30.9.10

Una entrevista a Joan Triadú




M'ha impressionat adonar-me que l'entrevista és del setembre de 1999. O sigui, fa més de 10 anys. I després m'ha impressionat que malgrat tot me'n recordés tant d'aquella conversa a Cantonigròs. Per alguna cosa deu ser. Es va publicar a L'Extra d'EL9NOU.


"Esperava que Catalunya pogués arribar més lluny"


Es defineix, abans que res, com a pedagog. Ha dedicat 60 anys de la seva vida a l’ensenyament i la seva tasca com a crític literari l'entén, també, com un exercici de pedagogia al serveri dels lectors. Però la figura de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921), també poeta, assagista, traductor i prosista, es pot concentrar en una sola idea: referent de la resistència intel·lectual antifranquista. Això el va convertir, als anys quaranta, en agitador cultural i promotor d'iniciatives al servei de la llengua catalana, des de la formació dels primers professors de català del postfranquisme fins a l'organització del concurs literari de Cantonigròs (1944-1968), que va ser terra de cultiu de nous valors i bombolla d'oxigen per a una cultura condemnada a l'opressió. El pas dels anys, diu, ha deixat incomplertes algunes de les seves expectatives, però continua creient en la possibilitat d'una Catalunya lliure i plenament sobirana en el futur.

-Fa uns mesos, l'escriptor Joan Perucho defensava des d'aquestes mateixes pàgines que els catalans i la seva llengua anem cap al suïcidi col·lectiu. Hi està d'acord?
-No, en absolut. Hi ha persones molt pessimistes, avui. I és veritat que potser hi ha arguments que conviden a ser-ho. Potser nosaltres esperàvem massa de l'anàlisi que havíem fet de la situació en què estàvem quan no teníem llibertat. I ens pensàvem que la llibertat faria com un saltamartí, que quan li treus el pes de sobre es posa dret de cop. Però no va ser així. La realitat és que hi havia condicionants de tot ordre que han fet que les coses anessin d'una altra manera. Però és la base que tenim.
-I és una base suficient per tenir garantit, per exemple, el futur de la llengua?
-En el terreny lingüístic estem a la defensiva. No anem a guanyar terreny, sinó a defensar el que ens és propi. Però aquesta situació no és només pròpia de Catalunya. Les polítiques lingüístiques proteccionistes, com és la llei que ha fet la Generalitat en relació al català, també altres països es veuen obligats a aplicar-les. És el cas del Quebec, al Canadà, o del mateix estat francès, a qui el seu jacobinisme el fa posar de punta enfront d'altres llengües que veu com una amenaça dins del seu territori.
-Vostè ha estat, històricament, un lluitador pel monolingüisme a Catalunya. Considera perduda la batalla?
-Si no tingués els anys que tinc i pogués viure 40 o 50 anys més, no crec que arribés a veure grans canvis respecte a la situació actual. No arribarem al monolingüisme català, però tampoc al castellà que desitjaria el Foro Babel. Per tant, i havent assumit la realitat bilingüe, cal tenir en compte que en aquesta situació la llengua més forta es posa sobre l'altra i l'erosiona, i que aquesta erosió només es pot combatre amb lleis, decrets i disposicions.
-S'hauria de considerar normal, doncs, que el català no deixés de ser mai una llengua a la defensiva?
-La història dels darrers seixanta anys, amb les conseqüències que va representar el pes del franquisme, ens han portat a aquesta situació. Els que ara no veuen futur al català no tenen en compte que els problemes vénen de molt lluny. No és una crisi moderna. I potser, quan convenia, aquestes persones no van actuar amb una militància a favor de la llengua com vam fer nosaltres, que a sobre érem "utòpics i somiatruites", ens deien. Ara som conscients d'aquesta realitat, i jo, personalment, em defineixo com a optimista preocupat.
-Lluitar pel manteniment de la llengua durant el franquisme era vetllar una eina molt fràgil?
-Va haver-hi un factor molt positiu: la cultura, que va jugar molt a favor de la llengua. Afortunadament, la cultura catalana ja estava plenament consolidada des del noucentisme i no la van poder anorrear ni dispersar; no la van poder fer malbé. I això s'ha estès posteriorment. L'escola, els mitjans de comunicació, la ciència o les arts són elements d'una cultura que emparen la seva llengua i que, per tant, garanteixen la seva continuïtat. I la cultura catalana fa molt anys que té un pes específic molt consistent.
-Què celebra haver superat i què enyora, d'aquells anys de resistència?
-Enyoro que era més jove i que aquella joventut em feia veure les coses de manera més il·lusionada. No vull dir que ara no en tingui, d'il·lusió, ni que em sigui indiferent el que passa, però enyoro l'impuls d'aquells anys. I també enyoro l'amistat amb la qual treballàvem a favor del país. Érem amics tots. Ens coneixíem de les classes de català, dels centres excursionistes, dels moviments d'església,... I tot això no ho fèiem en pla de partit polític, sinó a partir d'una amistat patriòtica i humana. I teníem clar, malgrat tot, que allò no havia de ser així i que estàvem treballant per resoldre una situació d'emergència.
-I què és el que no enyora?
-L'opressió, la por, la inseguretat, la ràbia de veure com et trepitjaven i t'insultaven a cada moment, el botiflerisme que hi havia -i que encara hi ha actualment-, i haver d'assumir que amics nostres escrivien en castellà i ho feien per anar contra les nostres coses. Gràcies a Déu, això s'ha acabat.
-Creu que, més enllà dels que ho fan professionalment des de la política, aquest país està mancat d'esperit patriòtic?
-En una situació i en un país com el nostre, l'esperit patriòtic no hi sobra mai. Al contrari. "A bodes em convides", com se sol dir. N'hi hauria d'haver més, sens dubte. Però és veritat que la democràcia, com a règim polític, tendeix a desmobilitzar, perquè no acostuma a presentar qüestions de vida o mort, afortunadament. És el millor règim que coneixem i el que el segle vinent anirà imperant al món. Però té els seus riscos, com donar la sensació que les coses ja les resol algú altre, que ja hi ha els polítics, unes vies de treball, unes lleis, ... Sí que es troba a faltar, en la democràcia, aquesta acció de militància a l'hora de donar suport a les coses pròpies. Que pot ser amb un gest tan simple com que no sigui indiferent, per exemple, llegir en català.
-El 1951 va publicar una antologia de poetes catalans de 1900 a 1950.
-Sí, i va provocar el seu rebombori per la selecció d'autors que hi havia fet.
-Si ara n'hagués de fer una de la segona meitat del segle, hi hauria bons poetes per omplir-la?
-Jo crec que actualment es fa bona poesia, i que en relació a principis de segle el nivell mitjà dels poetes d'avui seria més alt. El que no hi ha, potser, són grans personalitats. Però aquesta mancança es dóna també a altres literatures europees, com la italiana, la francesa o l'anglesa; no només a la catalana. Aquí pequem sovint de ser massa autocrítics. Ens agrada ser masoquistes. També és veritat, d'altra banda, que globalment ha augmentat el nivell cultural i la consciència crítica, i això fa que sigui més fàcil separar el gra de la palla. És evident que avui hi ha uns referents que tots coneixem i que el temps acabarà dient si entraran a formar part de les grans personalitats de la nostra literatura. Jo, en la meva antologia de 1951, encara hi vaig poder incloure Jacint Verdaguer, perquè va morir el 1902. Però també hi havia grans noms com Joan Alcover o Costa i Llobera. És innegable que la poesia és un actiu molt important de la nació.
-Quina de les seves facetes és la que va al davant, a l'hora de definir-se?
-Quan m'ho demanen per presentar-me en una conferència, per exemple, poso pedagog i escriptor. La meva professió de tota la vida ha estat la de mestre. He estat 60 anys vinculat al món de l'ensenyament. I quan escric, sobretot com a crític i traductor, també ho entenc com una forma de pedagogia. Per mi és una forma de comunicació, de pensar en l'altre per suggerir-li què pot llegir o dir-li què penso d'un llibre determinat. Però em defineixo també com a escriptor perquè si ho fes només com a crític em quedaria massa restringit, tenint en compte que també he escrit poesia i prosa.
-Com resumiria la contribució del concurs literari de Cantonigròs [1944-68] a la cultura catalana?
-Va ser una acció que, a poc a poc, va anar ajuntant gent molt diversa i d'arreu de la cultura catalana, fins i tot catalanistes i catalanòfíls que venien de l'estranger. I és curiós perquè si repasséssim els llistats dels assistents, la relació de noms va en paral·lel als que figuren en les meves antologies de poetes i contistes -tampoc em podia contradir a mi mateix, d'altra banda. El concurs va servir per trobar orientació, per posar en línia autors joves i assenyalar-los un curs que ja no es va trencar. Podem de parlar de Martí i Pol, de Jordi Sarsanedas, i de tants altres. Fins arribar a l'última edició, el 1968, que hi van venir Joan Fuster i Raimon, que mai fins aleshores havien estat per aquestes terres.
-Per què es va deixar de fer?
-Per dos motius, però en cap cas per cansament. D'una banda, perquè a partir d'aquell any ja hi havia la possibilitat d'organitzar activitats semblants en altres llocs, coincidint amb l'arrencada de l'Any Fabra, el mateix 1968. I també, a Cantonigròs, hi començava a haver un problema logístic: ens era difícil donar cabuda a là gent que s'arribava a concentrar amb motiu del concurs. Això ens va portar a deixar-lo de fer, amb el benentès que paral·lelament s'obrien moltes altres portes.
-Cantonigròs és, des d'aquells anys, el seu lloc d'estiueig. L'hi va portar el concurs literari?
-No. La meva relació ja venia d'abans. Quan estava convalescent d'una tuberculosi, a principis dels quaranta, un metge de Barcelona em va recomanar que hi anés a passar una temporada. No va voler enviar-me a Ribes de Freser, d'on sóc fill i hi tenia família. Vaig conèixer Cantonigròs sense saber ni que existia. Durant un any i mig vaig estar-me en una fonda, sense moure'm massa. Baixava a Barcelona just per anar al metge. I el juny de 1944, amb en Jordi Parcerisas, oncle del poeta Francesc Parcerisas, ens vam animar a organitzar una vetllada literària per la festa major. Aquest va ser, de fet, l'origen del concurs literari.
-I tinc entès que els va ajudar el fet que Cantonigròs no fos municipi.
-És veritat. Si hagués tingut ajuntament no hauria estat possible organitzar cap mena d'activitat si no era també en castellà. I això, a nosaltres, evidentment no ens interessava. Cantonigròs va ser, en aquest sentit, un oasi.
-Continua la seva vinculació amb Ribes de Freser?
-És el meu poble, d'on ve la familia paterna i me l'estimo molt. Fa tres anys em va fer molt content que el centre de secundària passés a portar el meu nom. Intento anar-hi un cop cada any i col·laborar en els jocs florals que es convoquen de cara al poble.
-Si ara se situa als anys cinquanta i intenta imaginar-se com somiava aleshores el final de segle, l'evolució de les coses ha respost a les seves expectatives?
-Jo esperava més, creia en uiia reacció més gran. Peco d'optimista, i esperava que Catalunya pogués arribar més lluny en l'exercici de la seva llibertat. I pensava, a més, que a aquesta situació hi hauríem arribat no ara, sinó molt abans. El meu model d'aleshores era la República de Francesc Macià, i al voltant d'aquest projecte pensava que hi hauria una reacció molt més positiva.
-I, a la vista dels resultats, què és el que avui en pensa?
-Que realment estàvem tan malament, en aquell temps, que ja és prou que ens n'haguem sortit com ho hem fet.
Quins són, ara, els reptes urgents per resoldre en el seu "ideari actualitzat", si es pot dir així?
-Penso que el nostre repte immediat és trobar la capacitat d'unir-nos al voltant d'una Catalunya lliure, una idea que els bascos, si més no una immensa majoria d'ells, tenen molt més clara que nosaltres. Seria clau que la gent entengués que cal tenir un projecte de país que pogués arribar a la màxima expressió. No sé si se n'ha de dir independència, confederació, ... Però, en tot cas, que d'una manera d'una altra els catalans poguéssim assumir tots els nostres drets com a poble dins d'una Europa menys estatal, més oberta a totes les nacions i a totes les cultures. La ciutadania hauria de sentir-se unida per portar pacíficament aquesta idea endavant.
-Un dels grans temes d'aquest tombant de segle és el fenomen de la immigració. Des de la seva experiència com a pedagog, com creu que s'hauria d'actuar amb els immigrats?
-És un tema molt preocupant, el de la immigració. Catalunya ha estat capaç d'assumir successives immigracions sense deixar de ser mai ella mateixa. I els que ho voldríem mantenir d'aquesta manera sabem que si els corrents migratoris actuals arriben a uns límits demogràfics tan grans, el país deixarà de ser el que és. No crec que això arribi, però s'han d'evitar els guetos i penso que des de l'escola, centrant-me especialment en la immigració de procedència islàmica, s'hauria de fer un treball per identificar els diferents grups nacionals que hi ha entre el col·lectiu, i no entrendre'ls tots com un conjunt homogeni. En el fons, és gent que està manipulada i controlada. Si no, la situació acabarà essent perjudicial tant per ells com per nosaltres.
-En què treballa, actualment?
-Ara mateix, al meu despatx de Cantonigròs, estic treballant en un estudi de certa extensió al voltant de la figura de Pere Calders. El conec molt bé. Havia estat a Cantonigròs, fent de jurat al concurs, i érem molt amics. Ara me n'han encarregat un llibre, que és en el que estic treballant. Per Sant Jordi en vaig treure un altre, La ciutat dels llibres, al voltant d'escriptors perseguits d'aquí i de fora d'aquí. I preparo, de cara al novembre, una conferència sobre Rovira i Virgili, amb motiu dels 50 anys de la seva mort.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada