunya no ha demanat mai el concert econòmic. Els bascos el tenen. El van estar demanant durant cinc anys i no els el van donar fins al 1981. Sabeu per què el van acabar aconseguint? Mireu els morts que va fer ETA durant aquells anys. Si aquest ha de ser el preu, prefereixo no tenir concert. I el mateix amb les competències de trànsit, que Catalunya sí que té, tot i que són una competència exclusiva de l'Estat.
• Fer caure ara el Govern de l'Estat ens abocaria a què convoqués eleccions el mateix dia que les del Parlament. Això, evidentment, no ens interessa.
• Si l'Alfons López Tena promou una candidatura alternativa, suposo que s'haurà de donar de baixa de Convergència, no? Que es presentin, que es fiquin en política i que s'ho treballin. Cadascú defensa el que creu més convenient.

I ara les meves reflexions:

• CiU està complint escrupulosament el guió que Espanya coneix des de fa dècades, i que el propi Zapatero ja va anunciar des d'abans de la manifestació del 10J: ara estan escalfats, sortiran al carrer, cridaran alguna cosa, però es calmaran i ja haurà passat tot. CiU és això des de sempre. No és un retret. Simplement ho constato. Una manera de fer com una altra.
• Sortir ara amb la bandera del concert econòmic, que no és nova en CiU i que al seu moment ja va tenir anys per treure, és fins i tot més inútil que abans d'aprovar l'Estatut, ni que sigui perquè ara aquest Estatut ens recorda fins a vuit vegades que formem part de la "indissoluble unitat d'Espanya". O sigui que el concert econòmic per Catalunya encaixa perfectament amb aquesta unitat. Quan governi el PP serà la primera cosa que aprovarà, i mentre governi Zapatero segur que tot seran facilitats per aconseguir-ho. Abans convocarà eleccions proclamant-se víctima de la insolidaritat dels catalans i el PSOE tornarà a guanyar a Cornellà, i potser fins i tot a Sant Pere.
• La manifestació del 10 de juliol va marcar un punt d'inflexió que d'alguna manera ha de reflectir el Parlament. No serà aquella manifestació la que donarà la majoria a CiU, perquè ja la veia a venir d'abans. Però és necessari que algú, des de Catalunya i com a resultat d'aquest nou moviment social sorgit del fàstic que ha demostrat que ens té l'Estat, comenci a parlar i actuar clarament per desafiar-lo.


• O sigui que a mi ja m'estaré bé que en López Tena es doni de baixa de Convergència.
  

Foto trista d'estiu

Sóc regidor i sé la inutilitat de la gran majoria de mocions de tràmit que s'acorden en els plens en suport o rebuig a una o altra causa. Sense anar més lluny, la misèria de la política té un nou exemple avui, quan el PSC és incapaç de ratificar a Madrid el mateix text, com a proposta de resolució sobre la sentència de l'Estatut, que fa dos dies havia aprovat al Parlament, i que ja era força miserable per si mateix.

La foto no parla de l'Estatut. Parla del dia a dia de molta gent que continua vivint al marge de mocions i oportunismes mediàtics, com ha estat per exemple tot això del burka. Ara ja ni se'n parla, quan fa només uns dies semblava haver-hi un campionat per veure quin ajuntament era el primer a prohibir-la. Una mica com ha passat amb les mocions per la sentència del Constitucional: qui és el primer que s'ha sentit moralment exclòs de la Constitució, el primer que ha declarat la seva desobediència al Rei, el primer que...

Aquesta parella que fa pales em va frepar una mica. Abans, ell ja s'estava banyant mentre ella, completament vestida, l'esperava a la platja sota un sol de justícia. La foto és feta de molt lluny, però ja s'entén. Ho poso una mica com a exemple que la vida quotidiana de moltes d'aquestes dones continua quedant completament al marge de les mocions que van poc més enllà d'un titular de diari. I que hi ha un treball de fons impressionant, i pendent, per aconseguir la veritable integració de determinats col·lectius no ja al nostre país, sinó simplement al llindar de la dignitat humana.

Abans no me n'oblidi

-Li van haver de treure un ovari.
-Pobra!
-Deien si els dos, primer. Pensa que hi tenia un quiste de la mida d'una nou.
-Carai.
-I llavors es va trencar el peu.
-Ella?
-No, el metge.
-Caarai!
-Però clar. Baixa, papers, ... Li va dir que tranquil·la, que no venia d'un mes, que no passava res i que després l'operarien. Això era pel març. Pensa que quan hi van tornar, la mida no era d'una nou. Era d'un ou! Perquè vegis tu el que va passar amb un mes.
-I al final què?
-Va anar molt bé. La van operar. Li van deixar tot net i arreglat. Ella el que volia era tornar a quedar embarassada.
-I ara ja té la nena, no?
-Sí, mira. Ho vam saber el dia que vam enterrar la mare.
-És morta, la mare?
-Sí. El que et dic. La vam enterrar el 2 de setembre.
-[Una de nova] Mira, jo li vaig dir, aquell dia, després de l'enterro. Tu noia estàs embarassada!
-I va dir "mira, ja us ho volia dir".
-Pobra mossa!
-Pensa que va ser un sofrir, però. De dies menjava i de nits vomitava. Ho va passar molt malament.
-I llavors et venia a casa amb aquella ciàtica. Que posava el cul al sofà, amb la panxa que li queia tot, i havia d'estirar la cama com una post de planxar. I li dèiem "tu tranquil·la, no facis res, que d'en Pau ja ens en cuidem nosaltres".
-Quant té, en Pau?
-Mira, llavors tenia nou mesos.
-Pobret.
-Però s'ha eixerit molt, eh?! Ara està enfadat perquè volia un germanet.
-I ella deia "que me la treguin d'una vegada, que això no ho aguanto!".
-I li dèiem "tranquil·la, que encara que neixi abans d'hora, si la posen a la incubadora no es morirà pas".

M'he aixecat per anar-me'n a l'aigua i, abans d'arribari-hi, em pensava ben bé que queia desmaiat de l'angúnia.

Per un independentisme unit al Parlament

Aquest títol sembla el d'un grup de Facebook. Que, ja que hi som, no estaria de més que hi hagués alguna eina que permetés aglutinar tots els grups que pretenen el mateix i fer-ne un de sol, que quan t'hi vols apuntar no saps mai quin és el bo. De fet, això del Facebook ja és també una mica la metàfora del que vull explicar, i que d'altra banda tampoc és nou: aquesta mania que tenim tots plegats -alguns més que altres, és veritat- d'engegar coses en paral·lel, donant a entendre que la nostra és l'opció preferencial, la que compta.

Entre les moltes lliçons de la manifestació de dissabte n'hi ha una que, no per ser vella, hauria de recuperar el lloc que li correspon. L'única manera que té l'independentisme de representar alguna cosa institucionalment rellevant en aquest país és que es presenti unit a les properes eleccions del Parlament. Si realment ens creiem que la manifestació de dissabte va marcar un abans i un després d'aquest país, també hauria de ser-ho per fer taula rasa a les enveges, els ressentiments personals i els afanys de protagonisme que de manera crònica ha patit el nostre independentisme, carregat de messianismes absurds i excloents que no només no li han fet cap favor, sinó que més aviat li han fet fer el ridícul. Estic segur que si els seus líders tinguessin aquesta generositat envers el país i el seu propi projecte, també la tindrien els electors ara que, segurament com mai, tenen clares les urgències nacionals a què hem de fer front.

No posaré noms, ni sigles, perquè tots els tenim al cap. A veure si per una vegada, també ells són una mica coherents amb allò que se n'espera, i els intel·lecturals del seu entorn -cada vegada més, afortunadament- els il·luminen una mica sobre el que convé. Una mica passem en aquell moment de dir "o ara, o mai". Tant per tant ara, doncs.

Somniem

Jo hi era

Veig que l'última entrada que tinc al bloc és del 12 d'abril. Fa tres mesos. Però difícilment trobaria un motiu més adequat que el d'avui per tornar a fer una entrada al bloc. No sé si això dels blocs, o del blogger, durarà tants anys o més que la meva memòria, o la dels que em puguin llegir. Però si d'aquí a unes quantes desenes d'anys algú accedeix ni que sigui per error a aquest apunt sabrà que jo, com més d'un milió de persones, vaig ser a la manifestació contra la sentència de l'Estatut del 10 de juliol de 2010.

La primera conclusió és que aquest nostre país és tan petit que, els que ens el creiem, ens necessitem tots. Potser per això el bon rotllo que he trobat amb centenars de desconeguts amb qui he compartit estones diferents, i algunes trepitjades de xancletes -no és el més adequat per anar a una manifestació, desenganyem-nos-, que en qualsevol altre context m'haurien merescut un insult. Avui no: "Tranquil, no passa res!", com si fos el petit sacrifici que avui tocava assumir estoicament amb aquests inesperats companys de viatge.

No crec que hagi arribat a fer 200 metres lineals de manifestació des d'on, teòricament, havia de començar la marxa: l'obelisc de passeig de Gràcia amb Diagonal. Però m'és igual. He cantat, he cridat, m'he distret, he vist bastoners i castellers, he acabat veient gent que no m'esperava i he descobert que l'Albert Om, que obria el vídeo convocant a la manifestació, a quarts de vuit del vespre encara s'esperava anònimament a la mateixa cruïlla que era jo, pendent de començar a caminar. I també m'ha vingut en Carles Móra demanant calés per muntar un monument a Arenys de Munt.

Si tot el que avui s'ha vist i s'ha sentit al carrer es canalitza de manera adequada, aquest país ha de canviar radicalment a curt termini. Podem dir pestes dels polítics i dels partits, però en últim terme, per desgraciats que siguin, són els únics a qui hem delegat la legitimitat de representar els nostres anhels i de concretar-los a través d'una acció que la volem compromesa amb el país. Si tota la pressió que avui han rebut la senten de la mateixa manera quan els toqui decidir-se, no tindran altre remei que fer-ho.

He decidit que, des d'avui, proclamo el meu independentisme i que el meu espectre d'opcions polítiques passa a ser, estrictament, el d'aquells partits que de manera expressa i de manera explícita així ho proclamin. La dignitat del meu país, que és la meva mateixa, és massa important com perquè algú encara pretengui donar-me entendre que amb Espanya encara hi ha alguna cosa a fer. Massa temps que hem perdut creient-nos-ho!

Canal Peixera

No fa pas gaire (gaires anys, ja deu ser ara) que preníem els japonesos per beneits quan ens deien que tenien un canal de televisió que era una peixera. Res més. I un altre que era una llar de foc. Així t'estalviaves d'alimentar tant una cosa com l'altra, engevaves la tele, podies prescindir de programes prescindibles i tenies la companyia virtual d'un aquari o d'un caliu encès sense pols ni cendra. Tanta estona com vulguessis i sense haver-ne de pagar ni cinc. I ara que ja tenim teles grosses i visió panoràmica, els peixos ja podrien ser grossos i el foc, d'impressió.

Quan ens explicaven això, aquí encara no sabíem què era la TDT, ni l'opció de conviure amb més de 30 canals -o més de 200, si tens el Satèl·lit- i ens pensàvem que els japonesos eren ben tontos, dedicant tot un canal a una estupidesa com aquella.

Vist ara, i ben mirat, els japonesos són la mar de savis, i d'intel·ligents. Hi ha molts moments (cada vegada més, i això em preocupa) que desitjaries desconnectar de tot i fixar-te durant tres minuts en la monòtona i impassible vida d'una peixera. I si no en tens cap no et faria res engegar la tele per veure'n una.

És una mica l'experiment d'aquest vídeo que he gravat. Només dura 2,15 minuts. Està filmat amb una càmera que en realitat la van pensar per tirar fotos, i amb el genoll fent de trípode. No té res. No té ni gràcia. Ni cap efecte ni cap truc que no sigui la vida mateixa. La que ens passa contínuament per davant i a la que massa sovint som absolutament aliens. Si no ho hagués gravat, ara mateix no hi hauria ningú que pogués veure què estava passant aquest diumenge al matí en un insignificant raconet de mar del nostre món. I llavors t'impressiones de quantes vegades hi devia acabar espetegant l'aigua al cap del dia, quants cops ho haurà fet avui i quantes vegades hi ha xocat des que l'aigua té un lloc on espetegar en aquest raconet de món.

El que deia. Aquest tros de mar en aquest tros de vídeo serà la meva peixera a partir d'ara. I si a falta d'una closca de cargol t'acostes uns auriculars a l'orella, semblarà ben bé que sentis el brunzit de cada onada.

Amb en Patufet a Durango

M'ha trucat en Pove, el meu cunyat, des de Durango, per parlar-me de la fira artesana que s'hi està fent aquests dies. En realitat, els cartells la promocionen com un parc temàtic. Ell és del gremi des de fa temps, o sigui que a casa seva es pasagen tot sovint per l'Estat venent artesania de plata. Però aquesta vegada la fira és nova per ell, i ha anat a parar en una convocatòria molt especial, dins d'un pavelló on només hi ha artesans de Galícia, País Basc i "Països Catalans", una mica en reivindicació d'aquesta potent realitat plurinacional que tant costa entendre.

Mentre estaven preparant la parada, se'ls ha acostat un dels organitzadors a repartir-los banderoles per poder penjar-les a les parades, identificant-los com a representants dels Països Catalans a la mostra. Els paradistes també hi han d'identificar trets distintius de la cultura que representen, i en Pove hi ha portat reproduccions dels capgrossos de Torelló del taller Gabins. L'ambient li agrada tant, però se'n deu parlar tan poc fora de l'àmbit, que m'ha trucat només per explicar-m'ho.

Doncs jo també ho explico, mira. I us remeto a aquesta web, on hi ha una mica més d'informació per part de qui està al darrere de tot això. És Nabarralde, que treballa en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la reivindicació dels drets nacionals des de l'ambit popular, acadèmic o econòmic, defensant la unitat de País Basc i Navarra. També n'hi ha aquí aquesta crònica periodística de la presentació. El 2012 es commemorarà el 500 aniversari de la conquesta de Navarra, fins llavors Estat sobirà dins d'Europa. He trobat aquest vídeo d'aquesta web que també situa una mica les coses. Sempre se'n poden aprendre de noves!

Apa, que ja he posat una mica de feina.

Posem-hi que dic cinc coses de Madrid

La foto és meva, sí. I maca que em va quedar

• Mira que en fan de pel·lícules, al Satèl·lit, però tot just l'altre dia se'm va acudir mirar Benvinguts al nord, que ja deu tenir un parell d'anys però que va triomfar molt al seu dia. Doncs mira que deuen tenir pel·lícules, a l'AVE, i quants AVEs diferents passen cada dia i mira que pocs que n'he agafat jo. Doncs resulta que dissabte em van fer veure Benvinguts al nord. I mira que n'hi ha, de diaris per comprar, i de temes per tocar en aquests diaris, però resulta que aquest dissabte, les pàgines de viatges d'El País que vaig comprar un cop ja a Madrid, parlaven de Bergues i de Benvinguts el nord, la pel·lícula que ha convertit aquest poble del Nord-Pas de Calais francès en el 'santuari' més important del país després de Lourdes. Potser és una premonició, tot plegat. Perquè resulta que, a més, els habitants d'aquesta zona parlen un francès molt estrany i se'ls coneix com el seu accent: els xetis. Potser que me n'hi vagi, no? M'hi sentiria com a casa. [El títol original en francès, de fet, és Benvinguts a cals Xetis]


• Mira que n'hi ha de quadres, i de grans i de macos, i lo que llamen. Però a mi el que més em va agradar de la retrospectiva 1983-2009 de Miquel Barceló al Caixa Fòrum és una petita escultura de bronze que es titula Pinotxo mort. És una calavera amb un nas prim i afilat de mig pam, clar. Em va fer riure quan la vaig tenir a davant. Suposo que em va agradar perquè devia ser l'única cosa que vaig entendre de l'exposició. Sóc així d'insensible, o de tonto.


• El problema de convocar manifestacions a La Puerta del Sol, on hi ha tanta gent tanta estona, és que, si no vigiles, una simple coincidència les pot acabar convertint en un acudit macabre. M'explico: Dissabte a la tarda en van fer una per reclamar cadena perpètua a violadors i assassins, i de manera especial contra una llei que és molt més flexible quan els autors són menors. Devia haver-hi un miler llarg de persones. Tot d'una, mentre escoltava parlaments de familiars de joves assassinats, em giro i em trobo pendents del mateix un parell de noies amb la cara absolutament desfigurada, amb la pell caient-los a trossos per la galta i un tall considerable a carn viva que els baixava des del coll fins als pits. En un primer intent per processar racionalment l'escena, vaig voler pensar que eren figurants de la manifestació -una mica desafortunats- que pretenien recrear les tortures que aquests assassins poden fer a les seves víctimes. Però resulta que no: resulta que feien temps per anar a participar a la IV edició d'una marxa de zombies. Ho he sabut avui llegint el diari. També van ser un miler.


• I com que torno amb l'AVE, torno a l'AVE. M'estava mirant Un buen hombre, que aquesta encara no l'havia vist i és força trista, i a l'arribar a Saragossa, com que han hagut de connectar el micro per dir Saragossa, se'ls ha penjat el DVD de tot el tren i ens hem quedat amb les ganes de veure com acaba la pel·lícula. Compta que devia faltar un quart, o sigui que fa molta ràbia perquè et tira per terra 70 minuts seguits pendent del tema. Més que res perquè era d'intriga, tenim dos assassinats pel mig i ara vés a saber què ha passat.


• En Tamariz és boníssim. Va dir que al setembre o a l'octubre tornarà al mateix teatre per fer un espectacle de petit format, amb 50 o 60 persones màxim per sessió. Per les d'ara, ja feia dies que havia exhaurit les entrades actuant cada dia davant de 1.000 persones. I va rematar-ho amb un joc que ell mateix va inventar fa 20 anys i que per mi, ara ja és mític: les tres coincidències. Aquí en teniu una fenomental i excèntrica versió en xetis. És brutal.

Visc(a) La Molina

Vinc del Facebook a mirar si hi ha cap grup d’Osona i el Ripollès que defensi els Jocs Olímpics d’Hivern dels afores de Barcelona per al 2022. Deu ser que encara no s’ho creu gaire ningú, perquè no n’hi ha cap. Però com que aquest dissabte l’alcalde de Barcelona se’n va a la Molina, hi podria dir que amb els Jocs al Pirineu mataríem no dos, sinó tres o quatre pardals d’un tret: ens farien un tren nou, quatre carrils fins més enllà de Ripoll i fins i tot el túnel de Toses, que si tot el temps que fa que se’n parla l’haguessin passat fent obres ja sortiria a Normandia. I tot hauria d’estar acabat abans del 2022, clar.
Les olimpíades són de les poques coses que tenen un calendari que no falla, i això és un gran què si esperes que t’acabin unes obres. Perquè si no hi ha olimpíades, el més habitual és passar olímpicament dels terminis de les obres que hi ha per fer. Del túnel de Toses se’n parlava des d’abans que Narcís Serra fos alcalde de Barcelona, per exemple. Des de llavors ja ha tingut temps de deixar de ser-ho, convertir-se en ministre, vicepresident del govern i president d’una caixa. A Barcelona hi ha hagut tres alcaldes després d’ell i el túnel de Toses encara no l’han començat.
I per als detractors, tranquils. Sempre hi ha l’opció d’haver de fer les obres per presentar la candidatura, i que llavors te la tombin. Però almenys assegurem un tren nou a Puigcerdà. Doncs res, visca la Molina, no?

[Publicat a EL9NOU el 26.02.2010]

Bombers al Parlament

He seguit a estones pel 3/24 la comissió del Parlament que investiga l'incendi d'Horta de Sant Joan. Casualment m'he trobat amb les intervencions més dures dels bombers i del cos específic dels GRAF, que sempre s'havien de sentir per part dels diputats que aquelles compareixences no eren cap judici i que només eren per demanar responsabilitats polítiques. Que no s'havien de sentir perseguits, vaja.

Tot plegat em sembla patètic. Tan poc que hauria costat acceptar que tot plegat havia estat una tragèdia i que és terriblement humà que davant d'una tragèdia no pugui haver-hi la mateixa coordinació que tan fàcil sembla veient un power point en una sala de juntes. Segons qui escoltes i segons què llegeixes sembla que et vulguin portar a la conclusió que si aquell dia no hagués estat conseller qui ho era no hi hauria hagut cinc morts.

No recordo que amb motiu de la tragèdia de l'11S de Nova York es muntés cap comissió d'investigació per buscar responsabilitats polítiques per les morts dels bombers que van quedar sepultats per les Torres Bessones que els van caure a sobre. I si a cada una de les víctimes d'aquell atemptat, com als centenars de víctimes d'Haití que no coneixerem mai i que segur que han mort després d'agonitzar durant dies sota la runa, hi haguéssim posat un micro i una càmera per escoltar la seva desesperada petició d'auxili i els renecs per no ser atesos mentre morien de mica en mica, quedaríem garratibats.

Davant d'incidents molt menors que l'incendi d'Horta de Sant Joan he viscut les tensions, els nervis i les discussions entre grups de rescat o brigades d'intervenció que costa molt coordinar amb la pressió afegida que suposen les circumstàncies del moment. És terriblememt humà que sigui així, i és terriblement lògic acceptar-ho d'aquesta manera. El que fa fàstic és que, malgrat que s'hagi d'insistir cada mitja hora en el contrari, l'objectiu d'una comissió del Parlament sigui el de buscar "responsabilitats polítiques" a base de plantejar interrogatoris judicials a desenses de testimonis a qui, d'entrada, "volem manifestar el reconeixement a la seva tasca, que no posem en dubte en cap moment". Quan, en realitat, si alguna responsabilitat deu haver-hi en la descoordinació d'un operatiu tan complex com aquell, si alguna cosa no pot ser de cap manera és política.

Ho sento, però jo no em veuria amb cor de fer tallar el cap de ningú ni per les responsabilitats tècniques d'aquest incendi. Pensar que als bombers els ha de ser igual que morin cinc companys en l'extinció o que puguin viure la seva feina amb desídia, sense ser conscients que al seu ofici inclou el risc de deixar-hi la vida, em fa posar la pell de gallina.

Hi ha molta gent que ha mort quan no li tocava fer-ho. I tot el que sigui corregir i millorar els protocols d'actuació per extremar les garanties de seguretat de qualsevol feina, fins i tot les de més risc, endavant. Però estic convençut que això no ho aconseguirà mai una comissió d'investigació del Parlament. Entre moltes altres coses perquè, sincerament, penso que és el que menys li interessa.