30.1.11

El país com a enyorança


[Article publicat a EL 9 NOU el 28.01.11]

Un cop acabat el concert i la sala buida, la primera dama va demanar tornar a veure el violoncel que ja tenia guardat a la caixa. L’hi van obrir, va posar un genoll a terra, va acariciar-ne la fusta i li van sentir murmurar: “El que aquest instrument ens ha regalat aquesta nit ho recordarem tota la vida”. L’última melodia que n’havia sortit havia estat El cant dels ocells, amb què Pau Casals tancava els seus concerts a l’exili en enyorança d’un país que havia abandonat amb l’esclat de la dictadura i on havia promès no tornar mentre no hi hagués llibertat. I va morir exiliat a Puerto Rico el 1973.  

La primera dama era Jacqueline Kennedy. I el seu marit, el president dels Estats Units que ben poc va poder recordar el violoncel de Pau Casals abans de caure assassinat a Dallas, just dos anys després d’aquella memorable nit a la Casa Blanca.

Dimarts, en l’any que en farà 50 d’aquell concert –13 de novembre de 1961–, el Kennedy Center de Washington va acollir un tribut a Pau Casals reproduint exactament el mateix programa que el violoncel·lista català més universal de tots els temps havia tocat aquell dia. I es va tornar a tancar amb El cant dels ocells. Aquest cop va ser amb Yo-Yo Ma (foto), un Pau Casals contemporani. Va emocionar 2.500 persones.

Aquesta setmana he sentit explicar a Martí Anglada, un referent en el periodisme internacional d’aquest país, que bona part de la imatge de Catalunya al món continuen essent els seus artistes. I va anomenar concretament Pau Casals, com Dalí, com Gaudí –i el Barça, que també és art, últimament–. Tot i que per impacte, res com prohibir els toros per fer entendre que Catalunya, dins d’Espanya, és una mica peculiar.

Però no seria sobrer, en el moment que vivim i el discurs que impera, fer nosaltres el nostre propi tribut a Pau Casals per mantenir el llistó de la dignitat nacional allà on ell va situar-lo. No fos cas que, un dia, ens haguéssim d’emocionar escoltant El cant dels ocells sentint-nos a l’exili dins del nostre propi país.

29.1.11

No ho atrapem




En pocs dies de diferència, i a parts pràcticament iguals, tant a Tunísia com a Egipte han estat notícia les revoltes populars i la manera com s'han activat des de les xarxes socials com Facebook o Twitter. El bloqueig que els governs han intentat imposar a aquests canals d'informació han semblat tant o més greus que la pròpia repressió policial als carrers, i segurament que molta gent s'ha adonat de la gravetat dels fets més per la censura que es pretenia que no pas pels incidents que hi ha hagut, als que estem tan avesats que ja no ens impacten.

El que impressiona és que una revolta popular es pugui gestar, concretar i tancar en tan pocs dies. Agafant fins i tot per sorpresa periodistes i analistes, i fent vells articles que s'han de publicar en dominicals fins i tot abans que surtin.

És molt mala sort i per tant no és cap retret, però és simptomàtic de com el món canvia a una velocitat de vertigen i que ja no atrapem ni a analitzar-ho. L'exemple és el que escriu aquesta setmana Ramon Rovira a Presència -que alguns mitjans ja han distribuït i altres ho fan diumenge-, contraposant la revolta tunisiana a la situació d'Egipte (fins a aquesta setmana), com a models de règims antidemocràtics.

I d'Egipte en diu concretament això:
"... el principal grup opositor, els Germans Musulmans, van desistir d'optar a la revàlida [d'unes eleccions fraudulentes]. La conseqüència és que la tímida oposició que hi havia ha desaparegut del tot i Mubarak té les mans lliures per maniobrar amb la vista a la seva substitució i possiblement designar el seu fill com a nou cap del partit".

No pas avui...

28.1.11

Martí Anglada




Quan, davant d'una càmera, un corresponsal de televisió té la sensació que actua, del que ha d'estar convençut és que no ho està fent bé. Ha d'explicar les coses com si les digués a la família al menjador de casa. Això li dóna credibilitat i atractiu davant de l'audiència.

En Martí Anglada ha estat des de sempre un paradigma d'això. Quan jo no tenia 20 anys, recordo que esperava les seves cròniques des de Washington perquè sabia que hi aprendria, i hi riuria. Perquè si alguna cosa ha tingut sempre Anglada és una fina ironia a l'hora de traslladar la seva notícia, i la seva anàlisi, des de qualsevol punta del món on l'ha portat la feina.

De la mateixa manera, quan planteges una entrevista a algú, el que veritablement importa no és que aquest algú et vingui a demostrar com n'arriba a ser de bo, i de savi, sinó que la gent que l'escolta pugui aprendre coses sentint-lo. I, en el cas de Martí Anglada, sabent a més que en una sola afirmació, en una conclusió, en una tesi de pocs segons, hi ha en realitat un bagatge enorme de formació, d'informació i d'experiència que ho sostenen.

Ens ho passem molt bé, al Voranit. Però hi ha dies que ens ho passem especialment bé, també. El d'aquest programa 54 en va ser un, i per això és el primer que penjo directament a aquest bloc. També és una manera de sumar-me (sumar-nos, diria, no?) als homenatges que està rebent aquests dies amb motiu de la seva retirada a contracor, com no es cansa de repetir.

Moltes vegades, la millor gent és la més senzilla. I també en això en Martí Anglada és un exemple.

23.1.11

El cel ens cau al cap



[Article publicat a EL 9 NOU el 21.01.11]

Hi ha una obra mestra de Hitchcock que es diu The Birds, més coneguda com Los pájaros, tot i que en realitat va d’ocells. Em sap greu però he d’explicar el final, perquè si no costarà d’entendre l’article. Resulta que hi ha una invasió d’ocells en un poblet, ataquen a tothom i converteixen la vida en un infern. Tota la història és una successió d’angúnies que no porten enlloc, perquè al final els ocells se’n van i acaba la pel·lícula sense que surti cap expert a explicar per què ho han fet. La primera conseqüència és que els coloms et cauen fins i tot pitjor que abans de mirar-te-la.

Això ve a tomb perquè últimament han estat notícia diferents mortaldats d’ocells arreu del món, des dels Estats Units fins a Itàlia, passant per Suècia, on els han arribat a comptar de mil en mil. Un cop superada la primera reacció idiota –“deuen ser els mateixos”–, cada dia que passa m’angoixo més perquè, com a la pel·lícula de Hitchcock, no ha sortit ningú a aclarir el què. I es tanca l’expedient, com per dissimular. Diuen que si l’estrès, que si una calamarsada, que si un castell de focs, que si un mal àpat –va coincidir amb festes, de fet–. Normalment, les catàstrofes aèries no s’expliquen mai per una sola causa, de manera que m’inclinaria a pensar que va ser un cas de mala sort de travessar una calamarsada en ple castell de focs després d’haver hagut de sortir volant d’un sopar.

Anys enrere vam viure una experiència similar amb meteorits que apareixien com bolets i que no va quedar clar d’on venien, tret del cas d’un paio que va encarregar un cràter a un paleta per portar turistes a casa. A la resta no hi vam trobar explicació, i per dormir tranquils vam preferir pensar que la història ens avorria per no parlar-ne més.

Però fa la seva angúnia, no poder tancar temes. Dormiria més tranquil sabent què va passar a les 4.000 merles que van caure mortes –literalment– a Arkansas. I m’agradaria entrevistar el que les va comptar. Havia de quedar mort, també.

21.1.11

Xino-xano a Xina



[Article publicat a EL 9 NOU el 14.01.11]

A partir de l’1 de febrer, a la Xina només podran escriure sobre finances i mercats de valors els periodistes que hi entenguin. Si la prohibició es fes extensiva a tot el món, i a la vista de la que tenim muntada, em pregunto qui quedaria per fer-ho. I també em pregunto, de fet, qui pretenen que escrigui sobre finances a la Xina. Haurà de ser algú que hi entengui: o sigui, algú que tingui clar que l’economia xinesa és la més pròspera del món, la que té el creixement més exponencial de tots, la que ben aviat estarà en condicions de convertir la resta del planeta en el seu mercat de cap de setmana i, per tant, la que convé no desestabilitzar. Qüestionar aquest model serà no entendre en economia, i per tant, no poder-ne parlar. Hi haurà un gran consens, a la Xina. I una gran autoestima.

Als periodistes se’ns acusa sovint de fer veure que hi entenem de tot quan en realitat no en tenim ni la més remota idea. Però és que als economistes, pobres, els passa el contrari: que malgrat el molt que hi entenen, sovint sembla que no sàpiguen de què parlen i no n’encerten ni una. És aquell mite que diu que es passen mitja vida fent pronòstics i l’altra mitja buscant on era l’error. El cert és, però, que a uns i altres ens superen les circumstàncies, i l’instint de supervivència està per sobre de qualsevol anàlisi racional de les coses.

Fa uns dies va ser a Madrid el viceprimer ministre xinès. En un altre moment hauríem parlat de manifestacions pro drets humans, pro flamant premi Nobel i pro defensa de la llibertat del Tibet. Però com que portava un xec de 5.550 milions d’euros i la idea que si a la Xina tothom prengués oli i una copeta de vi acabarien tres cops el que produeix el regne d’Espanya en un any, vam aplicar allò que més val no fer preguntes quan t’arrisques a jugar-t’hi alguna cosa més que la resposta.

Veus? Ja entenc una mica més d’economia. Ara només em faltarà aprendre xinès, que són quatre dies. No d’aprendre’l, sinó que manin. On era, que tant es vantaven d’enredar-los?

11.1.11

Eclipsats



[Article publicat a EL 9 NOU el 7.01.11]

Estic molt d’acord amb un senyor que l’altre dia expressava per ràdio la seva admiració pels científics que pronostiquen al minut, i a anys vista, els eclipsis de sol. Ara ja se sap, per exemple, que el proper serà el 2015 i que a Turquia no es podrà veure perquè els agafarà per l’altra banda. I el 10 de juny de 2021 n’hi ha un de previst a 2/4 d’11 que em faria gràcia seguir des de Groenlàndia. L’eclipsi serà total, però l’experiència compta que no tant, perquè a Groenlàndia viuen dins d’un eclipsi sis mesos cada any. O sigui que arribat el moment tampoc crec que els vingui d’aquí.

M’ha fet gràcia, però, que aquest reconeixement a la ciència natural passés la mateixa setmana que l’Iphone, paradigma de la sofisticació tècnica, era incapaç d’activar un miserable despertador perquè es va despistar amb el canvi d’any. Jo l’havia demanat per Reis, però al final vaig dir que no calia. M’ho han canviat per una cosa que no truca, però t’aixeca del llit a l’hora que vols i també t’avisa dels eclipsis abans que passin. En diuen radiodespertador. Són els reis, els Reis.

En general tinc una gran admiració per la gent de ciència, com diu que eren els Reis, i els fòrums que generen els eclipsis, com per exemple el que demanava si és veritat que perjudica la vista i l’altre que deia que no, perquè “jo he vist el sol en dies molts radiants i no m’afecta”. El dia que se’l miri potser entendrà el matís i el perquè del consell dels entesos. I tres hores després potser trobarà el teclat per comentar-ho.

I malgrat tot també admiro els creadors de l’Iphone, que estan molt per davant del que jo seria capaç de fer. Em baixa l’autoestima quan penso que, amb els anys que tinc i tot el que he arribat a estudiar, si ara mateix m’encarreguessin inventar el telèfon no sabria ni per on començar. I qui diu això diu la tele, o la impremta, o el motor d’explosió. Com a molt –i ho he dit més d’una vegada– potser hauria arribat a inventar la roda. Segur que algú, darrere meu, ja hi hauria afegit la de recanvi.

Bloc anul·lat

El bloc continua derivat a: xevibardolet.wordpress.com xbardolet.blog.cat