Moltes gràcies!

[Article publicat a EL 9 NOU el 29.10.10]

Omplir la contraportada d’un diari és un honor comparable a omplir l’últim anunci de televisió abans de les campanades de Cap d’Any, per allò que reuneix totes les condicions objectives per ser vist ni que sigui per error. Però la diferència és que l’anunci es paga. Ho dic perquè si jo hagués de pagar com a publicitat l’espai que estic omplint a partir d’avui, segurament hauria de fer mig diari més per afrontar-ho. Això fa que l’honor sigui molt gran. I l’estalvi, també.

És un honor afegit substituir en aquesta tasca en Carles Capdevila, però també m’aclapara una certa sensació de pànic. He fet números i he confirmat que, a la meva edat, ell ja portava vuit anys escrivint aquí; i si jo tinc intenció d’arribar a la seva fent el mateix, en tinc per quatre més. Ja avanço d’entrada que no serà el cas. Però ja que hi som, ara podria plantejar un joc per veure si algú endevina els anys que tinc, els que té ell i els que ens portem. Però com que sóc de lletres no sé valorar si falten pistes. En qualsevol cas, en Carles Capdevila em guanya absolutament en tot. I de molt i molt tros. Tant, que no puc sinó sentir vergonya d’haver-li d’agafar el relleu.

I ara dirigirà un diari. Només per això ja mereix un monument. I també per arriscar-se a deixar l’estabilitat laboral que històricament sempre ha representat escriure una contraportada. Perquè és l’única secció, juntament amb la portada, que no falla mai per malament que vagis de paginació. Altra cosa ja en diuen esquela, que sempre comença pel final i a una sola cara. Diria que, subconscientment, aquest és el motiu de fons que m’ha acabat de decidir a afrontar el repte.

Intentaré fer-ho el millor que pugui mentre cregui que tinc alguna cosa a dir. O mentre a algú de la direcció de l’empresa no se li acudeixi pensar que, per l’espai que omple i per l’interès que pugui acabar tenint el que jo digui, més hauria valgut posar-hi directament un anunci.

[D’acord que avui no he dit res. Però encara no compta].