[Article publicat a EL 9 NOU el 28.01.11]
Un cop acabat el concert i la sala buida, la primera dama va demanar tornar a veure el violoncel que ja tenia guardat a la caixa. L’hi van obrir, va posar un genoll a terra, va acariciar-ne la fusta i li van sentir murmurar: “El que aquest instrument ens ha regalat aquesta nit ho recordarem tota la vida”. L’última melodia que n’havia sortit havia estat El cant dels ocells, amb què Pau Casals tancava els seus concerts a l’exili en enyorança d’un país que havia abandonat amb l’esclat de la dictadura i on havia promès no tornar mentre no hi hagués llibertat. I va morir exiliat a Puerto Rico el 1973.
La primera dama era Jacqueline Kennedy. I el seu marit, el president dels Estats Units que ben poc va poder recordar el violoncel de Pau Casals abans de caure assassinat a Dallas, just dos anys després d’aquella memorable nit a la Casa Blanca.
Dimarts, en l’any que en farà 50 d’aquell concert –13 de novembre de 1961–, el Kennedy Center de Washington va acollir un tribut a Pau Casals reproduint exactament el mateix programa que el violoncel·lista català més universal de tots els temps havia tocat aquell dia. I es va tornar a tancar amb El cant dels ocells. Aquest cop va ser amb Yo-Yo Ma (foto), un Pau Casals contemporani. Va emocionar 2.500 persones.
Aquesta setmana he sentit explicar a Martí Anglada, un referent en el periodisme internacional d’aquest país, que bona part de la imatge de Catalunya al món continuen essent els seus artistes. I va anomenar concretament Pau Casals, com Dalí, com Gaudí –i el Barça, que també és art, últimament–. Tot i que per impacte, res com prohibir els toros per fer entendre que Catalunya, dins d’Espanya, és una mica peculiar.
Però no seria sobrer, en el moment que vivim i el discurs que impera, fer nosaltres el nostre propi tribut a Pau Casals per mantenir el llistó de la dignitat nacional allà on ell va situar-lo. No fos cas que, un dia, ens haguéssim d’emocionar escoltant El cant dels ocells sentint-nos a l’exili dins del nostre propi país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada